Col·leccions de Voliana Edicions

Entrevol (assaig), Voliac (narrativa) Voliac. Retorn al sol (ciència-ficció), Memòria, Voliac Poesia (poesia)

dilluns, 27 de març de 2017

Benvinguts a la Poesia de Voliana (II)

Continuem el repàs de la nostra col·lecció de Poesia;
El 4t número de la col·lecció Voliac Poesia va ser Amb remor de vent (agost 2015) de Núria Queraltó Villar amb pròlegs de l’home del temps Francesc Mauri i l’escriptora Anna Maria Villalonga. Escriu Villalonga:
Amb remor de vent és un recull que permet diverses mirades. En primer lloc, subjuga per la voluntat de donar veu directament als vents, que se’ns dirigeixen en primera persona. Se’ns presenten amb les seves pròpies paraules. Aquesta personificació, aquesta prosopopeia tan retòricament clàssica i alhora tan modesta, m’ha semblat un encert. Crec que perllonga el diàleg del qual parlàvem. Aprofundeix en la conversa directa amb la natura, de tu a tu. Al cap i a la fi, tots formem part d’aquell cosmos que ens mostrava Maragall, d’un organisme viu superior i perfecte que ens conté i ens legitima.  
En segon, perquè darrere d’aquest debat contemplatiu, d’aquesta inquietud que ens enfronta als elements, l’autora llança una mirada clara i decidida damunt del món que ens envolta. I se’n dol, o el descriu, o intenta copsar-lo.
Ens ho diu el Mestral:
                                          Amb ulls d’entranyes
                                          llegim la realitat
                                          que és només nostra

I també el Ponent:

                                        D’eterns miratges
                                        la clau del cementiri
                                        tanca la porta



El número 5 va ser El mòbil del poema (setembre 2015) de l’enginyer agrònom Oriol Marfà. Poeta i pagès, la natura i l’amor són ben presents en el seu poemari:

           T’he vist en les pintures
           En el blau cel dels olis.
           Avui que esporgo ceps,
           Et veig al fons, al mar,
           Entre sarments i pàmpols.
           Blau-mar per tot i sempre.


















I el número 6 Atlàntic (setembre 2015) de Francesc Mompó
Carles Duarte escriu el pròleg:
d’aquest impressionant Atlàntic, un llibre que reflecteix la participació de la nostra literatura en la configuració de la modernitat i que constitueix un exercici reeixit de reconeixement de Francesc Mompó, un escriptor major tant en prosa com en vers, mestre i referent per a molts autors, a unes figures literàries esdevingudes exponents d’una voluntat de fugir de la mediocritat, de ruptura, d'afrontar reptes audaços. Mompó les integra en la seva literatura, que d'aquesta manera s'eixampla encara més, i hi entreteixeix una conversa.

La visió de l’oceà, que desconeix les fronteres, allibera la ment i ens convida a obviar els refugis de la quotidianitat, els seus murs, que ens protegeixen però que alhora silencien o anul·len la nostra capacitat de concebre noves formes de dir i de viure.

A Atlàntic Francesc Mompó, “pedrapiquer de la llum i de l'aire”, navega, solitari però acompanyat de quatre autors que li són propers, per les rutes on la vida es fa llum des del batec antic de les paraules. Ho fa entre dues geografies i dos universos culturals, artístics,..., l’americà i l’europeu, que s’interpel·len d'una manera indefallent des del segle XIX i encara més en una contemporaneïtat de corrents vigorosos i influències recíproques i alternatives”.




El número 7 Al dinar dels diferents  del músic i compositor Daniel Sesé, amb pròlegs de Conrad Setó, Carlos Cubeiro i Carles Guillén. 
Conrad Setó escriu:

“Bon coneixedor del treball dels seus coetanis, Sesé mostra un respecte genuí i fa gala del que jo anomenaria "agraïment enciclopèdic" cap a l'obra dels que l'han precedit. Sap admirar i dins d'aquest sa hàbit, es dota d'una delicadíssima empatia estètica; finalment tot això ho converteix en creativitat desbordant.

Em consta que Daniel considera la música i la poesia manifestacions humanes amb un ADN que exhibeix moltes coincidències gairebé com si fossin germanes.

L'estil, l'exquisidesa, no són (per a ell) unes característiques més o menys exòtiques, són el seu capital, la seva eina de treball. A partir d'aquí construeix i delimita una ètica i una estètica que li marquen clarament el camí a seguir com un vector de treball. Un entrenament desde -i per a- el bon gust; una predisposició sibarítica i inclusiva a més d'amistosa: un espècie de "bellesa del possible".
Daniel Sesé es permet el merescut luxe de fer-se en ocasions una mica críptic, però només el just per transcendir una quotidianitat que d'altra banda l'alimenta.”

dissabte, 25 de març de 2017

Benvinguts a la poesia de Voliana Edicions (I)

Benvinguts a la poesia de Voliana Edicions!!! Aquesta és la nostra proposta poètica pel Sant Jordi de 2017 (Ia part):

Vam arrencar la col·lecció Voliac Poesia de Voliana el gener del 2014 amb Camins de poesia. Un bon tast de poesia d'Esteve Albert amb un recull de la millor poesia, la més moderna, actual, ecològica i franciscana del gran Esteve Albert. Carles Duarte en va fer el pròleg: "on potser Esteve Albert assoleix les fites més altes és quan els seus versos parteixen del paisatge... assedegadament atent el batec de la natura... Hereu d'una tradició relligada sàviament a la terra, aspira a fer de viure un cant"
                    Retorneu-me els  camins,
                    deu-me l'amor de les pedres,
                    l'ombra dels arbres antics,
                    la flaire de la bruguera,
                    el goig del rústec llindar
                    sense clau ni barralleva,
                    les cabanes dels germans




Vam continuar l'agost de 2014 amb Temp(teig)s de Lali Ribera, amb pròleg d'Oriol Izquierdo:
"Per combatre la treva / he baixat al terrat de mi mateixa" diu. I prossegueix una relació d'antítesis: el nord que és el sud, el brunzit de silenci, els mots pregons encimbellats, la foscor diàfana... Aquestes contraposicions , després, recorren d'alguna manera tot el llibre en el que m'ha semblat el seu tema central: aquest temps de tempteig, l'únic, és al capdavall una experiència de solitud..."


                      Porfídia
                Tenaç,
                esmolo un ganivet de cuina;
                faig juliana del dolor
                que hem de sopar
                dia rere dia,
                i la remeno amb obstinació
                malaltissa i frenètica
                perquè no se'ns enganxi
                a la paella de l'ànima.

                I l'extractor de fums no funciona.





En el número 3 de la col·lecció vam descobrir la Nuria Pujolàs, la Miramelsmots que jugava i sobretot ens feia jugar amb els mots: V de Bes (febrer 2015) Ella jugava a bellugar la paraula, a fer fotopoesia, a fer jocs de mans poètics, regalar-nos el bon dia amb mots sempre nous:
                   He quedat penjada
           mentre escalava la teva ànima
                         sense arnès.
La primera autora amb tenir més de quaranta pròlegs, perquè ella sap crear universos poètics a partir de partícules infinitissimals de realitat.

                              Sóc a la pista de ball
                              danso desordenada
                              com els mots.
                              M'atrapa
                              l'aclucada d'ull
                              d'un punt i coma
                              mentre els punts suspensius
                              m'abracen la cintura.




dijous, 9 de març de 2017

Arinyó al país irreal, de Ferran Sanz

El professor Ferran Sanz al seu blog “Des de l’exili” de l’Ara escriu una boníssima ressenya de la novel·la Objectiu Fidel. Cuba nua de Manel Joan i Arinyó:

Arinyó al país irreal
“Després de nou hores i mitja de vol, aterràrem. Ens havien previngut que els tràmits per passar la duana serien llargs. Llargs? Foren llarguíssims! La sala d’espera era la més pobra i inhòspita que jo havia vist mai. Vaig haver d’anar dues vegades al lavabo. Els nervis m’afluixen la bufeta. Si una incursió va ser dolenta, l’altra va ser pitjor En la primera vaig descobrir, horroritzat, que la mala fama dels lavabos del país era merescuda: una porcatera. A més, la cisterna no tenia aigua. Però és que en la segona, ai! Quan hi anava, un policia d’estrangeria va eixir disparat d’una oficina i s’hi va dirigir també. Hi arribàrem junts, malgrat que jo havia començat a caminar molt abans que no ell. Ja està, rei, et van identificar quan pujares a l’avió a Madrid i t’estaven esperant per fer-te la pell..”. No, no n’és el principi, i de fet aquest fragment en pertany a la segona pàgina, però és un bon punt de partida: és l’entrada formal -cua eterna inclosa- al país al qual viatgem en començar a llegir la més recent de les novel·les de l’escriptor cullerenc Manel Joan i Arinyó, de títol Objectiu Fidel: Cuba nua, editada per Voliana Edicions. Sí, la perla del Carib, la major de les Antilles: aquell és l’escenari on transcorren les aventures i desventures, els neguits i les neures d’uns personatges peculiars, però ben creïbles.

Des del primer dia d’aquest viatge literari d’objectiu directe i tèrbol alhora -és el que tenen certs somnis- un Divendres Sant per més senyes, fins l’últim d’un dels típics combinats de nou dies, tota una novena de sensualitat i contrastos marcats, d’experiències sensorials poc habituals i de xoc frontal amb la realitat que coneixem, Arinyó ho torna a fer: té l’habilitat de submergir-nos en un univers concret que té ben apamat, que coneix de primera mà. Els seus personatges, especialment el narrador-protagonista, de nom i característiques sospitosament familiars, representen tots ells els tipus i els subtipus dels visitants que toquen de peus a terra a l’illa, per a uns un paradís, per a uns altres l’infern, per a molts totes dues coses alhora, però que a ningú no deixa indiferent… Haig de dir que me l’he llegida en només dia i mig -i això que aquesta no era precisament la meua setmana de l’any amb més temps lliure del món!- perquè no és gens difícil de devorar, tant per l’estil narratiu àgil i entretingut, farcit d’anècdotes i facècies, tan característiques en l’autor riberenc, com perquè inclou, potser més del que en ell és costum, punyents reflexions deixades caure, mig en broma però amb tota la intenció del món, en una demostració de l’interès que sempre desperta el tema, el país, el context polític i social d’una terra de costums estranys a ulls de molts, bellament irreal i sorprenent, però sempre fascinant.

Si heu estat a aquell país, com jo, somriureu de manera còmplice, des de la distància i el record, pràcticament a cada pàgina de tots els capítols -n’hi ha un per jornada-, autèntic compendi d’acumulació d’experiències inoblidables, paral·lel al pausat desenvolupament de la trama; i si no hi heu estat, us podreu fer una idea aproximada del que us espera, tot i que hi ha moments únics, sensacions personals, que te les poden explicar mil i una vegades i no les arribes a entendre, si més no del tot, fins que no hi vas i xafes aquells carrers desballestats, respires aquella humitat insuportable, mires d’entendre el que t’estan dient o d’identificar-te -d’entrada és delirant, sembla impossible, ja us ho dic- amb el ritme a què funciona tot, allà… Però atenció, perquè no és una novel·la de viatges, no n’és tampoc una de memòries com tampoc no és un road book -i ausades que tots roden més que un xavo fals- i tot i això l’autor té la virtut, després d’anys d’èxits i una tècnica ben personal, de combinar tots aquests subgèneres en una unitat coherent amb tocs poètics, un text que té la virtut d’enganxar-te des del principi i que juga amb les tradicionals pinzellades d’avançament d’informació -amb comptagotes, això sí- que et permeten anar seguint-ne el fil, entenent què pot seguir a continuació…

“A un cubà no te l’has de creure ni quan diu la veritat” afirma el narrador a la pàgina 65. D’acord, però… i els autors, sí que ens els hem de creure? Reflexioneu-hi mentre avanceu en la lectura d’Objectiu Fidel: Cuba nua, mentre assaboriu les reflexions de l’autor-narrador al voltant del “bloqueo”, de les diferències entre el primer món i l’altre, d’opinions generals el maniqueisme de moltes de les quals critica tot denunciant aquest punt de superioritat moral i mentalitat colonial de molts dels turistes que hi van -que van on siga- que sempre entenen el xoc de realitats i valors entre ells i els indígenes, de tota mena, com una derrota dels segons; penseu-hi mentre descobriu -o redescobriu- una variada fauna cubana composada, tinyoses i mosquits inclosos, per guies turístics i ballarines, porters i xofers, policies i jineteres, aconseguidors i cambrers, o mentre gaudiu d’escenes surrealistes com el trasllat en avió de l’Havana a Santiago, els passeigs no exempts d’ensurts pel Malecón havaner o el panorama d’edificis devastats “com si hagueren caigut unes quantes bombes”; les enormes tanques publicitàries amb els perennes i revolucionaris missatges o el trànsit sempre agosarat per carreteres plenes de bonys i sense senyalització de cap classe, o el mode peculiar de pronunciar les erres a final de síl·laba o de paraula, transformades en eles, que atorguen aquest toc tan sensual al parlar de cubans i cubanes…


La novel·la, com la vida, continua i sovint els somnis… Bé, no és el meu objectiu, més faltaria, rebentar-vos-la: el d’una ressenya és fer entrar ganes de llegir un llibre; espere haver-ho aconseguit. És per això que tinc el plaer de convidar-vos a la llibreria Alibri de Barcelona, divendres d’aquesta setmana, 10 de març, a les set de la vesprada: en farem la posada de llarg a les terres de nord -jo no pense faltar-hi!- després de l’èxit de la presentació a València amb el prestigiós magistrat, i també cullerot de pro, Joaquim Bosch, en les funcions d’introductor. El conegut escriptor Lluís-Anton Baulenas en farà els honors, i serà llavors quan tornarem a imaginar-nos passejant lentament pels carrers de l’Havana o de Santiago, i ens semblarà viure o reviure sensacions, de nou o de bell nou. És cert, no us enganyaré -jo no- que no hi haurà tropicola a dojo ni cervesa bucanero -llàstima- ni palmes reials sota les quals arrecerar-se, com tampoc no plouran -més llàstima encara- els Montecristos ni hi haurà cap tast de rom però, això sí, us podreu fer amb un exemplar, que és allò important, d’aquesta novel·la editada per l’agosarat Jordi Solé Camardons (Voliana Edicions), que ha bastit en pocs anys un univers de títols i autors tan ampli com variat, bona mostra de la inquietud i l’estima envers la nostra llengua d’un editor noble i compromès. Recordeu, Objectiu Fidel: Cuba nua. Arinyó ataca de nou!
Salut i País! I bona lectura


divendres, 3 de març de 2017

La protagonista de Xera i Sutge

L’enamorament d'una lectora per la protagonista de la novel·la Xera i sutge, per Mercè Martí Arolas, acompanyant literària i mentora.


Hi ha moments que els astres semblen assenyalar-te el camí… I, a mi, els astres em van assenyalar el camí una nit dhivern. Mhavia estirat al llit. El dia sacabava i jo acostumo a acomiadar-lo llegint. Aquella nit, volia fer una ullada a un manuscrit rebut per correu, una novel·la encara inacabada i sense títol.

Me lenviava una jove escriptora, la Sílvia Fernández Serrano. Ens coneixíem des de feia poc i jo, com acompanyant literària i mentora, treballava amb ella per intentar definir cap on anava aquella professora de secundària que, pentinada amb una cua de cavall, volia tenir un futur com lescriptora que era, en haver publicat ja, en autoedició, la seva primera novel·la, La Veu del Pedrenyal, i embastint, aquella segona novel·la que, aquella nit, jo podria llegir per primer cop.

Mercè Martí Arolas i Sílvia Fernández a Alibri


Sóc de lopinió que un conte, una novel·la, qualsevol text narratiu, ha de començar de manera impactant. Limpacte pot ser subtil o obvi, però ha de ser un impacte clar, que colpegi la voluntat del lector i latrapi, que el deixi lligat a la història i ja no pugui escapolir-sen Vaig llegir: A lhora del pati, totes les nenes li estrebaren les orelles dotze vegades, una per cada any que havia complert (). Res despecial estava succeïnt davant dels meus ulls. Però jo ja estava. dalguna manera, lligada al text. Havia de llegir més La protagonista del dia, mig de debò, mig en broma, rondinava i empentava les seves companyes perquè la deixessin en pau, però un somriure per sota el nas va trair-la () LEva acabà arrupida com un cargol, amb la roba enfarinada per la pols i la panxa adolorida, esgotada per les riallades.

Vaig continuar llegint, sense poder aturar-me. Vaig llegir i llegir, corpresa, enamorada -sense saber-ho encara del cert-, daquella Eva que acabava de fer 12 anys No sé quanta estona va passar. Amb els ulls cansats, vaig haver de deixar la lectura, i, de sobte, vaig adonar-me que el darrer que havia llegit abans de deixar-me véncer pel cansament va ser: Una hora més tard, lEva sadormiria amb el rostre ben humit i un gest massa trist. Lesgotament daquella Eva era, exactament, lesgotament que jo sentia. I ho vaig entendre, estava davant duna autèntica novel·la.
Xera i sutge es va presentar a Alibri el 22 de febrer de 2017


Xera i sutge -així va ser batejat, finalment, el manuscrit-, és una novel·la històrica, situada en els darrers dies de 1931 i bategant en el cor de la Revolta de Fígols, quan durant 6 dies, del 18 al 23 de gener de 1932, una revolta anarquista a mans dels miners de Cercs, farts duna vida massa dura, massa freda, massa perillosa, aïllats en les muntanyes del Berguedà, van proclamar el comunisme libertari. Fou un somni breu, molt breu.

Però Xera i sutge sobrepasa els límits duna novel·la històrica, i adopta les formes de la novel·la coral i la novel·la iniciàtica, on un conjunt de personatges, perfilats amb matissos que excedeixen el blanc i el negre i somplen daltres colors, canvien, per sempre, des de que lacció comença fins que la derrota assenyala el final, un final vestit de certa promesa de futur amb el bri desperança que ens aporta una protagonista, lEva -la meva Eva-, que mai tornarà a ser la nena que era en començar la història però que, tanmateix, es manté fidel al seu amor pels llibres i a la seva passió per escriure: el seu esperit sobreviu malgrat tot laprès pel camí que, ara , lallunya del seu Sant Corneli de Cercs natal

Treballar perquè Xera i sutge acabés esdevenint un llibre editat, va ser el meu compromís amb la seva autora, temerosa dhaver dempaitar editors, i molt especialment amb aquella Eva que exigia, des de les pàgines tan ben dissenyades per la cura i la destresa de la Sílvia Fernández Serrano, ser llegida per tothom.

Des del primer moment, en el meu cap rondava leditorial més adient per a la novel·la, i leditor més indicat: Voliana Edicions i en Jordi Solé Camardons.

Vaig trucar a leditor i va dir-me d’entrada, no. No volia embolicar-se a publicar una novel·la històrica, sota el risc dun mercat poc receptiu per aquest gènere quan lautor no és conegut. Vaig insistir-hi: Val la pena, crec que vaig dir-li. I va acceptar de rebren una mostra. Poc després en va voler rebre la resta. Vaig pensar: ja està, atrapat””.

Ara, Xera i sutge, amb el suport de l’ajuntament de Cercs, -població de l’autora- ja és una realitat. I ja ha començat a rodar pel món. Petites passes, una darrera laltra, sortint a buscar els seus lectors I si en sou, si us convertiu en els lectors daquesta novel·la, puc assegurar-vos que  no us deixarà indiferents i que us acompanyarà sempre més.




dimarts, 28 de febrer de 2017

Gemma Pellissa parla de "Cròniques de Kaneai"

L'editor transcriu aquí les paraules de Gemma Pellissa en la presentació de Cròniques de Kaneai a la llibreria Nollegiu de Barcelona el 27 de setembre.

Vaig conèixer Raquel Picolo perquè som autores de Voliana Edicions, de fet el primer contacte amb l’autora va ser a través del seu primer recull de contes La nit als armaris. Va ser el nostre editor Jordi SC que en la presentació del meu Glopades de riu a l’Ateneu Barcelonès me’n va recomanar la lectura i em va dir que hi trobaria moltes afinitats. La nit als armaris era un volum de caire realista amb alguns contes amb lèxic pallarès (lèxic ebrenc en el meu).


Penso que compartim una determinada concepció de la literatura amb molts referents comuns i potser també per la condició d’escriptores perifèriques (com l’editor), transplantades del poble a la ciutat. En el seu cas des de Cerbi (les Valls d’Àneu), el gran escenari de Kaneai, fins arribar a Barcelona per fer els estudis. Picolo és doctora en biologia i això també es reflecteix en els interessos que figuren en el recull i en l’amor per la preservació de la vida que hi apareix.
En primer lloc, tant en aquest recull com en l’anterior, hi ha al darrera (segurament com a gènesi) un embadaliment, una fascinació per la tradició oral. En efecte en el primer conte de La nit als armaris, “El meu Adrià”, ja arrencava amb el personatge de Ton, un gran contista, que era qui transmetia el llegat familiar a través de les paraules a les generacions que havien anat a viure a la ciutat. Aquestes històries, inicialment orals, acaben publicades en un volum. Això donava una certa idea de continuïtat, de transmissió intergeneracional. Després de la mort d’aquell personatge, a qui retrobem a Kaneai amb el bastó amb que passejava i que hereta la filla Laura.

A Cròniques de Kaneai, també des del primer relat, “Hemisferi Sud”, que narra la història d’un amor asfixiant entre un maltractador i la protagonista, hi apareix la idea de la preservació del patrimoni cultural en perill d’extinció, a través de la transmissió interpersonal, en aquest cas de la cultura maputxe (com podria ser la catalana o la pallaresa) i les llegendes i rituals que hi estan associats es transmeten de bruixot a bruixot. La condició de bruixa no s’aprèn sinó que es transmet d’un bruixot a un altre en una cadena de transmissió. Això ho dic perquè en aquest segon llibre hi és palesa la tensió entre l’intent de conciliació del poble i la ciutat o més ben dit de la modernitat i la tradició.
Hi ha molts símbols al llarg del llibre que ho posen de manifest: el propi nom de “Kaneai” significa “equilibri, harmonia” (encara que es fa referència a l’equilibri interior perquè Kaneai és el subconscient de la protagonista). Al mateix conte s’expressa veneració pel creador de l’aikido, una art marcial de creació moderna. Per tant, hi tornem a trobar la cerca d’equilibri entre modernitat i tradició.
Cròniques de Kaneai proposa una lectura complexa en què el lector es converteix també en un investigador que va descobrint el significat del recull a través de diferents capes de conte rere conte. De totes maneres, malgrat la cerca d’aquell equilibri entre modernitat i tradició, també hi he intuït l’acceptació d’una batalla perduda i la nostàlgia d’uns temps que ja no tornaran. No sé si aniria gaire desencaminada si afirmés que precisament l’únic conte de Cròniques de Kaneai que no està situat a Cerbi sinó al sud, a prop d’Alacant, intitulat “La muntanya de la lluna” és la representació indirecta de l’enterrament d’un somni o un record del mon actual que és el Cerbi que l’autora coneix i que fins i tot en dona la banda sonora, el concert núm. 1 per a trompa de Mozart. De fet, la música és una altra de les constants del volum: Picolo no només ens “salva els mots i els noms de les coses” sinó també el so i els sorolls quotidians...

Presentació de "Cròniques de Kaneai" a Dòria Llibres, amb la tracductora Marta Pera

Però deia que al conte “La muntanya de la lluna” hi falla l’entesa entre d’una banda la modernitat i de l’altra la tradició que en aquest relat sobre biòlegs està representada pel conflicte entre introduir espècies foranes (que poden salvar la muntanya de la desertització) i la tradició que representa l’immobilisme de la directora del laboratori... Així, en el conte “L’amic” Cerbi és representat com un cementiri i això ho anem veient més clar com més ens acostem al final del recull (vegeu pàgina 85, darrer paràgraf).
Aixó no és cap revelació, no ens agafa per sorpresa, perquè ja al segon conte “Casa emmordassada” s’anunciava a través d’un somni premonitori, la fi de la remaderia a Cerbi. Aquí els transmissors de les històries ja les fan els fantasmes (com els de Moncada) com la petita Pilar o Adrià o l’amic... i s’albira poca esperança quan el supervivent és justament un noiet que no parla però que ha estudiat les paraules de la zona i els animals que hi habiten, els rèptils.
Des del primer conte hi veiem el llegat cultural autòcton representat des de diverses perspectives: nosaltres som els maputxes i també els monjos zen amb una tradició mil·lenària, vistos de de fora, des de l’estranyament, des d’una dimensió màgica o mística, que és la que aporta la fantasia de Kaneai. Picolo recupera escenaris de llegenda com la vall de Curols i hi afegeix éssers fantàstics de nova creació, com els rèptils gegants de color blau fosforescents del darrer conte... D’aquesta manera fa crèixer l’imaginari col·lectiu.

Ja en una entrevista que li va fer Jordi Llavina el 2013 sobre La nit als armaris, Picolo expressava el desig de crear microcosmos a semblança de Mequinensa, amb el seu poble natal, al qual rendeix tribut. Uns éssers i unes històries que deixaran petjada en el lector.
M’he llegit “Hemisferi sud” una vegada i una altra i encara no me l’acabo... entre aquest relat i el de “Kaneai” situat al bell mig del recull hi veig molts de paral·lelismes, encara que les dues històries estiguin ambientades en llocs tan diferents. Les dues tenen el punt d’exotisme en la situació dels escenaris, l’un parla de la cultura maputxe, però transcorre entre el Marroc, un bar de Vilassar i alguna escena muntanyenca; l’altre situa un temple de monjos zen dins un monestir romànic al cor del Pirineu. L’element fantàstic és present en els dos, les dues protagonistes (que d’entrada no són els personatges més forts ni els més obscurs), són veritables guerreres que s’enfronten de veritat. I la lluita que viuen no és gens trival, és una lluita per la vida, a vida o mort. A “Hemisferi sud” la banda sonora és la de Mercedes Sosa cantant “Sueño de serpientes”, que són serps marines que es volen cruspir qui parla. És una lluita entre la vida i la mort, també a “Kaneai” entre el pare que va donar la vida a Laura i que ara li vol prendre i ella que ha de matar-lo simbòlicament... És la lluita per la vida del poema de Brecht que precedeix la cançó de M.Sosa. Dones que lluiten per la vida, de fet només els dos darrers relats estan protagonitzats per homes. Formalment i arquitectònicament “Hemisferi sud” és més senzill que el laberíntic “Kaneai” que està farcit de referències literàries clàssiques, al Laberint d’Ariadna, al mite d’Èdip...
Parlant de Cròniques de Kaneai a les Ter-Cat de Mataró

Parlem de la dimensió Fantàstica o oculta del recull: el mecanisme que sovint utilitza Raquel Picolo per introduir els personatges al món fantàstic és el somni, generalment nocturn, com ja ho feien els meus autors medievals; però a Kaneai els somnis deixen una prova a les persones que els han tingut per demostrar que eren reals: somnis compartits, ferides, marques a la pell [nota del transcriptor editor: l’autora insisteix en la realitat dels “somnis” dels seus relats, com si més que somnis fossin noves dimensions, dimensions ocultes d’altres realitats tan reals com el que vivim com a real, d’aquí l’aparició d’aquelles proves]. Hi ha diferents tipologies de somnis: els més senzills són les visions de nit, fruït del cansament o les preocupacions o les pors (paraula que apareix amb insistència en el llibre) de les protagonistes, com a “La muntanya de la lluna” o “Transformació”... També el somni complex de Kaneai, un espai al qual s’hi accedeix a través del somni i d’un monestir amb dos espais el claustre de meditació i la porta vermella que porta al laberint. (...)

No només entrem en espais fantàstics [nota del transcriptor: l’autora subratlla la importància que ha volgut donar en aquest llibre a la creació d’ambients, d’espais, per damunt de la importància dels personatges, que era major en La nit als armaris] o màgics que podrien allotjar-se en el nostre interior, sinó que l’element fantàstic dona vida a éssers sobrenaturals, éssers que provenen tant de les llegendes i de la literatura com els fantasmes, bruixes, fades, vampirs, l’ocell tue-tue dels maputxes qeu anuncia la mort o el rèptil mutant de “Bellesa galàctica”, més pròxim a la ciència-ficció. Potser inspirada en el Bosco, ens mostra monjos com si copulessin. Val a dir que aquestes bèsties no necessàriament se situen en oposició als humans que protagonitzen les històries, sinó que moltes vegades són fruit d’una transformació, són éssers híbrids. (...)

Per concloure voldria insitir en dues idees: d’una banda en la coherència que presenten els dos reculls de Raquel Picolo que tenen un fil conductor molt clar vehiculat a través de la tensió entre la tradició i la modernitat, l’estancament i la immobilitat... Dit en altres paruales, la universalitat del volum es troba en els temes que tracta entre els quals destaca la batalla entre la vida i la mort. I d’altra banda, Picolo ha construït personatges memorables, sòlids, amb una imatge definida que queden impresos després de la lectura i que conformen el microcosmos de la Cerbi literària.