Col·leccions de Voliana Edicions

Entrevol (assaig), Voliac (narrativa) Voliac. Retorn al sol (ciència-ficció), Memòria, Voliac Poesia (poesia)

dissabte, 9 de desembre de 2017

Us presentem Amb sense tu de Pep Elias

A Anoia Diari parlen d’Amb sense tu de Pep Elias. Reproduïm aquí alguns fragments de la ressenya i també l’entrevista que han fet a Pep Elias a Anoia Diari amb motiu de l’aparició d’Amb sense tu.
Escriu Henar Morera Velázquez (http://anoiadiari.cat/preferits/tu-pep-elias/):

 Acaba de sortir Amb sense tu, la tercera obra de ficció que publica Pep Elias. Un dia va trobar una paraula que li devia semblar que descrivia la seva dèria lenta i constant de posar per escrit la manera com s’explicava el món a si mateix, l’escrividor, i amb aquest mot va encetar un blog. Tal com va apuntar Jaume Farrés en la presentació del llibre, ‘escrividor’ sembla ser un ofici a mig camí entre ‘escrivent’ i ‘escriptor’. És una paraula enjogassada i ocorrent, amb què, per la seva modèstia, ell s’hi deu sentir còmode però, havent llegint Amb sense tu, em permeto suggerir-li que l’abandoni, que ja no pot predicar-se a si mateix com a escrividor, com aquell qui no gosa poder-se dir ‘escriptor’ amb totes les lletres, perquè ell les sap totes i, encara que no se’n vulgui reconèixer, en té l’ofici i la traça. 
Aquests divuit relats, força breus en general, estan perfectament estructurats i construïts, amb principis ben alçats i finals com esculpits... Uns títols que diuen “llegeix-me” per a uns relats de molt bon llegir. Parteixen de la quotidianitat, d’una realitat ben conformada, tranquil·la, a vegades fins i tot mediocre, que tot d’un plegat es plega una mica, es distorsiona imperceptiblement. En la majoria d’històries, el narrador presenta un personatge des de l’omnisciència selectiva i el fa passar per un petit atzucac, un clic que li distorsiona la percepció del seu món afable. L’extraordinari és a tocar, a la cantonada de casa, perquè hi ha altres mons però són en aquest. L’artifici narratiu es crea en el moment que el lector accepta el fenomen estrany en el marc de rerefons realista. Rere la capa enganyosa de trivialitat i un simulacre d’actitud ingènua i bonhomiosa, els personatges es mouen abocats a l’absurd,  entren en contradicció amb les lleis de la física, participen d’un encadenament de causes i efectes que no poden controlar, pateixen una deformació del seu comportament habitual o suporten el canvi que els provoquen d’altres; en definitiva, es veuen envaïts per l’estupefacció. Més desconcertant és l’efecte que provoquen els relats en primera persona, per la proximitat amb el punt de vista de qui veu trasbalsat el codi que coneixia i ha d’admetre que no és més real allò que la lògica i l’experiència demostren que ho és, sinó que l’imprevist i l’inexplicable poden esdevenir reals o si més no, versemblants. El lector ho accepta, entre agraït i sorprès, perquè, com l’escriptor, sap que l’improbable no sempre és impossible.

Com a bon filòleg, Pep Elias juga amb les paraules i es nota que s’ho passa molt bé. M’agrada quan llegeixo que un fa posat de punts suspensius o una noia parla ràpid, sense signes de puntuació;  aplaudeixo quan adjectiva un home d’eficaç que cinquanteja amb una elegància un xic exagerada. Estireganya significats, posa humor a frases fetes, construeix jocs lingüístics: un futbolista que se sent fora de joc, la periodista Bàrbara tornant a la vida bàrbara, que va patir un accés de desconcert. I amb la complicitat de Calders, amb qui guarda un aire de família, descriu un matrimoni de més de mig segle, s’havien conegut abans-d’ahir, però ja eren demà passat.
Tot ho embolica amablement, amb un punt d'humor de gentleman, en uns llocs que no tenen nom i en un present que ens pica l’ullet, com passa quan la Roksolana accepta una feineta amb un mag de pa sucat amb oli per subvencionar-se la independència que unilateralment havia declarat el dia que va marxar de casa per instal·lar-se en la república lil·liputenca d’un antre. I ell mateix se’l pica descrivint l’escriptor protagonista d“Ets i uts” en el moment de recollir un gran premi (immerescut, clar) quan explica un ridícul joc de paraules amb el títol de la novel·la que provoca unes riallades. Amb sense és un títol molt ben trobat que dona un joc honest i pulcre i a tota una generació ens fa pensar en la resposta a la pregunta de les iaies: Com vols la llet, amb sucre o sense? I que s’agermana perfectament amb l’eloqüent fotografia de la portada. 


Entrevista a Pep Elias a Anoia Diari (8/12/2017)
'Amb sense tu'. El títol és un oxímoron en si mateix, que fa referència a històries paral·leles, a un univers altern que es crea amb situacions que podrien haver passat. Però l'origen és l'expressió de català col·loquial feta popular per Joan Clos de tramvia "amb sense aturador"?
"Amb sense" és una expressió col·loquial que jo sempre he sentit a dir a Igualada. La meva àvia sempre em preguntava si volia la llet amb sucre o amb sense. En el cas del llibre, aquest "amb sense" m'encaixa per explicar relacions que combines presències i absències; també hi ha històries i situacions ambigües o personatges contradictoris que permeten aquest joc d'amb i sense a la vegada.
L'ombra de Calders sembla molt present en aquest univers contradictori. Precisament, un altre autor de casa, Joan Pinyol, el reivindica molt. És l'autor català que li ha deixat més empremta?
La literatura catalana té una gran tradició d'autors que són mestres en el gènere del relat curt, que és el que jo he treballat més. Quan el vaig llegir de jove, Calders em va fascinar per la naturalitat aparent amb què els personatges afrontaven situacions també aparentment inversemblants. Quan vaig començar a escriure potser m'emmirallava més en autors que em resultaven més propers, com Quim Monzó o Sergi Pàmies, però de mica en mica vas trobant el seu propi estil, que no deixa de tenir traces de tots els escriptors que t'han fascinat.
'Literalment incapaç...' eren relats; 'Olor de gas', novel·la... per què aquest retorn als relats?
Quan començo a escriure un text miro de no prefixar què en sortirà, si un conte de quatre pàgines o una novel·la de 150. Penso que és la manera de no hipotecar el procés creatiu. Per a mi, escriure és experimentar, no pas constatar. M'agrada deixar que la història em porti i no limitar-me a confirmar un plantejament previ; confirmar el que ja has previst és més avorrit. Però és cert que sempre m'he sentit molt còmode amb el format breu. Potser perquè m'he dedicat molts anys al periodisme, que és una manera d'escriure que t'obliga a fer un esforç de síntesi. De vegades en un titular curt i un text de deu línies havia d'explicar qui havia fet què, on, quan i com. Això t'obliga a triar bé les paraules per trobar el matís més adequat. Hi ha qui diu que els meus contes, en el fons, tenen un aire de crònica. Els personatges de vegades només queden esbossats; ni tan sols cal que tinguin nom, perquè el que importa és la història. La novel·la, en canvi, es basa en l'acumulació d'informació. Has de justificar molt més els actes, les decisions i les reaccions del personatge.
Presentació Amb sense tu a Igualada

'Olor de gas', amb un subjecte condemnat a no tornar d'un viatge espacial, tenia un horitzó força metafísic. Aquell deix existencial continua present a 'Amb sense tu'?
'Olor de gas' era una novel·la ambientada a Mart, tot i que té molt més de ficció que de ciència, perquè en realitat es pot entendre com una reflexió irònica de la vida al nostre planeta. Ara, en canvi, aquestes històries toquen més de peus a terra. Els personatges i els escenaris resulten fàcilment homologables per als lectors. L'exercici que he fet és de posar a prova aquests personatges amb situacions que els obliguen a enfrontar-se a les seves pròpies contradiccions. Què li passa a una estrella de la tele quan descobreix que el món i fins i tot el seu programa poden funcionar perfectament encara que ella no hi sigui? Què passa si trobes una persona que vol viure amb tu, però no sap viure sense una altra?
Parlem d'oxímorons. Quin d'aquests oxímorons ho és més: 'foc fred', 'no sóc monàrquic, sóc juancarlista', 'amb sense tu', 'amor odiós', 'Espanya plurinacional'...
Jo escombro cap a casa. No hi ha ficció amb sense realitat. I la realitat és ambigua. Precisament per això la podem qualificar, li podem posar adjectius. Fred, monàrquic, odiós o plurinacional no deixen de ser adjectius que qualifiquen i que, per tant, donen una visió subjectiva. Amb sense tu és una expressió que sembla contradictòria, però no qualifica. En anglès tenen la preposició  without, que literalment seria el mateix. En català no és una expressió normativa, però podem tenir aquesta sensació d'ambigüitat, de sí però no, de junts però no barrejats, de sí però només una mica... És ben bé això: amb sense.
Quin és el procés per escriure relats? Costa més fer-los atractius, que una novel·la? O desgasta menys?
El relat curt és com una cursa de cent metres. Has d'arrancar fort, mantenir la progressió i reservar forces per a un últim esforç final. No hi ha marge per afluixar el ritme. Jo procuro anar de cara a barraca. Presentar de seguida el personatge i plantejar quin problema té. Si no hi ha conflicte, si el personatge no té una dificultat que l'obliga a actuar, no hi ha història. La novel·la, en canvi, és una cursa de fons, una marató. També cal que hi hagi un conflicte, però pots esperar algun capítol per complicar-li la vida al protagonista i pots distreure't amb altres històries col·laterals. El ritme no és tan intens, però també has de vigilar que el lector no es cansi. El risc és ser massa dispers.




diumenge, 15 d’octubre de 2017

Èxit de vendes de "La llengua dibuixada" d'Enric Larreula

Després de l'èxit de vendes de L'imperi de la llengua comuna de Juan Carlos Moreno Cabrera i "Basc per a catalanoparlants" de Beatriz Fernández i Anna Pineda, el primer mes i mig al mercat de "La llengua dibuixada" d'Enric Larreula també s'està convertint en un llibre molt demanat pels llibreters d'arreu de Catalunya.

Signant a la caseta 37 de Voliana de la Setmana del Llibre en Català

Presentació a la Setmana del Llibre en Català amb Xavier Grasset


Signant a la Setmana del llibre

Durant el mes d'octubre a Rubí s'està organitzant un triple homenatge a Enric Larreula en forma de Triangle Larreula: Exposició a Claraboia Espai d'Art sobre el més d'un centenar de llibres publicats per Larreula i de les il·lustracions originals dels dibuixants Jordi Vila i Leonardo Rodriguez que han anat il·lustrant els seus llibres; exposició a la Biblioteca Municipal Mestre Martí Tauler de Rubí dels treballs que han anat fent els alumnes de Larreula i presentació de la mà de Roser Tutusaus del llibre "La llengua dibuixada" a Claraboia Espai d'Art de Rubí.




El llibre que va ser presentat a la UCE de Prada pel sociolingüista eivissenc Bernat Joan, no va poder ser presentat a la llibreria Quart Creixent de Palma per malaltia de l'autor però sí a l'Ateneu Terrassenc, de la mà del propi autor.


Properament es presentarà el 22 d'octubre a la Fira del llibre de Cervera i el 14 de novembre a la Llar del Llibre de Sabadell, de la mà de l'escriptor i autor de Voliana David Vila que escriu en el pròleg: "L'Enric ens dibuixa la llengua i ens en dibuixa els parlants, amb complexos, febleses i pors. Els ingredients imprescindibles per a la baixa autoestima. Però també ens fa una picada d'ullet. Això depèn de nosaltres, ens diu amb aquella mirada múrria plena de saviesa... I necessitem desfer-nos d'aquella estaca que ens manté fermats a la submissió lingüística, aprenent a fer servir el català en qualsevol situació i amb plena comoditat. La llengua dibuixada és una invitació a la normalitat. Acceptem-la".
Amb Eliana Freitas, autora d'Ajudeu-me. El crit d'una llengua que vol seguir viva

divendres, 6 d’octubre de 2017

La Roba estesa de David Vila, per Teresa Costa-Gramunt

L'escriptora Teresa Costa-Gramunt publica un magnífic article sobre "Roba estesa" de David Vila i Ros al diari digital Núvol  La roba estesa de David Vila  En reproduïm aquí alguns fragments:

Roba estesa (Voliana Edicions), així ha titulat el seu darrer llibre de contes David Vila i Ros, jove escriptor nascut a Sabadell l’any 1977. Vila i Ros combina la narrativa, l’assaig sociolingüístic, els muntatges escènics per reivindicar el conte i les conferències i tallers per fomentar l’ús social del català.
Vila i Ros estima els contes, aquestes peces literàries que poc poden enquadrar-se en un patró, ja que un conte pot ser tan llarg com una nouvelle (a vegades és una mateixa cosa) o pot ser curt, curtíssim, un nanoconte, com es diu ara. No hi ha, no hi pot ser, una norma tancada a l’hora d’escriure un conte, de la mateixa manera que, prenent la imatge del títol, no totes les peces esteses en un estenedor tenen la mateixa mida, ni tenen la mateixa forma, ni tenen el mateix color.
Mirada en perspectiva, retallada en un cel radiant de blau Patinir, aquesta roba estesa sembla una col·lecció de fotografies que s’assequen a l’aire lliure, lliures elles també de cotilles mentals i formals. Transparents al sol, vénen ganes d’agafar la pinça i despenjar aquestes peces per llegir el que hi duen escrit… Aquí comença l’aventura de llegir que aviat ens portarà pels viaranys del somni, de la fantasia, però també de la reflexió que no surt pas del no-res sinó de la realitat immediata, o del pensament subversiu.

Som al cap del carrer. David Vila i Ros té la convicció que escriure pot ser una activitat revolucionària amb una única arma, això sí, que són les paraules: la paraula és la més subtil de les armes, escriu al pròleg de la seva Roba estesa, frase feta que popularment al·ludeix a allò que els infants encara no estan preparats per comprendre. Roba estesa, doncs, com un codi de comunicació entre aquells que a poc a poc van despertant de les cavernes mentals, imposades, però també autoimposades, perquè no hi ha més sord que el que no vol sentir ni més cec que el que no vol veure.
Roba estesa de David Vila i Ros, els contes que l’integren, nanocontes si volem definir-los per la seva mida, aspiren a la revolució, a fer efectiva la utopia, a revifar les brases del cor i del pensament, a despertar la consciència adormida. Deia Gaston Bachelard que el conte és una imatge que raona. Ne pas mal. Raonar a través d’una contalla imaginativa, fornir coneixement a través d’un relat enginyós. Aquesta no ha estat, des de sempre, la comesa de l’escriptura quan ningú no pensava en el seu comerç? Vila i Ros, doncs, vindria a ser com un franciscà dels contes, algú que torna als orígens, a l’evangeli de la civilització humana que n’explicava a la vora del foc sense perdre peu en els temps inhumans que tantes estones ens toca viure.
Roba estesa a la llibreria Ona de Gràcia

Les utopies de Roba estesa

David Vila signant Roba estesa

Els contes de Roba estesa tenen totes les traces d’aquest franciscanisme: breus, però intensos; despullats per essencials; valedors de la qualitat humana que hauria de presidir les relacions entre les persones; valents en assenyalar monstres, ogres: tirans, falsos demòcrates, corruptors i corruptes, soldats de la mentida, estafadors professionals, filisteus. En aquest recull també hi ha contes que s’empelten d’absurditats kafkianes; i contes tan imaginatius com savis que traslladen els lectors a les regions de la psique on apareixen els arquetips universals en històries estrictament contemporànies, com la d’aquella àvia que cada vegada que feia una consulta al Google li donava les gràcies. I humor. Hi ha un humor franciscà, net, de bona jeia, en els contes de David Vila i Ros: Volíem fer la revolució, però feia massa calor i vam preferir estar-nos a casa amb l’aire condicionat.
Dir tant en tan poc, a vegades amb un simple joc de paraules. Alguns cops l’autor és més hermètic, però posa unes quantes pistes en el text a fi i efecte que arribem al significat que, està clar, per a cada lector serà el seu, ja que llegim i interpretem la realitat segons els propis referents. Com sigui, de seguida es disparen les connexions mentals i vénen ganes de fer el nostre propi conte, com sembla que ens invita l’escriptor de Roba estesa. Reivindiquem els contes. Fem-nos un vestit nou. Escrivim una revolució incruenta. La literatura té poder.
A La Llar del Llibre de Sabadell


dilluns, 4 de setembre de 2017

La llengua dibuixada, d'Enric Larreula

El 6 de setembre arriba a les llibreries "LA LLENGUA DIBUIXADA" d'Enric Larreula, amb un subtítol clarificador: "Història il·lustrada de les vicissituds de la llengua catalana en els temps de la suposada normalització". Es tracta del número 11 de la col·lecció Memòria de Voliana Edicions.

 El llibre es presenta el 17 de setembre a la Setmana del Llibre en Català, a les 11:30 (escenari 2 de la Plaça de la Catedral de Barcelona)

Reproduïm aquí algunes paraules de David Vila, dinamitzador lingüístic i autor de "Verba, non facta" i "Roba estesa" publicats a Voliana:
Totes les persones que estimem el català ens sentim empeses, un moment o altre, a fer alguna cosa per una llengua que, ras i curt, ens fa ser qui som. I quan decidim comprometre’ns-hi a fons busquem els referents, aquells que ens han precedit i que han fet de la defensa del català una causa irrenunciable i de la seva normalitat l’horitzó a abastar. L’Enric n’és un.


L’Enric Larreula ha estat professor de català. I cantant. L’Enric és escriptor, dibuixant i activista lingüístic. Però l’Enric és, sobretot, un apassionat de la llengua catalana. De fet, m’atreveixo a dir que és un apassionat, a seques. Perquè en tot allò que crea hi posa una passió absoluta. Quin sentit tindria, sinó? Amb una visió perfectament lúcida de l’entorn i una capacitat genuïna per extreure’n els detalls més essencials, les reflexions de caire lingüístic que ha reflectit en acudits gràfics des de mitjans dels setanta són una peça imprescindible per entendre el camí que ha fet la llengua des del final (teòric) del franquisme. I aquests acudits són, precisament, el punt de partida –l’excusa, si m’ho permeteu– per emprendre aquest viatge que teniu a les mans, un viatge que ens ha de menar a una Ítaca que encara ens queda massa lluny.
El rebuig a la normalització del català per part dels fidels al règim però també d’alguns sectors suposadament progressistes, la fal·làcia de la imposició de la llengua pròpia, la trampa del bilingüisme, els intents d’esquarterament territorial, el cofoisme lingüístic o el discurs de la fractura social són algunes de les problemàtiques que l’Enric va denunciar, amb la ironia que el caracteritza, des de les pàgines del butlletí de la Delegació d’Ensenyament Català d’Òmnium Cultural entre els anys 1976 i 1984. El reflex d’una època? Sens dubte. Però d’una època que continua. I és que, més de trenta anys després, l’Enric va decidir reprendre les il·lustracions per denunciar de nou –i ridiculitzar de nou, fent servir les seves paraules– la persistència d’unes creences i d’uns prejudicis que ens estan abocant, cada cop d’una manera més diàfana, a la substitució lingüística. Cap on anem, sinó, tenint en compte que totes les forces polítiques del Principat aposten pel bilingüisme oficial en aquesta República Catalana que volem construir?
Presentació del llibre i homenatge a Enric Larreula que Bernat Joan i l'editor van fer a la UCE de Prada

L’Enric ens dibuixa la llengua i ens en dibuixa els parlants, amb complexos, febleses i pors. Els ingredients imprescindibles per a la baixa autoestima. Però també ens fa una picada d’ullet. Això depèn de nosaltres, ens diu amb aquella mirada múrria plena de saviesa. De nosaltres. Necessitem un estat que faci que el català esdevingui la llengua comuna de tots els catalans, vinguin d’on vinguin i parlin el que parlin. I necessitem desfer-nos d’aquella estaca que ens manté fermats a la submissió lingüística, aprenent a fer servir el català en qualsevol situació i amb plena comoditat. La llengua dibuixada és una invitació a la normalitat. Acceptem-la.
David Vila i Ros

Sabadell, juny de 2017


dimecres, 12 de juliol de 2017

Nova edició d'El vol de l'Esparver

Ja podeu demanar al vostre llibreter la nova edició, amb nova coberta, de la novel·la històrica de Francesc Mompó "El vol de l'Esparver", a cura de Toni Teruel:

Després d’un bon grapat de novel·les juvenils, poemaris i articles periodístics pels quals hem conegut a bastament l’autor, Francesc Mompó ens descobreix un nou perfil a través d’una novel·la històrica, obra de maduresa d’escriptor consumat inèdita fins aleshores.

Toni Teruel i Francesc Mompó

Hi narra la realitat social d’un poble, el seu, a la Vall d’Albaida del País Valencià, entre les tertúlies de la burgesia, sempre benestant, el treball camperol combinat amb els costums i festes de la Ribera, i els amors complicats –intensament apassionats i apassionants, però– entre Silvestre –l’Esparver–, cristià vell de la terra, i Albina, d’ascendència àrab, que lluiten per una relació ideològicament incompatible i proscrita en el marc incomparable d’una societat convulsa a les darreries del regnat de Joan II, mort sense descendència.
En un escenari d’enfrontaments entre carlistes i filipistes, a començament del segle XVIII, el poble lluita en defensa dels propis furs, anorreats pel Decret de Nova Planta en la desfeta d’Almansa, nefasta per als valencians, i la instauració borbònica.
La nova coberta d'El vol de l'Esparver

Francesc Mompó, reconegut amb diversos premis en certàmens literaris de prestigi, delita el lector una vegada més amb l’acurat i exquisit tractament de l’idioma. En multitud d’episodis narratius suggereix l’estil poètic anomenat per alguns crítics “prosa mompina”, en una vasta obra de temàtica humana i social. El rerefons històric li permet endinsar-se en la recerca documental per mostrar un món rural, farcit de costumisme realista, que aboca al naturalisme com a escenari on es planteja –i resol el conflicte amorós entre l’ortodòxia cristiana i musulmana, en un temps fosc que condiciona l’esdevenir contemporani del País.

                                                                                        TONI TERUEL

dilluns, 26 de juny de 2017

Presentem "A punt"

En la presentació que es va fer el 16 de maig a la llibreria Alibri de Barcelona del llibre de poemes A punt de Núria Pujolàs, Lali Ribera i Jordi Roig, el poeta Jaume C.Pons Alorda va afirmar amb rotunditat que “si no compram aquest llibre serà un crim contra la humanitat” i va qualificar-lo com “escriptura perfecta, apunteòsica”.
L’editor de Voliana va afirmar en la presentació que es va fer el 2 de juny a la biblioteca d’Olesa de Motserrat que els tres poetes havien fet quelcom semblant al que fa ara cinquanta anys havien fet els Beatles amb l’album Sgt. Pepper’s: reinventar-se totalment de nou reinventant fins i tot el gènere poètic amb una escriptura de convergència o de fusió.
A la bilioteca d'Olesa de Montserrat


 Fa pocs dies, Teresa Costa-Gramunt va dedicar als tres poetes un magnífic article “Tres poetes a punt” http://www.nuvol.com/critica/tres-poetes-a-punt/  (23/6/2017) al digital Núvol. Recollim aquí algunes de les seves reflexions:
“Hi ha moltes maneres de revolucionar, o de fer evolucionar, la poesia que es mou, tanmateix, com la vida. I en aquest camí de recerca que a casa nostra s’està mostrant tan fèrtil, avui he trobat el treball de tres poetes que no només han investigat junts en un taller imaginari que s’han fet a mida de les seves facultats, sinó que han escrit en conjunt les seves troballes. El resultat és A. Així figura en la coberta el títol del llibre publicat per Voliana Edicions. Núria Pujolàs, Lali Ribera i Jordi Roig són els autors d’A., és a dir: A punt, i, també, per què no, Apunt. I, encara, A, punt, és a dir A i prou. I és que les paraules en poesia són polivalents, polisignificatives. Així podem llegir en primer lloc A punt com l’exclamació d’un desig, d’una voluntat i d’una disposició anímica. En segon lloc podem llegir l’Apunt dels poemes que han escrit negre sobre blanc, acceptant el risc de l’experiència. I A, punt, com volent dir que en aquest punt hi pot ser contingut el món sencer. I és que qui sap si el món no va començar en un simple punt.
Què pretenen, aquests poetes, amb el seu experiment? En primera instància posar en comú un treball d’exploració –de la poesia i els seus llenguatges– que s’ha enriquit de no dir amb un diàleg a tres bandes. Una triangulació d’habilitats que dibuixa aquesta A que en la seva base resta oberta per mantenir-se sempre a punt de començar, de llançar-se a l’aventura, de marxar fins allà on els porti la imaginació i l’esperit del joc creatiu, que en aquest llibre n’hi ha a dojo.


Amb el seu bagatge anterior –llibres, premis i experiència humana– Pujolàs, Ribera i Roig comencen la seva aventura amb BlAnc, una col·lecció d’haikus escrits a tres veus en els quals donen fe de l’observació atenta del que els envolta, del pas del temps i els canvis que ofereix la natura, així com dels colors amb què la realitat-natura-temps es presenta. Colors físics, però també colors-estats-d’ànim: La lluna freda/ gronxa la por esmolada/ entre dos núvols.
En el segon apartat, A mÀ, trobem una llista de paraules-conceptes que comencen per A, la primera lletra de l’alfabet, i que inspiren un seguit de poemes-aforismes en els quals es combinen de forma shakesperiana els drames quotidians amb un fi sentit de l’humor: Això nostre s’ha de cavar. Ja veieu la ironia.

El tercer apartat, L’endemÀ, consisteix en un veritable joc poètic, semblant als famosos cadavre exquis, però aquí en comptes d’un dibuix s’enllaça un poema amb l’altre a través d’una paraula trobada en el poema anterior. Tot i l’esquer manllevat, és a dir, la paraula d’un altre, és en aquest apartat on els tres poetes mostren la seva veu més personal, la més pròpia de cadascú. En els mots de presentació del llibre de poemes, Pujolàs, Ribera i Roig diuen que aquesta part és el plom del llibre, i entengui’s bé, que la cosa no va de metall pesant, sinó del plom o, millor dit, de la plomada com a eix central que el vertebra, però també el plom com el metall bast a transformar en el laboratori que som cadascú a través de la paraula poètica. A tall d’exemple: M’he tornat transparent/ i volo a un pam de terra/ com l’aire d’una ermita, arran dels cucs. És en la paraula ‘transparent’ on, qui ho diria, es fa ‘visible’ la metamorfosi.

En l’”Apèndix”, el poema que clou el llibre, escriuen a una sola veu els tres poetes: Compartir la màgia no té límits. Aquesta és la companya invisible, però efectiva, d’aquest viatge tricompartit per Núria Pujolàs, Lali Ribera i Jordi Roig. La màgia entesa com el miracle que es produeix quan decidim perquè sí, perquè es vol sortir dels llocs comuns, mirar la realitat d’una altra manera i afirmar-la amb la potència renovada dels mots”.
L'actriu Montse Guallar amb A punt

dilluns, 19 de juny de 2017

Presentem "Roba estesa" de David Vila

David Vila i Ros (Sabadell, 1977). Compagina la narrativa i l’assaig sociolingüístic, els muntatges escènics per reivindicar el conte i les conferències i tallers per fomentar l’ús social del català. És autor de diversos llibres, els darrers dels quals són el recull de contes Verba, non facta (Voliana, 2014), l’assaig I si parlem català? (Tallers per la Llengua, 2016) i el conte il·lustrat El Monstre Joan (Indigo Mercurial, 2017). Actualment és vicepresident de l’entitat Tallers per la Llengua i coordinador de la Comissió Permanent per la Llengua a Sabadell i col·labora en espais lingüístics a Cugat Ràdio i Ràdio Sabadell. El podeu llegir al blog Malgrat la boira.
Foto: Markus Furgber 



Roba estesa

Roba estesa és un recull de contes. Contes que ens parlen de somnis i de revolucions, de paraules que volen i d’escriptors desconcertats, de viatgers intergalàctics i d’individus que no surten d’ells mateixos, de l’ofec d’una societat tancada i de l’aire que entra per les finestres obertes, de tot allò que no hem pensat i de tot allò que no hem gosat dir. Llegiu-los i penseu-hi. Perquè mentre els llegiu, ells us estan llegint a vosaltres. Són així, els contes. Rere l’aparença d’una història simple hi amaguen moltes interpretacions. Són tan importants les paraules? I els fets? Per què som tan escèptics? Per què no somiem? Per què no som crítics? Per què no fem la revolució? I l’amor? L’amor. No veieu els cent timbalers amb les mans en flames? Aneu amb compte que hi ha roba estesa. No, més ben dit: aneu amb conte. Sí, aneu amb conte. I somieu.


Els professors de Secundària que vulguin treballar "Roba estesa" a l'aula disposen d'una completa Guia de lectura i propostes didàctiques que trobaran al web de Voliana Edicions.