Col·leccions de Voliana Edicions

Entrevol (assaig), Voliac (narrativa) Voliac. Retorn al sol (ciència-ficció), Memòria, Voliac Poesia (poesia)

dissabte, 27 d’abril de 2019

Quinze bars de Miquel Àngel Mas


Quinze bars de Miquel Àngel Mas Mas és el volum que fa 14 de la col·lecció de POESIA de Voliana Edicions. 
Aquí reproduïm el pròleg de Joan Cabalgante Guasp:

RAASSSSSSSSS! Arrebassar un full de paper i trobar-te tot sol davant l'abisme, vaig sentir contar-li a Miquel Àngel Mas la prova de foc a la que sotmetia alguns dels seus alumnes. És tan difícil i terrorífic estar davant de la pàgina en blanc i començar a escriure, com ho és d'encetar aquest pròleg escrit des de l'amistat, d'aquell que coneix la trajectòria literària de l'escriptor, que com a molts companys de generació o posteriors (penso amb Pere Joan Martorell, Sebastià Alzamora, Melcior Comes, Manel Marí, etc.) han sabut treure el millor de la literatura americana, de la literatura europea o de la catalana, des de les Illes Balears, sempre amb certa aspiració a la universalitat, que és cap allà cap a on ha d'anar la literatura feta i escrita en català.
Miquel Àngel Mas


Primerament, s'ha de dir que l'autor torna a l'escriptura i ho celebra amb aquest Quinze bars, títol colpidor i sorprenent, tret característic de la literatura de Miquel Àngel (recordi el lector el títol Sutzura 25 o en narrativa, Shushi per a un caputxí o L'ungla més...), no només dels seus llibres, sinó també de cada una de les seves històries (en aquest cas títols tan suggerents com  "Avantsala d'esplèndits gintònics", "El mestre es despentina" o "Un escurabutxaques d'estrictes costums") i és que cada poema-relat és atractiu, perquè es tracta d'una rampellada estètica, una epifania poètica que ens regala en cada un d'aquests fragments literaris, dels móns coneguts amb diferents protagonistes, que recreen atmosferes de vegades sòrdides, salvades per la tinta humorística que l'escriptor domina fins a la foscor. Els personatges prenen les regnes en cada relat. Tot i així, el "jo" narratiu és el punt de vista preferit, a la recerca de l'extraordinari, que alimenta el text amb la presentació de personatges. Cal destacar la ironia de Mas, així com la continuïtat temàtica i d'estil del seu darrer llibre, L'ungla més... Hi ha detalls que així ho corroboren, com per exemple la seva obsesió pels cotxes, les històries actuals i interpersonals o de crítica social, etc. i el seu estil gairebé cinematogràfic.  El ruptuisme de l'autor de Maria de la Salut, arriba amb el trencament estètic de la forma, perquè no ens entrega poemes en vers, sinó que juga amb la mescla de gèneres, des de la prosa poètica, fins el conte breu, o si es vol, amb una nova presentació de la prosa; també ens regala alguns títols esparsos que suren per sobre de la pàgina com si fossin glassons de gel.

Seguidament, si parlam de l'espai, -tan poc necessari per entendre la poesia-, Miquel Àngel escull a consciència aquests bars -però també altres llocs provinents de la seva memòria selectiva, com foravila, el seu lloc literari per excel·lència-, on et pots apropar al tasser per demanar un gin tònic com si fossis Ernest Hemingway o Humphrey Bogart. Tot i que si atenem a la noció de generació literària s'han de considerar altres referents culturals que passegen per aquest llibre: em refereixo a Truman Capote, Sixto Rodríguez, Strauss, Dostoievski, Edgar Lee Masters, etc. Aquesta mitologia literària acompanya l'autor en el seu periple entre bar i bar, entre relat i relat, com una comparsa que ens pot fer d'embolcall alhora de complementar els texts.


Posteriorment, la temàtica de l'autor, mestre d'educació terapèutica i pedagog, és diversa: per una banda gira entorn de l'amistat, fet que passaria per superficial, si no fos que cobra vital importància en la trajectòria biogràfica i literària de qualsevol autor (es recordi la "Generación de la amistad" o "la generació Beat", de la qual també beu el poeta). D'altra banda, l'amor, el sexe o la violència formen part d'aquest estol temàtic que conforma el llibre, de vegades en to surrealista, en el sentit estricte del que comporta aquesta paraula. Miquel Àngel ens posa en situació, una vegada que escriu la seva captació del moment, i ens entrega com una espurna de llum l'essència de l'instantani, com un esbós d'una celebració amb bona companyia i amb la presència de l'estimada, que retroalimenta el concepte de bellesa de l'autor.

En definitiva, l'escriptor festeja amb les històries que conta i ens torna a regalar un llibre sublim, sorpresiu, que ens apropa al seu món literari i vital, sense deixar de banda el realisme brut dels seus inicis, i ens endinsa cap a valors intangibles com puguin ser el de l'amor o l'amistat. Així doncs, gaudiu d'aquest llibre i quan l'hagueu degustat, deixau que els glaçons de la memòria es surin al fons del got.
  
Joan Cabalgante Guasp

dissabte, 13 d’abril de 2019

Maresme dibuixat



Urban Sketchers (USk) és una comunitat global de dibuixants que fomenta la pràctica del dibuix in situ sempre per mitjà l'observació directa. Milers de dibuixants urbans (Urban Sketchers) arreu del món s'identifiquen amb els principis de la comunitat, nascuda a internet l'any 2007. Amb el lema "Mostrem el món, dibuix a dibuix", aquests dibuixants urbans comparteixen els seus treballs a Internet mitjançant blogs i xarxes socials. Aquest primer llibre és un recull de dibuixos fets per l’Urban Sketcher maresmenca Montse Sanchiz al llarg de quatre anys (2015-2018) per diferents indrets del tram sud del Maresme, de Montgat a Mataró.





La Montse Sanchiz va néixer a Barcelona, tot i que és premianenca d’adopció.
Quan en prou feines caminava ja mostrava les seves tendències artístiques tot guixant la paret del darrere del sofà de casa d’amagat dels adults.
Al llarg de la seva vida ha experimentat amb diverses tècniques artístiques però sempre torna a l’aquarel.la.
Quan era molt jove va tenir el privilegi de coincidir amb la gran il.lustradora Lisi Martín i, veient-la treballar, va aprendre del seu talent i del seu ofici.
La seva principal activitat professional ha estat la maquetació editorial compaginada amb la il.lustració.
Ha participat en diverses exposicions individuals i col.lectives, ha realitzat obres per encàrrec i ha publicat postals de Nadal per l’Editorial Edicromo. Les seves passions són la natura i pintar.
Abans de descobrir el dibuix urbà no havia dibuixat mai al natural; actualment, gairebé mai pinta entre quatre parets.

dimarts, 26 de febrer de 2019

"Amb samfaina o sense": una novel·la senglar


Amb samfaina o sense, de Josep Anton Vilalta, una novel·la senglar que clava els ullals en la hipocresia de l’ordre establert

 Coincidint amb la visita del bisbe el 1950 a una masia del sud del Solsonès, un seguit de confusions dona el tret de sortida a una persecució a mort pels boscos de la comarca. Assassinats, negocis bruts i secrets inconfessables que s’arrosseguen fins als nostres dies per les pàgines d'una novel·la senglar, una mica negra, que furga en la misèria i clava els ullals en la hipocresia d’una època en que la pau era una mentida més.


L’obra transcorre durant els anys cinquanta del segle XX però també arriba al 2016.  El mosso de la casa no sap on fugir ni és conscient dels secrets que tragina. Només està segur de que l’amo l’empaita escopeta en mà ben decidit a pelar-lo. El seu perseguidor no és l’únic que té set de venjança. En un petit poble a ponent de la Vall del Llobregós velles rancúnies veïnals, revifades per una guerra recent, han posat un pagès al punt de mira d’un cacic local. Amb tanta ànsia per matar escampada pel país per força ha de córrer la sang.
Qui matarà qui i per què? El lector haurà de descobrir-ho tot sol, seguint la successió de fets i els records dels que se’n van sortir com bonament van poder, sense l’ajuda de cap investigador, que els guàrdia civils que surten a la història altra feina tenen.
Assassinats, negocis bruts i secrets inconfessables que s’arrosseguen fins als nostres dies per les pàgines d'una novel·la senglar –una mica bèstia, una mica negra, compromesa i amb bastant de sexe- que furga en la misèria i clava els ullals en la hipocresia d’una època en que la pau era una mentida més.



Presentació a Torà, amb Albert Turull i l'editor


Una novel·la d’escriptura fílmica i ritme implacable que mostra amb agudesa i sense embuts les misèries de l’ordre establert. Es tracta d’una MOLT excel·lent novel·la (per l’escriptura contundent i clara i l’argument que atrapa), ambiciosa d’un autor activista; retrata molt bé el món de la corrupció franquista a les comarques interiors catalanes. Hi ha intriga, acció, sorpresa, coherència argumentativa, coneixement de la realitat d’aquells anys. És un llibre divertit però cru, sorprenent i sense complexos, de Països Catalans. Destaca molt el ric vocabulari dialectal i directe.




L’autor
Nascut a Cabanabona el 1967 i veí de Torà des de 1989.
Ja fa una trentena d’anys que -sense ser periodista, ni escriptor, ni llicenciat en res- va començar a escriure a les seccions d’opinió de diversos mitjans, esperonat per la seva militància política. Va ser regidor de la CUP a Torà (de 1999 a 2011) i membre del Secretariat Nacional d’aquesta organització (de 1999 a 2009). Actualment és assessor del grup polític de la CUP a la Diputació de Lleida. Des del 2007 escriu periòdicament al portal de l’esquerra independentista Llibertat.cat i puntualment en premsa escrita d’àmbit comarcal i en publicacions d’organitzacions i entitats diverses. També participa a les tertúlies d’actualitat de Lleida TV
Amb samfaina o sense és la seva primera incursió en el món de la ficció.



dijous, 21 de febrer de 2019

"Pell" de Mercè Pardo

Una altra jove autora -Mercè Pardo Pastor- s'afegeix a la col·lecció de ficció Voliac de Voliana amb un magnífic recull de contes: PELL.


Pell recull contes que indaguen en la fragilitat, les mesquineses, el poder i les riqueses del cos que som; mostra la vida a través dels conflictes ordinaris i extraordinaris de personatges que transiten amplis registres emocionals: una dona vesteix cadàvers per poder sentir el comiat, un home es mira al mirall somiant un embaràs, una noia sap que la seva mascota l’estima més que ningú, una nena molt petita busca una mare, dos joves no fan l’amor, follen desesperats. Amb una veu visceral i sincera, l’autora convida al lector a descobrir la poesia dels petits detalls i la brutalitat de les emocions inevitables.


Mercè Pardo Pastor (Barcelona 1986) té un perfil clarament interdisciplinar; els seus estudis d’Humanitats i el màster d’Estudis comparatius: art, literatura i pensament a la Universitat Pompeu Fabra, així ho expliciten. La filosofia, la música i la literatura, sens dubte, han estat els tres eixos principals de la seva trajectòria.
 Pel que fa als coneixements musicals va començar de ben petita tocant el piano, més tard va continuar al Conservatori Municipal del Bruc on es va graduar en cant líric. Com a mezzosoprano, va completar els seus estudis al Conservatori del Liceu fent cursos de perfeccionament amb l’Oriol Rosés, al Col·legi del Teatre d’interpretació amb en Jordi Godall i cursos extensius de la tècnica cos-art amb la Carme Ciuró. Al costat de la pianista Myriam López ha impulsat el seu projecte artístico-musical més recent, Quars Duo. Aquesta proposta recorre les diferents facetes del lied, tal i com mostra el seu primer espectacle Bilker strasse 15.
En l’àmbit de la literatura, amb disset anys, va ser la guanyadora dels Jocs Florals de Barcelona amb el conte titulat Història d’un desamor. La necessitat d’aprofundir en la tècnica narrativa l’ha portat a L’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès en l’especialitat de conte amb les professores Laia Aguilà i Olga Jornet. Ha publicat un conte en el recull Passió pel conte (Voliana, 2018)
Des de 2008 fins a l’actualitat exerceix com a tutora i professora de Filosofia i Història de la música a l’Escola Súnion de Barcelona. També combina la seva activitat docent puntualment amb la de conferenciant.
Pell és el seu primer llibre de contes; un projecte que va  sorgir de les idees compartides en els cursos de filosofia impartits per la filòsofa Marina Garcés a la llibreria La Central de Barcelona, i que va construir plenament a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès esdevenint el  seu projecte final.



dijous, 7 de febrer de 2019

Determinació nacional. Catalunya davant l'ofensiva espanyolista (2009-2018) de JC Moreno Cabrera


El procés analitzat per un professor de lingüística de Madrid

En aquest assaig Juan Carlos Moreno Cabrera, defensor de la llengua catalana, crític radical de l’imperialisme lingüístic espanyol i defensor del procés cap a la independència catalana, es relaten i detallen les iniciatives del poble català per veure reconegut el dret a l’autodeterminació i la reacció en contra del nacionalisme espanyolista en el període que va des del 2009, amb les primeres consultes populars d’autodeterminació a Catalunya, fins l’octubre de 2018, primer aniversari del referèndum de l’1 d’octubre de 2017.



L’obra
Per Moreno Cabrera la consciència nacional catalana té precisament en aquest  referèndum l’expressió més valenta i evident de la seva determinació nacional i les reaccions de les institucions de l’Estat espanyol constitueixen també una expressió contundent i evident de com el nacionalisme espanyolista actua en contra de la llibertat del poble català de manera no democràtica.

En el llibre s’hi analitzen els fonaments democràtics i pacífics de la determinació nacional catalana i els fonaments polítics i jurídics en els quals es basa la reacció del nacionalisme lingüístic espanyol. També s’hi analitzen els esforços del poble català per normalitzar l’ús de la seva llengua nacional, el català, enfront les maniobres de l’espanyolisme lingüístic per evitar peti qui peti aquesta normalització.
Màrius Serra amb l'anterior llibre de Moreno Cabrera


L’autor
Juan Carlos Moreno Cabrera (Madrid, octubre de 1956) és doctor en Filosofia i Lletres (1981) i des de 1993 catedràtic de Lingüística General a la Universidad Autónoma de Madrid. Ha estat membre del comitè científic de l’Informe sobre les Llengües del Món (UNESCO-ETXEA 2000-2006) i del comitè científic de Linguamón-Casa de les llengües (2006-2011) i ha estat  proposat com a membre del comitè acadèmic internacional de la Càtedra UNESCO de Diversitat Lingüística i Cultural. El 2014 fou guardonar amb el XXIV Premi Internacional Ramon Llull “per les seves contribucions acadèmiques a la defensa de la igualtat i dignitat de totes les llengües, i la seva  actitud crítica davant  les ideologies lingüístiques assimilacionistes.”
És autor, entre altres, dels llibres: La Dignidad e Igualdad de las Lenguas (2000, 2016), El Nacionalismo Lingüístico. Una ideología destructiva (2008),  Los dominios del español: guía del imperialismo lingüístico panhispánico (2015), Errores y Horrores del españolismo lingüístico: cinco vocales para conquistar el mundo (2015),  Multilingüismo y Lenguas en Contacto (2016).
 En català ha publicat L’imperi de la llengua comuna (Voliana, 2014) i Determinació nacional (Voliana, 2019)

dijous, 20 de desembre de 2018

Els tres reis i un republicà (conte de Nadal d'Assumpta Mercader)


Enguany volem regalar als lectors de Voliana Edicions un conte de Nadal, per gentilesa de la nostra autora, actriu i narradora de contes Assumpta Mercader, autora també del divertidíssim recull de contes "La dona que somiava mariatxis" publicat a Voliana. El conte que reproduïm aquí és de plena i dramàtica actualitat.
Assumpta Mercader


ELS TRES REIS I UN REPUBLICÀ
Va claudicar. Després de molt insistir, l’argument d’ella el va tombar. Aquell “doncs ja explicaràs tu als teus fills per què els reis no els han portat regals” li va desmuntar les raons. S’hi havia oposat amb fermesa, assegurant que un republicà de soca-rel com ell no havia de deixar entrar reis a casa, ni tan sols si eren simbòlics. I si finalment va acceptar, molt a contracor, va ser amb una condició: els reis passarien per casa però ell no els aniria a esperar. La sola idea de fer veure que estava il·lusionat davant “ses majestats” li regirava l’estomac. Se n’havia lliurat  sempre gràcies a la feina, però ara els seus horaris havien canviat i, si no s’hagués plantat, s’hauria vist obligat a inclinar-se davant el trio coronat. La dona va acceptar que no els acompanyés sempre que ell aprofités aquella estona per anar a buscar els regals i amagar-los a casa.
Va arribar el dia. La dona i els fills eren a veure la cavalcada i ell anava amb el seu cotxe, un Seat Ibiza groc, carregat fins al capdamunt de joguines embolicades amb papers de colors llampants. Se sentia atabalat, disgustat i ple de sentiments contradictoris. Es preguntava si estava educant bé els seus fills deixant que adoressin reis. I si se li tornaven monàrquics? Es consolava pensant que tot plegat no era res més que una tradició i que potser no calia donar-hi tanta importància, però el mal humor i les ganes que tot hagués passat no les hi treia res ni ningú.
Va arribar al carrer on vivia i va trobar-se que una tanca li barrava el pas. S’ho trobava sovint: un veí feia obres i necessitava fer passar camions. S´hi va apropar, va baixar del cotxe i va veure que el camí estava lliure. Va pensar que, de ben segur, si el carrer estava tancat era per la distracció d’algú que havia marxat amb presses i sense acabar de fer bé la seva feina. Decidit, va apartar la tanca i va tirar avall.
Ja era a mig carrer quan es va adonar que en direcció contraria avançava alguna cosa: només distingia llums i li semblava sentir un gran rebombori. Es preguntava què deuria  estar passant i no encertava a endevinar-ho. Va tardar una bona estona a adonar-se que el que li venia per davant era la cavalcada de reis i que aquesta era la raó per la qual s’havia trobat el pas tancat.
Les seves cabòries es van esvair de cop, el mal humor va deixar pas al neguit i una pregunta li va començar a martellejar el cervell insistentment : “Què faig? Què faig?”
La situació era molt complicada. La cavalcada avançava cap a ell. Aparcar era impossible: el carrer era massa estret. La cavalcada avançava cap a ell. Si tirava endavant toparia amb el tractor que, ara ja ho veia clarament, portava el rei blanc. La cavalcada avançava cap a ell. Tampoc no tenia espai per fer mitja volta. “Què faig? Què faig?”, es preguntava sense trobar cap resposta. La cavalcada i dos guàrdies civils avançaven cap a ell.
El van fer baixar del cotxe i li van preguntar:
-“Se puede saber que coño hace, señor?”
Ell va intentar explicar el que li havia passat. No va ser gens fàcil. Va començar en català però de seguida es va passar al castellà per intentar caure el màxim de bé als guàrdies civils. Mentre la seva boca emetia excuses en la lengua del imperio el seu cervell el censurava per haver-se sotmès tan fàcilment a les forces d’ocupació. El resultat va ser un discurs en catanyol altament inintel·ligible i un conclusiu “este va bebío o drogao” per part de la benemèrita.
-Yo no fumo ni bec! Si quieren bufo! –va exclamar ell indignat.
I, mig fora de si, va afegir:
-Vull que vengan els mossos i me traigan un aguacate!
-Se està usted riendo de nosotros?
-No, no! Y ahora! Es que cuando tradusco nervioso me pasa esto. Quería decir un advocado. Es como los que li diuen mànec al mango, la fruita, entiende?
Els dos guàrdies civils no ho van entendre, però no podien dedicar ni un minut més a discutir. Tenien la cavalcada gairebé al damunt, la gent començava a envoltar el cotxe i calia trobar un solució ràpidament. De seguida es van posar d’acord i van començar a donar ordres:
-Suba al coche y tire p’atrás. Yo me subo encima pa’ que la gente me vea y no haya ningun accidente. Mi compañero irá abriendo paso. Lo ha entendido?
-Sí, de seguida m’hi pongo. No sufra: iré copo a copo, a poco, a coco a paco, despaquito... Vull dir, lento, collons!
Els dos guàrdies civils no van pensar “d’on no n’hi ha, no en raja” perquè les seves respectives àvies eren de Toga del Toreo i d’Eranjuez del Pasodoble. Però la cara que van fer expressava exactament el mateix que la tan nostrada dita.
Ja em teniu el Seat Ibiza groc reculant amb un guàrdia civil al damunt i un altre al davant obrint pas. I ell a dins intentant tirar enrere sense fer esses mentre pensava que allò podia tenir unes conseqüències terribles. Una angoixa tremenda s’anava apoderant d’ell. Un munt de mòbils l’estaven fotografiant i gravant. Segur que l’endemà sortiria a tots els diaris i allò es comentaria a les xarxes. L’endemà? Ja devia estar passant! Anava enrere seguint les indicacions del guàrdia civil mentre s’imaginava els comentaris que sortirien a la premsa. No tindrien pietat. Estava segur que interpretarien les imatges a la seva manera i que sortirien coses com “Independentista peligroso secuestra a guardia civil y le obliga a subirse encima de un coche amarillo para vengarse” o “La gloriosa y refulgente Guàrdia Civil para a tiempo un intento de sabotear acto monàrquico con tres reyes venidos de fuera”. Tirava enrere tan recte i a poc a poc com podia. Patia com un condemnat i, de sobte, els ulls se li van omplir de llàgrimes. Aniria a la presó, segur que sí! ¿Quina diferència hi havia entre pujar damunt d’un cotxe de la guàrdia civil a demanar calma en una manifestació o passejar un guàrdia civil damunt del cotxe marxa enrere enmig d’aquella munió? Estava perdut. I per si això no fos poc, de nom es deia Jordi!
A la fi van arribar al cap del carrer i van aconseguir treure el Seat Ibiza del recorregut de la cavalcada. En Jordi va sortir del cotxe fet un mar de llàgrimes. Després que es va haver eixugat els mocs el van fer bufar. Com que va donar negatiu, els guàrdies civils el van deixar anar recomanant-li que no retirés mai més una tanca. Van afegir que havien de marxar, que els reclamaven en un altre lloc, i que ja li enviarien la multa que li corresponia.
No acabava d’estar segur de si podia respirar tranquil o no. Era conscient que podien passar un munt de coses, sinó immediatament, l’endemà o els propers dies. Així que va entrar a casa seva, va amagar els regals. Quan la seva dona va arribar li va fer saber que els nens s’havien quedat a sopar a cals avis.
-Tu i les teves manies! – li va etzibar la dona.- La cavalcada ha sigut fantàstica! Que burro que ets que te l’has perdut!
Ell se la va mirar, es va queda lívid i es va desplomar. Va quedar a terra estès. Ella, espantada, va intentar reanimar-lo. No va ser fàcil. Estava a punt de cridar una ambulància quan ell, per fi, va obrir els ulls. Alleugerida, però encara molt nerviosa, la dona va necessitar disculpar-se:
-Ho sento, ho sento! Ara veig com es de difícil això per a tu. No pateixis, no pateixis més! Visca la república! L’any vinent agafarem vacances i ens n’anirem ben lluny. Allà on sigui donarem els regals als nens i els direm que els han portat els tres, els tres...
-Els tres porquets! –va afegir en Jordi amb un fil de veu i un mig somriure extenuat.
                                                                                                                   Assumpta Mercader





dilluns, 10 de desembre de 2018

De cua d'ull, de Clàudia Mollfulleda


DE CUA D’ULL, de Clàudia Mollfulleda. Presentació de Joan Gallart:

El 2015 es va publicar un article al New York Times que va inspirar un experiment que posteriorment es penjaria a youtube. Aquest article explicava que quatre minuts de contacte visual entre dues persones sense interrupció augmenten la intimitat entre elles. Per tal de comprovar aquesta teoria es van reunir sis parelles en diferents etapes de  la seva relació. La dona d’una parella que portava cinquanta-cinc anys casada afirmava, en acabar els quatre minuts, que en tots aquells anys de matrimoni mai s’havien mirat als ulls amb el seu home tal i com ho acabaven de fer. I l’home d’una altra parella va dir que havia estat meravellós poder mirar la seva dona sense parlar de la feina, de les situacions de cada dia…

Un sociòleg com Erving Goffman afirma que les interaccions socials se sostenen en el joc d’avaluació constant de la mirada de l’altre. L’objectiu final sempre és l’aprovació.
I encara el psicòleg Lluís Sanmiquel certifica que l’ús de la tecnologia està afavorint el contacte virtual en detriment del contacte personal i que aquests murs tecnològics estan fent que perdem oportunitats de comunicació amb canals que tradicionalment han facilitat la connexió amb altres éssers humans.
Clàudia Mollfulleda a la trobada d'escriptores del Maresme 2018


DE CUA D’ULL, de Clàudia Mollfulleda, parla, sobretot, de tres temes: de mirades; de com aquestes mirades o precisament l’absència de mirades condiciona les nostres relacions personals; i de com les noves tecnologies, que permeten evitar les mirades, poden arribar a ser un escull insalvable en la comunicació entre les persones.

Però també parla de la importància dels mites clàssics, de la mort, del poder de la família, de les absències que no es poden reemplaçar i a les quals cal fer front, malgrat tot; de la importància del tocar-se en una relació; de com et canvia la vida quan tens un fill; o encara, de temes tan actuals com l’atemptat de l’agost de 2017 a Barcelona.

I, a més, en molts dels contes, també hi traspua una mirada irònica, un humor subtil que treu ferro a les temàtiques que de vegades planteja.

Que el llibre es vehicula a través de les mirades ho certifica el mateix títol del recull (De cua d’ull) o el títol dels diversos contes (Tenir pa a l’ull, Entrar pels ulls, Ser de mira’m però no em toquis…).
Amb altres autores de Voliana a Calella de Mar


Que la fredor de les pantalles esmorteeix els nostres ulls, que es conformen a caminar cap a la ceguesa es constata en la mateixa caracterització de molts dels personatges que viuen cecs a la realitat que els envolta. Els personatges no fixen directament la vista en el que volen veure. Miren el món de cua d’ull.
A “Perdre de vista”, per exemple, en Simon es sent alliberat ajagut al sofà amb el comandament del televisor a la mà (canviava de canal cercant realitats o ficcions que li permetessin  camuflar els seus fracassos rere les misèries dels altres). A “Vista cansada”, a la Teresa li fan mal els ulls: És de fixar els ulls en una pantalla d’ordinador quan vull estar amb tu, o de mirar amb impaciència el monitor d’arribades de l’aeroport, o de clavar la vista a la pantalla del televisor quan anuncia, tot de sobte, disturbis a pocs metres d’on t’allotges aquella nit. L’antídot és, de fet, tornar-se a mirar als ulls: Espero que algun dia tindrem l’oportunitat d’asseure’ns un davant de l’altre i, mirant-nos per fi als ulls sense el pes del comiat, ens regalem les paraules que als nostres cors els haurien calgut per tirar endavant plegats.


A DE CUA D’ULL (Voliana Edicions) també es parla de la diferència entre veure i mirar. A “Punt de vista” hi llegim: Mirar les imatges resultants del covard atropellament no significa veure les pèrdues que s’hi van produir. Sovint mirem, però no veiem. Novament, la manera de combatre aquesta miopia han de ser les mirades amoroses que poden salvar el món: Caldran moltes abraçades generoses i carregades de perdó, moltes mirades amoroses que no jutgin per l’aparença.

La mateixa foto de la portada, de fet, ens mostra a Medusa, que convertia en pedra qualsevol que gosés acostar-s’hi. Potser l’autora ens vol dir que hem de ser com Perseu i aconseguir deslliurar-nos  de tot allò que ens paralitza i que no ens deixa fer o ser el que volem ser o fer.
El món clàssic, fruit de la formació acadèmica de l’autora, impregna les pàgines del llibre. I és que els mites són com contes que volen transmetre una realitat […] Els mites no són més que un mirall que ens permet entendre el que ens passa, que ens mostra cap on anar, que ens ajuda a no perdre l’esperança. Però caiem en l’error d’aferrar-nos-hi com si fossin veritats absolutes o constructes inqüestionables, lliures com som de prendre decisions al nostre albir.
Presentació a Malgrat de Mar, amb Assumpta Mercader


Un recull de narracions és com una finestra que se’ns obre al davant perquè hi donem un cop d’ull; però alhora, com en un mirall, ens hi podem veure reflectits. De fet, és probable que en acabar de llegir les narracions de la Clàudia Mollfulleda ens preguntem: Com em comunico jo en la meva relació?

Finalment, i com a colofó a aquest petit esbós del que podeu trobar a DE CUA D’ULL, volem destacar l’humor que també es present en alguns dels contes. Sobretot a “Tenir ull clínic”, en què els protagonistes, que es dediquen a la prostitució, proven de combatre la crisi de clients que tenen convertint el burdell en una espai temàtic dedicat al Tirant lo Blanc. És així com aconsegueixen que els visitin catalanistes, nacionalistes, separatistes, sobiranistes… Avesats a les grolleries i obscenitats amb què els visitants solien acompanyar l’acte sexual, se sorprenien amb les expressions arrencades de l’obra de Martorell, ja fos a l’estil de la “valenciana prosa” -culta i retòrica- o “en vulgar llengua valenciana”.

De CUA D’ULL és, en definitiva, tal i com es pot llegir en una de les dedicatòries que va escriure l’autora, una mostra de l’amor incondicional a la paraula escrita, als mots que volen, sols, cap a l’altre; als artífexs que hi juguen i en fan rondalles, als llibres, a les biblioteques i a tot allò que ens fa savis.

                                                                               Joan Gallart