Col·leccions de Voliana Edicions

Entrevol (assaig), Voliac (narrativa) Voliac. Retorn al sol (ciència-ficció), Memòria, Voliac Poesia (poesia)

dimarts, 28 de juny de 2016

Al dinar dels diferents de Daniel Sesé

Al dinar dels diferents és un poemari que conté les cançons-poemes del músic Daniel Sesé dels grups Túrnez & Sesé i ara Darània.

En un dels tres pròlegs del llibre escriu Carlos Cubeiro:
Havia de passar. Després de molts anys de viure en la companyia sonora dels grans de la cançó i de crear melodies per als poemes d’autors estimats, podem imaginar que els mots, els títols, els personatges, els escenaris, s’havien anat amuntegant en el cervell d’aquest home pluridisciplinar, esperant, amb paciencia i humilitat, el seu torn. Fins que va arribar el primer poema: paraules que es van endreçar en línies compactes i de similar amplada; suspeses al bell mig de la pàgina, com un castell tipogràfic, o surant, tal vegada, en la blanca infinitut d’una pantalla.
La bella arquitectura del mot fet imatge i l’aventura de la imatge feta cançó: aquest sembla ser el pel·legrinatge vital i artístic d’en Daniel Sesé.
Daniel Sesé amb la poeta Montse Gort, a la presentació de Lleida 

Jacques Brel va confessar en la intimitat que les seves cançons no parlaven de si mateix, sino dels altres, com un repertori de miralls on tots ens hi podem acabar trobant. De la mateixa manera, quan escoltem les cançons de Darània, sabem que l’autor està molt a prop, però amagat, com el titellaire darrera la seva finestra de fusta. Això si, mentre els personatges de Brel esperàven infructuosament la seva Madeleine sota la pluja, tot somiant compartir uns musclos que, com l’amada, no arribarien mai, els de Sesé, més pràctics i assanyats, fan un volt pels bars de la perifèria, tot matant la gana amb un bon assortit de tapes regades amb alguna cerveseta i whisky –¡ai!– de garrafa.
Perquè, diguem-ho ja, als móns d’en Sesé hi ha una pulsió més sensual que tràgica, una voluntat de tornar a ser infants, de conquerir la inocència i de ser dignes i agraïts convidats de la vida, fins i tot quan ja es conten els dies per marxar de la festa. Tot és possible: volar a Paris en avions de paper o, ja que hi som, fer la volta al planeta asseguts davant de l’ordinador per obra i gràcia de Google Earth.


És difícil oblidar la trajectòria gràfica de l’autor, el seu perfil d’il·lustrador per a grans i per a infants, quan ens deixem arrossegar per les estrofes d’aquestes cançons plenes de prodigis quotidians, personatges de conte, escenaris d’un surrealisme mai gratuït i sempre evocador. De vegades, hem vist a les seves il·lustracions signes tipogràfics esdevinguts personatges juganers i vitals. En justa correspondència, els seus versos estan plens de llum i de color, on cada paraula queda dita com la pinzellada precisa.
Cançons, las de Darània, per a fer camí, esculpides en el vent d’un clarinet d’estirp nòmada, d’unes cordes i unes percussions que bateguen «mediterràniament», d’una veu cada cop més versàtil on hi caben totes les distàncias que van del sospir al crit. Cançons, en fi, on màgia i poesia són la mateixa expressió d’un imaginari amable, polisèmic, acolorit i vibrant, no exent, de tant en tant, d’una suau, discreta i tendra malenconia. 


Carlos Cubeiro, Sesé, Joan Isaac i l'editor a la llibreria Alibri

Conrad Setó escriu:
Un bon amic poeta, fotògraf i novel·lista em deia en plena conversa noctàmbula en què l'art era el protagonista ... "el poeta no ha de posar emoció a l'acte d'escriure, és el lector -en tot cas- qui ho farà".

Jo no sé amb certesa si Daniel Sesé combrega amb aquesta opinió però el que es desprèn del seu treball és que ens proposa una cosa que desemboca en una atracció amable, una invitació a participar del seu joc amb la intensitat que nosaltres siguem capaços. Potser amb l'emoció proporcional al seu talent.

I ens sentim còmodes transitant per un univers -el seu- que encara que especial, no ens resulta del tot desconegut.




Bon coneixedor del treball dels seus coetanis, Sesé mostra un respecte genuí i fa gala del que jo anomenaria "agraïment enciclopèdic" cap a l'obra dels que l'han precedit. Sap admirar i dins d'aquest sa hàbit, es dota d'una delicadíssima empatia estètica; finalment tot això ho converteix en creativitat desbordant.

Em consta que Daniel considera la música i la poesia manifestacions humanes amb un ADN que exhibeix moltes coincidències gairebé com si fossin germanes.



L'estil, l'exquisidesa, no són (per a ell) unes característiques més o menys exòtiques, són el seu capital, la seva eina de treball. A partir d'aquí construeix i delimita una ètica i una estètica que li marquen clarament el camí a seguir com un vector de treball. Un entrenament desde -i per a- el bon gust; una predisposició sibarítica i inclusiva a més d'amistosa: un espècie de "bellesa del possible".
Daniel Sesé es permet el merescut luxe de fer-se en ocasions una mica críptic, però només el just per transcendir una quotidianitat que d'altra banda l'alimenta. Tot això oficiant un ritual alquímic que relaciona íntima i definitivament música i paraula.


Les melodies que és capaç de somiar, les "recorda" en estat de vigília, fent-les passar a través de la seva pròpia veu i establint després una sòlida aliança amb una veu externa a efecte de fer-les arribar al públic. Aquesta veu vehicle de les seves melodies pot ser una veu masculina ("Túrnez i Sesé"), o femenina ("DARÀNIA").

Les línies melòdiques que Sesé dibuixa són filles d'una trama harmònica que destil·la a través del seu inseparable instrument (la guitarra),  i ho fa amb paciència d'orfebre. Un possible dèficit d'academicisme a nivell de la ciència dels acords, obliga a mantenir la seva intuïció en estat d'alerta permanent i acaba convertint-se en tendra originalitat, sense caure en el territori del naïf.

Daniel Sesé concep en les seves lletres un univers del qual ell mateix es converteix en el seu primer habitant. A partir d'aquí ens convida com a bon amfitrió i bon cuiner que és, a visitar-lo, a viure'l de prop, amb ell.

En la seva obra, al llarg d'ella, es respira una "poètica del dia laborable" fruit d'una actitud contínuament reactiva a nivell estètic ... incorporant nous texts i vibrant amb l'intangible a través de la música.

Sensibilitat en alerta, intuïció i rigor equalitzats.


Carles Guillén i Selva escriu:
Ens proposem d’endinsar-nos en les propostes poètiques d’en Daniel Sesé, un connaisseur avalat per una llarga
 i reconeguda trajectòria pública des que va passar del seu delit i passió particular a la irrupció en l’específic, 
esquifit, i poc valorat, massa minoritari -com no ho seria en una cultura normal com la francesa- panorama 
musical nostrat, amb la formació Túrnez & Sesé, que per decisió fundacional s’entesta en la poesia musicada. 
Entre d’altres col·laboracions destaquen el CD inaugural i integral “Quedarà la paraula” (2002), dedicat al poeta 
de la franja Desideri Lombarte; “L’arbre de l’esperança” (2004) a Josep Carner i Salvador Espriu, segons el 
nostre parer, la gravació dels poemes del Príncep de la poesia, és una fita de consideració; “Sol Blanc” (2006), 
desigual, amb poemes de Màrius Torres, Joan Barceló, Dolors Miquel, Montse Gort, Hèctor B. Moret, Jordi 
Pàmies, Joan Todó i Maria Mercè Marçal; “Romanços i estampes del 21” (2008), amb composicions, dues per 
cap, encarregades per a aquest CD a Dolors Miquel, Jordi Guardans, Jaume Subirana, Laia Noguera, Montse 
Gort, Josep de Flix i el mateix Xavi Túrnez; i fins el moment, el darrer, l’integral dedicat a Sergi Jover, “Vestigis” 
(2011).
Per a aquest llibre, s’ha decidit que les composicions d’en Daniel arran de la creació del nou grup Darània vagin 
acompanyades d’alguns poemes, no tots, que els Túrnez & Sesé van musicar i gravar, només dels vius, una
 manera del tot inexacta d’entendre’ns, perquè els bons poetes aconsegueixen la gràcia de travessar el seu 
temps per romandre en el conscient, si més no de l’àmbit lingüístic al qual pertanyen. Els vius, els que 
segueixen de cos i esperit present, ho són amb contumàcia de l’empeny de fer créixer els seus corpus poètics.
El nostre autor, amb “Darània”, “Les cançons de gener” (2015) i “El silenci dels peixets” (2016), en paral·lel als 
Túrnez & Sesé, va sentir la necessitat de musicar els seus propis poemes, la modèstia i el seu recorregut li 
impedeix d’anomenar-los com a tals, encara que en molts casos en tenen la categoria. En aquest sentit, com a 
prèvia, ens sembla pertinent la disquisició sobre què cal entendre per poesia i cançó. La tradició sanciona, i hi 
estem d’acord, que la diferència rau en el fet que la poesia no hauria d’estar alliberada del màxim rigor ni 
subjecta a cap renúncia per, sense cap mena de restricció, volar a gran alçada, si molt convé, al lector li caldrà 
enfilar-se en una cadira o en una escala. Mentre que a la cançó li cal aliar-se d’amables repeticions fòniques 
mnemotècniques, i encara que pot intricar-se i dislocar la seva estructura bàsica, per ser efectiva no pot allunyar-
se’n gaire, introducció, estrofa, tornada, estrofa, tornada, pont musical, i encara repetició de tornada o coda,
 mirant de no destruir l’equilibri entre repeticions i alteracions d’un tema, per tal d’aconseguir la immediatesa,
 poder ser captada a la primera o com a molt màxim, a la tercera escoltada, sempre segons l’exigència...




dimarts, 14 de juny de 2016

Eixam. Vuit contes per a vuit veus

Eixam. Vuit contes per a vuit veus.
Camille Claudel, Zinaida Serebriakova, Jeanne Hébuterne, Marlene Dietrich, Dora Maar, Mercè Rodoreda, Édith Piaf i Sylvia Plath. Elles són les protagonistes d’aquests contes escrits per Sandra Comas que ens parlen de la seva vida i obra a través de la ficció. Algunes d’aquestes artistes van aconseguir èxit i reconeixement en vida, però d'altres, per circumstàncies històriques o personals, van veure com la seva obra restava oculta o ignorada durant molt de temps. La voluntat d'aquest recull és reivindicar els seus noms per mitjà d’uns relats en els quals l’autora imbrica realitat i ficció des d’una perspectiva personal i íntima, i ens apropa a l’essència de cadascuna d’aquestes artistes. 

Sandra Comas presentant Eixam a la Fira de Bellprat


En el pròleg escriu Marina Subirats:

Abelles que ens precediren


En sabem els noms, algunes dades, poques -on van néixer, quan van morir, potser el nom d’una cançó especialment famosa, o d’una pel·lícula, o d’una fotografia. Ens alguns casos, fins i tot recordem les seves cares, les seves imatges esplendoroses o amargues, somrients o patètiques. Són només vuit, triades entre els centenars de les que han trencat el sostre de vidre, de les que han aconseguit deixar, en algun lloc, una memòria, una traça de llum, una petjada. Tot i saber-ne alguna cosa, fins ara les coneixem només de lluny, un somriure, una anècdota, una vaga història d’amor. Podíem imaginar-les com a deesses, superbes i distants en la seva capacitat de  creació.
Sandra Comas acompanyada de Marina Subirats a Alibri


Però si llegiu aquest llibre, ja no les podreu oblidar. De cop, descobrireu que són les vostres germanes. L’autora ha aconseguit, en una pirueta màgica, fer-les parlar per a nosaltres, convertir-les en dones de carn i ossos, plenes de projectes, d’ansietats, de records, igual que tu i que jo, igual que totes. Les ganes de ser, la por de no aconseguir-ho, la incertesa respecte a la pròpia capacitat, l’èxit que fa tremolar d’emoció, l’amor, sempre, i sempre al final perdut. L’angoixa d’envellir i deixar de ser, de la soledat; la reclusió. I també el record alegre de dies antics quan tot era possible, quan Edith Giovanna Gassion va esdevenir la Môme Piaf o l’autoretrat de la Zinaida Serebriakova va tenir tan bona acollida que la va convèncer a seguir pintant. Aquells dies en que, sense que en siguem conscients, es decideix el nostre destí. Aquells dies que recordarem sempre, perquè marquen un abans i un després.

“Eixam” ens permet alhora fer diverses constatacions. La primera: les veus íntimes d’aquestes dones són les veus de totes les dones. De cop ens parla la Marlene Dietrich, o la Dora Maar, o la Mercè Rodoreda i la seva veu és tan autèntica que ens sembla que son les nostres veïnes, les nostres conegudes de sempre. Bé, a vegades no son exactament elles qui ens parla: és una dona que s’enamora d’un dels seus quadres, o una amiga que dialoga amb el bust d’alguna d’elles, o una lectora identificada amb un personatge. Però és la mateixa veu, igual i diferent, sempre veraç, sempre creïble, perquè és la més personal i alhora la més comú, aquella que xiuxiueja, es descabdella en l’ombra, lluny dels escenaris, quan una es parla a si mateixa. I llavors totes ens assemblem: fràgils, en un món que no és nostre, buscant un encaix i una transcendència difícils d’assolir, contra el vent dominant. En una societat d’homes que ni ens reclama ni ens necessita més enllà dels papers clàssics de mare-esposa-amant a què se’ns va destinar.
A la llibreria Barra Llibre de Sants, amb l'editor


La segona constatació és encara la similitud del desastre. D’aquestes vuit dones, dues es van suïcidar, tres van acabar recloses a casa o en un internat, una va créixer en un bordell, dues més van viure exiliades gran part de la seva vida. I això que eren dones excepcionals, amb algun do que les feia úniques, imprescindibles, i que moltes d’elles van viure l’èxit de les seves creacions. Dones que van anar més enllà del rol establert, que van voler ser alguna cosa més que una baula anònima de la cadena humana. Van voler tenir veu pròpia; tota una transgressió. I les transgressions es paguen amb moneda forta. Encara ara, encara avui. Potser la Camille Claudel ens queda més lluny, és una dona del XIX, quan encara tot havia de començar. Era una pionera, certament; ens va obrir camins, però a quin preu: quaranta anys enterrada en vida, l’obra destruïda, el nom tan perdut que hem tardat molts temps en recuperar-lo. Però la Silvia Plath és la nostra contemporània, és una noia d’ara mateix, alegre i plena d’il·luminacions, lluitant per expressar-se entre l’atenció als nens, el marit que esdevé famós, la factura per pagar, la urgència d’escriure. Sempre caldrà triar entre els dos camins? Sempre la transgressió de voler ser més enllà de la cuina ha de conduir a la culpa de no haver reeixit una família, a una vellesa solitària, que et recordi que no vas fer el que calia, que vas defugir el destí ancestral per endinsar-te en una ruta prohibida?

La tercera constatació és la més dolorosa: el fracàs irremeiable de l’amor. L’amor que s’entrega sencer, cos i ànima, i que devasta i colpeix fins a la mort. Encara aquí, similitud de les dones, vinguin d’on vinguin, vagin on vagin. L’amor traït, experiència constant. I experiència fatal perquè de l’amor s’esperava tot; n’he parlat sovint com “l’opi de les dones”, recordant altres opis antics, com la religió. Aquest l’hem deixat enrere, homes  i dones, però nosaltres seguim necessitant narcòtics per suportar la vida i els seus estralls, i res millor que l’amor. Que els narcòtics masculins, diner i poder, son encara més inquietants i destructors.

Però l’opi té conseqüències sovint terribles. La Jeanne Hébuterne que ens retorna la Sandra devia ser una dona tan jove i apassionada que ni el fill apunt de néixer va poder aturar la seva caiguda. Somiem amb amors així, que t’il·luminen la vida com un llampec! Sempre que no ens fixem, és clar, en el calvari que devia suposar viure amb un Modigliani que imposava el seu ritme destructor. Picasso era probablement un gran amant: Dora va ser una més de les seves víctimes, no solament per l’abandó, sinó fins i tot per la inducció a abandonar l’obra pròpia. Coneixem, més de prop, l’angoixa de la Rodoreda, temorosa durant anys del retorn de l’amat a l’esposa llunyana. I aquesta Sylvia lluminosa, noieta americana triomfadora, posant el cap al forn, per escapar de l’insuportable desamor!


Destins de dona, veus de dona, similars i irrepetibles, cadascuna amb la seva càrrega d’alegria i de dolor. Un eixam que batega incansable, però que avança també cap a la llibertat de ser. Gràcies, Sandra, per acostar-les a nosaltres, per mostrar-nos que les nostres vides no són petites perquè nosaltres no tenim els dons que elles tenien, sinó perquè som dones; i és de la petitesa, de la complicitat entre nosaltres, que surt la força per anar superant els vells mandats i per trobar el camí de la plenitud. Aquest llibre tan intens ens deixa un regust de tristesa, com si, al final de tant d’esforç hi hagués sempre el fracàs. Però ens deixa també la certesa de tantes i tantes dones que lluiten per ser allò que volen, i que ens ofereixen, en aquest esforç, novel·les i poemes, imatges i cançons que ens emocionen i ens fan tirar endavant, per seguir obrint el camí que elles van traçar també per a nosaltres.


                                                                                                                     Marina Subirats

dijous, 9 de juny de 2016

Contes cap-i-cua

Vint-i-cua. Vint-i-dos contes cap-i-cua de Daniel Ruiz-Trillo és segurament el llibre que entre titol i subtítol reuneix més guionets de tots els llibres escrits en llengua catalana i segurament en altres llengües.

Això és el que en pensa la prologuista Marina Antúnez:

I tu, com vols viatjar?

Hom, quan vol viatjar pel món, té diverses possibilitats. La més habitual és la de comprar-se un bitllet d’avió o vaixell, triar una destinació, una data i una companyia i anar on s’ha proposat. La segona possibilitat, també força comú a manca de calerons, és la de mirar a la televisió un documental d’aquests de viatges i empassar-se’l sencer, potser i amb sort podràs sentir-te com si en fossis el protagonista. Una altra opció és la deixar-se convidar per aquells amics que tothom té, tan i tan viatgers, i que sempre acostumen a passar-te sencer, és clar, el reportatge de vídeo o fotogràfic de les vacances a Seül o Sevilla, si tenim sort que el destí sigui bonic o interessant. I si no ho és, també és ben bé igual perquè el reportatge te l’empasses sí o sí.

Daniel Ruiz-Trillo

 Encara ens queden més possibles ocasions per a viatjar: a través d’una pel·lícula o d’una propaganda en una revista que has llegit mentre esperaves que la secretària del dentista cridés el teu nom, capbussant-nos en una d’aquelles novel·les que parlen d’Itàlia, Sant Petersburg, Estocolm o Transilvània, o bé veure programes on la protagonista et porta als llocs que mai podràs veure tu, sinó només els famosos que conviden en nom de la Experience, un terme anglès que sembla que té més categoria que la paraula catalana Experiència.


Però no m’allargo més, només acabo dient-vos que per a mi hi ha una manera màgica de viatjar de veritat i és llegint aquests contes d’en Dani Ruiz-Trillo que teniu entre els dits. Aquí podreu llegir un diari des d’un racó del País Basc, veient passar cotxes des d’una carretera d’Occitània, tastant alguns plats francesos, potser sense veure-hi gaire o des d’un hotel de mala mort de la Pisa italiana, xerrant portuguès en una conversa entre pipes valencianes, on tots serem tot, o a Torà de vacances, maleint les novetats a l’Afganistan al costat d’una holandesa rossa i alta, o declarant una Catalunya independent a la Viquipèdia. A Barcelona, com qui roda al món i torna al Born, tot i que l’autor no sigui de la Barcelona capital, però sí que molt dels nostres músics, la nostra gent, les nostres manies i els nostres costums. Perquè amb ell, en Dani, podreu viatjar com si fóssiu a casa, sentint-vos còmodes.  I no haver de fer res com els peixos, o fer-ho veure, mentre treballem a la fàbrica de Gavà, sentir com la crisi ens ha retallat la rutina i com el mar de l’Escala ens posa nostàlgics recordant les trobades frec a frec de bons amics poetes recitant plegats aquell estiu, uns a Figueres, d’altres a Navata, o a Castelló d’Empúries, o a Darnius, però junts. En aquests contes, em fa l’efecte que tots i totes ens hi veurem reflectits. Vint-i-dos i palíndroms, que no és poca cosa. I a poc a poc es teixirà la tela de la lingüística i de les virtuts i els seus defectes sense “r” i sense cap MB, amb paraules curtes ho expliquen tot, i finalment, amb la desfeta quotidiana, una història que podria ser massa real per a ser certa però que mai no serà massa certa perquè un dia sigui real.  Amb el cor us desitjo que gaudiu tant dels contes com ho he fet jo tota aquesta estona. Gràcies pel regal, Dani.

                                                                                                                      Marina Antúnez


dimarts, 7 de juny de 2016

Cirurgies i Disseccions d'Elisenda Solsona

Les Cirurgies d'Elisenda Solsona són microrelats poètics sobre psicologia i anatomia construïts a partir de metàfores acarnissades.
Microrelats que ens descriuen com les emocions ens esquincen brutalment la pell i ataquen el nostre organisme i com la marca de la incisió ens recordarà, sempre, el nostre pas pel quiròfan.

És possible que tot lector o lectora que vulgui viure l’experiència de submergir-se en les Cirurgies percebi que alguna part del cos es regira i es contrau. No s’ha de preocupar: és el resultat de sentir-se còmplice amb les vivències narrades en cada un d’aquests microrelats.  
Elisenda Solsona


Muriel Villanueva, escriptora i professora d'escriptura escriu al pròleg del llibre:

Vigila, que creen addicció. No te les empassis de cop. Sí, ho sé, són petitones i apetitoses, però degusta-les una per una i lentament. Permet que se't fonguin entre la llengua i el paladar i després tanca els ulls. No facis com fas sempre amb les capses de galetes: «Una més i la tanco. Una més i la tanco».
            Les cirurgies i disseccions que estàs a punt de tastar haurien de venir en sobres individuals, com les bosses de te, com les pastilles de xocolata negra que acompanyen les tasses de cafè o, per ser més precisos, com l'única agulla i el poc fil, embolicats plegats en un film transparent, dels necessers de viatge.
            M'agradaria viure amb la certesa que, cada cop que surti de casa, trobaré un senyor hieràtic d'uniforme que em lliurarà un caramelet embolicat en una pàgina d'aquest llibre deliciós. Jo el prendria amb delicadesa i el paladejaria amb calma. Després, el regust m'acompanyaria fins al vespre.

Elisenda Solsona i Muriel Villanueva el dia de Sant Jordi 2016

            Vaig conèixer l'Elisenda en un curs d'escriptura i, la veritat, sempre feia coses rares. No respectava els límits de l'extensió dels textos, s'inventava els cicles de la lluna, i un dia va aparèixer amb unes línies soltes que volien ser històries i semblaven poemes o potser era a l'inrevés, no me'n recordo. I sempre feia tard, perquè les línies que separen les hores se li escolaven entre el rellotge i el canell. Jo llavors la renyava i li llançava un petó.
            Si alguna cosa admiro de les arts és que siguin tan promíscues. Porten la roba descosida i foradada i es magregen entre elles. M'encisa que un poema es musiqui, que un conte es representi, que una veritat es disfressi de mentida imaginada, que una fotografia rimi o que una història s'imprimeixi en versos escapçats.
Presentant Cirurgies a la biblioteca d'Olesa

            L'Elisenda és una funàmbula temerària. Camina de puntetes per una línia que fa «elis, elis» —mai millor dit— a la poesia i al conte curt, que no els avisa que, uns metres més avall, hi ha una cubeta de dos per dos plena de líquid revelador, fet de llàgrimes, de suor i de fluxos corporals, on espera un paper fotogràfic submergit. Les lletres s'enlairen des dels tous dels dits de l'escriptora i, desorientades, saltironegen entre el relat i el poema; mentrestant, a baix, una imatge colpidora va prenent forma molt lentament sobre el blanc. Ella no mira avall per no caure, avança a passes humils, tecleja l'aire i segueix imaginant. Nosaltres, a sota, ens fem cops de colze al voltant de la cubeta per contemplar la imatge que se'ns va revelant.
            Llegeix-les així, veient-les. Mira-les sense pressa, atura-t'hi. I vigila, et dic, que creen addicció.

Muriel Villanueva
Amb l'editor, a la Fira del llibre de Bellprat 2016


dissabte, 19 de març de 2016

Jenny Suk ens explica els seus secrets


El 17 de març vam presentar Volianes de paper a la llibreria Alibri de Barcelona. Van parlar del llibre les dues persones que en van tenir cura: Rosa Roca Riera i Jordi Solé Camardons, tres autores de Voliana van llegir framents dels seus llibres: Eva Arnal de L'ombra de les formigues, Núria Queraltó d' Amb remor de vent i Elisenda Solsona amb Cirurgies.

Jenny Suk va parlar dels secrets per guanyar al Gran Dictat de TV3 amb un parlament que us reproduïm aquí i que és un testimoni que segur que us interessarà:

El Màrius Serra, mag de les paraules, fa una genial caricatura de l’atzucac en què ens trobarem si ens capfiquem en la quantificació de les faltes ortogràfiques al seu “Pròleg puntual” d’aquest mateix llibre. I és que no es tracta de quants errors fem, sinó de com els resolem. Així doncs, tractaré en aquests breus minuts d’aportar-vos idees per millorar l’ortografia, recursos que vaig anar trobant durant el meu estudi pel concurs d’El Gran Dictat, esperant que us siguin útils a l’hora de fer dictats i aprendre paraules noves.



Primer, establim unes bases generals. Hem de tenir objectius. Jo puc tenir l’objectiu de guanyar un concurs, o l’objectiu de no fer faltes d’ortografia, però una vegada determinat, l’hem d’oblidar per concentrar-nos en el present. L’important és l’obra (present), i no el fruit (futur); podríem dir també que l’important és aprendre, no aprovar. Aprovar és una conseqüència natural d’aprendre, per tant, dedicar qualsevol mena de pensament a aprovar és perdre un temps i una energia preciosos. Així que comencem relaxant-nos, deixem-nos emportar... que jo us parlaré del meu camí per aquest apassionant món dels dictats i de quines solucions he trobat per superar els seus obstacles. Aquest camí consta de 3 parts, i comença amb una mica d’història:

1a part: TRASPASSAR LA POR
Vinc d’una família castellanoparlant. El meu pare és sudcoreà, i encara que la meva mare és catalana i parla el català perfectament, els seus pares, els meus avis, eren d’Almeria i Múrcia, així que sempre hem parlat en castellà a casa. El català vaig començar a aprendre’l a Menorca, on vaig cursar els meus estudis primaris i secundaris. Però degut a la meva timidesa, més accentuada a la infància, no vaig atrevir-me a utilitzar-lo al carrer fins als 18 anys. Amb aquesta edat vaig venir a viure a Barcelona per continuar amb els meus estudis. Però no va ser fins als 22 anys que no vaig ser capaç de mantenir una conversa normal amb algú en català: amb normal no em refereixo a parlar-lo bé, sinó a no patir taquicàrdies, ni tenir ganes de sortir corrents o pitjor encara, de canviar d’idioma. Qui m’hauria de dir a mi que només 9 anys després participaria a un concurs sobre la llengua catalana a nivell nacional a TV3 i que acabaria guanyant-lo? Si algú m’hagués preguntat de jove per què no parlava català, hauria respost: “No és el meu fort”. “No tinc facilitat”. Convençudíssima. Quantes vegades a la nostra vida diem això? I és mentida! Per això, el fet de fer les coses, encara que et facin por, i potser sobretot si et fan por, és el primer i essencial pas.
Què té a veure això amb els dictats? És evident, és la por a l’error. La por a equivocar-se, a ser mal vist pels altres. Si volem aprendre alguna cosa dels dictats, necessitem treure’ns el jutge interior de sobre. Aquesta veu que ens jutja a nosaltres mateixos i als altres, que diu: “Ignorant! Això ho sap tothom!”. Jo, al concurs, vaig escriure heura sense h i endívia amb b. Davant unes 150000 persones. Vull dir: Si ens quedem a la por, mai no aprendrem res, i això sí que seria una tragèdia.



2a part: REPETICIÓ ESPAIADA
Ja hem superat la por, ara per ser bons aprenents de les paraules ja podem començar amb la tècnica. Si tornem al lema proposat al principi: “no es tracta de quants errors fem (o de quina és la seva magnitud), sinó de com els resolem”, ara ens és útil Volianes de Paper (Voliana Edicions) Aquesta és la nostra eina per aprendre. Posem-nos en la situació de fer un dictat del llibre i enfrontar-nos amb una paraula nova, o que no s’escriu com pensàvem, i volem memoritzar-la. Què fem? Us proposo dues opcions, i vosaltres em dieu quina penseu que és millor (no la millor en general, sinó quina és millor de les dues).
1.       Agafem un full i escrivim la paraula 50 vegades.
2.       Agafem un full i escrivim la paraula una vegada al dia durant 50 dies.
D’acord, la repetició espaiada és la millor opció. Amb el mateix temps de feina obtinc molt millors resultats amb la segona opció. Això està demostradíssim científicament. Per tant no serveix de res fer un dictat, corregir-lo i parlar-ne una estona si no tornem a veure o utilitzar aquestes paraules aviat i sovint. Quan passi el temps, ja no caldrà, perquè ja s’hauran emmagatzemat a aquest disc dur. Però al principi, és imprescindible.
Per últim: la repetició espaiada no és una garantia per si mateixa d’aprenentatge. Què més necessitem?
Elisenda Solsona llegint Cirurgies


Núria Queraltó llegint Amb remor de vent

3. CONTINGUT. CONNEXIONS NEURONALS. ETIQUETATGE DE CONCEPTES.
El significat. Amb la part anterior aconseguim retenir la forma, però ens faltava el contingut i les referències que connectaran amb el que ja sabem.
 Podem començar buscant el significat al diccionari, i també podem cercar un altre recurs igual (o més) valuós que la definició: l’etimologia. Us poso un exemple d’una paraula que vaig aprendre estudiant pel concurs: equeneids. Algú sap com s’escriu? És complicada perquè hi ha diverses possibilitats: pot començar amb A-C-A, A-Q-U-E, E-C-A, E-Q-U-E… Comença amb E-Q-U-E. Bé, la definició diu així: “Família de peixos teleostis de l'ordre dels equeneïformes, que inclou la rèmora”. D’acord. Només he entès “rèmora”. Sí, són aquests peixos que s’adhereixen a uns altres més grans, com ventoses, i van viatjant així pel mar. I l’etimologia? Doncs això us ho explicaria molt millor el Pau Sabaté que jo, però la paraula ve del grec echein, que vol dir subjectar, i nēis, que ve de naus, vaixell. Subjectar vaixells? De què tracta això? Es veu que antigament es pensava que les rèmores podien acoblar-se a un vaixell i aturar-lo, fins al punt que Plini el Jove va atribuir la derrota de Marc Antoni a la batalla d’Àccium a una rèmora…
Eva Arnal llegint L'ombra de les formigues

La imatge es pontentíssima, més encara si et sona una mica la història de Roma. En el meu cas em considero bastant ignorant sobre el tema, però he vist la sèrie Roma, llavors li puc posar una imatge al concepte: m’imagino la cara de l’actor que fa de Marc Antoni, flipant i dient “Però què coi li passa al vaixell?”.
Sembla una tonteria però amb aquesta història tots acabem de crear una sèrie de connexions neuronals que integren un nou terme a la nostra base de dades. Aquesta tècnica pot funcionar amb qualsevol paraula. I si no disposem de la seva etimologia o la història no fa tant de goig com la d’equeneids, sempre ens la podem inventar. Al cervell li és igual que sigui veritat o mentida, només vol que sigui interessant, divertida, extravagant. Què bé que Volianes de Paper ja està ple d’històries interessants i definicions.



Per acabar: tant si utilitzeu aquest llibre per l’autoaprenentatge com si és per a l’ensenyament, us desitjo que feu i corregiu moltes faltes d’ortografia. Perquè així us fixareu en la història d’aquestes paraules, i així és com les estimareu més, i així és com les recordareu. 

divendres, 26 de febrer de 2016

Volianes de paper: Dictats per aprendre el català i gaudir de la literatura

1 de març:  arriba a les llibreries VOLIANES DE PAPER. Dictats per aprendre el català i gaudir de la literatura. Amb textos de 40 autors de Voliana. Pròlegs de Màrius Serra i Jenny Suk. Coordinat pels professors Rosa Roca Riera i Jordi Solé Camardons.

Els professors que hem intervingut en la gènesi i en la recopilació d’aquestes Volianes de paper estem convençuts que el dictat continua essent, en l’època de les pantalles, el facebook, el twiter, el whatsapp (i mil aplicacions electròniques més que vindran), una pràctica útil per a l’aprenentatge, l’avaluació, l’autocontrol i la reflexió. I fins i tot pot ser divertida, com “El Gran dictat” televisiu o reivindicativa com en el cas dels dictats col·lectius que de vegades s’organitzen en algun indret del nostre país per reivindicar l’ús de la llengua. I són sempre una proposta útil dins i fora de l’aula, per a alumnes joves i per a gent adulta que vol fer pràctiques a casa o en cursos d’autoaprenentatge.
Si estem d’acord que ens calen estratègies d’intervenció que no estiguin basades únicament en la relació fonogràfica, també els dictats ens són útils perquè no se centren només en l’objecte (aprenentatge de la llengua) sinó també en el subjecte, el jove i el seu procés global d’aprenentatge i descoberta del món.
L'editor amb la prologuista Jenny Suk, guanyadora d'El gran dictat de tv3

Justament la generalització popular de l’escriptura mitjançant les xarxes socials posa de manifest cada dia l’enorme dèficit que hi ha en el domini ortogràfic. Però els dictats no són només una pràctica útil per a la millora de l’ortografia o la sintaxi sinó que és una activitat que serveix per concentrar l’atenció del grup classe, per focalitzar-la en una activitat compartida; una activitat rica amb múltiples beneficis. Per exemple, practicar l’escolta atenta i la concentració, tant a nivell individual com de grup classe o bé útil també per la dicció del professor com a model ortofonètic, de prosòdia i de puntuació.
Pot servir també per fer un tast d’un futur llibre, pot despertar l’interès per noves lectures i la descoberta d’autors i temes insòlits que desvetllin l’afany de conèixer. Només per posar un únic exemple: ¿sabíeu que els pingüins pròpiament dits es van extingir a finals del segle XIX? En un dels dictats que us proposem potser ho descobrireu.
Amb David Vila, autor de "Verba, non facta"

Val a dir que si no sabéssim, de primera mà, que el professorat està constantment creant i redissenyant les seves pròpies eines de treball, -i que per tant treu dictats de noves lectures- ens sorprendria que “Dictats a mà” (2007) sigui un dels pocs precedents d’aquest llibre que ara teniu a les mans. Nosaltres hi volem aportar el nostre gra de sorra en forma de més de cent dictats ben diversos que hem trobat realment interessants i variats tant per dificultat ortogràfica com per temàtica o  riquesa lingüística.
La importància del dictat es posa de manifest si ens fixem que la gran majoria dels professors de llengües en fan i que, de fet, la totalitat del professorat de qualsevol matèria “dicta” quan és necessari que els alumnes escriguin qualsevol mena d’informació destinada a usos diversos dins del procés d’ensenyament.
I què en podem dir de la importància sociocultural de l’ortografia que es practica i es posa a prova a través dels dictats? Mila Segarra (1995) ha estudiat la relació de l’establiment i fixació de l’ortografia amb la creació de tot un món cultural, d’un espai nacional català i el naixement de la consciència col·lectiva de poble.
Esteve Canet, autor d'El càtar de La Granadella i Elisenda Solsona, autora de Cirurgies

Tots els textos que trobareu en aquest llibre han estat escrits entre la primera i la segona dècada de segle XXI. Per tant, si voleu autors clàssics ja us avisem que haureu de recórrer a d’altres treballs. Nosaltres ens hem volgut centrar en aquests textos editats tots per Voliana Edicions entre 2010 i 2015 pel que tenen de desconeguts i actuals. I, per què no dir-ho, per la bellesa literària que traspuen o pel seu interès. Són dictats de quilòmetre zero: gairebé tots d’autors dels Països Catalans. Amb dues excepcions significatives: Eliana Freitas, una nouvinguda brasilera que ens mostra el testimoni viu de les seves peripècies per aconseguir que els catalans se li adrecin en català; i Moreno Cabrera, un conegut professor de Madrid que denuncia el supremacisme i l’imperialisme lingüístics. Hi trobareu alguns textos amb petjades de variants dialectals com la valenciana, la mallorquina, la tortosina i la pallaresa.
Eva Arnal, L'ombra de les formigues

Però el recull que teniu a les mans va més enllà d’una col·lecció de textos per dictar: constitueix una autèntica antologia literària, en aquest cas dels autors de Voliana Edicions, a qui volem agrair la seva implicació i complicitat amb aquest projecte. Hem inclòs molts fragments de novel·les però també contes, algun text de teatre, d’assaig, memòria i fins i tot poesia. Per què no podem fer dictats amb poesia si és molt sovint justament la poesia a través de les cançons allò que més ens enamora de la llengua? Hi trobareu una bona colla de fragments de contes o contes sencers, dos microcontes, alguna novel·la històrica, novel·les d’intriga, de literatura especulativa o ciència-ficció, ficcions situades a les muntanyes, al mar o als rius. Sentiments, patiments, pobresa, alegries, lluites i ironies. Reflexions sociolingüístiques i polítiques, amor i un xic d’humor. En fi, les eternes dèries humanes: bellesa, bondat i veritat.
Amb Eliana Freitas, autora d'Ajudeu-me

Primeres presentacions de VOLIANES DE PAPER:
·       7 de març: Presentació conjunta de “Teoria lul·liana de la comunicació” de Josep-Lluís Navarro Lluch i de “Volianes de paper” a la llibreria 3i4 de València. 19:30h. Amb Jordi Solé Camardons i JL. Navarro Lluch.
·       9 de març: Presentem “Volianes de paper” a La Llar del llibre de Sabadell. Amb David Vila, Jordi Casanovas i l’editor. A 2/4 de 8.
·       10 de març: Presentem “Volianes de paper” a la Biblioteca Jordi Rubió i Balaguer de Sant Boi de Llobregat (c/ Baldiri Aleu, 6) a les 18:30h, amb Amadeu Alemany i l’editor. Farem un dictat i hi haurà premi.
·       11 de març: Presentem “Volianes de paper” a la llibreria Dòria de Mataró, a les 19:30h, amb la presència dels autors mataronins que tenen textos en el llibre. Porteu bolígraf si voleu participar al dictat i guanyar un llibre.
·       17 de març: Presentem “Volianes de paper” a Llibreria Alibri de Barcelona. A les 19h.
Parlaran: Rosa Roca Riera, Jordi Solé Camardons (coordinadors) i Jenny Suk (concursant guanyadora d’El Gran Dictat de TV3). També hi participaran altres autors de Voliana residents a Barcelona que tenen textos en aquest llibre. Farem un dictat amb premi.
·       29 de març: Presentem “Volianes de paper” a la Biblioteca E.Lluch de Vilassar. Amb Lali Ribera, Rosa Roca, Núria Pujolàs i l’editor. A les 19h.







divendres, 19 de febrer de 2016

De Ramon Llull a Navarro Lluch passant per Michael Polanyi

Intervenció de l'editor el dia de la presentació a la llibreria Alibri de Barcelona de "Teoria lul·liana de la comunicació". Josep-Lluís Navarro Lluch, Entrevol, 9. L’Edifici de les Llengües, 1 (Voliana Edicions, 2016)
A Teoria lul·liana de la comunicació es fa una crítica global de l’anomenada “lingüística científica” (que l’autor identifica com a “llenguatgisme”), pels seus punts de vista reduccionistes i antisociolingüístics. Com a alternativa es proposa un nou paradigma que rescati la saviesa antiga (i oriental) sobre el llenguatge i la integri amb les millors descobertes posteriors.
A partir del que diu Ramon Llull en El sisè sentit (1294), s’arriba a confegir una nova teoria sobre les llengües, basada en la metàfora de “la molècula de la comunicació”, d’una gran potència explicativa, didàctica i heurística. El llibre s’acompanya de diagrames que ajuden la imaginació del lector a enlairar-se, a construir les seues pròpies concepcions (com diria Llull) i a gaudir d’aquest viatge al més profund del llenguatge humà.
Aquest és el primer volum de la sèrie L’Edifici de les Llengües, al llarg de la qual l’autor vol completar un nou paradigma per a les ciències del llenguatge. D’ambició no n’hi falta, ni d’encert. Jo el consideraria un nou projecte del que m’atreviria a batejar com a sociolingüística integrativa (manllevant el concepte de la medicina integrativa que va més enllà de la medicina alternativa, que ha mostrat les seves insuficiències i virtuds).

L'editor, l'autor i Manuel Garcia de la Fundació Randa

¿Què en aquest llibre fa el professor de Secundària –ensenyament que reivindica fins i tot per damunt de l’ensenyament universitari a l’hora d’influir en la formació dels joves- Navarro Lluch, lluitador de la primavera Valenciana de 2012?
Integra en una mateixa proposta: (1)les propostes de l’hongarès erudit, fisicoquímic i filòsof de la ciència Michael Polanyi (1891-1976) fundador de la Societat per a la llibertat de la ciència (2) les de Ramon Llull al Sisè sentit (3) les de la sociolingüística i la psicologia social (4) les dels bons crítics de la comunicació i (5) la saviesa oriental del budisme. Llàstima que avui no tinguem entre nosaltres LM.Xirinacs, estaria emocionat amb el llibre de Navarro Lluch.
 No és debades recordar que Polanyi -en qui Navarro Lluch basa bona part del llibre- fou fundador de la Societat per a la llibertat de la ciència, i veia l’objectivitat absoluta (objectivisme) com una falsa il·lusió i un fals ideal; va critica la prevalència per la qual el mètode científic atorga la veritat de manera mecànica al científic, per contra va argumentar que tot coneixement és personal i, com a tal, depén de suposicions falibles. Polanyi és partidari de la República de la ciència i no d’una ciència centralitzada: així com la societat civil és la reunió dels individus per assolir objectius que ens acostin al bé comú, la república de la ciència és una comunitat de científics que es proposen assolir el coneixement de la natura. I això s’aconsegueix coordinant les iniciatives independents però sense una centralització total amb una autoritat central i única que coarti la iniciativa dels individus.
Presentació a la Facultat de Filologia de València

I què diu Navarro Lluch sobre la llengua? Entre les cites que fa a les primeres pàgines trio l’advertència de G.Steiner: “La paraula oculta molt més del que confessa, enfosqueix molt més del que defineix, aparca molt més del que vincula” (fruit d’aquesta tesi jo vaig escriure i publicar 2 novel·les: Els silencis d’Eslet i La Síndrome dels estranys sons). Això el porta a compartir un punt de partida que fuig de la ingenuïtat: “des del principi hem de bandejar concepcions ingènues com que el llenguatge és un reflex de la realitat o un vehicle de la veritat. Al contrari, la facultat humana de mentir (arrel de mentir: ment), d’enunciar falsedats, de negar el que és o el que hi ha, es troba en el nucli mateix del llenguatge i anima la complexa relació entre les paraules i el món”.


El llibre és una crítica al que bateja com a “llenguatgisme”: “El llenguatgisme és una pseudociència que aïlla les llengües de la seua imbricació amb la gent, amb la ment i amb la societat, i les tracta com si foren “algú”, com si tingueren una “personalitat” pròpia (cosa que lliga amb el nacionalisme essencialista), o bé les “cosifica” i les enfoca com si foren màquines o coses plenes, autònomes, amb substància o corporeïtatLa proposta de l’autor va en la direcció contrària: “la llengua és buida..., la llengua “en si” no és res, depén de les persones que l’usen i de les coses per a les quals l’usen, sempre ocorre “entre” (entre persones o entre persones i coses), no té cap solidesa, ni substància, ni autonomia, i bàsicament consisteix en relacions que la desborden. Si personalitzem o cosifiquem les llengües, cosificarem o volatilitzarem les persones”.

El llenguatgisme hauria oblidat la distinció entre el parlar i el dir, el paper central de la persona, l’ambigüitat constitutiva de la gramàtica, la noció instrumental i integradora de les llengües, la imbricació entre paraules i coses, la mútua dependència i interacció entre llengua i societat... És a dir, tot allò que ens aporta la sociolingüística. ¿On posem el focus, en el parlar com fa la dialectologia o la gramàtica o en el dir, com es fa des de la sociolingüítica o la psicologia social? On ens centrem? en els fonemes o en els parlants? en els sorolls o en les persones?
L’autor parla també de la història de la degradació de l’ús del terme “comunicació” que neix relacionat amb idees com “compartir”, “posar en comú” “comunió” o “comunitat” fins a degradar-se més modernament com a “trànsit”, “transvassament”, “canal” o “soroll”. Una degradació que afecta l’ús que se’n fa a les universitats o als llibres d’ensenyament de Secundària. O com diu Raymond Williams es passa de la idea de “suport mutu” a la de “propaganda”.
Navarro ens proposa fugir d’aquest forat i apreciar la proposta que John Dewey va fer de comunicació, que reformulada per Aracil diu així: “La comunicació és arribar a tenir en comú coses que no es tenien en comú a partir d’unes altres que sí es tenien en comú”. I rebla el clau: “En contra de la fal·làcia que afirma que el llenguatge es va desenvolupar per tal de facilitar la comunicació, seria més bé al contrari: la comunicació va produir el llenguatge” (ahir al programa el Foraster unes persones es comunicaven sense llenguatge o llengua compartit perquè compartien uns interessos).

En el llibre podem trobar perles com aquesta: “la degradació de les nocions de llengua i de comunicació connecta amb la devaluació de la literatura, de la poesia, de la paraula lliure i creadora, del sentit, de l’educació i cultivació de la gent, etc. Les modernes “ciències del llenguatge”, en bona part, han arribat a una trista deshumanització, han separat el llenguatge del món de la vida, de la realitat de la gent, i l’han deixat assecar-se com una mala herba arrencada de l’horta fructífera del sentit. I així han pogut centrar-se en metàfores tan maquinals i destructives com la del “tub” o la dels “telefonistes” de la teoria de la informació: segons aquestes metàfores o imatges vulgars, la comunicació seria una cosa que es genera en un punt, es fica dins un contenidor (el “missatge”), es duu per un conducte, o cable, o tub, i s’entrega a l’altra punta del tub... És a dir, no hi ha ningú que elabore ni ningú que interprete, tot consisteix a “transmetre” informació, quan la comunicació no depén del que s’emet, sinó del que ocorre amb el qui rep.”(el que acabo de dir ha fet efectes diferents en la gent que m’està escoltant i jo he produït el mateix “missatge” quan sortiu d’aquí alguns potsder parlareu del que hem dit i haureu interpretat coses diferents).

Tot plegat afecta i molt l’alumnat: “Després d’anys i anys de tortura i d’absurd llenguatgista, la majoria acaben la Secundària (inclús els qui fan un Batxillerat humanístic) sense cap noció clara de com funcionen gramaticalment les llengües (no diguem ja des d’un punt de vista social o sociolingüístic)”. La contraproposta és clara com l’aigua clara: “Les llengües són coses vives, dinàmiques, obertes, expressives, fluents, allò més allunyat de l’esclerotització i la rigidesa. I pel que fa a l’escola, amb unes quantes nocions clares de gramàtica, senzilles i ben dosificades, seria suficient per a la primària; i amb una miqueta més d’elaboració ja estaria bé per a la secundària obligatòria. A llegir i escriure s’aprén llegint i escrivint, i no amb tanta teoria –sobretot si aquesta teoria és confusa i contradictòria. Però això no vol dir oblidar la gramàtica, la retòrica i la dialèctica, al contrari, cal rescatar-les i adaptar-les a l’edat i circumstàncies dels aprenents”.

En el llibre es dedica també un apartat al fracàs comunicatiu i un altre a l´èxit comunicatiu, però és impossible ressenyar i resumir tot el que trobareu en aquest llibre, per tant poso fi aquí a la meva intervenció  una altra vegada amb la veu de l’autor: “El llenguatge és l’instrument o vehicle del pensament, de la consciència, de la memòria, de l’accés al saber, al coneixement i fins i tot a allò que està més enllà d’ell mateix i que ultrapassa allò verbalitzable... Aquest accés al que està fora, damunt i més enllà del que es pot dir ens el dóna també, en aparent paradoxa, el llenguatge; i d’altra banda, aquesta capacitat nostra per a verbalitzar, per a donar i captar sentit, per a dir i entendre, i fins i tot per a apuntar al que es troba més enllà del que es pot dir, és allò més específicament humà.”   Jordi Solé Camardons, editor.