Col·leccions de Voliana Edicions

Entrevol (assaig), Voliac (narrativa) Voliac. Retorn al sol (ciència-ficció), Memòria, Voliac Poesia (poesia)

dijous, 20 de desembre de 2018

Els tres reis i un republicà (conte de Nadal d'Assumpta Mercader)


Enguany volem regalar als lectors de Voliana Edicions un conte de Nadal, per gentilesa de la nostra autora, actriu i narradora de contes Assumpta Mercader, autora també del divertidíssim recull de contes "La dona que somiava mariatxis" publicat a Voliana. El conte que reproduïm aquí és de plena i dramàtica actualitat.
Assumpta Mercader


ELS TRES REIS I UN REPUBLICÀ
Va claudicar. Després de molt insistir, l’argument d’ella el va tombar. Aquell “doncs ja explicaràs tu als teus fills per què els reis no els han portat regals” li va desmuntar les raons. S’hi havia oposat amb fermesa, assegurant que un republicà de soca-rel com ell no havia de deixar entrar reis a casa, ni tan sols si eren simbòlics. I si finalment va acceptar, molt a contracor, va ser amb una condició: els reis passarien per casa però ell no els aniria a esperar. La sola idea de fer veure que estava il·lusionat davant “ses majestats” li regirava l’estomac. Se n’havia lliurat  sempre gràcies a la feina, però ara els seus horaris havien canviat i, si no s’hagués plantat, s’hauria vist obligat a inclinar-se davant el trio coronat. La dona va acceptar que no els acompanyés sempre que ell aprofités aquella estona per anar a buscar els regals i amagar-los a casa.
Va arribar el dia. La dona i els fills eren a veure la cavalcada i ell anava amb el seu cotxe, un Seat Ibiza groc, carregat fins al capdamunt de joguines embolicades amb papers de colors llampants. Se sentia atabalat, disgustat i ple de sentiments contradictoris. Es preguntava si estava educant bé els seus fills deixant que adoressin reis. I si se li tornaven monàrquics? Es consolava pensant que tot plegat no era res més que una tradició i que potser no calia donar-hi tanta importància, però el mal humor i les ganes que tot hagués passat no les hi treia res ni ningú.
Va arribar al carrer on vivia i va trobar-se que una tanca li barrava el pas. S’ho trobava sovint: un veí feia obres i necessitava fer passar camions. S´hi va apropar, va baixar del cotxe i va veure que el camí estava lliure. Va pensar que, de ben segur, si el carrer estava tancat era per la distracció d’algú que havia marxat amb presses i sense acabar de fer bé la seva feina. Decidit, va apartar la tanca i va tirar avall.
Ja era a mig carrer quan es va adonar que en direcció contraria avançava alguna cosa: només distingia llums i li semblava sentir un gran rebombori. Es preguntava què deuria  estar passant i no encertava a endevinar-ho. Va tardar una bona estona a adonar-se que el que li venia per davant era la cavalcada de reis i que aquesta era la raó per la qual s’havia trobat el pas tancat.
Les seves cabòries es van esvair de cop, el mal humor va deixar pas al neguit i una pregunta li va començar a martellejar el cervell insistentment : “Què faig? Què faig?”
La situació era molt complicada. La cavalcada avançava cap a ell. Aparcar era impossible: el carrer era massa estret. La cavalcada avançava cap a ell. Si tirava endavant toparia amb el tractor que, ara ja ho veia clarament, portava el rei blanc. La cavalcada avançava cap a ell. Tampoc no tenia espai per fer mitja volta. “Què faig? Què faig?”, es preguntava sense trobar cap resposta. La cavalcada i dos guàrdies civils avançaven cap a ell.
El van fer baixar del cotxe i li van preguntar:
-“Se puede saber que coño hace, señor?”
Ell va intentar explicar el que li havia passat. No va ser gens fàcil. Va començar en català però de seguida es va passar al castellà per intentar caure el màxim de bé als guàrdies civils. Mentre la seva boca emetia excuses en la lengua del imperio el seu cervell el censurava per haver-se sotmès tan fàcilment a les forces d’ocupació. El resultat va ser un discurs en catanyol altament inintel·ligible i un conclusiu “este va bebío o drogao” per part de la benemèrita.
-Yo no fumo ni bec! Si quieren bufo! –va exclamar ell indignat.
I, mig fora de si, va afegir:
-Vull que vengan els mossos i me traigan un aguacate!
-Se està usted riendo de nosotros?
-No, no! Y ahora! Es que cuando tradusco nervioso me pasa esto. Quería decir un advocado. Es como los que li diuen mànec al mango, la fruita, entiende?
Els dos guàrdies civils no ho van entendre, però no podien dedicar ni un minut més a discutir. Tenien la cavalcada gairebé al damunt, la gent començava a envoltar el cotxe i calia trobar un solució ràpidament. De seguida es van posar d’acord i van començar a donar ordres:
-Suba al coche y tire p’atrás. Yo me subo encima pa’ que la gente me vea y no haya ningun accidente. Mi compañero irá abriendo paso. Lo ha entendido?
-Sí, de seguida m’hi pongo. No sufra: iré copo a copo, a poco, a coco a paco, despaquito... Vull dir, lento, collons!
Els dos guàrdies civils no van pensar “d’on no n’hi ha, no en raja” perquè les seves respectives àvies eren de Toga del Toreo i d’Eranjuez del Pasodoble. Però la cara que van fer expressava exactament el mateix que la tan nostrada dita.
Ja em teniu el Seat Ibiza groc reculant amb un guàrdia civil al damunt i un altre al davant obrint pas. I ell a dins intentant tirar enrere sense fer esses mentre pensava que allò podia tenir unes conseqüències terribles. Una angoixa tremenda s’anava apoderant d’ell. Un munt de mòbils l’estaven fotografiant i gravant. Segur que l’endemà sortiria a tots els diaris i allò es comentaria a les xarxes. L’endemà? Ja devia estar passant! Anava enrere seguint les indicacions del guàrdia civil mentre s’imaginava els comentaris que sortirien a la premsa. No tindrien pietat. Estava segur que interpretarien les imatges a la seva manera i que sortirien coses com “Independentista peligroso secuestra a guardia civil y le obliga a subirse encima de un coche amarillo para vengarse” o “La gloriosa y refulgente Guàrdia Civil para a tiempo un intento de sabotear acto monàrquico con tres reyes venidos de fuera”. Tirava enrere tan recte i a poc a poc com podia. Patia com un condemnat i, de sobte, els ulls se li van omplir de llàgrimes. Aniria a la presó, segur que sí! ¿Quina diferència hi havia entre pujar damunt d’un cotxe de la guàrdia civil a demanar calma en una manifestació o passejar un guàrdia civil damunt del cotxe marxa enrere enmig d’aquella munió? Estava perdut. I per si això no fos poc, de nom es deia Jordi!
A la fi van arribar al cap del carrer i van aconseguir treure el Seat Ibiza del recorregut de la cavalcada. En Jordi va sortir del cotxe fet un mar de llàgrimes. Després que es va haver eixugat els mocs el van fer bufar. Com que va donar negatiu, els guàrdies civils el van deixar anar recomanant-li que no retirés mai més una tanca. Van afegir que havien de marxar, que els reclamaven en un altre lloc, i que ja li enviarien la multa que li corresponia.
No acabava d’estar segur de si podia respirar tranquil o no. Era conscient que podien passar un munt de coses, sinó immediatament, l’endemà o els propers dies. Així que va entrar a casa seva, va amagar els regals. Quan la seva dona va arribar li va fer saber que els nens s’havien quedat a sopar a cals avis.
-Tu i les teves manies! – li va etzibar la dona.- La cavalcada ha sigut fantàstica! Que burro que ets que te l’has perdut!
Ell se la va mirar, es va queda lívid i es va desplomar. Va quedar a terra estès. Ella, espantada, va intentar reanimar-lo. No va ser fàcil. Estava a punt de cridar una ambulància quan ell, per fi, va obrir els ulls. Alleugerida, però encara molt nerviosa, la dona va necessitar disculpar-se:
-Ho sento, ho sento! Ara veig com es de difícil això per a tu. No pateixis, no pateixis més! Visca la república! L’any vinent agafarem vacances i ens n’anirem ben lluny. Allà on sigui donarem els regals als nens i els direm que els han portat els tres, els tres...
-Els tres porquets! –va afegir en Jordi amb un fil de veu i un mig somriure extenuat.
                                                                                                                   Assumpta Mercader





dilluns, 10 de desembre de 2018

De cua d'ull, de Clàudia Mollfulleda


DE CUA D’ULL, de Clàudia Mollfulleda. Presentació de Joan Gallart:

El 2015 es va publicar un article al New York Times que va inspirar un experiment que posteriorment es penjaria a youtube. Aquest article explicava que quatre minuts de contacte visual entre dues persones sense interrupció augmenten la intimitat entre elles. Per tal de comprovar aquesta teoria es van reunir sis parelles en diferents etapes de  la seva relació. La dona d’una parella que portava cinquanta-cinc anys casada afirmava, en acabar els quatre minuts, que en tots aquells anys de matrimoni mai s’havien mirat als ulls amb el seu home tal i com ho acabaven de fer. I l’home d’una altra parella va dir que havia estat meravellós poder mirar la seva dona sense parlar de la feina, de les situacions de cada dia…

Un sociòleg com Erving Goffman afirma que les interaccions socials se sostenen en el joc d’avaluació constant de la mirada de l’altre. L’objectiu final sempre és l’aprovació.
I encara el psicòleg Lluís Sanmiquel certifica que l’ús de la tecnologia està afavorint el contacte virtual en detriment del contacte personal i que aquests murs tecnològics estan fent que perdem oportunitats de comunicació amb canals que tradicionalment han facilitat la connexió amb altres éssers humans.
Clàudia Mollfulleda a la trobada d'escriptores del Maresme 2018


DE CUA D’ULL, de Clàudia Mollfulleda, parla, sobretot, de tres temes: de mirades; de com aquestes mirades o precisament l’absència de mirades condiciona les nostres relacions personals; i de com les noves tecnologies, que permeten evitar les mirades, poden arribar a ser un escull insalvable en la comunicació entre les persones.

Però també parla de la importància dels mites clàssics, de la mort, del poder de la família, de les absències que no es poden reemplaçar i a les quals cal fer front, malgrat tot; de la importància del tocar-se en una relació; de com et canvia la vida quan tens un fill; o encara, de temes tan actuals com l’atemptat de l’agost de 2017 a Barcelona.

I, a més, en molts dels contes, també hi traspua una mirada irònica, un humor subtil que treu ferro a les temàtiques que de vegades planteja.

Que el llibre es vehicula a través de les mirades ho certifica el mateix títol del recull (De cua d’ull) o el títol dels diversos contes (Tenir pa a l’ull, Entrar pels ulls, Ser de mira’m però no em toquis…).
Amb altres autores de Voliana a Calella de Mar


Que la fredor de les pantalles esmorteeix els nostres ulls, que es conformen a caminar cap a la ceguesa es constata en la mateixa caracterització de molts dels personatges que viuen cecs a la realitat que els envolta. Els personatges no fixen directament la vista en el que volen veure. Miren el món de cua d’ull.
A “Perdre de vista”, per exemple, en Simon es sent alliberat ajagut al sofà amb el comandament del televisor a la mà (canviava de canal cercant realitats o ficcions que li permetessin  camuflar els seus fracassos rere les misèries dels altres). A “Vista cansada”, a la Teresa li fan mal els ulls: És de fixar els ulls en una pantalla d’ordinador quan vull estar amb tu, o de mirar amb impaciència el monitor d’arribades de l’aeroport, o de clavar la vista a la pantalla del televisor quan anuncia, tot de sobte, disturbis a pocs metres d’on t’allotges aquella nit. L’antídot és, de fet, tornar-se a mirar als ulls: Espero que algun dia tindrem l’oportunitat d’asseure’ns un davant de l’altre i, mirant-nos per fi als ulls sense el pes del comiat, ens regalem les paraules que als nostres cors els haurien calgut per tirar endavant plegats.


A DE CUA D’ULL (Voliana Edicions) també es parla de la diferència entre veure i mirar. A “Punt de vista” hi llegim: Mirar les imatges resultants del covard atropellament no significa veure les pèrdues que s’hi van produir. Sovint mirem, però no veiem. Novament, la manera de combatre aquesta miopia han de ser les mirades amoroses que poden salvar el món: Caldran moltes abraçades generoses i carregades de perdó, moltes mirades amoroses que no jutgin per l’aparença.

La mateixa foto de la portada, de fet, ens mostra a Medusa, que convertia en pedra qualsevol que gosés acostar-s’hi. Potser l’autora ens vol dir que hem de ser com Perseu i aconseguir deslliurar-nos  de tot allò que ens paralitza i que no ens deixa fer o ser el que volem ser o fer.
El món clàssic, fruit de la formació acadèmica de l’autora, impregna les pàgines del llibre. I és que els mites són com contes que volen transmetre una realitat […] Els mites no són més que un mirall que ens permet entendre el que ens passa, que ens mostra cap on anar, que ens ajuda a no perdre l’esperança. Però caiem en l’error d’aferrar-nos-hi com si fossin veritats absolutes o constructes inqüestionables, lliures com som de prendre decisions al nostre albir.
Presentació a Malgrat de Mar, amb Assumpta Mercader


Un recull de narracions és com una finestra que se’ns obre al davant perquè hi donem un cop d’ull; però alhora, com en un mirall, ens hi podem veure reflectits. De fet, és probable que en acabar de llegir les narracions de la Clàudia Mollfulleda ens preguntem: Com em comunico jo en la meva relació?

Finalment, i com a colofó a aquest petit esbós del que podeu trobar a DE CUA D’ULL, volem destacar l’humor que també es present en alguns dels contes. Sobretot a “Tenir ull clínic”, en què els protagonistes, que es dediquen a la prostitució, proven de combatre la crisi de clients que tenen convertint el burdell en una espai temàtic dedicat al Tirant lo Blanc. És així com aconsegueixen que els visitin catalanistes, nacionalistes, separatistes, sobiranistes… Avesats a les grolleries i obscenitats amb què els visitants solien acompanyar l’acte sexual, se sorprenien amb les expressions arrencades de l’obra de Martorell, ja fos a l’estil de la “valenciana prosa” -culta i retòrica- o “en vulgar llengua valenciana”.

De CUA D’ULL és, en definitiva, tal i com es pot llegir en una de les dedicatòries que va escriure l’autora, una mostra de l’amor incondicional a la paraula escrita, als mots que volen, sols, cap a l’altre; als artífexs que hi juguen i en fan rondalles, als llibres, a les biblioteques i a tot allò que ens fa savis.

                                                                               Joan Gallart













dissabte, 1 de desembre de 2018

Pere Gomila parla d'Anaïs sota les voltes

Anaïs sota les voltes de Maria Vilanova Vila-Abadal després de diverses presentacions al Principat ha estat presentada a Menorca, illa on se situa tota l'acció de la novel·la. Reproduïm aquí el text de la presentació que en va fer l'escriptor Pere Gomila.

Llucia Palliser, Maria Vilanova i Pere Gomila a la presentació de Ciutadella



PRESENTACIÓ D’ANAÏS SOTA LES VOLTES per Pere Gomila a Ciutadella i Maó (Menorca)

Menorca, avui, és una presència important en moltes obres literàries, no només d’autors menorquins, sinó també en escriptors i en escriptores que, residint-hi o no, han fet de la natura, la gent i els paisatges de l’illa el marc idoni en què transcorren, en part o en la totalitat, les seves obres de ficció. Marc referencial en diferents llengües, però com és evident, i no podria ser d’altra manera, en especial en la llengua pròpia, aquesta llengua catalana constantment posada en qüestió d’una banda pels poders de l’estat i de l’altra per l’autoodi o l’animadversió política i cultural d’aquells que voldrien veure’ns silenciats. Marc referencial, deia, constituït per aquesta forma incomparable de microcosmos que Menorca, com moltes altres illes, ofereix a l’escriptor a l’hora de narrar, de crear, de presentar les seves històries.
Presentació a la Dòria de Mataró

Maria Vilanova situa Anaïs sota les voltes (Voliana Edicions), la seva darrera novel·la, en aquest microcosmos menorquí que ella coneix tan bé.  Sobretot a Ciutadella, presència constant al llarg de llibre, però també en altres llocs emblemàtics de l’illa  i, en especial, en un espai natural que esdevindrà símbol i element catàrtic de gran importància en aquesta història i que no diré ara per no revelar res d’una trama molt ben construïda gràcies a un excel·lent ofici de novel·lista que explora, i aprofita a fons, les grans possibilitats que ofereixen paisatges, objectes, i també personatges, en una rica arquitectura en què tot està perfectament travat de la manera més natural. I en un format, a més, que traça un intents correlat literari, de literatura dins la literatura, que ens farà descobrir la fosca i la llum, és a dir les virtuts i, sobretot, les misèries d’uns personatges que no es poden despendre de la força que irradien l’obra, l’entorn, i la figura d’Anaïs Nin, que actua com a pols d’atracció dels esdeveniments que Vilanova narra amb gran habilitat.
Anaïs Nin

En primer lloc hem de destacar l’argument que condueix l’acció de la novel·la. Es tracta d’una trama feta d’investigacions i descobertes sorprenents i desconcertants per a la protagonista, na Jana, que manté la intriga capítol a capítol. Com si es tractés d’una novel·la de detectius, na Jana es veurà abocada a cercar, obsessivament, respostes en un passat que li ha estat velat. El lector, per tant, se sent captat de bon principi per una narració que li anirà descobrint, a poc a poc, els fils de què es compon el teler que han teixit els diferents protagonistes. Aquesta característica tota sola, però, no seria suficient per dotar el llibre de la força i l’interès que desperta, cosa que l’autora aconsegueix gràcies a una estructura més complexa, en què s’entrellacen diverses històries en un esplèndid conjunt de relacions i interdependències.

Per una banda, tenim la història de la protagonista, trasbalsada per tot allò que descobreix en una intensa investigació sobre el passat familiar i que, inevitablement, l’afectarà més del que ella suposava. Per altra banda, tenim aquesta història familiar que es revela plena d’ocultacions, d’episodis impensats, de sospites. I, finalment, tenim el fort lligam que tant la protagonista com abans la seva mare estableixen amb l’obra i la vida d’Anaïs Nin que exerceix una influència, a estones malaltissa, sobre les dues dones. L’Anaïs, situada sota les voltes de Ciutadella, en un ambient on tothom es coneix i tot se sap, proporciona més profunditat psicològica a la novel·la, ja que els dos personatges principals s’emmirallen en l’obra i les reflexions d’aquella autora que, a vegades, sembla condicionar les seves pròpies decisions. És, justament, aquesta complexitat en l’estructura de la novel·la allò que la fa més original i més intensa.
Maria Vilanova a la Setmana del Llibre en Català

Un paper important en aquesta estructura són els diferents personatges que conflueixen, per dir-ho així, en la vida de na Jana. En primer lloc, les vesines del carrer on està situada la casa d’estiueig a Ciutadella, propietat de la família, i que el seu pare li cedeix. Un lloc carregat de records que ella haurà de gestionar. Entre aquestes vesines, hi ha sobretot na Catalina, la dona que s’ha encarregat sempre de cuidar la casa, o na Magdalena que també l’acull amb efecte. Al principi, na Jana hi mostra una certa desconfiança, però després hi troba la calidesa que necessita. Hi ha en Vicenç, el vesí de la casa del costat, que li farà de confident en els seus neguits i descobertes. Hi ha el matrimoni format per en George i na Laia que havien estat amics dels pares de na Jana i que ella burxarà per descobrir tots els detalls ignorats del passat. I hi ha en Bep Anglada, el director de l’obra de teatre sobre Anaïs Nin, un text que és també essencial en la trama de la narració. Tots aquests personatges estan molt ben construïts i treballats i posen de manifest el domini dels recursos narratius i d’introspecció de l’autora, l’eficàcia alhora de crear-los i caracteritzar-los, de penetrar en la seva personalitat.
Les Voltes de Ciutadella de Menorca

La novel·la és narrada en primera persona en forma d’un dietari on al llarg d’un poc més de tres mesos na Jana anota tot allò que li succeeix i explora les seves emocions, pensaments i descriu la relació que arriba a establir amb Menorca, (“Menorca pot ser un paradís o un infern, no té terme mitjà, cada vegada n’estic més convençuda”), i en especial Ciutadella, que esdevé un protagonista més, indissociable, de la novel·la. A més, i açò és una cosa que cal assenyalar perquè posa de manifest l’habilitat de l’autora en la construcció de diàlegs i de dotar del to més versemblant possible aquesta relació amb la nostra illa, trobam al llarg de la novel·la  tot de formes i lèxic propis del català de Menorca i la ciutat de ponent, com aquella coca rossa que apareix just a les primeres pàgines.
Forat del Cap de Cavalleria

El tractament de la llengua per part de l’autora és, així, un altre dels grans encerts de la novel·la i manifesta un treball conscient i metòdic i un gust indubtable per la fraseologia pròpia del català avui tan maltractada. Fraseologia de la protagonista, una jove barcelonina, però que utilitza expressions populars del català continental, en general sentides en boca dels avis, però també fraseologia menorquina en els diàlegs que manté amb la gent de l’illa, amb transcripcions sovint literals.
Potser aquí serà interessant mostrar alguns exemples d’aquesta presència del català de Menorca que es produeix en els diàlegs, però que de tant en tant arribar a empeltar el monòleg – és a dir el dietari – de la protagonista, ja integrada de ple en la vida i la gent de Ciutadella. Són un pocs exemples dels molts que podreu trobar en el llibre.
“Des de fa uns dies, m’obligo a anar a esmorzar – o berenar, que diuen aquí – fora de casa”
“I mesquina, va arribar blanca com sa paret, entre sa penada i que s’avion li feia por”
“Sopo una torrada de sobrassada coenta”
“A jo, es meu colque vegada també me té fins as monyo; no em costaria gaire d’enviar-lo a filar”
“que un sac buit no s’aguanta dret”
“qui pebre li ha fet coure ets uis a na Joaneta?”
“Ni tampoc pens que li falti s’aigo des bril... ningú no se mor que no sia arribada s’hora.”
“Vermella com una perdigot – blava, en diuen aquí.”
“S’asseu i no borina més durant les dues hores que dura la sessió.”
“Tanquem aquesta història d’una vegada per sempre, i fem cau i net de tot”
“Allà va! Què és ver? No saps s’alegria que tenc! Ton pare, a Ciutadella, amb tu. De dalt de tot”
“Val més un vesí a sa porta que un parent a Mallorca”
Menorca, el paisatge, la gent, el lèxic, la fraseologia, és el gran marc on succeeix aquesta intensa i emotiva història que tracta de les complexes relacions familiars i, en especial, la que s’estableix entre un pare i la seva filla, sobretot, com és el cas, en absència de la mare. Un magnífic relat que té com a contrapunt la figura d’Anaïs Nin i els seus dietaris.

                                                                                                   Pere Gomila





dimecres, 28 de novembre de 2018

Passió pel conte


A Voliana ens mou la passió pels reculls de contes per això ja hem publicat els següents llibres de contes i narracions breus:
La nit als armaris, Clips, 22 contes a la vora de la Independència, Relacions molt relatives, Verba, non facta, L’ombra de les formigues, Glopades de riu, Cirurgies, Amb molt de gust, Inquietança, Eixam, Vint-i-cua, La dona que somiava mariatxis, Cròniques de Kaneai, Roba estesa, Amb sense tu, Pinyols madurs, Desoris endreçats, L’etern retorn, De cua d’ull i Pell (pendent)
Passió pel conte a la llibreria Dòria de Mataró


A Passió pel conte hi trobareu una primera part amb 6 articles que parlen de diversos aspectes del conte i una segona part amb 32 contes que només tenen en comú una llargada entre 3 i 6 pàgines. 36 autors que ens transporten a la dimensió desconeguda del conte.
En els articles introductoris es parla de l’arquitectura del conte (Isidre Grau), de les interseccions entre conte i poesia (Mònica Miró Vinaixa), dels escriptors contistes (Gemma Pellissa), dels que tenen per ofici narrar contes (Assumpta Mercader), de les portes que ens obren els contes (David Vila i Ros) i de la mirada de l’editor amant dels contes (Jordi Solé Camardons).
Passió pel conte a La Llar del Llibre de Sabadell


“Cada conte ha de néixer i prosperar segons el rellotge intern de l’autor, com si fos un llançador de fones que calcula la trajectòria de la pedra perquè segueixi una determinada paràbola. Ser fidel a aquest recorregut mantingut en secret, serà el seu principal mèrit... Perquè el millor benefici obtingut d’un conte és que ens hagi transmès un sentiment d’intensitat i, si pot ser, un cert alè màgic que faci disparar la imaginació del lector cap a dimensions imprevistes.”
                                                                       Isidre Grau    

Isidre Grau parla de Passió pel conte

“penso que en un bon contista hi ha sempre un bon poeta, encara que no hagi arribat a escriure mai ni una sola poesia, i també crec que l’impuls que mou a compondre un poema, i la peça poètica que en sorgeix, té molts punts de contacte amb la fogonada, el rampell o la llavor que porta a fer un conte (...) Sobre l’esperit del lector, conte i poema han de deixar un efecte singular, definit de vegades com un segell estampat a la cera, una empremta inesborrable o un pòsit durador, d’altres com una clatellada final, un combat singular o, fins i tot, un cop de puny a l’estómac” .
                                        Mònica Miró Vinaixa


Passió pel conte a la llibreria Documenta


Han col·laborat a Passió pel conte:
Isidre Grau, Mònica Miró Vinaixa, Gemma Pellissa Prades, Assumpta Mercader, David Vila i Ros, Jordi Solé i Camardons, Eva Arnal, Manel Alonso i Català, Asmaa Aouattah, Manel Joan i Arinyó, Maria Català, Sebastià Bennasar, Sandra Comas Anglada, Aleix Cort, Sílvia Fernández, Toni Cardona, Montse Gort, Pep Elias, Emília Illamola, Bernat Gassull, Bernat Joan i Marí, Noemí Morral, Jordi Masó Rahola, Mercè Pardo Pastor, Ramon Minoves, Marta Pera, Francesc Mompó, Raquel Picolo, Vicent Penya, Lali Ribera, Carme Ripoll, Marcel San Martin, Sílvia Romero, Elisenda Solsona, Salut Vila i Maria Vilanova i Vila-Abadal.


dilluns, 29 d’octubre de 2018

Un clàssic de la Ciència-ficció Catalana: Retorn al sol

Retorn al sol  és la millor novel·la de ciència-ficció en llengua catalana. Publicada per primera vegada el 1936, ara es presenta amb il·lustracions de Martí Alcon.  Narra els conflictes que es viuen a Subolesa, la Catalunya de futur, més de dos segles després que els supervivents catalans es veiessin obligat a construir la nova nació dins les entranyes de la muntanya de Montserrat fugint d’un cataclisme mundial que va glaçar la capa exterior de la Terra.

Hi ha tres obres clàssiques de la ciència-ficció en llengua catalana que si el feixisme no hagués entroncat la normalitat editorial haurien estat obres seminals de la ciència-ficció catalana: Homes artificials (1912) de Frederic Pujulà, L’illa del gran experiment (1927) d’Onofre Parés i Retorn al sol (1936). Però només aquesta darrera ha resistit el pas del temps, ja que estem davant d’un obra perfecta pel llenguatge mig noucentista, per la modernitat inaudita, pels personatges perfilats entre la ironia i la profunditat ideològica.

 Té, pel cap baix, set encerts o reflexions de caire sociològic, polític, ecològic, ètico-filosòfic i literari que en fan augmentar l’interès i la importància com més anys passen: (1) l’autor preveu una Segona Guerra Mundial. (2) preveu l’esclat d’un seguit de bombes com a resultat final d’una guerra mundial. (3) Imagina una catàstrofe –cataclisme- de caràcter total, fruit d’un accident derivat de l’acumulació de material bèl·lic. (4) la destrucció de la vida a la superfície del planeta no és directa, sinó que es tracta d’un desastre de caràcter ecològic (ecocatàstrofe), amb un canvi total en el medi ambient. (5) hom planteja la idea que el mal ús de la ciència i la tecnologia pot conduir a la destrucció de la vida a la superfície del planeta. (6) proposa una explicació filosòfica de l’error humà: “El ferment de covardia innata que s’arrauleix en el fals heroisme (...) La guerra és sempre covarda”.(7) perfila una distòpia catalana marcada per un cert eclecticisme mig noucentista, mig anarquista, mig regeneracionista i mig areligiós; amb un estat protector però amb mentalitat oberta i fins a cert punt progressista...
Presentant "Retorn al sol" a la Vila del Llibre de Cervera 2018
L’autor
Josep Maria Francès i Ladron de Cegama (Lleida, 1891 – Mèxic, 1966) fou escriptor i periodista. S'exilià el 1939 i va passar la major part del seu exili a Mèxic, on morí.
Publicà les novel·les La rossa de mal pèl (1929), Retorn al sol (1936) i La guerra dels sants (1932). Té unes voluminoses Memorias de un zero a la izquierda (Mèxic, 1962) amb pròleg d'Antoni Rovira i Virgili. És autor de diversos cuplets, comèdies musicals i de la lletra de la sardana El saltiró de la cardina. D'ideologia anarquista, espiritualista i catalanista; fou practicant de la maçoneria i membre d'Esquerra Republica de Catalunya; va col·laborar durant anys al portaveu republicà La Humanitat. Un personatge maleït per l’ordre establert, injustament arraconat i oblidat per uns i altres.

Amb aquesta edició li rendim homenatge com ja ho vam fer en el seu moment batejant com a “Retorn al sol” la col·lecció d’obres de ciència-ficció de Voliana Edicions.
                                                                         Jordi Solé i Camardons, director de Voliana Edicions

dimecres, 1 d’agost de 2018

Anaïs sota les voltes, novel·la de Maria Vilanova i Vila-Abadal



Us presentem la nova novel·la de Maria Vilanova i Vila-Abadal:

La Jana, arriba a Ciutadella, a les acaballes de l’estiu de 2005, per prendre possessió de la casa familiar on solia passar les vacances quan era petita i que no ha visitat des de fa anys. Té la intenció de quedar-s’hi fins que acabi la recerca sobre la vida i obra de l’escriptora francoamericana, d’origen català, Anaïs Nin, que l’editorial per a la qual treballa li ha encarregat. Un cop a Menorca, i a mesura que avança en la seva investigació literària, es retroba amb una part de la seva història familiar que desconeixia. Aquest descobriment l’obligarà a afrontar uns fets del passat que li canviaran la mirada sobre la seva vida i el seu entorn.





Maria Vilanova i Vila-Abadal
Doctora en Filosofia i Ciències de l’Educació per la Universitat de Barcelona i llicenciada en Filologia Anglesa per la mateixa universitat. Ha cursat estudis de postgrau relacionats amb l’educació, el teatre i l’escriptura, tant a universitats de casa nostra com de Gran Bretanya.
Professora d’anglès i de dramatització, ha treballat també, com a actriu en produccions teatrals, televisives i cinematogràfiques. Ha participat en projectes educatius en països del Tercer Món: Bolívia, El Nepal i Rwanda. L’experiència en aquest darrer país està recollida en el llibre Un agost a Rwanda (1999). És coautora dels llibres: Què representarem avui?, -Premi de Pedagogia Antoni Balmanya, 1972-; i de Jocs de Drama (1972). L’any 2002  publica Dramatització i Aprenentatge. També és autora de La mort, una lliçó de vida? (2005). L’any 2008 obté el 2n premi del Concurs de Narrativa Literària Mercè Rodoreda organitzat per l’Ajuntament de Molins de Rei, amb el conte Funcionària de carrera. El 2013 publica la novel·la London is London. El 2014 guanya el “XX Premi de Narrativa Ciutat de Manlleu” amb el relat El món per un forat,  i també, el 2014, Petites històries al replà de l’escala. El 2015, publica la novel·la Cendra viva. L’octubre de 2016 publica Entre dos fills. El 2017 queda finalista del XXIV Premi Illa de Menorca de narrativa amb A l'ombra del ginjoler.

dijous, 7 de juny de 2018

Hem arribat tard a classe

A la col·lecció Voliana Joves hem publicat "Hem arribat tard a classe", una novel·la d'Ariadna Herrero.
Sebastià Bennassar en parla a Vilaweb: https://www.vilaweb.cat/noticies/arribar-tard-a-classe-no-penalitza-si-aprofites-per-viatjar-a-ledat-mitjana/ 


L'autora
ARIADNA HERRERO I MOLINA (Granollers, 1981) és llicenciada en Filologia Catalana i en Filologia Hispànica. Va cursar un postgrau en Processos Editorials i ha realitzat diversos cursos de novel·la, conte i microrelat.
L’any 2004 va ser la guanyadora de l’octava edició del Premi de Teatre La Carrova amb l’obra Semblava una persona com qualsevol altra (2006). El 2016 va quedar finalista en el concurs de contes de la revista Núvol amb el relat “Embruixada”. El seu relat “L'engany” va ser un dels guanyadors del Certamen Literari Cryptshow Festival  i es va publicar dins del recull Estats alterats de la ment (2017). Amb el nanorelat “Batecs mecànics” va guanyar el premi Menció Especial del jurat en el III Concurs de microrelats fantàstics “La masmorra de l'androide”.
És l’autora de la novel·la: Seràs un dels nostres (2017). Hem arribat tard a classe (2018) és la seva novel·la més recent.


L'obra
La Lali i en Marc estudien l’ESO a l’institut Pedra de l’Encant. Aquest matí no s’han presentat a l'examen de literatura catalana medieval que tenien a primera hora amb la seva exigent professora, la Blanca Espriu.
A l’hora del pati els dos adolescents arriben corrents al centre acompanyats per la Paula, la germana de la Lali, i s’internen al Departament de Llengües. Allí hi troben la Blanca i li demanen disculpes per no haver arribat a temps a l’examen.
Quan la professora els pregunta quin és el motiu perquè no s’hi hagin presentat, els joves li confessen que mentre els seus companys feien l’examen de literatura medieval, la Lali ajudava el novel·lista Joanot Martorell a resoldre els problemes amorosos entre la seva germana Isabel i el poeta Ausiàs March; la Lali s’implicava en tota mena d’intrigues de palau en companyia d’en Bernat Metge i altres membre de la Cancelleria Reial; i en Marc defensava Gal·lípoli a les ordres del capità Ramon Muntaner.
Arribarà la Blanca a creure’s la increïble història que li tenen preparada?