Poliglotisme passiu hauria de considerar-se un clàssic de la sociolingüística catalana, un autèntic precursor, al costat d’obres com Catalunya trilingüe de Joaquim Cases-Carbó, les reflexions de Joan Bardina o dels escrits sobre el bilingüisme social d’Alexandre Galí o de Carles Salvador, els pedagogs que enceten un discurs presociolingüístic més de trenta anys abans de l’eclosió de la sociolingüística com a disciplina naixent dins l’enfocament sociològic.
Delfí Dalmau utilitza en el seu llibre un marc conceptual sorprenentment nou, potser perquè no trepitjava els camins fressats de la filologia romànica pel fet de ser un autodidacta i perquè navegava dins els referents universalistes de l’esperantisme, de les modernes escoles d’idiomes i la pedagogia activa. Es tracta d’un discurs ecoidiomàtic, d’ecologia de la llengua, de l’igualitarisme lingüístic, sempre a favor de la lleialtat lingüística catalana, de la lògica i la raó sociolingüística.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada