Col·leccions de Voliana Edicions

Entrevol (assaig), Voliac (narrativa) Voliac. Retorn al sol (ciència-ficció), Memòria, Voliac Poesia (poesia)

dilluns, 19 de juny de 2017

Presentem "Roba estesa" de David Vila

David Vila i Ros (Sabadell, 1977). Compagina la narrativa i l’assaig sociolingüístic, els muntatges escènics per reivindicar el conte i les conferències i tallers per fomentar l’ús social del català. És autor de diversos llibres, els darrers dels quals són el recull de contes Verba, non facta (Voliana, 2014), l’assaig I si parlem català? (Tallers per la Llengua, 2016) i el conte il·lustrat El Monstre Joan (Indigo Mercurial, 2017). Actualment és vicepresident de l’entitat Tallers per la Llengua i coordinador de la Comissió Permanent per la Llengua a Sabadell i col·labora en espais lingüístics a Cugat Ràdio i Ràdio Sabadell. El podeu llegir al blog Malgrat la boira.
Foto: Markus Furgber 



Roba estesa

Roba estesa és un recull de contes. Contes que ens parlen de somnis i de revolucions, de paraules que volen i d’escriptors desconcertats, de viatgers intergalàctics i d’individus que no surten d’ells mateixos, de l’ofec d’una societat tancada i de l’aire que entra per les finestres obertes, de tot allò que no hem pensat i de tot allò que no hem gosat dir. Llegiu-los i penseu-hi. Perquè mentre els llegiu, ells us estan llegint a vosaltres. Són així, els contes. Rere l’aparença d’una història simple hi amaguen moltes interpretacions. Són tan importants les paraules? I els fets? Per què som tan escèptics? Per què no somiem? Per què no som crítics? Per què no fem la revolució? I l’amor? L’amor. No veieu els cent timbalers amb les mans en flames? Aneu amb compte que hi ha roba estesa. No, més ben dit: aneu amb conte. Sí, aneu amb conte. I somieu.


Els professors de Secundària que vulguin treballar "Roba estesa" a l'aula disposen d'una completa Guia de lectura i propostes didàctiques que trobaran al web de Voliana Edicions.

divendres, 9 de juny de 2017

Sílvia Romero parla de "La noia del creuer"

En la primera presentació de la novel·la La noia del creuer de Maria Rosa Nogué a la llibreria Alibri de Barcelona i a Llorens Llibres de Vilanova l'escriptora Sílvia Romero va presentar el llibre. Aquí reproduïm la seva intervenció:


(...) Després d’haver-vos fet cinc cèntims sobre la biografia literària de Maria Rosa Nogué, i abans de parlar-vos de La noia del creuer, voldria ubicar la novel·la. Perquè si entreu a la web de l’editorial que l’ha publicada, Voliana Edicions, trobareu el llibre de la Maria Rosa tant dins la col·lecció Voliac (narrativa en català) com dins l’apartat o drecera Voliana Joves. I això no és pas oportunisme, sinó realisme.

Per tant, abans d’entrar en matèria, em permetré una marrada al voltant d’aquesta idea de les catalogacions i subcatalogacions.

Hi ha novel·les conegudes i reconegudes que avui en dia podem trobar de forma sovintejada en la categoria juvenil de les editorials, un aspecte lloable perquè així s’aconsegueix que els nostres joves s’endinsin en la literatura de qualitat. Un cas molt típic és La metamorfosi, de Franz Kafka, novel·la que de ben segur tots vosaltres haureu llegit. I com aquest, us podria enumerar una llista extensíssima, des de llibres que ja han esdevingut clàssics de les lletres catalanes (Mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo; Aloma, de Mercè Rodoreda; El violí d’Auschwitz, de Ma Àngels Anglada) fins a altres títols consagrats (El vigilant en el camp de sègol, de Salinger; El cor de les tenebres, de Joseph Conrad; Fahrenheit 451, de Ray Bradbury).

Tots aquests són llibres que podem trobar en les col·leccions de literatura juvenil i que nosaltres bé hem llegit.
Sílvia Romero i Maria Rosa Nogué a Alibri


I el que pretenc remarcar és que no hi ha títols que només puguin llegir els joves, de la mateixa manera que no hi ha títols que només puguin llegir els adults. Sinó que hi ha bona literatura (o no) davant la qual cadascú decideix si es llença a l’aventura de llegir. Potser de vegades ens comportem amb criteris alineats en excés, fem massa cas d’aquestes catalogacions, i el que caldria és que, com a lectors lliures, triéssim senzillament aquells títols que ens poden interessar. I aquesta és una llança que cal trencar en tots dos sentits.

Feta aquesta reflexió inicial, passo a comentar La noia del creuer.

Per situar-la dins l’obra publicada de la Maria Rosa Nogué, aquest títol correspon al segon d’una sèrie possible de novel·les on la protagonista és l’Andrea Planes (el primer títol era La noia del descapotable).

En La noia del creuer l’Andrea Planes se’ns presenta com una estudiant de 2n de Batxillerat, a punt de començar el curs, i que viu a Sitges. Però el que ens explica l’Andrea no són les seves vicissituds i peripècies al llarg del curs. Això ho trobàvem en el primer títol de la sèrie. En canvi amb aquest segon lliurament la Maria Rosa Nogué, jo penso que molt hàbilment, ens sorprèn amb una història que es constitueix en base a un enorme flashback, defugint, d’aquesta manera, les típiques col·leccions de “primer curs a, segon curs a, tercer curs a...”

És així com aconsegueix donar més importància al personatge de l’Andrea com a protagonista i, per tant, com a individu. Però també amb tot allò que implica la seva ubicació al si d’un col·lectiu, d’una societat.

El marc familiar on trobem l’Andrea és format pels pares (separats i cadascú amb la seva nova parella) i el Pol (el seu germà petit). Més enllà del nucli familiar tenim el Robert, el seu xicot. I de les relacions que estableix l’Andrea amb tots aquests personatges deduirem que és una noia solitària. O millor dit: una noia que se sent sola.

El tema central del flashback va lligat a aquest sentiment de solitud, tot mostrant uns fets que l’han marcada profundament. Uns esdeveniments que abracen des de la necessitat d’estima (que la converteix en una noia fàcilment enamoradissa), des de la inseguretat on viu immersa, i des de la ingenuïtat (provocada per aquestes mancances), fins a temàtiques on hi trobem ja aquesta ubicació que esmentava abans de l’Andrea dins un col·lectiu, dins una societat.
La presentació a Sitges, amb Andreu Bosch


L’acció de la novel·la té lloc en l’interior d’un creuer, i una part important està inspirada en els fets reals d’un naufragi que va sacsejar el món del creuerisme el gener de 2012. Perquè el vaixell on trobem La noia del creuer també s’enfonsa.

Hi ha, doncs, una crítica a aquestes macro-ciutats que van navegant per mars i oceans amb un dispendi excessiu i que en ocasions es converteixen en un perill (ecològicament parlant). A més, aquest nivell de luxe i opulència que es reflecteix a la novel·la es contraposa a la situació laboral en què es troben, en la seva majoria, els tripulants del vaixell. També hi ha un parell de periodistes que es mouen com peix a l’aigua a l’hora de crear reportatges allà on no hi ha informació. I fins aquí puc llegir, o encara faria spoiler.

I amb tot aquest ventall d’esdeveniments i temàtiques, hi trobem l’esclat de les relacions humanes: lligams amorosos i d’amistat, enganys i traïcions, enveges i gelosies, violència, afany de poder i de fama... i sentiment de culpabilitat.

 Jo  us animo a llegir La noia del creuer per tal de gaudir d’una bona estona de literatura.

Gràcies.

Sílvia Romero
Escriptora



dimarts, 9 de maig de 2017

Carles M.Sanuy parla de Del pretèrit imperfecte al futur simple

El poeta Carles M. Sanuy escriu en el pròleg del llibre de poemes
 Del pretèrit imperfecte al futur simple de Montse Gort:

Conjugar la vida o Com jugar la vida
(El corrent M. G.)
                                                    
Al pròleg del llibre-catàleg Poble Nou 1985-1999 (Ed. Godoy. Barcelona  1999), de l’artista Mateo Vilagrasa, el filòsof Rafael Argullol ens parla de l’existència d’un espai de tensió i de contraposicions on es configura la germinació d’una idea. Anys abans -el 1986- el poeta i crític Jaume Pont, en la introducció al seu llibre El corrent G.V. L’obra poètica de Guillem Viladot (PPU. Barcelona 1986), situava en aquests espai de ‘tensió creadora’  l’origen d’un discurs, d’una anàlisi i proposta estètica o, simplement, d’un procés de creació.
Per a un i altre autor (i per a molts altres)  és en aquesta dialèctica de contraposició i/o de conflicte -ja sigui entre dos plantejaments estètics o intel·lectuals, o ja sigui entre diferents llenguatges i disciplines creatives- on se situa el procés creatiu. I és aquest espai o territori indefinit el què defineix  l’obra de Montse Gort i aquest seu primer poemari.



L’autora, nascuda a Lleida l’any 1963, filla i germana d’artista, es mou entre el discurs derivat de la seva formació en Arts Plàstiques i una quotidianitat literària, senzilla i sense pretensions, que beu, però, en un cànon personal inequívocament territorialitzat i que ens porta a un discurs d’una solvència tècnica evident i a una mirada on la ironia i la juguesca hi són determinants.

Poeta discursiva i objectual, l’obra escrita de la Montse Gort participa dels plantejaments plàstics i visuals d’un Guillem Viladot  o un Joan Brossa i, en contraposició,  els seus poemes objectuals ens remeten directament a la poesia escrita d’una Maria Mercè Marçal o un Màrius Torres. 


És a dir: el discurs poètic escrit de la Montse Gort i el seu discurs plàstic i visual es retro-alimenten l’un i l’altre, beuen i barregen l’aigua de les mateixes fonts –indistintament plàstiques o literàries- i estableixen aquell aiguabarreig de tensió creativa de què ens parlaven Pont i Argullol on la Montse sura, neda, navega i s’afirma amb una envejable maduresa i naturalitat. El resultat és, tornant al text citat de Jaume Pont, ‘un corrent poètic (...) que camina cap a la consciència reclosa de la pròpia identitat. Un corrent: el corrent G. V.’. En aquest cas, el corrent M. G.


diumenge, 30 d’abril de 2017

Laura G. Ortensi parla de Xera i sutge

XERA i SUTGE 

Laura G. Ortensi, periodista i estudiant de filologia catalana va escriure la ressenya
 "Amunt, cors negres, amunt!" al  digital Núvol el 22/4/2017. En reproduïm aquí alguns fragments:

La fàbrica sempre és la fàbrica, la mina sempre és la mina. I així es mantindran les coses fins que els treballadors no diguin prou. Xera i sutge (Voliana, 2017), la segona novel·la de Sílvia Fernández Serrano (Sant Jordi de Cercs, 1983), s’endinsa precisament en el prou dels més vulnerables, a estones ferm i a estones indecís. Després de retratar el bandolerisme dels segles XVI i XVII a La veu del pedrenyal, Fernández ha pres ara com a punt de partida la revolta de l’Alt Llobregat de 1932, una vaga general revolucionària en què els miners i els operaris del tèxtil van arribar a proclamar el comunisme llibertari.

L'autora el dia de Sant Jordi a la parada de Voliana

L’autora, ja ho va demostrar a la seva opera prima, se sent còmoda amb la ficcionalització de fets passats. No obstant això, Xera i sutge defuig la història escrita en majúscules. Ni grans dates ni grans xifres. És més aviat des de la intrahistòria, des dels fets quotidians que forgen la vida de cadascú, que Fernández construeix l’esquelet de la novel·la. L’encarregada de posar nom a les il·lusions i a les frustracions proletàries és l’Eva, una nena de dotze anys forçada a abandonar l’escola. La protagonista, de fet, es referma a mesura que avancen les pàgines com la millor aposta de Fernández Serrano. Com pot una criatura afrontar dolor que li suposa deixar els estudis? Com s’aconsegueix sobreviure a l’explotació de la selva fabril? Els passatges que hi donen resposta, amb una obra de teatre d’Àngel Guimerà com a excusa, ordeixen, sens cap mena de dubte, una oda a la capacitat de supervivència humana. (...)
Sílvia Fernández amb Gemma Pellissa

Fernández Serrano demostra, al llarg de 250 pàgines, una notable capacitat de documentació i caracterització. Si no fos així, no s’hauria atrevit a fer un lloc a Buenaventura Durruti en les seves ficcions. (...) El missatge de Xera i sutge és, sobretot, un missatge moral. Es pot lluitar pels ideals, sí, però en la pugna convé donar un espai prioritari a la honestedat. En aquest espai hi ha d’haver, també, oportunitats per desmitificar la Segona República. De millores n’hi va haver, és clar, en tot cas no tantes com els treballadors de la mina haurien volgut. Que ho expliquin als cors negres de Fígols, que ho expliquin a l’Eva i a l’Andrés. La mina sempre és la mina i la fàbrica sempre és la fàbrica. Van passar els anys i no en vam aprendre: “L’Elionor tenia/ catorze anys i tres hores/ quan va posar-se a treballar./ Aquestes coses queden/ enregistrades a la sang per sempre.”, va escriure Martí i Pol unes dècades després. Tot i el fracàs, tot i el dolor de la derrota, queda en la memòria col·lectiva el bram d’una il·lusió que llavors semblava eterna: Visca el comunisme llibertari! Amunt, cors negres, amunt! Els personatges de Xera i sutge encara en conserven l’eco.

Xera i sutge a Sant Jordi de Cercs

dilluns, 27 de març de 2017

Benvinguts a la Poesia de Voliana (II)

Continuem el repàs de la nostra col·lecció de Poesia;
El 4t número de la col·lecció Voliac Poesia va ser Amb remor de vent (agost 2015) de Núria Queraltó Villar amb pròlegs de l’home del temps Francesc Mauri i l’escriptora Anna Maria Villalonga. Escriu Villalonga:
Amb remor de vent és un recull que permet diverses mirades. En primer lloc, subjuga per la voluntat de donar veu directament als vents, que se’ns dirigeixen en primera persona. Se’ns presenten amb les seves pròpies paraules. Aquesta personificació, aquesta prosopopeia tan retòricament clàssica i alhora tan modesta, m’ha semblat un encert. Crec que perllonga el diàleg del qual parlàvem. Aprofundeix en la conversa directa amb la natura, de tu a tu. Al cap i a la fi, tots formem part d’aquell cosmos que ens mostrava Maragall, d’un organisme viu superior i perfecte que ens conté i ens legitima.  
En segon, perquè darrere d’aquest debat contemplatiu, d’aquesta inquietud que ens enfronta als elements, l’autora llança una mirada clara i decidida damunt del món que ens envolta. I se’n dol, o el descriu, o intenta copsar-lo.
Ens ho diu el Mestral:
                                          Amb ulls d’entranyes
                                          llegim la realitat
                                          que és només nostra

I també el Ponent:

                                        D’eterns miratges
                                        la clau del cementiri
                                        tanca la porta



El número 5 va ser El mòbil del poema (setembre 2015) de l’enginyer agrònom Oriol Marfà. Poeta i pagès, la natura i l’amor són ben presents en el seu poemari:

           T’he vist en les pintures
           En el blau cel dels olis.
           Avui que esporgo ceps,
           Et veig al fons, al mar,
           Entre sarments i pàmpols.
           Blau-mar per tot i sempre.


















I el número 6 Atlàntic (setembre 2015) de Francesc Mompó
Carles Duarte escriu el pròleg:
d’aquest impressionant Atlàntic, un llibre que reflecteix la participació de la nostra literatura en la configuració de la modernitat i que constitueix un exercici reeixit de reconeixement de Francesc Mompó, un escriptor major tant en prosa com en vers, mestre i referent per a molts autors, a unes figures literàries esdevingudes exponents d’una voluntat de fugir de la mediocritat, de ruptura, d'afrontar reptes audaços. Mompó les integra en la seva literatura, que d'aquesta manera s'eixampla encara més, i hi entreteixeix una conversa.

La visió de l’oceà, que desconeix les fronteres, allibera la ment i ens convida a obviar els refugis de la quotidianitat, els seus murs, que ens protegeixen però que alhora silencien o anul·len la nostra capacitat de concebre noves formes de dir i de viure.

A Atlàntic Francesc Mompó, “pedrapiquer de la llum i de l'aire”, navega, solitari però acompanyat de quatre autors que li són propers, per les rutes on la vida es fa llum des del batec antic de les paraules. Ho fa entre dues geografies i dos universos culturals, artístics,..., l’americà i l’europeu, que s’interpel·len d'una manera indefallent des del segle XIX i encara més en una contemporaneïtat de corrents vigorosos i influències recíproques i alternatives”.




El número 7 Al dinar dels diferents  del músic i compositor Daniel Sesé, amb pròlegs de Conrad Setó, Carlos Cubeiro i Carles Guillén. 
Conrad Setó escriu:

“Bon coneixedor del treball dels seus coetanis, Sesé mostra un respecte genuí i fa gala del que jo anomenaria "agraïment enciclopèdic" cap a l'obra dels que l'han precedit. Sap admirar i dins d'aquest sa hàbit, es dota d'una delicadíssima empatia estètica; finalment tot això ho converteix en creativitat desbordant.

Em consta que Daniel considera la música i la poesia manifestacions humanes amb un ADN que exhibeix moltes coincidències gairebé com si fossin germanes.

L'estil, l'exquisidesa, no són (per a ell) unes característiques més o menys exòtiques, són el seu capital, la seva eina de treball. A partir d'aquí construeix i delimita una ètica i una estètica que li marquen clarament el camí a seguir com un vector de treball. Un entrenament desde -i per a- el bon gust; una predisposició sibarítica i inclusiva a més d'amistosa: un espècie de "bellesa del possible".
Daniel Sesé es permet el merescut luxe de fer-se en ocasions una mica críptic, però només el just per transcendir una quotidianitat que d'altra banda l'alimenta.”

dissabte, 25 de març de 2017

Benvinguts a la poesia de Voliana Edicions (I)

Benvinguts a la poesia de Voliana Edicions!!! Aquesta és la nostra proposta poètica pel Sant Jordi de 2017 (Ia part):

Vam arrencar la col·lecció Voliac Poesia de Voliana el gener del 2014 amb Camins de poesia. Un bon tast de poesia d'Esteve Albert amb un recull de la millor poesia, la més moderna, actual, ecològica i franciscana del gran Esteve Albert. Carles Duarte en va fer el pròleg: "on potser Esteve Albert assoleix les fites més altes és quan els seus versos parteixen del paisatge... assedegadament atent el batec de la natura... Hereu d'una tradició relligada sàviament a la terra, aspira a fer de viure un cant"
                    Retorneu-me els  camins,
                    deu-me l'amor de les pedres,
                    l'ombra dels arbres antics,
                    la flaire de la bruguera,
                    el goig del rústec llindar
                    sense clau ni barralleva,
                    les cabanes dels germans




Vam continuar l'agost de 2014 amb Temp(teig)s de Lali Ribera, amb pròleg d'Oriol Izquierdo:
"Per combatre la treva / he baixat al terrat de mi mateixa" diu. I prossegueix una relació d'antítesis: el nord que és el sud, el brunzit de silenci, els mots pregons encimbellats, la foscor diàfana... Aquestes contraposicions , després, recorren d'alguna manera tot el llibre en el que m'ha semblat el seu tema central: aquest temps de tempteig, l'únic, és al capdavall una experiència de solitud..."


                      Porfídia
                Tenaç,
                esmolo un ganivet de cuina;
                faig juliana del dolor
                que hem de sopar
                dia rere dia,
                i la remeno amb obstinació
                malaltissa i frenètica
                perquè no se'ns enganxi
                a la paella de l'ànima.

                I l'extractor de fums no funciona.





En el número 3 de la col·lecció vam descobrir la Nuria Pujolàs, la Miramelsmots que jugava i sobretot ens feia jugar amb els mots: V de Bes (febrer 2015) Ella jugava a bellugar la paraula, a fer fotopoesia, a fer jocs de mans poètics, regalar-nos el bon dia amb mots sempre nous:
                   He quedat penjada
           mentre escalava la teva ànima
                         sense arnès.
La primera autora amb tenir més de quaranta pròlegs, perquè ella sap crear universos poètics a partir de partícules infinitissimals de realitat.

                              Sóc a la pista de ball
                              danso desordenada
                              com els mots.
                              M'atrapa
                              l'aclucada d'ull
                              d'un punt i coma
                              mentre els punts suspensius
                              m'abracen la cintura.




dijous, 9 de març de 2017

Arinyó al país irreal, de Ferran Sanz

El professor Ferran Sanz al seu blog “Des de l’exili” de l’Ara escriu una boníssima ressenya de la novel·la Objectiu Fidel. Cuba nua de Manel Joan i Arinyó:

Arinyó al país irreal
“Després de nou hores i mitja de vol, aterràrem. Ens havien previngut que els tràmits per passar la duana serien llargs. Llargs? Foren llarguíssims! La sala d’espera era la més pobra i inhòspita que jo havia vist mai. Vaig haver d’anar dues vegades al lavabo. Els nervis m’afluixen la bufeta. Si una incursió va ser dolenta, l’altra va ser pitjor En la primera vaig descobrir, horroritzat, que la mala fama dels lavabos del país era merescuda: una porcatera. A més, la cisterna no tenia aigua. Però és que en la segona, ai! Quan hi anava, un policia d’estrangeria va eixir disparat d’una oficina i s’hi va dirigir també. Hi arribàrem junts, malgrat que jo havia començat a caminar molt abans que no ell. Ja està, rei, et van identificar quan pujares a l’avió a Madrid i t’estaven esperant per fer-te la pell..”. No, no n’és el principi, i de fet aquest fragment en pertany a la segona pàgina, però és un bon punt de partida: és l’entrada formal -cua eterna inclosa- al país al qual viatgem en començar a llegir la més recent de les novel·les de l’escriptor cullerenc Manel Joan i Arinyó, de títol Objectiu Fidel: Cuba nua, editada per Voliana Edicions. Sí, la perla del Carib, la major de les Antilles: aquell és l’escenari on transcorren les aventures i desventures, els neguits i les neures d’uns personatges peculiars, però ben creïbles.

Des del primer dia d’aquest viatge literari d’objectiu directe i tèrbol alhora -és el que tenen certs somnis- un Divendres Sant per més senyes, fins l’últim d’un dels típics combinats de nou dies, tota una novena de sensualitat i contrastos marcats, d’experiències sensorials poc habituals i de xoc frontal amb la realitat que coneixem, Arinyó ho torna a fer: té l’habilitat de submergir-nos en un univers concret que té ben apamat, que coneix de primera mà. Els seus personatges, especialment el narrador-protagonista, de nom i característiques sospitosament familiars, representen tots ells els tipus i els subtipus dels visitants que toquen de peus a terra a l’illa, per a uns un paradís, per a uns altres l’infern, per a molts totes dues coses alhora, però que a ningú no deixa indiferent… Haig de dir que me l’he llegida en només dia i mig -i això que aquesta no era precisament la meua setmana de l’any amb més temps lliure del món!- perquè no és gens difícil de devorar, tant per l’estil narratiu àgil i entretingut, farcit d’anècdotes i facècies, tan característiques en l’autor riberenc, com perquè inclou, potser més del que en ell és costum, punyents reflexions deixades caure, mig en broma però amb tota la intenció del món, en una demostració de l’interès que sempre desperta el tema, el país, el context polític i social d’una terra de costums estranys a ulls de molts, bellament irreal i sorprenent, però sempre fascinant.

Si heu estat a aquell país, com jo, somriureu de manera còmplice, des de la distància i el record, pràcticament a cada pàgina de tots els capítols -n’hi ha un per jornada-, autèntic compendi d’acumulació d’experiències inoblidables, paral·lel al pausat desenvolupament de la trama; i si no hi heu estat, us podreu fer una idea aproximada del que us espera, tot i que hi ha moments únics, sensacions personals, que te les poden explicar mil i una vegades i no les arribes a entendre, si més no del tot, fins que no hi vas i xafes aquells carrers desballestats, respires aquella humitat insuportable, mires d’entendre el que t’estan dient o d’identificar-te -d’entrada és delirant, sembla impossible, ja us ho dic- amb el ritme a què funciona tot, allà… Però atenció, perquè no és una novel·la de viatges, no n’és tampoc una de memòries com tampoc no és un road book -i ausades que tots roden més que un xavo fals- i tot i això l’autor té la virtut, després d’anys d’èxits i una tècnica ben personal, de combinar tots aquests subgèneres en una unitat coherent amb tocs poètics, un text que té la virtut d’enganxar-te des del principi i que juga amb les tradicionals pinzellades d’avançament d’informació -amb comptagotes, això sí- que et permeten anar seguint-ne el fil, entenent què pot seguir a continuació…

“A un cubà no te l’has de creure ni quan diu la veritat” afirma el narrador a la pàgina 65. D’acord, però… i els autors, sí que ens els hem de creure? Reflexioneu-hi mentre avanceu en la lectura d’Objectiu Fidel: Cuba nua, mentre assaboriu les reflexions de l’autor-narrador al voltant del “bloqueo”, de les diferències entre el primer món i l’altre, d’opinions generals el maniqueisme de moltes de les quals critica tot denunciant aquest punt de superioritat moral i mentalitat colonial de molts dels turistes que hi van -que van on siga- que sempre entenen el xoc de realitats i valors entre ells i els indígenes, de tota mena, com una derrota dels segons; penseu-hi mentre descobriu -o redescobriu- una variada fauna cubana composada, tinyoses i mosquits inclosos, per guies turístics i ballarines, porters i xofers, policies i jineteres, aconseguidors i cambrers, o mentre gaudiu d’escenes surrealistes com el trasllat en avió de l’Havana a Santiago, els passeigs no exempts d’ensurts pel Malecón havaner o el panorama d’edificis devastats “com si hagueren caigut unes quantes bombes”; les enormes tanques publicitàries amb els perennes i revolucionaris missatges o el trànsit sempre agosarat per carreteres plenes de bonys i sense senyalització de cap classe, o el mode peculiar de pronunciar les erres a final de síl·laba o de paraula, transformades en eles, que atorguen aquest toc tan sensual al parlar de cubans i cubanes…


La novel·la, com la vida, continua i sovint els somnis… Bé, no és el meu objectiu, més faltaria, rebentar-vos-la: el d’una ressenya és fer entrar ganes de llegir un llibre; espere haver-ho aconseguit. És per això que tinc el plaer de convidar-vos a la llibreria Alibri de Barcelona, divendres d’aquesta setmana, 10 de març, a les set de la vesprada: en farem la posada de llarg a les terres de nord -jo no pense faltar-hi!- després de l’èxit de la presentació a València amb el prestigiós magistrat, i també cullerot de pro, Joaquim Bosch, en les funcions d’introductor. El conegut escriptor Lluís-Anton Baulenas en farà els honors, i serà llavors quan tornarem a imaginar-nos passejant lentament pels carrers de l’Havana o de Santiago, i ens semblarà viure o reviure sensacions, de nou o de bell nou. És cert, no us enganyaré -jo no- que no hi haurà tropicola a dojo ni cervesa bucanero -llàstima- ni palmes reials sota les quals arrecerar-se, com tampoc no plouran -més llàstima encara- els Montecristos ni hi haurà cap tast de rom però, això sí, us podreu fer amb un exemplar, que és allò important, d’aquesta novel·la editada per l’agosarat Jordi Solé Camardons (Voliana Edicions), que ha bastit en pocs anys un univers de títols i autors tan ampli com variat, bona mostra de la inquietud i l’estima envers la nostra llengua d’un editor noble i compromès. Recordeu, Objectiu Fidel: Cuba nua. Arinyó ataca de nou!
Salut i País! I bona lectura