Col·leccions de Voliana Edicions

Entrevol (assaig), Voliac (narrativa) Voliac. Retorn al sol (ciència-ficció), Memòria, Voliac Poesia (poesia)

dijous, 9 de març de 2017

Arinyó al país irreal, de Ferran Sanz

El professor Ferran Sanz al seu blog “Des de l’exili” de l’Ara escriu una boníssima ressenya de la novel·la Objectiu Fidel. Cuba nua de Manel Joan i Arinyó:

Arinyó al país irreal
“Després de nou hores i mitja de vol, aterràrem. Ens havien previngut que els tràmits per passar la duana serien llargs. Llargs? Foren llarguíssims! La sala d’espera era la més pobra i inhòspita que jo havia vist mai. Vaig haver d’anar dues vegades al lavabo. Els nervis m’afluixen la bufeta. Si una incursió va ser dolenta, l’altra va ser pitjor En la primera vaig descobrir, horroritzat, que la mala fama dels lavabos del país era merescuda: una porcatera. A més, la cisterna no tenia aigua. Però és que en la segona, ai! Quan hi anava, un policia d’estrangeria va eixir disparat d’una oficina i s’hi va dirigir també. Hi arribàrem junts, malgrat que jo havia començat a caminar molt abans que no ell. Ja està, rei, et van identificar quan pujares a l’avió a Madrid i t’estaven esperant per fer-te la pell..”. No, no n’és el principi, i de fet aquest fragment en pertany a la segona pàgina, però és un bon punt de partida: és l’entrada formal -cua eterna inclosa- al país al qual viatgem en començar a llegir la més recent de les novel·les de l’escriptor cullerenc Manel Joan i Arinyó, de títol Objectiu Fidel: Cuba nua, editada per Voliana Edicions. Sí, la perla del Carib, la major de les Antilles: aquell és l’escenari on transcorren les aventures i desventures, els neguits i les neures d’uns personatges peculiars, però ben creïbles.

Des del primer dia d’aquest viatge literari d’objectiu directe i tèrbol alhora -és el que tenen certs somnis- un Divendres Sant per més senyes, fins l’últim d’un dels típics combinats de nou dies, tota una novena de sensualitat i contrastos marcats, d’experiències sensorials poc habituals i de xoc frontal amb la realitat que coneixem, Arinyó ho torna a fer: té l’habilitat de submergir-nos en un univers concret que té ben apamat, que coneix de primera mà. Els seus personatges, especialment el narrador-protagonista, de nom i característiques sospitosament familiars, representen tots ells els tipus i els subtipus dels visitants que toquen de peus a terra a l’illa, per a uns un paradís, per a uns altres l’infern, per a molts totes dues coses alhora, però que a ningú no deixa indiferent… Haig de dir que me l’he llegida en només dia i mig -i això que aquesta no era precisament la meua setmana de l’any amb més temps lliure del món!- perquè no és gens difícil de devorar, tant per l’estil narratiu àgil i entretingut, farcit d’anècdotes i facècies, tan característiques en l’autor riberenc, com perquè inclou, potser més del que en ell és costum, punyents reflexions deixades caure, mig en broma però amb tota la intenció del món, en una demostració de l’interès que sempre desperta el tema, el país, el context polític i social d’una terra de costums estranys a ulls de molts, bellament irreal i sorprenent, però sempre fascinant.

Si heu estat a aquell país, com jo, somriureu de manera còmplice, des de la distància i el record, pràcticament a cada pàgina de tots els capítols -n’hi ha un per jornada-, autèntic compendi d’acumulació d’experiències inoblidables, paral·lel al pausat desenvolupament de la trama; i si no hi heu estat, us podreu fer una idea aproximada del que us espera, tot i que hi ha moments únics, sensacions personals, que te les poden explicar mil i una vegades i no les arribes a entendre, si més no del tot, fins que no hi vas i xafes aquells carrers desballestats, respires aquella humitat insuportable, mires d’entendre el que t’estan dient o d’identificar-te -d’entrada és delirant, sembla impossible, ja us ho dic- amb el ritme a què funciona tot, allà… Però atenció, perquè no és una novel·la de viatges, no n’és tampoc una de memòries com tampoc no és un road book -i ausades que tots roden més que un xavo fals- i tot i això l’autor té la virtut, després d’anys d’èxits i una tècnica ben personal, de combinar tots aquests subgèneres en una unitat coherent amb tocs poètics, un text que té la virtut d’enganxar-te des del principi i que juga amb les tradicionals pinzellades d’avançament d’informació -amb comptagotes, això sí- que et permeten anar seguint-ne el fil, entenent què pot seguir a continuació…

“A un cubà no te l’has de creure ni quan diu la veritat” afirma el narrador a la pàgina 65. D’acord, però… i els autors, sí que ens els hem de creure? Reflexioneu-hi mentre avanceu en la lectura d’Objectiu Fidel: Cuba nua, mentre assaboriu les reflexions de l’autor-narrador al voltant del “bloqueo”, de les diferències entre el primer món i l’altre, d’opinions generals el maniqueisme de moltes de les quals critica tot denunciant aquest punt de superioritat moral i mentalitat colonial de molts dels turistes que hi van -que van on siga- que sempre entenen el xoc de realitats i valors entre ells i els indígenes, de tota mena, com una derrota dels segons; penseu-hi mentre descobriu -o redescobriu- una variada fauna cubana composada, tinyoses i mosquits inclosos, per guies turístics i ballarines, porters i xofers, policies i jineteres, aconseguidors i cambrers, o mentre gaudiu d’escenes surrealistes com el trasllat en avió de l’Havana a Santiago, els passeigs no exempts d’ensurts pel Malecón havaner o el panorama d’edificis devastats “com si hagueren caigut unes quantes bombes”; les enormes tanques publicitàries amb els perennes i revolucionaris missatges o el trànsit sempre agosarat per carreteres plenes de bonys i sense senyalització de cap classe, o el mode peculiar de pronunciar les erres a final de síl·laba o de paraula, transformades en eles, que atorguen aquest toc tan sensual al parlar de cubans i cubanes…


La novel·la, com la vida, continua i sovint els somnis… Bé, no és el meu objectiu, més faltaria, rebentar-vos-la: el d’una ressenya és fer entrar ganes de llegir un llibre; espere haver-ho aconseguit. És per això que tinc el plaer de convidar-vos a la llibreria Alibri de Barcelona, divendres d’aquesta setmana, 10 de març, a les set de la vesprada: en farem la posada de llarg a les terres de nord -jo no pense faltar-hi!- després de l’èxit de la presentació a València amb el prestigiós magistrat, i també cullerot de pro, Joaquim Bosch, en les funcions d’introductor. El conegut escriptor Lluís-Anton Baulenas en farà els honors, i serà llavors quan tornarem a imaginar-nos passejant lentament pels carrers de l’Havana o de Santiago, i ens semblarà viure o reviure sensacions, de nou o de bell nou. És cert, no us enganyaré -jo no- que no hi haurà tropicola a dojo ni cervesa bucanero -llàstima- ni palmes reials sota les quals arrecerar-se, com tampoc no plouran -més llàstima encara- els Montecristos ni hi haurà cap tast de rom però, això sí, us podreu fer amb un exemplar, que és allò important, d’aquesta novel·la editada per l’agosarat Jordi Solé Camardons (Voliana Edicions), que ha bastit en pocs anys un univers de títols i autors tan ampli com variat, bona mostra de la inquietud i l’estima envers la nostra llengua d’un editor noble i compromès. Recordeu, Objectiu Fidel: Cuba nua. Arinyó ataca de nou!
Salut i País! I bona lectura


divendres, 3 de març de 2017

La protagonista de Xera i Sutge

L’enamorament d'una lectora per la protagonista de la novel·la Xera i sutge, per Mercè Martí Arolas, acompanyant literària i mentora.


Hi ha moments que els astres semblen assenyalar-te el camí… I, a mi, els astres em van assenyalar el camí una nit dhivern. Mhavia estirat al llit. El dia sacabava i jo acostumo a acomiadar-lo llegint. Aquella nit, volia fer una ullada a un manuscrit rebut per correu, una novel·la encara inacabada i sense títol.

Me lenviava una jove escriptora, la Sílvia Fernández Serrano. Ens coneixíem des de feia poc i jo, com acompanyant literària i mentora, treballava amb ella per intentar definir cap on anava aquella professora de secundària que, pentinada amb una cua de cavall, volia tenir un futur com lescriptora que era, en haver publicat ja, en autoedició, la seva primera novel·la, La Veu del Pedrenyal, i embastint, aquella segona novel·la que, aquella nit, jo podria llegir per primer cop.

Mercè Martí Arolas i Sílvia Fernández a Alibri


Sóc de lopinió que un conte, una novel·la, qualsevol text narratiu, ha de començar de manera impactant. Limpacte pot ser subtil o obvi, però ha de ser un impacte clar, que colpegi la voluntat del lector i latrapi, que el deixi lligat a la història i ja no pugui escapolir-sen Vaig llegir: A lhora del pati, totes les nenes li estrebaren les orelles dotze vegades, una per cada any que havia complert (). Res despecial estava succeïnt davant dels meus ulls. Però jo ja estava. dalguna manera, lligada al text. Havia de llegir més La protagonista del dia, mig de debò, mig en broma, rondinava i empentava les seves companyes perquè la deixessin en pau, però un somriure per sota el nas va trair-la () LEva acabà arrupida com un cargol, amb la roba enfarinada per la pols i la panxa adolorida, esgotada per les riallades.

Vaig continuar llegint, sense poder aturar-me. Vaig llegir i llegir, corpresa, enamorada -sense saber-ho encara del cert-, daquella Eva que acabava de fer 12 anys No sé quanta estona va passar. Amb els ulls cansats, vaig haver de deixar la lectura, i, de sobte, vaig adonar-me que el darrer que havia llegit abans de deixar-me véncer pel cansament va ser: Una hora més tard, lEva sadormiria amb el rostre ben humit i un gest massa trist. Lesgotament daquella Eva era, exactament, lesgotament que jo sentia. I ho vaig entendre, estava davant duna autèntica novel·la.
Xera i sutge es va presentar a Alibri el 22 de febrer de 2017


Xera i sutge -així va ser batejat, finalment, el manuscrit-, és una novel·la històrica, situada en els darrers dies de 1931 i bategant en el cor de la Revolta de Fígols, quan durant 6 dies, del 18 al 23 de gener de 1932, una revolta anarquista a mans dels miners de Cercs, farts duna vida massa dura, massa freda, massa perillosa, aïllats en les muntanyes del Berguedà, van proclamar el comunisme libertari. Fou un somni breu, molt breu.

Però Xera i sutge sobrepasa els límits duna novel·la històrica, i adopta les formes de la novel·la coral i la novel·la iniciàtica, on un conjunt de personatges, perfilats amb matissos que excedeixen el blanc i el negre i somplen daltres colors, canvien, per sempre, des de que lacció comença fins que la derrota assenyala el final, un final vestit de certa promesa de futur amb el bri desperança que ens aporta una protagonista, lEva -la meva Eva-, que mai tornarà a ser la nena que era en començar la història però que, tanmateix, es manté fidel al seu amor pels llibres i a la seva passió per escriure: el seu esperit sobreviu malgrat tot laprès pel camí que, ara , lallunya del seu Sant Corneli de Cercs natal

Treballar perquè Xera i sutge acabés esdevenint un llibre editat, va ser el meu compromís amb la seva autora, temerosa dhaver dempaitar editors, i molt especialment amb aquella Eva que exigia, des de les pàgines tan ben dissenyades per la cura i la destresa de la Sílvia Fernández Serrano, ser llegida per tothom.

Des del primer moment, en el meu cap rondava leditorial més adient per a la novel·la, i leditor més indicat: Voliana Edicions i en Jordi Solé Camardons.

Vaig trucar a leditor i va dir-me d’entrada, no. No volia embolicar-se a publicar una novel·la històrica, sota el risc dun mercat poc receptiu per aquest gènere quan lautor no és conegut. Vaig insistir-hi: Val la pena, crec que vaig dir-li. I va acceptar de rebren una mostra. Poc després en va voler rebre la resta. Vaig pensar: ja està, atrapat””.

Ara, Xera i sutge, amb el suport de l’ajuntament de Cercs, -població de l’autora- ja és una realitat. I ja ha començat a rodar pel món. Petites passes, una darrera laltra, sortint a buscar els seus lectors I si en sou, si us convertiu en els lectors daquesta novel·la, puc assegurar-vos que  no us deixarà indiferents i que us acompanyarà sempre més.




dimarts, 28 de febrer de 2017

Gemma Pellissa parla de "Cròniques de Kaneai"

L'editor transcriu aquí les paraules de Gemma Pellissa en la presentació de Cròniques de Kaneai a la llibreria Nollegiu de Barcelona el 27 de setembre.

Vaig conèixer Raquel Picolo perquè som autores de Voliana Edicions, de fet el primer contacte amb l’autora va ser a través del seu primer recull de contes La nit als armaris. Va ser el nostre editor Jordi SC que en la presentació del meu Glopades de riu a l’Ateneu Barcelonès me’n va recomanar la lectura i em va dir que hi trobaria moltes afinitats. La nit als armaris era un volum de caire realista amb alguns contes amb lèxic pallarès (lèxic ebrenc en el meu).


Penso que compartim una determinada concepció de la literatura amb molts referents comuns i potser també per la condició d’escriptores perifèriques (com l’editor), transplantades del poble a la ciutat. En el seu cas des de Cerbi (les Valls d’Àneu), el gran escenari de Kaneai, fins arribar a Barcelona per fer els estudis. Picolo és doctora en biologia i això també es reflecteix en els interessos que figuren en el recull i en l’amor per la preservació de la vida que hi apareix.
En primer lloc, tant en aquest recull com en l’anterior, hi ha al darrera (segurament com a gènesi) un embadaliment, una fascinació per la tradició oral. En efecte en el primer conte de La nit als armaris, “El meu Adrià”, ja arrencava amb el personatge de Ton, un gran contista, que era qui transmetia el llegat familiar a través de les paraules a les generacions que havien anat a viure a la ciutat. Aquestes històries, inicialment orals, acaben publicades en un volum. Això donava una certa idea de continuïtat, de transmissió intergeneracional. Després de la mort d’aquell personatge, a qui retrobem a Kaneai amb el bastó amb que passejava i que hereta la filla Laura.

A Cròniques de Kaneai, també des del primer relat, “Hemisferi Sud”, que narra la història d’un amor asfixiant entre un maltractador i la protagonista, hi apareix la idea de la preservació del patrimoni cultural en perill d’extinció, a través de la transmissió interpersonal, en aquest cas de la cultura maputxe (com podria ser la catalana o la pallaresa) i les llegendes i rituals que hi estan associats es transmeten de bruixot a bruixot. La condició de bruixa no s’aprèn sinó que es transmet d’un bruixot a un altre en una cadena de transmissió. Això ho dic perquè en aquest segon llibre hi és palesa la tensió entre l’intent de conciliació del poble i la ciutat o més ben dit de la modernitat i la tradició.
Hi ha molts símbols al llarg del llibre que ho posen de manifest: el propi nom de “Kaneai” significa “equilibri, harmonia” (encara que es fa referència a l’equilibri interior perquè Kaneai és el subconscient de la protagonista). Al mateix conte s’expressa veneració pel creador de l’aikido, una art marcial de creació moderna. Per tant, hi tornem a trobar la cerca d’equilibri entre modernitat i tradició.
Cròniques de Kaneai proposa una lectura complexa en què el lector es converteix també en un investigador que va descobrint el significat del recull a través de diferents capes de conte rere conte. De totes maneres, malgrat la cerca d’aquell equilibri entre modernitat i tradició, també hi he intuït l’acceptació d’una batalla perduda i la nostàlgia d’uns temps que ja no tornaran. No sé si aniria gaire desencaminada si afirmés que precisament l’únic conte de Cròniques de Kaneai que no està situat a Cerbi sinó al sud, a prop d’Alacant, intitulat “La muntanya de la lluna” és la representació indirecta de l’enterrament d’un somni o un record del mon actual que és el Cerbi que l’autora coneix i que fins i tot en dona la banda sonora, el concert núm. 1 per a trompa de Mozart. De fet, la música és una altra de les constants del volum: Picolo no només ens “salva els mots i els noms de les coses” sinó també el so i els sorolls quotidians...

Presentació de "Cròniques de Kaneai" a Dòria Llibres, amb la tracductora Marta Pera

Però deia que al conte “La muntanya de la lluna” hi falla l’entesa entre d’una banda la modernitat i de l’altra la tradició que en aquest relat sobre biòlegs està representada pel conflicte entre introduir espècies foranes (que poden salvar la muntanya de la desertització) i la tradició que representa l’immobilisme de la directora del laboratori... Així, en el conte “L’amic” Cerbi és representat com un cementiri i això ho anem veient més clar com més ens acostem al final del recull (vegeu pàgina 85, darrer paràgraf).
Aixó no és cap revelació, no ens agafa per sorpresa, perquè ja al segon conte “Casa emmordassada” s’anunciava a través d’un somni premonitori, la fi de la remaderia a Cerbi. Aquí els transmissors de les històries ja les fan els fantasmes (com els de Moncada) com la petita Pilar o Adrià o l’amic... i s’albira poca esperança quan el supervivent és justament un noiet que no parla però que ha estudiat les paraules de la zona i els animals que hi habiten, els rèptils.
Des del primer conte hi veiem el llegat cultural autòcton representat des de diverses perspectives: nosaltres som els maputxes i també els monjos zen amb una tradició mil·lenària, vistos de de fora, des de l’estranyament, des d’una dimensió màgica o mística, que és la que aporta la fantasia de Kaneai. Picolo recupera escenaris de llegenda com la vall de Curols i hi afegeix éssers fantàstics de nova creació, com els rèptils gegants de color blau fosforescents del darrer conte... D’aquesta manera fa crèixer l’imaginari col·lectiu.

Ja en una entrevista que li va fer Jordi Llavina el 2013 sobre La nit als armaris, Picolo expressava el desig de crear microcosmos a semblança de Mequinensa, amb el seu poble natal, al qual rendeix tribut. Uns éssers i unes històries que deixaran petjada en el lector.
M’he llegit “Hemisferi sud” una vegada i una altra i encara no me l’acabo... entre aquest relat i el de “Kaneai” situat al bell mig del recull hi veig molts de paral·lelismes, encara que les dues històries estiguin ambientades en llocs tan diferents. Les dues tenen el punt d’exotisme en la situació dels escenaris, l’un parla de la cultura maputxe, però transcorre entre el Marroc, un bar de Vilassar i alguna escena muntanyenca; l’altre situa un temple de monjos zen dins un monestir romànic al cor del Pirineu. L’element fantàstic és present en els dos, les dues protagonistes (que d’entrada no són els personatges més forts ni els més obscurs), són veritables guerreres que s’enfronten de veritat. I la lluita que viuen no és gens trival, és una lluita per la vida, a vida o mort. A “Hemisferi sud” la banda sonora és la de Mercedes Sosa cantant “Sueño de serpientes”, que són serps marines que es volen cruspir qui parla. És una lluita entre la vida i la mort, també a “Kaneai” entre el pare que va donar la vida a Laura i que ara li vol prendre i ella que ha de matar-lo simbòlicament... És la lluita per la vida del poema de Brecht que precedeix la cançó de M.Sosa. Dones que lluiten per la vida, de fet només els dos darrers relats estan protagonitzats per homes. Formalment i arquitectònicament “Hemisferi sud” és més senzill que el laberíntic “Kaneai” que està farcit de referències literàries clàssiques, al Laberint d’Ariadna, al mite d’Èdip...
Parlant de Cròniques de Kaneai a les Ter-Cat de Mataró

Parlem de la dimensió Fantàstica o oculta del recull: el mecanisme que sovint utilitza Raquel Picolo per introduir els personatges al món fantàstic és el somni, generalment nocturn, com ja ho feien els meus autors medievals; però a Kaneai els somnis deixen una prova a les persones que els han tingut per demostrar que eren reals: somnis compartits, ferides, marques a la pell [nota del transcriptor editor: l’autora insisteix en la realitat dels “somnis” dels seus relats, com si més que somnis fossin noves dimensions, dimensions ocultes d’altres realitats tan reals com el que vivim com a real, d’aquí l’aparició d’aquelles proves]. Hi ha diferents tipologies de somnis: els més senzills són les visions de nit, fruït del cansament o les preocupacions o les pors (paraula que apareix amb insistència en el llibre) de les protagonistes, com a “La muntanya de la lluna” o “Transformació”... També el somni complex de Kaneai, un espai al qual s’hi accedeix a través del somni i d’un monestir amb dos espais el claustre de meditació i la porta vermella que porta al laberint. (...)

No només entrem en espais fantàstics [nota del transcriptor: l’autora subratlla la importància que ha volgut donar en aquest llibre a la creació d’ambients, d’espais, per damunt de la importància dels personatges, que era major en La nit als armaris] o màgics que podrien allotjar-se en el nostre interior, sinó que l’element fantàstic dona vida a éssers sobrenaturals, éssers que provenen tant de les llegendes i de la literatura com els fantasmes, bruixes, fades, vampirs, l’ocell tue-tue dels maputxes qeu anuncia la mort o el rèptil mutant de “Bellesa galàctica”, més pròxim a la ciència-ficció. Potser inspirada en el Bosco, ens mostra monjos com si copulessin. Val a dir que aquestes bèsties no necessàriament se situen en oposició als humans que protagonitzen les històries, sinó que moltes vegades són fruit d’una transformació, són éssers híbrids. (...)

Per concloure voldria insitir en dues idees: d’una banda en la coherència que presenten els dos reculls de Raquel Picolo que tenen un fil conductor molt clar vehiculat a través de la tensió entre la tradició i la modernitat, l’estancament i la immobilitat... Dit en altres paruales, la universalitat del volum es troba en els temes que tracta entre els quals destaca la batalla entre la vida i la mort. I d’altra banda, Picolo ha construït personatges memorables, sòlids, amb una imatge definida que queden impresos després de la lectura i que conformen el microcosmos de la Cerbi literària.

dimarts, 7 de febrer de 2017

Paraules d'Ester Xargay  a la presentació de "Vint-i-cua" a la Casa del llibre del passeig de Gràcia (3/2/2017)

Presentar Daniel Ruiz-Trillo és parlar d'un defensor i divulgador de la llengua, del català. Hom ho pot comprovar a la seva pàgina Versos.cat, una plataforma activa que comparteix amb un ampli ventall de poetes. També, ja fa uns anys que va endegar el Festival de poesia de l'Empordà Poemestiu, humil, però constant, per on ja han passat moltes veus de la poesia catalana.


Tanmateix en Daniel és, sobretot, un poeta i un narrador que, ben regularment, ens va oferint els seus llibres amb poemes i contes. Del 1999 ençà, cada any, ha anat publicant: Truc curt, Sal i vi, Sonets sonats, Una estona de sal, Partícules i versos, Fibromiàlgia i tu, Recer de versos, Sudokus i tu, 40 plaers, i ara celebrem aquest Vint-i-cua que continua eixamplant els dominis del joc lingüístic, ja característic, del seu registre literari. Recordem que el seu admirat, Màrius Serra, va escriure, a la frase de la solapa del seu primer llibre:
“en Daniel es troba en una fase primigènia, fent, fent el joc. I ja anirà arribant el foc.”

I, com va dir en Carles Hac Mor, ja fa uns anys, en relació a un altre dels seus llibres:
“El foc que ja ens arriba amb els llibres d’en Daniel és potser el foc d’un llumí. I hi pot haver més bellesa en l’encesa d’un llumí que no en un castell de focs artificials.”

I ara, reblo el clau, presentant-vos aquest Vint-i-cua que segueix reflectint aquest interès per a una concepció lúdica de la literatura, que en Daniel manté com a seguidor dels escriptors de l’OLIPO (Obrador de Literatura Potencial), el corrent literari francès que experimentava amb les capacitats estilístiques i combinatòries de la llengua.

En efecte, Vint-i-cua conté vint-i-dos contes breus, d'estètica ben contemporània, en cadascun dels quals, d'una manera o altra, el número vint hi treu el cap. Són contes curts, amens, enginyosos i sense pretensions, la qual cosa els confereix un alè de llibertat que s'encomana.


Vint-i-cua és un llibre que hom pot obrir en qualsevol moment per la pàgina que més li abelleixi i s'aventurés a llegir-la, talment com si hom es fiqués dins les pintures del film Mary Poppins  -quan els actors reals salten dins els quadres, bo i entrant a ballar per seqüències animades-. Així mateix a Vint-i-cua, hom pot endinsar-se per aquests vint-i-dos contes breus cafits d'humor de tons absurds, cadascun dels quals va encapçalat amb un títol palindròmic o cap-i-cua. Vint-i-dues històries que tenen com a fil conductor aquests jocs de paraules, dobles sentits i constrenyiments (o “trava” com li agrada dir a en Màrius Serra) diversos que se succeeixen al llarg del llibre.

El constrenyiment, com a al·licient, com a motor per escriure més enllà de voler dir, amb els mals de caps que infligeix a l'autor que s'imposa aquest repte -que els Olipians definien com a “Rates que han de construir-se el laberint del qual es proposen sortir”, confereix al text un aire absurd que l'eleva més enllà de la representació de la realitat o de la ficció convencional. Vegeu, per exemple, el conte vint-i-u escrit només amb monosíl·labs, o bé el conte divuit on les paraules escrites en majúscules creen una infra-narració dins la mateixa història. No és surrealisme, perquè no vol evocar cap mena de somni, ni desvari, és la llengua que batega, són les paraules que diuen per mà del joc. I aquí, val a dir que l'humor, la sorpresa, la troballa, l'enginy, l'encís de cada mot i el domini del llenguatge és la clau de lectura que fa del sentit i de la versemblança un fet secundari i fins i tot prescindible.

Per acabar i deixar pas a les lectures dels contes que ens ocupen, voldria tornar a destacar el compromís de Daniel Ruiz-Trillo amb la llengua, amb el català i evidentment amb Catalunya. Un dels contes narra com un col·laborador de la wikipedia afegeix a l'article sobre Catalunya: “Nou estat d'Europa des del 2016”.

Tocant a això, per tancar la presentació, m'agradaria llegir un fragment d'un dictat dels que fa la Sònia Moll a la pàgina “Llengua catalana” de la Generalitat. És un text preciós, s'hi descriu un poeta i realment, a mi si més no, aquest poeta, que la Sònia Moll retrata, em recorda molt en Daniel:
Diu que és poeta i jugador de mots esdrúixols. Que li surten sense esforç i que no li cal polir-los, que tal com han sorgit han de romandre, i que després han de volar lliures per recitals i concerts, per places i carrers, per pobles i ciutats, com globus de colors que s'enlairen amb el vent. Diu que és funàmbul de vocals insolents, de consonants que ensopeguen i apòstrofs burletes que et piquen l'ullet mentre fan mutis per l'esquerra. De punts suspensius darrere dels quals sospesa totes les possibilitats futures. Diu que no suspèn mai quan les paraules el posen a prova. (...)”   

                                                                                                                            ESTER XARGAY





dilluns, 16 de gener de 2017

Presentem "Cròniques de Kaneai" de Raquel Picolo

Cròniques de Kaneai  de Raquel Picolo és un recull de contes fantàstics, la majoria dels quals transcorren a Cerbi (Valls d’Àneu, Pallars Sobirà). La natura hi és omnipresent i s’hi trenen dues melodies ben diferents, la de l’alta muntanya humanitzada, on es barregen pagesos i estiuejants, i la fantàstica, que brolla de les esquerdes de la terra, de les roques i dels salts d’aigua. La música i el silenci. 

Contrast entre un paisatge geogràfic concret, fet de muntanyes, rius, prats i cases de pedra amb llosats, i les històries narrades, ocultes, que surten de les fissures, esbiaixen i tenyeixen l’espai de colors desconcertants i  pinten  un univers de límits imprecisos. La muntanya com a un entorn que desperta records i malsons, que propicia desvetllaments personals i històries fora de lloc.
També hi ha petites dosis d’experimentació narrativa, en especial al conte Kaneai, que es podria titular perfectament  l’art de la fuga:

Es va despertar. L’Enric dormia al seu costat i això era bo, però no sabia on era. Va veure la porta de fusta rústica, eren al poble del pare! Va saltar del llit i va caminar descalça cap al lavabo. Li agradava notar la textura orgànica de les fustes velles als peus. Va espiar per la porta entreoberta de l’habitació dels seus amics: dormien. Abans d’entrar al lavabo va seure a la butaca de la sala. Tremolava. Acabava de visitar en somnis Kaneai , el temple de l'esperit i de les arts. La sala gran de meditació, el claustre japonès i el gong. El seu pare li ho havia explicat diverses vegades, els dos asseguts a la mateixa butaca que ara ocupava ella. El cor li bategava molt fort. La idea d’haver heretat el somni del seu pare l’esborronava. Va tornar al llit corrents, sense anar al lavabo, es va abraçar a l’Enric i es va adormir. 


L'autora diu: "Quan vaig enviar l’original de Cròniques de Kaneai al Jordi Solé Camardons de Voliana Edicions em va dir que era un llibre diferent de La nit als armaris. Sí, ho és, no perquè ho hagi buscat sinó perquè és el que tocava, el que m’ha sortit de natural. 
Cròniques de Kaneai ha pogut néixer perquè abans hi ha hagut La nit als armaris, que va posar la primera fita i va deixar el terreny preparat per posar ara la segona. Els dos reculls de contes són germans, diferents però germans, i estic molt contenta que visquin a la mateixa casa, a Voliana edicions.
Cròniques de Kaneai és un llibre que recull set contes fantàstics, sis dels quals passen a Cerbi (Valls d’Àneu), perquè és el meu poble natal i en conec les pedres i les aigües, però podrien passar al Vallès, al Maresme, a Barcelona o a la Xina. La narració onírica, els vampirs, els monstres i les realitats paral·leles són universals. Però no serien ben bé iguals, perquè l’espai sí que compta: les pedres, l’arquitectura, les valls glacials del Pirineu.
Des del primer moment volia escriure contes fantàstics, saltar per damunt de les lleis de la física i del sentit comú, però el que em sortia no m’agradava. Vaig haver d’escriure un bon grapat de contes realistes per deixar volar la fantasia, uns quants formen el primer recull La nit als armaris, on hi ha un conte titulat El pou impossible que apunta cap a on volia tirar el meu fantàstic. Des d’aquí, des de l’impossible, em vaig treure la faixa que emmordassava la meva imaginació i vaig començar a parir els contes de Cròniques de Kaneai."