Col·leccions de Voliana Edicions

Entrevol (assaig), Voliac (narrativa) Retorn al sol (ciència-ficció i fantasia), Memòria, Poesia, Brot (dibuix)

divendres, 1 de març del 2024

Presentació del poeta Jordi Roig de "Escrit en un tovalló de bar i altres poemes"

 

PRESENTACIÓ “ESCRIT EN UN TOVALLÓ DE BAR I ALTRES POEMES”, de 

Marta Pérez Sierra


Quatre paraules en un tovalló de bar.

El Raval, que matina, que decau matusser.

Que badalla desmanyotat.

Obsessivament, les botigues sempre obertes.

I la pols de la misèria que ofega,

que tems, que contamina.

La Reina del Raval surt de passeig.

Els ocells i tot el cel immens són el seu barret.


Bona tarda. Aquest és un poema del llibre En Brut de la Marta Pérez Sierra. Sé que ella, d’alguna manera, volia que sortís avui en la presentació del seu nou treball.

El llibre que presentem avui és: Escrit en un tovalló de bar i altres poemes (Voliana Edicions), aquest àlbum de poesia el conformen tres llibres que, d’entrada, poden semblar ben diferents, però ja veureu com no ho són. El primer és: Escrit en un tovalló de bar, un recull que va guanyar el premi Esteve Albert de poesia de la Vila d’Argentona, l’any 2022. El segon es titula: Amb tocs de canyella i nou, premi de poesia Poemestiu La Vinyeta del 2019. I el tercer porta per títol Un grapat d’imperdibles.

Escrit en un tovalló de bar. Jo he llegit bastants llibres de la Marta, no tots perquè en té un cabàs, i diria que aquest petit recull és de la millor collita poètica de l’autora. Recordo que li vaig dir tot just acabada la primera lectura. Pel títol pot semblar una cosa banal, sense pes ni interès, esclar, escriure en un bar, quina cosa més poc glamurosa, gens sexy, frívola i intranscendent. En un bar no paren de passar coses i els sorolls es belluguen arreu com formigues. Com et pots concentrar per escriure i sobretot, per escriure poesia? Jo he de reconèixer que he escrit poc en un bar, però tant si estic sol com amb algú altre, trobo que és un lloc fantàstic per fer-ho. (A partir d’ara ho provaré més sovint). I, a sobre, en lloc d’endur-se un ordinador o una llibreteta, no, escriu en un paperot, en un trist tovalló de bar. Un paper inútil, al qui no donem cap mena d’importància i que arrugarem al primer esternut, tret que siguis un potencial astre del futbol. (Tots els poemes els va escriure en un tovalló? Segur que no, però la metàfora és esplèndida).



El llibre em va captivar de seguida perquè vaig trobar una Marta sincera, compromesa, detallista, sublim, una Marta propera i al cas de tot el que passa al voltant i a dins de casa seva, del seu cap i del seu cor. Les imatges poètiques resumeixen instants, alguns terribles, altres melancòlics, altres de patiment i altres més distesos. El primer poema del llibre és tota una declaració d’intencions, llegiu-lo, és: Bar de l’hospital de Sant Pau. Esclar que no tots els poemes són escrits al bar d’un hospital, n’hi ha a l’Ateneu Barcelonès, a un bar de carretera, al bar d’una estació, al de la facultat, el d’un tanatori o el d’un hotel. Uns paratges tan iguals i tan diferents que l’han portat a enriquir aquests textos a la màxima expressió.

Els bars tenen un encant (bé, la majoria), que difícilment tenen altra mena d’establiments. Hi ha gent que escriu a la biblioteca, un una llibreria, mentre fa cua al dentista, o potser, mentre espera que arribi el rodalies, però al bar tot és polièdric, divers i a vegades divergent. He dit encant, però podria haver dit màgia, segur que tots i totes heu vist màgia en algun bar.

Has quedat amb algú i arriba tard, o has quedat i l’altre ha hagut de marxar, o de cop entre un grup de gent cridant o a aquella hora que no hi ha ningú més que tu i la teva efervescència, i un tovalló. L’espera en un bar és un torrent d’inspiració.

De tu, només sé que ell et plorava. Mare de Déu Senyor. Com envejo no haver escrit jo aquest vers tan ras i curt, tan precís i tan ample de descripció. Tenir enveja no és dolent, oi? Si és per una bona causa...

Abans he dit que el llibre m’havia agradat molt i m’havia agradat perquè vaig trobar una Marta tal com és ella, sense embolcalls, valenta i a vegades desvergonyida, amb l’ofici de poeta ben après, no com fan ara els nous i prolífics i brillants poetes joves, no, no, ella s’ha arriscat de debò, amb versos que van més enllà de les paraules i de les metàfores, que traspassen la pell i fan cicatrius a l’ànima del lector. Jo en dic bona poesia. I brindo per això.



I parlant de brindar, encarem la segona part, Amb tocs de canyella i nou. Fins ara hem viscut i hem escrit en un bar, ara ho celebrem amb una copa de vi. Aquests cinc poemes parlen del vi, dels gotims, dels ceps, de la canyella i de poesia. Són com cinc esquitxos d’una copa que es trenca i escampa el mateix vi pel mateix terra que trepitgem. El vi jove de la taula rònega / del bar entre cases pobres / del barri perifèric, del record / de la primera feina que vaig tenir. Quina manera de desgranar l’essència i el gust del vi a la taula.

M’encanta que dediqui la tercera part a l’entranyable amic i admirat poeta Josep Ramon Bach. Per sort per nosaltres, el llibre necessitava uns quants poemes més i la Marta va anar al calaix de l’ordinador i pam! (Qui no té un munt de poemes al calaix de l’ordinador?) No sé ben bé com va anar, però sigui com sigui ho celebro, perquè a més de ser la part més llarga és una part molt, molt, molt Marta, un recorregut per la vida. Hi ha poemes del segle passat, poemes premiats (com no podria ser d’altra manera), poemes curts, poemes de marxar, poemes d’ocells, poemes de colors i poemes en blanc i negre.

Esmorzarem torrades amb figues. La serralada, tossuda, vol la vinya. Brisa de mar. Brisa de vi. Els amics. Aquesta part és plena de versos que defineixen la carrera de la poeta, són versos que hauria de gastar tota una tarda per analitzar-los i per encomanar-vos el meu enamorament, però ja he xerrat massa. Tampoc cal que m’hi esmeni gaire, t’hi enamores encara que no vulguis.

Per acabar només voldria dir que la portada del llibre (que m’encanta) i algunes pintures de l’interior són de la Montse Assens, crec que no hauria trobat cap altra companya per fer plegades aquest viatge. Penso que ha de ser molt difícil dibuixar i expressar sentiments en una il·lustració, amb paraules o amb música sembla molt més fàcil. Quan vaig veure aquestes imatges vaig endevinar els ulls de la Montse i l’ànima de la Marta.

Enhorabona, Marta i Montse, gràcies per fer-me i fer-nos sentir la vida amb aquesta intensitat.


Poema dedicat a la Marta:


EL BAR


Tenía una manera de contar intimidades que era como si corriera

una cortina a nuestro alrededor.

J.R. Moehringer

El bar de las grandes esperanzas. Traducció de Juanjo Estrella


Hi anava quan volia que em trobessin.


A les tantes, venien els amics

que com de costum feien tard,

duien abrics de plom i guants de llana;

jo duia el fred als ossos.


Una copa i una cervesa

i un glop d’intimitat

al còctel de les cicatrius.

Fum a les dents.


Algú insistia a preguntar

per què hem crescut sense piano,

sense negres ni blanques,

a l’ampit d’un so greu

que tremola de por a cada nota.

Aleshores tot cau a pes,

ningú s’ajup a recollir-ho.


Els dimonis, amb les galtes vermelles,

disparaven pedres a les bombetes.

Les llàgrimes no fan miracles

i amb l’agost no s’acaben les tempestes.

Quan menys m’ho espero, tot es fa mentida.


Jo el que volia era la llum dels altres.


Gràcies i visca els tovallons de bar!


Jordi Roig

Llibreria La Impossible, 28 de febrer de 2024




diumenge, 18 de febrer del 2024

Invasió de David Monteagudo, ara al català

 Fragment de la intervenció de Jordi Solé Camardons, traductor al català de l’obra, escriptor i editor, en la presentació de la novel·la Invasió de David Monteagudo a la llibreria Abacus de Vilafranca del Penedès. 17/2/2024.  Invasió és el volum 15 de la col·lecció "Retorn al sol" de Voliana Edicions.



Per situar el llibre «Invasió» em venen al cap llibres com Assaig sobre la ceguesa de Jose Saramago, El país de les últimes coses de Pol Auster, El mur o La paret de Marlen Haushofer o Nit de Joan M. Arenas, aquest darrer publicat a Voliana. Si els heu llegit podreu percebre que els autors no tenen d’entrada una voluntat explícita de gènere, no es proposen fer ciència-ficció. En el cas d’Assaig sobre la ceguesa, Saramago no té cap interès a explicar l’origen de la ceguesa blanca que en forma de pandèmia afecta a la humanitat, igualment a El país de les últimes coses Pol Auster no ofereix cap raó «científica» de la progressiva desaparició de les coses i a La paret Marlen Haushofer no té pas cap mena d’interès a justificar l’aparició d’aquell mur invisible que deixa completament aïllada de la resta de la humanitat a la protagonista. Tampoc trobem cap explicació en l’allargament d’una nit interminable en la magnífica novel·la Nit de Joan Ma Arenas. I tampoc hi ha cap explicació en l’aparició de gegants en la novel·la Invasió de David Monteagudo, que avui presentem.



Per tant, la primera característica en comú d’aquesta mena de novel·les és que no hi ha cap mena de voluntat de gènere ni de situar-se dins dels paràmetres del que hem anomenat «ciència-ficció», no combreguen amb cap ortodòxia literària, més aviat se situen extramurs de la ciència-ficció, allà al costat mateix però fora del recinte tancat, per cert, com moltes de les gran obres d’aquest gènere. Són obres del que jo mateix i algun altre autor hem anomenat literatura especulativa, ja que encara que tota la literatura té sempre quelcom d’especulatiu, aquelles fan de l’especulació més o menys extrema un punt central de la història narrada.

Si no tenen voluntat de gènere quin és l’objectiu d’aquestes novel·les? Doncs la necessitat de plantejar-se la mateixa existència humana o l’essència humana, estan interessats en temes com el dels altres o les relacions amb nosaltres, les actituds humanes enfront d’alguna cosa que trenqui els esquemes preestablerts, les creences que ens condicionen, les pors, els prejudicis que ens mouen o ens paralitzen, els malsons mentals, l’ànima humana... I com ho fan? Totes aquestes obres utilitzen la mateixa tècnica que la immensa majoria de les obres que sí són de ciència-ficció i que fa que tant la literatura especulativa com la ciència-ficció ocupin un terreny comú especulatiu: plantegen una qüestió prèvia a partir de la qual desenvolupen la història, en funció del diversos escenaris que pot generar aquella primera pregunta: Què passaria si... i darrera dels punts suspensius hi posen el que volen: què passaria si de cop la gent del món es tornés cega, què passaria si les coses del món desapareguessin, què passaria si una dona quedés aïllada enmig del bosc, què passaria si un home visqués una nit que no s’acaba mai? Què passaria si un protagonista comença a veure gegants pels carrers...? com fa Monteagudo.



I després d’aquesta primera pregunta fundacional de la literatura especulativa, motor de tota la seva narrativa hi sol haver una segona premissa complementària que en el cas de la novel·la de l’autor d’Invasió és: ¿què passaria si els gegants que veu el protagonista només els veu ell? Aquesta segona premissa és allò que singularitza l’obra i li dona la força literària, ideològica, filosòfica i sobretot en el cas d’aquest llibre la força psicològica, atès que el marc més aviat social no té gaire importància. Al centre de tot s’hi manifesta l’angoixa del protagonista, una angoixa que també percebem en les altres obres que hem esmentat com a exemple.

A partir d’aquestes dues premisses què fa el lector? Fa un pacte de plausibilitat amb el narrador, amb l’autor, accepta entrar en el món especulatiu que proposa l’autor i a partir d’aquí en el cas del llibre de Monteagudo té com a mínim dues possibilitats: donar per fet que els gegants existeixen o pensar que no existeixen. Si opta per la primera idea s’haurà de plantejar a mesura que va llegint per quina raó l’altra gent no els veuen, és a dir si és per incapacitat de la gent o perquè el prota té poders que els altre no tenen o si en realitat els veuen però diuen que no els veuen per alguna perversió ideològica o perquè viuen en la mentida o en l’autoengany o perquè es creuen la mentida de l’ordre establert o per algun interès ocult o per una conxorxa? Mentre que els lectors que opten per creure que els gegants no existeixen s’han de plantejar la possible bogeria del protagonista o algunes mancances psicològiques...

En tot cas ens endinsem en el terreny de l’insòlit i acompanyem el protagonista en la seva solitud, en un procés degradant, kafkià –Kafka és un referent clar de l’autor–, en què l’angoixa va prenent protagonisme, al costat de l’esperança i fins i tot amb algun episodi irònic, en un context social dominat per la incomprensió, el paternalisme comprensiu i el no qüestionament de l’ordre establert...

dissabte, 3 de febrer del 2024

Contes que em van curar de Nadia Ghulam

 

Una cosa és coneixement i una altra, saviesa.

El coneixement s’aprèn amb el cervell; la saviesa, amb el cor.

Nadia Ghulam

BUT NA BUT... això era i no era

Quan jo era petita, els pares em van regalar una col·lecció de contes il·lustrats per l’Emilio Freixas, Los 10 mejores cuentos indostànicos i Los 10 mejores cuentos germánicos, que encara conservo. Eren màgics! El meu pare me’ls llegia quan jo estava malalta de varicel·la o tenia angines. Per a un infant, escoltar és essencial. Vol dir que algú li fa companyia, que algú li dedica atenció i que, en llegir-li contes, li transmet saviesa i poesia.



Ho he recordat mentre llegia Contes que em van curar, de Nadia Ghulam, publicat per Voliana Edicions. No sé si a mi em van curar. Em consolaven, això sí. I em feien sentir especial. Com totes les nenes i nens, en escoltar cada un dels contes, jo n’era la protagonista. Amb els anys, vaig descobrir que molts relats populars tenen la mateixa arrel i que estableixen un diàleg intercultural molt interessant i didàctic. Que cada conte té moltes variants i que sovint hi ha algun mite conegut al darrere. Recordem la ingent feina lingüística i de recopilació de contes orals populars dels Germans Grimm.

Nadia Ghulam ve de l’Afganistan i, en col·laboració amb Joan Soler i Amigó, narra les històries que la seva mare li explicava a l’hospital on va ser ingressada a conseqüència de les ferides produïdes per una bomba. La Nadia diu que encara du aquests contes al cor. També diu que la retornen al seu paisatge, al de veritat, al fèrtil i feliç. Potser aquests contes, la capacitat dels homes d’intercanviar històries i fer-les grans i variades, també ens pot dur cap a la pau. Com diu la Nadia en el pròleg, “no hi ha problemes entre cultures, només entre incultures”; i com va dir Albert Einstein, “Si vols un adult amb un pensament creatiu, de petit, explica-li contes, si el vols més savi, explica-li més contes”

Herois, prínceps, dracs, fades, genis, palaus, gorgs, turons... Contes d’amors eterns, impossibles; d’herois que coneixen els seus límits m’encanta aquesta frase del segon conte; la Bibi Lol, que perd la sabata com a la coneguda Ventafocs, conte recollit a casa nostra per en Joan Amades; l’enginy d’un marrec que ha de superar tres proves el tres, número místic i sagrat; els tresors, símbol del nostre jo interior; el valor d’una dona; i tantes i tantes fantàstiques situacions enriquidores... Contes que ens ajuden a entendre i solucionar problemes i obstacles en aquesta vida, que tot i ser sorprenent i preciosa, sovint ens posa difícil trobar-hi el sentit.

A Contes que em van curar de Nadia Ghulam, la màgia i la poesia dels contes i dels records de les paraules de la seva mare, dites també per a nosaltres, ens delitarà i guarirà.

Marta Pérez Sierra

Febrer 2024



dijous, 31 d’agost del 2023

Cims i abismes, de Vicent Penya: Un cal que es calca

 

Un calc que es calca


Cims i Abismes (Voliana Edicions, 2023) de Vicent Penya, pròleg de Carles Duarte.

Vicent Penya encapçala el volum Cims i abismes amb el poema “Sobirana brasilada” mostrant d’aquesta manera la intenció del llibre: que allò que veig malmès serà refet. A la llum dels mots del poeta, potser podrem abandonar el fred de la inconsciència, acostar-nos a la natura i sentir-nos part d’ella. Mercès al foc, abandonaré el fred.

Sonets escrits amb un ritme àgil i alguns de ben originals, com aquest on la

"p-" em recorda a la serp del poema amb la rata a la panxa.

No gasta esquer, p-

al ni culata.

En pap auster p-

aeix la ingrata.

Sonets innovadors com diu el poeta i lingüista Carles Duarte en el pròleg: Composicions que mantenen un elevat rigor en la mètrica i la rima, però que alhora cerquen vies singulars d’innovació i avantguarda, amb el trencament, quan cal, del sentit més íntim del vers.

La primera part s’inicia amb una cita de la cançó “Cims i abismes” del músic valencià Pep Laguarda, que no fa gaire ens va abandonar, i que dona títol al llibre. Amb aquesta cita ens vol indicar que en els poemes que seguiran trobarem boira i també foscor.

Composta de tretze poemes que m’han agradat especialment, ens presenten l’home sotmès a enverinar-se en entrar en contacte amb l’entorn, és a dir: arreu —inclosa la bellesa— hi ha metzina; els nostres actes i les respostes als nostres actes ens deixen senyals a l’ànima. Insectes i flors amb verí es passegen per les mans i el cos del poeta. La vida ens corca, malgrat que sigui plena i fruïm d’ella. Sobre la fusta, estan ballant les corques. L’aranya que escriu el nostre futur: L’estrany gargot de la paret és viu. El contratemps dels insectes bola. La serp, la del paradís, contra la que no podem fer-hi res. Ocells que ens interroguen des del festeig o el joc. Formigues treballadores. Mosques volant contra tota tempesta. Mosquits que esclafem. Serps que mengen rates.


La segona part la conformen catorze poemes amb un cordó umbilical que els alimenta: la destrucció que sovint ens ve de petites coses, fondes, imprescindibles, com les arrels dels arbres, vitals, però que poden esfondrar una casa si s’estenen desmesurades. Un gran exèrcit de braços rebels / que entre fissures i porus cavalca. Imatges que parlen per si soles, o la darrera gota d’un plat pla tot parlant de la sequera. O quan escriu: el tret d’algun bolet / en un llampec d’espores que enllumena referint-se als caçadors de bolets. I sovint la lluna, una lluna que espanta la boira, que fuma, que vigila. I sempre l’aigua aigualida.

Com una flor

que, en la ferida,

jamai no mor.


Així, nosaltres, els humans, representats en la veu del poeta, sempre en lluita per la vida, sovint ferits, amb ferides antigues que passen de pares a fills, immersos en la natura que… serà, de mi mateix, un calc que es calca. La natura i nosaltres.


La tercera part: tretze poemes on s’anuncia la proximitat de la mort: Seré la veu del vers de les cançons. I la reflexió constant en la comparació amb la natura. L’efecte estimulant / d’estar suspès als límits de l’abisme. O quan diu:


Salparé amb bot

per un mar sec

d’immensa pols.


La bellesa de la natura i la seva cruesa que ens manté amb l'ànim en suspens. Els quatre elements esdevenen referencials per entendre’s a un mateix.


La quarta i última part: catorze poemes on, com diu la cita de Berna Blanch que els encapçala: La terra em crida / amb el silenci, / amb els solcs / de la veritat oblidada. Aquí la mort ja és ben present, com el bes del fred del cementiri.


Jo em fuig de mi. De mi mateix, I, a més,

d’aquesta mort inútil com a amiga.


I la ironia i la subtilesa, barrejant-se com el llot i l’aigua en els poemes, diria que amb un to reivindicatiu. Com “La bruixa que aüixa” o els “Letals pecats”, per exemple.


Marta Pérez Sierra

agost 2023

dilluns, 14 d’agost del 2023

Falciot negre

 

Falciot negre: nova col·lecció de narrativa negra de Voliana Edicions


Voliana Edicions us presenta Falciot negre la nova col·lecció criminal (negra i policíaca). D’aquesta manera a partir del 15 de juny del 2023 celebrem els 14 anys de la fundació de Voliana i incorporem al catàleg un dels gèneres literaris més llegits arreu del món i que en català compta amb un bon estol d’escriptors de qualitat no sempre reconeguts com cal pel fet d’haver triat una llengua encara subordinada i minoritzada.



Falciot negre inclourà les dues grans varietats d’aquesta narrativa:

La novel·la policíaca, dita també novel·la enigma, detectivesca o procedimental que destaca pel paper central que hi té la investigació de crims per part de policies, detectius privats o particulars. En general es tracta de resoldre casos criminals tot seguint un procediment, ja sigui rutinari o original. En el seu esquema clàssic aquest subgènere es pot qualificar com de cohesió social, perquè amb la resolució del crim en qüestió tot torna a la normalitat establerta, sigui la que sigui.


La novel·la negra, entesa com a narració que va més enllà de l’esquema del crim i la seva investigació i que sovint se centra en altres motius literaris associats, com el món del delicte i dels ambients marginals des de dins, les conductes criminals en la vida quotidiana, les circumstàncies o condicionants personals de detectius i delinqüents, o la recreació, sovint càustica, de societats en crisi. Quasi sempre amb una visió de crítica social.

Altres obres es troben a mig camí de la novel·la policíaca i la novel·la negra.


Les dues primeres propostes de Falciot negre


El temps no compta de Joaquim Micó


Salvador Balcells, director de la col·lecció, la descriu així: El món del crim en una novel·la negra esbojarrada on no manca res per fer-la clàssica: detectiu aficionat i diletant, policies foscos, gàngsters, drogues, assassinats, mesquinesa i fins i tot una femme fatale. Tot plegat farcit d’un humor negre com el gènere.

(...)vaig veure la incitant línia d'un cotxe fosc d'importació que s'havia parat al nostre costat, trepitjant amb una de les seves rodes la bola de xiclet que havia dardat a l’asfalt. Mentre m'entretenia imaginant quin tipus de paio afortunat podia ser el propietari d'aquella magnífica màquina, d'entre les ombres de la finestreta del darrere vaig veure un tub de ferro que em mirava insolent: era el canó d'un revòlver que apuntava al meu cap (...)



Joaquim Micó ha subsistit mitja vida entre tintes negres i papers foscos, fent guions de còmic i televisió, de negre literari, de venedor d’alcohol, d’home dur en un music-hall, adoctrinant futurs delinqüents i un munt de feines sòrdides més. Amb la primera novel·la negra, Qualsevol nit pot sortir el sol, guanya el «Premi Crítica Serra d'Or», després seguiran altres títols policíacs, com ara 221-B Baker Street o Ulleres de soul... El 2022 publica el recull de narracions Elogi dels fumuts, dotze contes sobre la improbable extinció dels idiotes i guanya el «VI Premi Bellvei Negre» amb la novel·la Mai no hem tingut París. Entre altres premis del gènere ha guanyat «El Segre de Negre 2019», el «I Festival Literari Castell de Canyelles» i el «XXXIII Premi Ferran Canyameres» de narrativa breu. Amb El temps no compta (2023) enceta la col·lecció «Falciot negre» de Voliana Edicions. https://joaquimmicó.cat/





Codi 60 a la Pasífae de Maria Rosa Nogué Almirall

El codi 60 és una alerta per homicidi, i la Pasífae és una escultura situada a l’espigó de la platja de Ribes Roges de Vilanova i la Geltrú, que reprodueix el mite grec de l’esposa del rei Minos, víctima d’un càstig dels déus que li fa viure una passió irrefrenable per un toro. Tot comença quan uns pescadors, a l’alba, descobreixen un cos de dona, sagnant, col·locat dintre de l’escultura. Passió, mort, cobdícia, pel·lícules porno i tensions ocultes es succeeixen en aquesta trama protagonitzada per una inspectora dels mossos i un sotsinspector que tot just aquell dia començava les vacances.

Maria Rosa Nogué i Almirall. Escriptora, llicenciada en Filologia Catalana, té el Grau Professional de Piano i és professora de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Ha conreat el conte infantil (El Regal, El Follet Valent, El secret d’en Bec Llarg), la novel·la juvenil (La noia del descapotable, La noia del creuer, Ed. Voliana), la novel·la per a adults (La casa dels cants) i des del 2017 està captivada per la novel·la negra. La seva primera novel·la del gènere, No arriba la mort, va merèixer el I Premi Bellvei Negre, 2017, i amb La segona mort de Lorenzo Contini, quedà finalista del VI Premi Gregal. Codi 60 a la Pasífae reprèn la temàtica policíaca i criminal, a l’entorn d’un mite grec fet escultura a l’espigó de la seva ciutat, Vilanova i la Geltrú.



dijous, 23 de març del 2023

Presentem "No tenim remei" darrer Premi Anna Murià de contes

 "No tenim remei" de Dolors Olivencia ha guanyat el darrer Premi Ciutat de Terrassa Anna Murià de contes i l'hem presentat aquest març de 2023 a Terrassa i a Barcelona.

L’autora

Dolors Olivencia Pérez va néixer a Barcelona el 1957. És llicenciada en filosofia i diplomada en català. Tota la seva vida professional l’ha dedicat a la docència fins la seva jubilació el 2020. «No vaig veure la televisió fins als 13 anys això em va influir».

Ha estat alumna de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès on ha cursat l’itinerari per a narradors de Conte i diversos mòduls d’escriptura creativa. Té dos relats en els reculls Iceberg 3 (L’hora blava) i Iceberg 4 (Pols) publicats per l’Escola d’Escriptura.

Amb No tenim remei ha guanyat el premi Anna Murià de contes Ciutat de Terrassa 2022 promogut per Voliana Edicions i l’Ajuntament de Terrassa.



El llibre

No tenim remei” és un recull de 31 contes insòlits o anodins amb personatges dissortats, de vegades, covards, gairebé sempre. O agosarats, de vegades. Personatges que arrosseguen renúncies i drames, tot i que alguns poden resultar ridículs, divertits o extravagants. En ocasions, l’absurd, la soledat, fins i tot situacions límits els persegueixen. La sorpresa els desperta. La realitat els ofega. Reaccionen com poden, fugint o restant immòbils. No saben qui són, o es coneixen massa bé. Estan vius, en aquest món o en qualsevol altre.

En els contes, com va dir Andreu Grau en la presentació a Terrassa, sovintegen els temes de la venjança femenina, l’assassinat, la família com a territori de conflictes, la crítica als estereotips sobre la imatge, la decadència física i amb el fil conductor de les soledats de tota mena: la del que està sol però també la del que està envoltat de gent però veu que no encaixa o la del que crea, la dels vencedors perdedors, la solitud del malalt o del moribund o la solitud volguda... S’hi nota la teoria de l’iceberg ja que hi ha moltes més coses darrera de cada conte que les que afloren en el text i el lector ho percep.

L’estil és concís, visual i irònic, de vegades fins i tot sarcàstic; la frase final és un mastegot al lector que capgira el conte L’escriptora ens diu que «escriure és dels darrers espais de llibertat que ens queden» i ella ho gaudeix, també afirma que és escriptora de brúixola, parteix d’una idea o d’un final i tira milles sense mapes.

La imatge de la portada ja reflecteix bastant aquesta mena de personatges tristos i singulars que no tenen remei però que van ben vestits i amb la maleta però mig perduts enmig de l’aigua, com si no fossin o no encaixessin en aquest món.




dissabte, 25 de febrer del 2023

Portuguès per a catalanoparlants

 

Portuguès per a catalanoparlants no és només un manual per aprendre a parlar portuguès, ni tampoc ben bé una gramàtica d’aquesta llengua, i alhora té una miqueta de cada cosa. Però l’objectiu principal que es proposa és oferir un tast d’un ventall de cultures fascinants —com ho són totes— que fan servir el portuguès. S’inspira en certa manera en la fantàstica feina que dues lingüistes, Beatriz Fernández i Anna Pineda, van fer fa uns anys en l’obra Basc per a catalanoparlants



Però si allà les autores volien subratllar sobretot que, malgrat les aparences, totes les llengües tenen moltes coses en comú, aquí la pretensió és fins a cert punt la contrària: mostrar que fins i tot llengües tan semblants com el portuguès i el català presenten particularitats enlluernadores que les fan tan interessants i úniques. Des del català, aprendre i comprendre el portuguès és fàcil. A més, es pot dir que tots els qui parlem català també parlem o entenem altres llengües romàniques, i ja se sap que com més se’n saben, més fàcil és aprendre’n de noves. Així doncs, aquest llibre vol ser potser un primer pas, un despertador de curiositats cap a una llengua tan pròxima en tots els sentits, i sovint tan ignorada per aquests verals. Però aquest llibre té encara una altra utilitat afegida: que els parlants de portuguès que hi tinguin curiositat, en llegir-lo coneguin i es reconeguin en el català.


En aquest llibre, Pere Comelles «aborda el portuguès en les seves característiques lingüístiques, però també en els seus aspectes històrics, socials i polítics. Tracta, per exemple, de la relació entre portuguès i gallec (una altra llengua que, per a la majoria dels brasilers, és una il·lustre desconeguda), de les especificitats del portuguès de cada banda de l’Atlàntic, de l’expansió del portuguès pel món i de les víctimes que ha anat deixant pel camí, milions de persones que van perdre-hi la vida i, en el mateix procés, moltes llengües que hi van perdre els parlants. Tot això en un llenguatge que prova de dialogar al màxim amb els seus lectors, en una conversa gairebé informal en què va presentant, amb bones estratègies discursives, el que el portuguès té i pot tenir d’interessant per als catalanoparlants.» 

                                                                                     Marcos Bagno, Universidade de Brasilia.


L'autor

Pere Comellas Casanova (Cal Rosal, 1965) és format en biblioteconomia i en filologia portuguesa a la Universitat de Barcelona. Actualment fa de professor de la Facultat de Filologia i Comunicació d’aquesta mateixa universitat. Forma part del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA), dirigit per la professora M. Carme Junyent, amb qui a més ha publicat els llibres Antropología lingüística (Síntesis 2019) i Els colors de la neu: les llengües, les persones i el món (Eumo 2021). Ha publicat diversos treballs sobre immigració i llengües, ideologies lingüístiques a l’ensenyament i traducció literària. Ha traduït autors com Clarice Lispector, Baltasar Lopes, Helena Marques, José Eduardo Agualusa, José Maria Eça de Queirós, Mia Couto, Gonçalo Tavares, Martha Batalha o Alberto Mussa, entre altres. Ha guanyat el premi de traducció Giovanni Pontiero (2005 i 2017) i el IV premi PEN Català de traducció (2019).




divendres, 4 de novembre del 2022

Rosa M. Arrazola parla de "Anem camí de casa" de Montse Gort

 Text de la presentació de Rosa Ma Arrazola en la presentació de "Anem camí de casa

de Montse Gort a la llibreria Ona de Gràcia. La presentació va anar a càrrec de Rosa Arrazola i lectures de poemes de Carmina Liñan, Laia Espasa i l’autora, i a la guitarra Margot Algueró.

ANEM CAMÍ DE CASA

Parlar de poesia té sempre alguna cosa d’agosarat, perquè no deixa de ser una mica aventurar-se a imaginar tot allò que l’autor hauria volgut transmetre amb els seus versos, però també és veritat que el gènere líric permet que cada lector ho porti allà on vulgui segons la motxilla d’emocions viscudes de cadascú de nosaltres.

En relació amb això, i segurament pel poc temps de què disposo, no estic gaire acostumada a parlar dels llibres dels altres, però quan la poeta i amiga Montse Gort m’ho va demanar, no m’ho vaig pensar dues vegades.

Amb ella tenim un munt de coses en comú: des del paisatge de ponent al del barri de Gràcia, que a les dues ens són casa, passant per un editor que ha confiat en nosaltres, o també l’amor per l’art i la necessitat de crear més enllà del vers a través del volum o la pintura. I fins i tot, la manera d’entendre el sistema educatiu i la forma de combatre la seva burocratització a través de la creativitat.

En fi, que per això em va ser fàcil anar a la Llibreria Ona de Gràcia, que sempre ens acull amb braços oberts, per celebrar aquest llibre de poemes que jo dic que és un llibre aixopluc, un recull que és un llibre d’absències, versos d’enyor i gratitud, que m’han fet pensar en la llarga tradició de poetes que han escrit sobre aquest tema universal en la nostra llengua: Rosa Leveroni, Clementina Arderiu, Maragall, Vinyoli, Màrius Torres, Sagarra, Martí i Pol... i tants d’altres que han volgut refer-se i homenatjar alhora, després d’un període de patiment per la pèrdua d’éssers estimats.



De fet, amb permís de la Montse, crec que faré una mica de spoiler, recorreré aquest camí que ens proposa per arribar a la llum, perquè sí, estimat lector, amb aquest llibre s’arriba a la llum de moltes maneres.

Per començar, el títol ja ens diu que no ens quedarem parats enlloc. Ens parla en 1a persona del plural d’una acció on tots plegats hi som, també els lectors. Per tant, ens està convidant a viatjar des del primer moment. Ho fa ja a la coberta on hi trobem un paisatge amb un gronxador. Metàfora del que és el llibre. Sabem ja que ens mourem sense moure’ns del lloc. La poeta que roman encallada en algun punt, però que alhora no para de viatjar, i aquest recorregut és d’anada i tornada. De fet, la imatge ja ens diu que més que anar, el que fem és tornar al punt de partida, com el gronxador que ens allunya del lloc, encara que volem alt.

El pròleg ens explica que aquest viatge serà vital i ja veiem que serà un camí físic i anímic. Com li diu el poeta Josep Borrell, citant Maragall, en un paràgraf: cada renúncia o pèrdua serà una naixença. L’autora ens apunta en un breu text abans dels poemes que l’important és tornar a casa, fent camí amb la gent, compartir el camí i la companyia. I això ens ho diu perquè Gort escriu això després de patir la pèrdua d’algú estimat.

Així comença “Anem camí de casa”, amb un prec, demanant als lectors, que quan ens calcem la sabata, fem el favor de no quedar-nos parats i que mai no deixem la poesia. En fi, que jo vull entendre que per a l’autora aquesta companyia és també la dels versos, no només la de la gent. La poesia que sempre és companya tant de viatge com de vida.

El llibre s’estructura en sis parts que ens transporten de ple a un camp semàntic d’un paratge natural: hi trobem dreceres, esvorancs, rutes alternatives, panoràmiques i un tram final, al qual s’hi afegeix un curricullum absolutament reeixit que no podeu deixar de llegir.

Diu el DIEC que una drecera és una senda o camí que porta dret a una banda, especialment que serveix per a abreujar el camí. Justament, veiem que el jo poètic vol abreujar-lo, però cap a on? Aquí tornem a entendre de nou que estem a punt de viatjar.

Si l’acompanyem, observem que s’asseu a mirar fotografies sense color, en blanc i negre, que ella va transformant en records i va entrant a dins del temps, enyorada. La trobem en algun poema arrencant males herbes per deixar el camí net. Gort se sent sola i sense ganes de fer res. Normal, després de la pèrdua d’algú molt proper, i llavors es pregunta si aquesta sensació de no fer res no és pas necessària. La trobem en el joc del res i el ser, on només cal girar les paraules hàbilment, cosa que l’autora fa sempre amb excel·lència. I s’adona que hi ha una pau en aquest no fer, que pot ser una llavor per al futur, que germinarà quan arribi el moment just.

Per tant hem d’entendre que no fer res és necessari per acabar sent. De vegades en moments que d’entrada semblen improductius, hi ha l’origen de moltes recompenses. La improductivitat és un sentiment que molts cops ens fa sentir culpables, però ens l’hem de permetre, després d’un període vital com el de la pèrdua, perquè forma part del procés de recuperació.

I llavors, ve quan l’autora sent el sol a la pell i s’adona que hi ha vida, que tot llueix de nou, hi ha molts poemes seguits que parlen de LLUM, on la paraula apareix repetidament no sé si des del conscient o el subconscient. Ja us he dit només començar que aniríem plegats cap a la llum.

En aquest punt venen uns quants poemes que parlen de plenitud, quan sent que no fa res i que ha d’encetar les ganes. Comença a trobar-se bé. La poeta no vol deixar-se vèncer, no vol caure en la depressió, després de viure moments vitals baixos, com són els de la pèrdua d’éssers estimats. Ho veiem a la pàgina 32, quan diu que vol Ser escorça, oliva, arrel...i torna a sortir la paraula companyia. Vol ser-ho en companyia.

És un moment en el qual apareix ja la serenor (ser o no) en un dels poemes que jo considero dels més reeixits del llibre on es converteix en elements de la natura i segueix en aquesta contemplació cap al destí del ser. Ser tot el dia! diu exclamant. Cosa habitual en ella. Li agrada el to exclamatiu, perquè és una dona plena de vida.

La segona part, si li podem dir així, són els esvorancs. L’autora ens anuncia que resistirà des de la soledat d’un espai buit on encara hi ha la llum, el llum que apareix encès i en el poema “Espera ença” apareix per primer cop la paraula mare (pàg.39). Fins ara era la poeta que s’amagava en 1a persona rere els versos, si bé havia aparegut el plural al títol, no havia aparegut cap altre ésser, interlocutor, receptor, i de sobte, aquest vocatiu: un subjecte, una persona, que no és qualsevol persona, sinó que és la mare: MARE, MIRA EL QUE FAIG. En n’adonem ara, que en aquest camí vital, hi ha una pèrdua, i hem perdut la clau per continuar. De moment no podem fer altra cosa, que remenar records.

Ara és quan entenem que la mare és de fa molt temps a l’hospital i la Montse, el jo poètic, tasta la lentitud del temps i la pena en cada dosi de medicació que li donen. No serà l’últim cop que l’esmenti, tornarà a aparèixer a la pàg. 43, mentre ella en recorda els petons i no para de sentir veus, en tres poemes on els que ja no hi són tornen a casa, i torna a parlar de llum, amb l’acció verbal: il·luminar.

La poeta és a casa, aquesta casa que ha arribat l’hora de buidar i que parla en cada cantonada i per boca de tots els objectes que s’hauran de llençar. I descobrim que la casa no és un lloc, és la bastida, la perspectiva, la pedra mare, la deu, l’harmonia, la porta mestra, el punt de partida i també de fita. El so de les claus.

Ens parla de l’anar de casa a casa, i sentir-se a la intempèrie en aquest moment tan dur com és el d’atrevir-se en aquest procés de dol a tornar a casa a enfrontar-se amb tot. El moment de sentir la casa sense ningú. De sobte, passem a un món on tot torna a obrir-se, les panoràmiques. Perquè quan ja s’ha acceptat el comiat es torna a encetar el camí.

Al poema de la pàg. 60 “Lleugeresa” diu La serenor d’estar on em pertoca, i la veiem retornant a casa seva a Gràcia, seguint el mapa que la situa al món de nou.

En aquesta part hi ha un altre poema que celebro especialment, perquè l’autora l’encapçala amb uns versos de “Plantades” del meu llibre Buit de març, en el qual ens parla de saó, d’alquímia, de coratge, d’esperança ardent. De vinclar i collir el pertànyer, pertànyer a una terra on hi ha la llavor, que sempre ens duu a la innocència de la infantesa.

De fet, quan ens perdem, els espais on hem estat i crescut són un abric que ens permet tornar a agafar forces i a reconèixer-nos.

Més endavant, ens confessa a “Confidències” que va sentir-se molt perduda, en l’abisme, que hi va haver una bèstia que va matar l’empara de la casa, però no triga gaire a tornar a parlar de llum: la llum que després de l’estrebada de la mort, sempre torna.

I llavors ja està preparada per digerir, i en el poema “Nus a la gola” de la pàg. 66 diu potser millor entomar tota la cruesa, deixar-la passar i fer-la caure a terra, per poder-se alliberar.

Després venen les rutes alternatives, aquests camins on hi trobem plantes que seran remei, i així trepitgem les plantes remeieres que ens faran arribar a l’aigua on beurem.

Per exemple, al poema “Ruta 2” de la pàg.74, que és un dels que més m’agrada hi llegim aneu a fer punyetes amb les indicacions que assenyalen cap als altres on ens recomana que s’ha de mirar cap endins, perquè si no ho fem, no ens en sortirem.

O en un poema en el qual juga amb la musicalitat del vers quan recorda la frase que va entrar com un estol fonètic, les paraules que van ballar tot el dia pel seu cap en el moment en què a l’hospital li diuen: se l’han d’endur, l’instant que serà l’última vegada que veurà aquell ésser estimat.

I arribem al tram final, on l’autora s’asseu en un bancal de terra humida, s’encara cap a la llum una altra vegada, i ara serà el sol que ens portarà el miracle.

De sobte podem dir que la primavera ha arribat al llibre, i que té una por, però que sap que tot ha de tirar endavant i que la vida continua.

Concloem que ha fet un viatge des del gronxador, que ha anat molt lluny, però que ha tornat sense moure’s de lloc. Podem dir que se sent com espectadora d’una obra de teatre. Una que no es tornarà a repetir en la que no calen bisos, no cal aplaudir més, perquè ningú no tornarà a sortir. Al final el que cal és tenir present que si hi ha la porta oberta és que hi ha camí per recórrer, com ens diu a “Arribada a casa”.

No és d’estranyar que el poemari acabi amb aquest curricu llum. De nou la llum que ha anat aixecant com llavor per tot el recull, quasibé sense adonar-se’n.

En aquest camí vital ens deixa clar que res no ha estat fàcil, però que de tot se n’ha sortit i que segueix lluitant per fer que al present hi sigui present. No podem quedar-nos en el record en bucle.

Aquest és un llibre que ens pot servir en molts moments de pèrdues, moments que per llei de vida, tots haurem de passar. I podem justament ajudar a posar-hi la llum, a encendre la vida de nou. Jo li agraeixo. A mi em va servir en un moment així i sé que si em sento perduda un altre cop puc anar al prestatge a agafar-lo de nou.

M’agradaria acabar amb uns versos que també he recordat llegint aquest llibre de la Montse, són els de la poeta andorrana Teresa Colom, en un llibre preciós que porta per títol La meva mare es preguntava per la mort, on ens remet a la casa de la que mai no n’hem sortit:

Casa

A la casa més nua

 hi ha un test amb un brot prop d’una finestra 

una il·lustració sense valor a la sala

 una botella buida en una posella 

a cada moment algú s’atura davant una floristeria 

subjecta un clau enfront d’una paret blanca 

decideix conservar un objecte inútil

 a la casa més nua hi ha proves de la nostra esperança.


És aquesta casa de la que no ens hem mogut, on malgrat la pena hi tornarem a trobar tot el que ens farà tirar endavant.

Si voleu trobar aquesta llar, llegiu el poemari de la Montse Gort; jo us asseguro que si ho feu un cop, hi tornareu.

Rosa Arrazola.



dissabte, 8 d’octubre del 2022

Sol de nit d'Emma Martí

 

"Sol de nit" d'Emma Martí Casas

Barcelona anys 60. La Consol, mare de família entregada, enveja la seva amiga Olga, quan li explica que ha iniciat una aventura amb un company. A partir d’aquell moment la Consol fa una escalada fins a aconseguir superar l’Olga. A poc a poc, fa una metamorfosi per convertir-se en una dona nova, la Sol, lluny de la típica esposa exemplar que dicten els cànons del franquisme.

Cartes prohibides que es llegeixen, enveges, disfresses, regals, confessions, enganys, fugides, postals, adulteris, trucades, mentides, cites, roses, sermons, bombons i canelons. Un breu resum del que trobareu en aquest llibre amè en forma de trencaclosques que us mantindrà atrapats fins a la darrera línia.

"Pier Paolo Pasolini lamentava no haver sabut penetrar el misteri de la dona, un misteri que Emma Martí transforma en l’essència d’un viatge al final de la nit de la mà d’un personatge que, a través d’aquestes vibrants pàgines escrites amb passió, viu una metamorfosi devastadora i, tanmateix, il·luminadora perquè és el retrat d’un temps i d’una ànima. Emma Martí segueix l’estela d’emblemàtiques novel·les d’adulteri d’Eça de Queirós, de Tolstoi, de Flaubert i ens proposa una novel·la admirable. Molt em temo que mai no oblidaràs Sol de nit."

Jaume C. Pons Alorda




Emma Martí i Casas (Barcelona). Ja de ben petita reinventava tot de rondalles a partir de la infinitat de contes que els pares i germanes li narraven perquè mengés. Mai sabia si el que li explicaven era veritat o mentida arribant-les a fer seves i a readaptar-les. A classe, sempre prenia apunts quan el professor exposava la lliçó per concentrar-se en els estudis. Si no ho feia, la imaginació volava i ideava històries a partir d’un sol concepte o paraula. De més gran ja ha pogut plasmar aquesta inventiva damunt del paper en forma d’escrits.

Diplomada en assegurances ha cursat diversos cursos d’Escriptura Creativa i l’itinerari per a narradors de Novel·la a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.

Té diversos premis literaris: Concurs d’històries i memòria de l’Eixample amb el relat Renard argenter, 2016.Concurs del Museu Marítim de Barcelona amb el microrelat Gel, 2017 i el microrelat Mascotes, 2019..Concurs Pèl amb l’obra Pati lliure, 2018..Premi de Conte infantil RNE amb la rondalla La cebra sin rayas, 2020. Concurs de Relats curts Collserola amb Bes-canvis, 2021. Premi Francesc Candel amb el reportatge periodístic Homes(dones)-formigues, 2021. Concurs de relats de Teatre Vila de ses Salines amb l’obra Efemèride, 2021. El Primer premi Homilies d’Organyà – Lletres de dones amb el relat Zeugma, 2021. Té publicats alguns contes i Sol de nit és la seva primera novel·la.