Col·leccions de Voliana Edicions

Entrevol (assaig), Voliac (narrativa) Voliac. Retorn al sol (ciència-ficció), Memòria, Voliac Poesia (poesia)

dilluns, 29 d’octubre de 2018

Un clàssic de la Ciència-ficció Catalana: Retorn al sol

Retorn al sol  és la millor novel·la de ciència-ficció en llengua catalana. Publicada per primera vegada el 1936, ara es presenta amb il·lustracions de Martí Alcon.  Narra els conflictes que es viuen a Subolesa, la Catalunya de futur, més de dos segles després que els supervivents catalans es veiessin obligat a construir la nova nació dins les entranyes de la muntanya de Montserrat fugint d’un cataclisme mundial que va glaçar la capa exterior de la Terra.

Hi ha tres obres clàssiques de la ciència-ficció en llengua catalana que si el feixisme no hagués entroncat la normalitat editorial haurien estat obres seminals de la ciència-ficció catalana: Homes artificials (1912) de Frederic Pujulà, L’illa del gran experiment (1927) d’Onofre Parés i Retorn al sol (1936). Però només aquesta darrera ha resistit el pas del temps, ja que estem davant d’un obra perfecta pel llenguatge mig noucentista, per la modernitat inaudita, pels personatges perfilats entre la ironia i la profunditat ideològica.

 Té, pel cap baix, set encerts o reflexions de caire sociològic, polític, ecològic, ètico-filosòfic i literari que en fan augmentar l’interès i la importància com més anys passen: (1) l’autor preveu una Segona Guerra Mundial. (2) preveu l’esclat d’un seguit de bombes com a resultat final d’una guerra mundial. (3) Imagina una catàstrofe –cataclisme- de caràcter total, fruit d’un accident derivat de l’acumulació de material bèl·lic. (4) la destrucció de la vida a la superfície del planeta no és directa, sinó que es tracta d’un desastre de caràcter ecològic (ecocatàstrofe), amb un canvi total en el medi ambient. (5) hom planteja la idea que el mal ús de la ciència i la tecnologia pot conduir a la destrucció de la vida a la superfície del planeta. (6) proposa una explicació filosòfica de l’error humà: “El ferment de covardia innata que s’arrauleix en el fals heroisme (...) La guerra és sempre covarda”.(7) perfila una distòpia catalana marcada per un cert eclecticisme mig noucentista, mig anarquista, mig regeneracionista i mig areligiós; amb un estat protector però amb mentalitat oberta i fins a cert punt progressista...
Presentant "Retorn al sol" a la Vila del Llibre de Cervera 2018
L’autor
Josep Maria Francès i Ladron de Cegama (Lleida, 1891 – Mèxic, 1966) fou escriptor i periodista. S'exilià el 1939 i va passar la major part del seu exili a Mèxic, on morí.
Publicà les novel·les La rossa de mal pèl (1929), Retorn al sol (1936) i La guerra dels sants (1932). Té unes voluminoses Memorias de un zero a la izquierda (Mèxic, 1962) amb pròleg d'Antoni Rovira i Virgili. És autor de diversos cuplets, comèdies musicals i de la lletra de la sardana El saltiró de la cardina. D'ideologia anarquista, espiritualista i catalanista; fou practicant de la maçoneria i membre d'Esquerra Republica de Catalunya; va col·laborar durant anys al portaveu republicà La Humanitat. Un personatge maleït per l’ordre establert, injustament arraconat i oblidat per uns i altres.

Amb aquesta edició li rendim homenatge com ja ho vam fer en el seu moment batejant com a “Retorn al sol” la col·lecció d’obres de ciència-ficció de Voliana Edicions.
                                                                         Jordi Solé i Camardons, director de Voliana Edicions

dimecres, 1 d’agost de 2018

Anaïs sota les voltes, novel·la de Maria Vilanova i Vila-Abadal



Us presentem la nova novel·la de Maria Vilanova i Vila-Abadal:

La Jana, arriba a Ciutadella, a les acaballes de l’estiu de 2005, per prendre possessió de la casa familiar on solia passar les vacances quan era petita i que no ha visitat des de fa anys. Té la intenció de quedar-s’hi fins que acabi la recerca sobre la vida i obra de l’escriptora francoamericana, d’origen català, Anaïs Nin, que l’editorial per a la qual treballa li ha encarregat. Un cop a Menorca, i a mesura que avança en la seva investigació literària, es retroba amb una part de la seva història familiar que desconeixia. Aquest descobriment l’obligarà a afrontar uns fets del passat que li canviaran la mirada sobre la seva vida i el seu entorn.





Maria Vilanova i Vila-Abadal
Doctora en Filosofia i Ciències de l’Educació per la Universitat de Barcelona i llicenciada en Filologia Anglesa per la mateixa universitat. Ha cursat estudis de postgrau relacionats amb l’educació, el teatre i l’escriptura, tant a universitats de casa nostra com de Gran Bretanya.
Professora d’anglès i de dramatització, ha treballat també, com a actriu en produccions teatrals, televisives i cinematogràfiques. Ha participat en projectes educatius en països del Tercer Món: Bolívia, El Nepal i Rwanda. L’experiència en aquest darrer país està recollida en el llibre Un agost a Rwanda (1999). És coautora dels llibres: Què representarem avui?, -Premi de Pedagogia Antoni Balmanya, 1972-; i de Jocs de Drama (1972). L’any 2002  publica Dramatització i Aprenentatge. També és autora de La mort, una lliçó de vida? (2005). L’any 2008 obté el 2n premi del Concurs de Narrativa Literària Mercè Rodoreda organitzat per l’Ajuntament de Molins de Rei, amb el conte Funcionària de carrera. El 2013 publica la novel·la London is London. El 2014 guanya el “XX Premi de Narrativa Ciutat de Manlleu” amb el relat El món per un forat,  i també, el 2014, Petites històries al replà de l’escala. El 2015, publica la novel·la Cendra viva. L’octubre de 2016 publica Entre dos fills. El 2017 queda finalista del XXIV Premi Illa de Menorca de narrativa amb A l'ombra del ginjoler.

dijous, 7 de juny de 2018

Hem arribat tard a classe

A la col·lecció Voliana Joves hem publicat "Hem arribat tard a classe", una novel·la d'Ariadna Herrero.
Sebastià Bennassar en parla a Vilaweb: https://www.vilaweb.cat/noticies/arribar-tard-a-classe-no-penalitza-si-aprofites-per-viatjar-a-ledat-mitjana/ 


L'autora
ARIADNA HERRERO I MOLINA (Granollers, 1981) és llicenciada en Filologia Catalana i en Filologia Hispànica. Va cursar un postgrau en Processos Editorials i ha realitzat diversos cursos de novel·la, conte i microrelat.
L’any 2004 va ser la guanyadora de l’octava edició del Premi de Teatre La Carrova amb l’obra Semblava una persona com qualsevol altra (2006). El 2016 va quedar finalista en el concurs de contes de la revista Núvol amb el relat “Embruixada”. El seu relat “L'engany” va ser un dels guanyadors del Certamen Literari Cryptshow Festival  i es va publicar dins del recull Estats alterats de la ment (2017). Amb el nanorelat “Batecs mecànics” va guanyar el premi Menció Especial del jurat en el III Concurs de microrelats fantàstics “La masmorra de l'androide”.
És l’autora de la novel·la: Seràs un dels nostres (2017). Hem arribat tard a classe (2018) és la seva novel·la més recent.


L'obra
La Lali i en Marc estudien l’ESO a l’institut Pedra de l’Encant. Aquest matí no s’han presentat a l'examen de literatura catalana medieval que tenien a primera hora amb la seva exigent professora, la Blanca Espriu.
A l’hora del pati els dos adolescents arriben corrents al centre acompanyats per la Paula, la germana de la Lali, i s’internen al Departament de Llengües. Allí hi troben la Blanca i li demanen disculpes per no haver arribat a temps a l’examen.
Quan la professora els pregunta quin és el motiu perquè no s’hi hagin presentat, els joves li confessen que mentre els seus companys feien l’examen de literatura medieval, la Lali ajudava el novel·lista Joanot Martorell a resoldre els problemes amorosos entre la seva germana Isabel i el poeta Ausiàs March; la Lali s’implicava en tota mena d’intrigues de palau en companyia d’en Bernat Metge i altres membre de la Cancelleria Reial; i en Marc defensava Gal·lípoli a les ordres del capità Ramon Muntaner.
Arribarà la Blanca a creure’s la increïble història que li tenen preparada?


divendres, 4 de maig de 2018

Mònica Miró Vinaixa parla de la nova edició de "Glopades de riu"

L'escriptora Mònica Miró Vinaixa ha fet el pròleg de la nova edició de "Glopades de riu" de Gemma Pellissa. Aquí en reproduïm la major part:


Una olor intensa de riu
per Mònica Miró Vinaixa


L’atzar ha volgut, si és que les casualitats existeixen, que l’encàrrec d’escriure aquest prefaci a la segona edició de Glopades de riu, el primer llibre de ficció en solitari de Gemma Pellissa Prades, m’agafi fent els últims retocs a la meva darrera obra, un estudi que veu la llum aquest mes de març, en què exploro els valors simbòlics i essencials d’algunes matèries, com ara l’aigua, el vi i el perfum, en època romana, i on he escrit paraules que ara venen a tomb:

«Només qui viu a la vora d’un riu en coneix els beneficis i els perills. Només qui n’ha sentit el brogit constant o aquell bramul sord que no dura gaire, només qui n’ha vigilat les lleres i ha plantat bastons i canyissos per seguir-ne la crescuda, només qui ha batallat amb pales i aixades, amb branques i troncs, amb sacs de pedra i terra, sap que el riu gairebé sempre guanya i que, davant seu, se’t fa un nus a la gola, un nus que és signe i mostra d’aquell respecte que mereix tothora i d’aquell terror que ara i adés suscita».



El riu ambivalent, font de vida i també causa de mort, recer i intempèrie a la vegada, un riu de força inexhaurible i de possibilitats infinites, que tan aviat acarona la riba i la fa fecunda al seu pas com se l’empassa amb avidesa freturós de sang i de terra, és el mecanisme d’enllaç més poderós dels relats que conformen Glopades de riu. No és tan sols un marc, un escenari, sinó que esdevé protagonista i testimoni. És un riu sense nom, un riu que tot ho dona i tot ho pren, un riu que es pot fer seu qualsevol persona que llegeixi aquest llibre, un riu particular i universal alhora, construcció ancestral ensems concreta i transcendent que, tanmateix, a l’autora i a mi ens remet a un paisatge viscut, el de les Terres de l’Ebre, tenint com té ella les arrels a Tivenys i jo a Benissanet.
Totes dues, cadascuna per la seva banda, soles o en companyia de les nostres germanes respectives, d’aquest Ebre hem recorregut de petites les gleres clivellades de sol o argentades de lluna, n’hem endevinat el curs sota la boira baixa o en el llambreig dels àlbers que en ressegueixen les vores, n’hem contemplat el mirall de les aigües al capvespre...; a aquest Ebre, hi hem aviat barquetes de canya, tan làbils com nosaltres, hi hem llançat còdols mentre fèiem sortir sons estridents dels joncs de ribera o miràvem els peixos que el creuaven veloços. Records d’infantesa, paradisos perduts però no necessàriament enyorats, instants que queden gravats en les reserves de memòria involuntària, imatges constituents de la identitat pròpia que sovint afloren en l’escriptura fins i tot sense que ens fem el propòsit de rescatar-les.

Presentació a l'Ateneu Barcelonès amb Mònica Miró Vinaixa i l'editor

La Gemma i jo hem compartit i compartim nombroses realitats, i sospito que també algun somni. Vaig assistir a la gènesi de molts dels vint-i-un contes d’aquest recull que ara teniu a les mans quan vam coincidir, ella com a alumna i jo com a professora, a l’itinerari de narrativa, de conte concretament, de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Era el curs acadèmic 2012-2013 i les històries que presentava perquè les valoréssim m’atrapaven des de la primera línia, com si es parlés allí de mi mateixa, d’un imaginari del qual jo formava part bo i sabent que era un món creat només per ella, com Combray o Balbec ho havien estat per Marcel Proust, Macondo per Gabriel García Márquez o la Mequinensa o el Benissanet llibrescs per Jesús Moncada i Artur Bladé i Desumvila, respectivament. Tant si es tractava de referents clarament reals o d’experiències de vida passades pel sedàs del temps i de la literatura, com si tot plegat, en aquells contes, era fictici, s’imposava als ulls de les primeres lectures l’autenticitat artística. Mereix tenir un lloc en l’art, em sembla, tota aquella persona capaç de crear, amb una veu i un estil inconfusibles, un univers nou que, per passius i inerts que puguem estar en el moment d’entrar-hi, ens somou i ens emociona. La Gemma —i ho he vist d’ençà que la vaig llegir per primer cop però ho constato encara més després de rellegir-la diverses vegades— s’està guanyant aquest lloc, i no tinc cap dubte que se l’anirà apropiant, que els lectors l’hi anirem oferint, aquest espai, amb cada nova proposta d’escriptura que presenti.
Presentació a Sant Cugat, amb Jordi Van Campen 15/7/2015

El fet que aquest pròleg acompanyi la segona edició de l’obra ja és una prova de la bona acollida que el recull ha tingut, de la simpatia —o l’empatia— que ha suscitat, com ho són també les nombroses ressenyes que han anat apareixent en diversos mitjans des del moment en què el llibre es va publicar, l’abril de 2015, ara farà tres anys, fins a l’actualitat. Quan el presentava a l’Ateneu Barcelonès el divendres 17 de juliol de 2015 ja vaig prenunciar que aquestes glopades fetes, com tot bon conte, de veritat i poesia seduirien moltes persones, que aquestes històries, centre de processos i d’experiències, tocades de vegades per la fatalitat o per un cert determinisme, poblades d’éssers que acostumen a transitar pels marges de l’existència, amb elements bons, vitals i lluminosos tant com amb trets pèrfids, tèrbols i sinistres, s’empararien de la ment, la pell i el cor de molts lectors i hi deixarien empremta, un segell o marca indeleble, aquell cop de puny que alguns convenen d’anomenar conte. Perquè un llibre que brolla, narració rere narració, de les entranyes, com ho fa una glopada, i en què cada mot triat té el sentit, el color i la forma més avinents, només pot estar cridat a perdurar.
(...)
En primer lloc, voldria destacar el caràcter orgànic del recull, en el sentit que les parts que el conformen, la seva constitució o estructura, no són secundàries o accidentals, sinó el resultat d’un treball meditat i intel·ligent. No és un llibre amb contes sinó un llibre de contes, que permet al lector de dur a terme una acció activa en el procés de lectura, de tal manera que s’adelita en símbols recurrents o excepcionals (el cocodril amic, la barqueta de canya, les palometes de riu, l’assut, les nines, el llorer...), queda colpit amb els ressons i les correspondències subtils entre unes històries i unes altres, o es meravella davant els lligams clars, tan ben travats, que presenten alguns contes. L’exemple més paradigmàtic, però no l’únic, del que acabo de dir és la tragèdia en tres actes —sí, tragèdia, en el sentit aristotèlic del terme— que configuren «Palometa de riu», «El campanar» i «L’ofrena», una seqüència terrible amb una protagonista extraordinària, Maria, que em recorda molt Mirall trencat de Mercè Rodoreda —sempre he trobat ressonàncies rodoredianes en l’obra de Gemma Pellissa—, tres contes que es poden llegir com una única història amb gènesi, drama central i expiació de culpes, amb boc emissari redemptor, una catarsi en què el perdó i la vida excel·leixen malgrat tot.
Presentació a Amposta

En la mateixa línia, es podrien establir paral·lelismes interessants entre els contes que formarien part d’un possible cicle de flors o elements vegetals. M’estic referint a «Ginestes» i «Violetes» —em consta que en alguna llibreta o lloc perdut de l’ordinador de l’autora hi ha esborranys d’una història intitulada «Roselles», que havia de ser el tercer pilar de la tríada—, on el gest de collir les flors marca un instant d’infantesa feliç, de possessió d’un territori íntim i únic, un moment radiant que es perd després per sempre amb la descoberta d’un fet o la percepció d’una impressió fins aleshores ignots i que comporten el desengany, l’expulsió definitiva del paradís, si mai n’hi havia hagut un. Moltes històries presenten aquest caràcter iniciàtic, epifànic, sòrdid, de revelació cruel, de desassossec i angoixa íntims, manifestació davant la qual el lector, pres d’una tristor infinita, és empès a reflexionar, i ho és sobretot perquè el deixondiment abrupte del o de la protagonista coincideix en l’acte de lectura amb el nostre propi desvetllament.
Els contes de Glopades de riu són curts i intensos, d’efecte singular, amb una gran cohesió i coherència internes i, això no obstant, de resultat imprevisible. En una extensió que va d’una pàgina i mitja a sis pàgines, es diuen, s’insinuen i sobretot es mostren emocions, sentiments i fets, moltes idees: la riquesa significativa dels relats crida tremendament l’atenció i té un valor incalculable perquè la varietat i la diversitat de capes i subtextos mai no trenquen la unitat de sentit de cada història i de tot el recull. Per aconseguir-ho, es fa un ús pertinent, quan cal, d’el·lipsis (elisions), analepsis (salts enrere), prolepsis (anticipacions) i símbols potents, ambigus, suggeridors, que permeten de crear una atmosfera tensa que ens manté en tot moment a l’aguait, en suspens, intrigats a l’espera d’un desenllaç que, quan arriba, més que posar un punt i final, obre un parèntesi que sols acabarem d’omplir de sentit amb el pas del temps, i amb noves lectures que completaran la nostra impressió primera. Són aquests els ingredients dels contes que m’agraden, aquells relats que, per dir-ho en poques paraules, estan en perpètua construcció, que mai no t’acabes per visites que els facis.
Les històries transcorren en un univers clos, àdhuc ofegador, un espai, tot i que rural i realista, quasi atàvic o mític, en què els fenòmens que es manifesten depenen tan estretament dels que els precedeixen que per a cada moment sembla que només hi pugui haver un resultat possible, raó per la qual té més mèrit encara l’efecte final inesperat, la capacitat que té l’autora de sorprendre’ns. Potser contribueix a aquesta sensació el fet que gairebé tots els relats gravitin al voltant de la infantesa —que estiguin, al capdavall, en mans dels infants, aquells éssers alhora tan propers i tan distants de nosaltres—, sense que, tanmateix, aquesta etapa de la vida es presenti com una Arcàdia perduda, com una edat àuria en què tot eren flors i violes, sinó mostrant-la desmitificada, plena de brutalitat, amb protagonistes proclius a fer mal, com trobem amb freqüència en els contes d’Alice Munro i en molts moments de l’obra narrativa de Mercè Rodoreda. La interacció d’aquests personatges entre ells i amb els objectes i els espais que s’hi relacionen es revela molt fèrtil: ja havia esmentat la preeminència del riu, però podria afegir a la llista el campanar, l’assut, l’hort, el parc, el garrofer, el pati de l’escola i tants altres elements d’un escenari rural amb ecos mítics, una autèntica comunitat ben fitada, amb mollons que hom no gosa moure per por d’un cataclisme o, simplement, per no canviar les coses que sempre han estat d’una manera determinada. El rebuig de l’altre, l’arraconament d’arrel socioeconòmica o ètnica, la marginació de la diferència, davant aquest panorama volgudament monolític, són inevitables i ens ofereixen alguns dels contes més trasbalsadors, on la solitud va calant, on la invisibilitat als ulls dels altres acaba ferint-nos com si també nosaltres, en quedar relegats a la penombra, ens tornéssim transparents fins a desaparèixer, negats en el gran riu de la vida.

Desfilen per les pàgines de Glopades de riu personatges rics i complexos, allunyats de simplificacions i reduccionismes, individus de carn i ossos que interpel·len el que som i el que hem estat: vergonyosos i tímids, amb por de fer el ridícul, incapaços de gaudir sense pressions, víctimes i botxins, esguerrats i prepotents, vencedors i vençuts. Tots es mouen en un univers sense pietat que els pot arribar a aïllar progressivament, sense que s’intueixi ni una escletxa prima de llum. Es representen amb contundència alguns dels trets més aspres de la vida als pobles: les tafaneries, el fet de parlar per parlar, la ignorància atrevida o aquella complaença en un cert exercici d’escopofília, de voyeurisme, que de vegades tan sols amaga buidor o el desig d’afermar la identitat pròpia usurpant la de l’altre que hom voldria ser. M’entendreix, en aquesta galeria, la figura de la germana, amorosa i lleial fins allà on pot, companya de jocs que es fa gran, però també engelosida i malvolent, capaç d’actes ignominiosos. S’hi homenatgen les iaies, tan plenes de seny, tan atentes a tot, les veus que resten a l’ombra i que des de l’ombra ens continuen parlant, com valoro també que es denunciï la força bruta, una certa violència de gènere, la manca de sensibilitat. S’aborda la maternitat en solitari, l’estigma de ser mare soltera, tant com es posa el dit a la nafra del desconeixement en matèria sexual o es critica qui banalitza el fet de ser mare i no es fa càrrec en absolut del que significa parir i fer créixer una criatura; es mostra també com les frustracions heretades recauen sobre els fills i els impedeixen de ser ells mateixos. O les misèries de les dones objectes, conformades i silents, plenes d’amargor.
A la parada de Voliana. Sant Jordi 2018

El llibre tracta de temes universals, d’ara i de sempre, i, malgrat la distància que fixa l’autora amb les seves històries en situar-les, com he dit, en l’època de la infantesa, no defuig tampoc les problemàtiques decididament actuals. Som davant un conjunt de contes clars, contundents, que parlen de tresors inventats, de fats xiuxiuejats per la remor de les aigües, de culpes, pors i dolors, del desig d’integrar-se, del que significa fer-se gran, de l’assetjament psicològic i escolar, de la descoberta de la sexualitat, de la vellesa, el pas del temps i la desmemòria, de la violació de la intimitat, del naixement del pudor, de la pèrdua de la innocència, de la immigració, dels trastorns alimentaris, de vexacions i maltractaments, del patiment que significa anar endavant en segons quines circumstàncies, de les fugides enrere i de moltes altres qüestions essencialment humanes i que, per tant, no ens poden ser alienes.
M’atreu també d’aquesta obra el diàleg que estableix amb la tradició literària, d’arrel grecoromana i bíblica, i amb les nostres lletres contemporànies: el joc intertextual amb les Metamorfosis d’Ovidi, que l’autora coneix tan bé —la recreació del mite d’Apol·lo i Dafne en el conte «El campanar», amb el rerefons de la passió, del sacrifici pasqual—, el mitema representat pel cabasset de vímet que sura riu avall amb un nen a dins en el relat «Ondina» —que recorda Moisès, o Ròmul i Rem en l’episodi fundacional de la ciutat de Roma—, la idea de vot o prometença, de sacrifici redemptor, d’ofrena salutífera, el Llàtzer peculiar d’aquesta narració tan bèstia que és «Dona al mirador», etc.
Els trets lingüístics, sobretot lèxics, propis del català tortosí, l’alè poètic que amara tota l’obra i l’ús de tocs de fantasia en narracions de marc absolutament realista són altres al·licients de Glopades de riu. Amb relats com «Ondina» o «Muntanyes» entrem en un món ominós, transcendent, llegendari, recreat a partir d’elements del folklore com les dones d’aigua, o les aparicions de persones traspassades que tornen per deixar als vius un missatge important. Es mou amb gran encert, l’autora, en aquest subgènere fantàstic que frega el realisme màgic i que aparta el recull encara més del que és anecdòtic per posar l’èmfasi en la seva validesa més enllà del temps i de l’espai concrets. Heus aquí, doncs, un llibre admirable que ens proposa reptes constants i ens deixa immensament satisfets.
I és així com, amb cada lectura, el riu segueix el seu curs, sense aturar-se mai. En un paisatge que es volia immòbil, tot canvia i res no roman. Hem après la lliçó: hem patit, hem gaudit, hem rigut i hem plorat. No ens podrem banyar dues vegades en les mateixes aigües, certament, però cada capbussada serà un nou bateig, un renaixement i una mort, amb pèrdues i amb troballes. En sortirem, en tot cas, més lúcids i amb més ganes de tornar-hi. I el riu, ell sí, sempre hi serà, mític i remorós, dolç i secret, amorosit o tremend. Esperant-nos.

Benissanet, 31 de març de 2018


divendres, 20 d’abril de 2018

Els autors de Voliana signen per Sant Jordi

Els autors de Voliana Edicions signaran llibres per Sant Jordi en diverses taules:


23 d’abril: Signatures a Barcelona
 Parada de Voliana / Rambla de Catalunya, 33

10:45 -11:45: Emília Illamola, “Cabrils, Sao Paulo, Barcelona”
11 a 13 Jordi Roig, Núria Pujolàs, “A punt” i “V de Bes”
10:45 a 14h: Ramon Minoves, “Paraula de Nargó”
11:30 a 13:30h: Gemma Pellissa, “Glopades de riu”
12 a 13; 16 a 17h: Eva Arnal, “L’ombra de les formigues”
12 a 14h: Pep Elias, “Amb sense tu”
12 a 15h: Asmaa Aouattah, “L’etern retorn”.
14 a 15: Maria Rosa Nogué, “La noia del creuer”
16 a 17h: Isidre Grau, “Pinyols madurs”
16 a 18h: Maria Català, “Els amors fan l’amor”
16 a 17h: Enric Larreula, “La llengua dibuixada”
16:30 a 17h: Sandra Comas, “Eixam”.
16 a 18h: Esteve Canet, “El càtar de La Granadella”
17 a 19h: Antoni Cardona, “Desoris endreçats”
17 a 19h: Raquel Picolo, “Cròniques de Kaneai” i “La nit als armaris”
17 a 19h: Lali Ribera i Jordi Roig, “A punt” i “Temp(teig)s”.
17:30 a 18:30: Elisenda Solsona,“Cirurgies”.
18 a 19h: Sílvia Fernández, “Xera i sutge”.
18 a 19h: Núria Queraltó, “Amb remor de vent”.
18 a 19:30h: Montse Gort, “Del pretèrit imperfecte al futur simple”.
18:30 a 20:30: Rosa Roca, “Muntanyes russes”.



Signen a Obrador d’Històries, Rambla de Catalunya, 135:
Carme Ripoll, Maria Català, Asmaa, Gemma Pellissa, Emília Illamola, Ma Rosa Nogué, Jordi Roig, Lali Ribera, Eva Arnal.
Signen a Punt i Apart. Rambla de Catalunya 82 (entre Mallorca i València):
16 a 17: Isidre Grau, “Pinyols madurs”
17 a 18: Enric Larreula, “La llengua dibuixada”.


Signatures al Maresme:         
Argentona. 22 d’abril
Llibreria Arenas: de 18 a 20h: Maria Català, Els amors fan l’amor.
Vilassar de Mar, 22 d’abril
Llibreria Índex: Plaça de l’Ajuntament: 12 a 14h: Maria Català, Els amors fan l’amor; Lali Ribera, A punt.

Igualada i Sabadell
Igualada
Pep Elias, "Amb sense tu":  18 a 19h a llibreria Llegim? I  19 a 20h a Llibreria Aqualata. Plaça de Cal Font, Igualada.
Sabadell
5 a 7: David Vila, "Roba estesa"  a la Taula d’Autors de la plaça Robert de Sabadell.


Signatures de Noemí Morral a Vic:


dijous, 22 de març de 2018

Maria Barbal parla de Desoris endreçats

El 20 de març de 2018 es va fer la presentació de "Desoris endreçats", el llibre de contes d'Antoni Cardona a Alibri de Barcelona. Maria Barbal no va poder assistir a l'acte però ens va fer arribar l'escrit que reproduïm aquí i que parla dels contes en general i del llibre d'Antoni Cardona en particular:


El conte va ser el tema pel qual fa uns quants anys vaig conèixer l’Antoni Cardona a l’Escola d’Escriptura. Més tard, ell es va sumar a un grup, que va prendre el nom literari de Setze petges i ja han publicat uns quants llibres.
Dins de l’anomenat gènere narratiu, el conte té com a característica de gruix el fet de ser més breu que la novel·la. Si repassem els altres trets bàsics de la novel·la, ens adonem que pertanyen també al conte. Els contes provenen d’un impuls de creació.
Consten d’argument i de personatges. Per descomptat, aborden un o més temes. Tenen una estructura i una veu narrativa. Un inici i un final. Un títol, que ja ho dic d’entrada, en el conte té molta importància perquè, entre altres funcions, pot tenir la de completar l’argument.
Sembla, doncs, que estem abocats a analitzar què conté, amaga o aporta la brevetat. Per una banda, la brevetat suposa síntesi. La síntesi condensa la història, rebaixa els detalls, essencialitza, dota el text de més força i, en canvi, renuncia a l’expansió argumental.
Maria Barbal (fotografia de Jordi Tamayo)

La brevetat permet amagar la veritable personalitat del protagonista de  Rostres pàl·lids fins al final, per exemple. També, la brevetat, pot incidir en el tema, de manera que, sovint, al conte, ens acarem a un tema únic. Aquestes reflexions ens portarien a la idea del cop de puny. Es diu que el conte s’imposa per un K.O. cosa que les immenses possibilitats de la novel·la, en general, no permeten. La brevetat és la clau que fa que una senzilla anècdota ompli un conte, com a Una experiència ultrasensorial o bé, a Xató, encara que són ben diferents l’una de l’altra. La base del conte és un element simple, on el llenguatge hi té un paper determinant. La traça de l’autor consistirà a saber conduir el lector tan lluny com pugui de l’inici sense que endevini la causa del que passa, d’aparença incomprensible, i així, sorprendre’l. De vegades, un petit error pot comportar un desenllaç contrari al que el o la protagonista perseguien, com a Amors i desamors o bé a Desnonament.La brevetat se n’aprofita.

Presentació de "Desoris endreçats" a Alibri


Quan iniciava la lectura d’aquests contes de l’Antoni Cardona se m’ocorrien camins per on l’argument podia seguir, però, normalment, l’autor em portava a una solució impensada, o impensable, i reconec que és on el conte troba la seva sortida millor, quan no segueix la línia d’allò previsible. Questa notte, sí, Maria, per exemple. Jo crec que l’argument parteix d’una situació absurda per arribar a una rialla final. Però no només hi ha humor aquí, hi ha denúncia en un grau profund. Ja sabem que l’humor sovint és la millor manera d’acusar.
En el conte Desnonament, abans esmentat, la crítica més crua s’introdueix en la intenció. Les normes autoritàries, que afecten, i molt, allò social, queden destapades. A part  de la crítica, és aquí on l’autor dibuixa un dels seus personatges més abjectes i obsessius. Es tracta d’un funcionari de desnonaments. Tot i pertànyer a un ambient social quasi a l’altre extrem d’aquest conte, també tenim crítica a El vigilant, on la perversió dibuixa un caos que només pot acabar en destrucció. Així doncs, us descobreixo  que, no només hi ha somriures sinó, també, drama. Però, domina la rialla i encara, us ho asseguro, somriem o riem mentre l’Anton ens pinta les tintes fosques.
Opino que en qualsevol exercici narratiu acabat, com són els contes d’Antoni Cardona, té importància el llenguatge i el to. Ell utilitza un estil que fa pensar en un registre estàndard. Dóna confiança al lector, que va avançant en l’argument després d’una frase introductòria que ja orienta sobre el tema o sobre els personatges. Dic que fa pensar, que dóna confiança, perquè de sobte canvia. Torça la direcció. Opino que ha utilitzat aquesta mena de registre per deixar-hi entrar aviat un element que el contradiu. Així, en tant que lectora, em trobava avançant sense prevenció, o precaució, les primeres ratlles, i descobria sovint que hi havia un element que m’orientava cap una ironia oculta darrere d’aquesta formalitat del llenguatge.
Roser Juan llegint Desoris endreçats

Per exemple, em fa seguir a El cap de Nefertiti, la història d’un periodista, en principi, desafortunat, per acabar descobrint-me que el que li ha passat no és tan greu. La vida ensenya i ell n’ha descobert una altra de possible. També, de manera semblant, passa a  Delícies de llamàntol. És en aquests finals que no esperem, quan se’ns demostra que el nostre disgust, la nostra decepció, a la fi, tenen altres sortides i que, sovint, són opcions millors a les que la rutina ens oferia.
Aquest personatge que ens presenta, sovint no gaire ben tractat pels altres o per la vida, no és pas un personatge tràgic sinó algú que ens convida a viure una altra cara de la vida, a descobrir-la. Encara que, de vegades, la deriva no és tan optimista. Hi ha personatges que estan decidits a morir per difondre la infelicitat de les seves vides com a Una pena capital, on, molt hàbilment s’ha canviat l’article determinat (La) per l’indeterminat (Una) i, per tant, la significació canvia. Un cas semblant és el de L’escletxa, on haver deduït uns fets i encertar-la compensa el protagonista del seu final.
Trobem alguns dels personatges que són metges, científics, pacients, cosa que en el cas de l’Antoni trobo del tot natural i que enriqueix la seva narrativa. I em demano si no serà que el coneixement de l’ànima humana o dels caràcters, de les personalitats, que per la seva feina de psiquiatre ha de tenir, l’haurà fornit d’un somriure comprensiu del món, dels éssers humans, malgrat tot.  Fins d’aquells que podem considerar més complexos. M’ho pregunto, sobretot, quan a la tercera ratlla em poso a riure abans que el conte hagi presentat tots els seus elements. O quan un personatge que desbarra escriu “Nefertiti, ets més bona que la coca amb dàtils”. D’on neix l’humor?
Per a mi, la qüestió bàsica per diferenciar un conte d’un altre, i un llibre de contes d’un altre llibre de contes, és la font, l’impuls narrador de l’autor. Dit d’una altra manera. El perquè ell tria aquesta via narrativa i la segueix. Vol demostrar-se alguna cosa?, vol demostrar-la als altres? És el mateix l’una i l’altra qüestió que es resumiria en: per a qui escriu?

És clar que tota narrativa es lliga a la vida, a l’experiència, a la persona del seu autor o autora. La qual cosa no significa que l’autor de vegades se’n vulgui escapar i faci, sovint, tota mena de malabarismes i ens projecti, amablement, del món de la ficció, esquematitzant i fent un salt, cap a la fantasia d’un món imaginable, però no encara palpable. Darrere d’aquest món, un lector atent, també el trobarà. Penso en aquest bell conte Identificació P9742135M que, per a mi no hi ha dubte que ens parla sobre la necessitat de l’amor malgrat l’estructuració en forma de rusc de la societat present i, en un grau màxim, de la de la futura.  Aquí apareix, al costat de l’humor, una altra de les qualitats millors dels contes de l’Antoni Cardona, la tendresa, la bondat d’algun dels seus personatges, la qual presuposa sovint la  malícia o la inflexibilitat del qui completa el protagonisme com els clons contraris de la Clínica del Dr. Roberston.
Montserrat Escartín presentant i llegint el text de Maria Barbal

Per acabar. Recomano molt aquest llibre. Penso que hi trobareu uns contes divertits, crítics, sorprenents, que no us deixaran indiferents. Quina altra millor funció han de tenir els contes que captivar, sorprendre, fer acordar una història amb qui la llegeix?
Si com diu Màrius SerraEl conte és una bombolla de sabó que es genera per fer-la explotar”, acceptant aquesta idea metafòrica, li demano a l’Antoni Cardona que continuï  creant aquesta il·lusió subtil, de colors variats , amb aquesta textura que permet, després d’inflar una forma esfèrica acolorida i viatgera, completar-la amb un final que la faci esclatar. M.B.


dilluns, 19 de març de 2018

Parlen de L'etern retorn d'Asmaa Aouattah

El 8 de març de 2018 es va presentar per primera vegada el recull de contes "L'etern retorn" d'Asmaa Aouattah a Buc de Llibres de Mataró, amb la llibreria plena de gent que coneix l'autora i sap de la seva lluita i coherència. Van parlar de l'autora i del seu llibre l'escriptora i mestra Rosa Roca Riera i l'escriptora Mònica Ruiz. Des del públic es va apuntar que Asmaa ja és una escriptora amb un estil propi.


L'Etern retorn a Buc de Llibres de Mataró


El 16 de març es va presentar L'etern retorn a Alibri. Recollim aquí algunes de les coses que s'hi van dir.
El professor Carles Castellanos va començar dient: "Avui hem d’anunciar sens dubte la consagració d’una nova escriptora catalana. Però no es tracta només d’això  i prou, cal afegir que ens trobem davant una nova veu poderosa i el llibre ens mostra també que tenim ara un altre cor que batega entre nosaltres. Un bon exemple de força expressiva, d’intel·ligència i humanitat ...


Presentació a Alibri de Barcelona

Castellanos va conèixer l’Asmaa ara ja fa catorze anys, en les tasques de reivindicació de la llengua i la cultura amazigues. Junts van organitzar activitats de l’Any Nou amazic (és a dir, el Cap d’Any, la festa del Solstici d’Hivern), de la Primavera Amaziga ... cursos de llengua amaziga, traduccions etc. Durant més de vuit anys van treballar en aquestes activitats ... en una tasca molt gratificant. Sobretot quan van comptar amb una estructura important com era l’Observatori Català de la Llengua Amaziga, una estructura que quan va canviar el govern de la Generalitat (l’any 2012) va desaparèixer ...

Jo deia sovint aleshores, mentre estàvem enmig d’aquestes tasques reivindicatives amazigues, que la satisfacció més gran que podria tenir una persona que es trobés en la meva situació, era veure un poble, una nació, el poble amazic, com anava prenent consciència ... Veure davant els propis ulls – i ser part del moviment – la voluntat de creixement d’una nació és una experiència molt valuosa ...

L’Etern Retorn’ és, a la meva manera de veure, la descripció de la vidaVivències, experiències, emocions...
Haig de manifestar que llegint-lo he plorat, he rigut i he somiat...És, en concret, un testimoni viu de tota una realitat que existeix (...)
L'escriptora Mònica Ruiz parlant de L'etern retorn


M’ha semblat descobrir, en el tracte dels amazics entre ells (o només de les dones?), un gran respecte envers les altres persones: estan atentes als estats d’ànim de l’altre (com quan la protagonista parla amb la mare); no parlen quan ni com volen sinó que van seguint l’estat d’ànim de la persona adaptant-s’hi fins a trobar el moment just de la comunicació. És un aspecte que m’ha atret molt l’atenció quan penso que entre els catalans ens tractem molt sovint amb menys miraments ... com a empentes...

El llibre també descriu les ànsies de revolta del poble amazic del Rif amb metàfores impactants ... Hem de saber que el Rif es troba en lluita des de fa uns quants anys i que avui, com nosaltres, també tenen gent a la presó.

Pel que he explicat fins ara, podem veure que l’obra mostra, per tant, molts aspectes del contacte entre els nostres dos pobles (amazic i català). El contacte entre els pobles amazic i català és una història molt antiga, fins al punt (potser paradoxal avui) que podem dir que el nostre país va ser cristianitzat per personatges amazics (del nord d’Àfrica) com San Cugat o Sant Feliu (de Girona) ...
[Els amazics eren al país molt abans dels musulmans i molt abans dels romans i de l’expansió del cristianisme que va arribar abans al nord d’Àfrica que aquí i per això des del nord d’Àfrica – els amazics d’aleshores – ens van fer arribar el cristianisme].
Parla l'editor al costat de Carles Castellanos


Hem estat en contacte durant molts segles... En el territori avui català durant l’època musulmana, que en alguns llocs va durar més de 300 anys (Lleida, Tortosa, València, Mallorca) ... Però també hi ha hagut molts contactes comercials al Mediterrani... Com sabeu Ramon Llull va visitar Bugia (a la Cabília, una regió amaziga d’Algèria), I Anselm Turmeda va viure a Tunis etc.

Cal recordar també que la Guerra del Rif (dels anys 20 del segle passat) els catalans ens vam solidaritzar amb els rifenys i molts van rebutjar d’anar a aquesta guerra imperialista. (...)

Sempre explico que el contacte entre pobles trenca prejudicis i també que la immigració serveix per a trencar formes de dominació ancestrals.... Sempre que ha vingut gent nova en una altra àrea (en general urbana) ha creat noves possibilitats de desenvolupar àmbits menys sotmesos a les constriccions de les societats tradicionals com tots ens hem trobat als pobles d’origen:
Al segle XXI són els amazics, de manera molt important, els que han vingut per a sacsejar i fer avançar la nostra societat. Els amazics, que es troben al nord d’Àfrica en una situació de dominació per Règims polítics àrabo-islàmic, comprenen molt fàcilment la nostra situació (sovint diuen: nosaltres som els catalans del Marroc). El poble amazic és el nostre millor aliat al Mediterrani.

El llibre és un conjunt de narracions sobre la realitat d’uns  altres amb una descripció on sempre es respira la recerca d’un món millor, com si sempre hi hagués una nova manera de fer les coses. I és l’expressió d’un conjunt de sentiments que ens fan sentir més a prop de l’autora i de tot el món que descriu. Llegint aquest llibre t’identifiques amb aquests sentiments, doncs, i ho fas fins a arribar a identificar-te, cap al final, amb aquest sentiment d’enyor del nostre origen que tots portem amb la nostra vida. El sentiment de l’Etern Retorn.
Asmaa Aouattah
La guionista Núria Parera va parlar dels aspectes més literaris del llibre i va anant posant exemple llegint diversos fragments del recull de contes: "Per mi el llibre de l’Asmaa ha estat com obrir la porta d’un univers que tinc proper i que m’és completament desconegut, com és el col·lectiu amazigh, del Marroc. Llegint-lo em sento com si mirés per un foradet i per un moment pogués compartir la intimitat de les famílies protagonistes dels relats.

El relat "Vomitada" no va del fet de vomitar, sinó de treure cap enfora el que ens bull per dins, sense embuts i amb valentia. I això crec que és el que ha fet la Asmaa amb aquests relats protagonitzats per dones i homes amazigs. Ella sempre diu que li queda molt català per aprendre, però a mi m’admira com el domina fins al punt de poder escriure directament en català i amb una espontaneïtat increïble. El seu estil és directe, t’interpel·la directament a tu, com a lector, i t’atrapa perquè és fresc i senzill sense deixar de ser poètic i carregat de sensibilitat.


Una de les qualitats que li valoro, com a guionista, és que són relats molt visuals. Amb poques paraules l’Asmaa sap mostrar-nos com és aquell personatge, què sent i què pensa. Aconsegueix una empatia immediata del lector, crear un vincle. I de fet, quan acabes el relat et quedes amb ganes de saber més d’aquell personatge que acabes de conèixer. Aquesta connexió l’aconsegueix començant el conte sense preàmbuls, fincant-nos al moll de l’òs de la història directament. (...)

Hi ha diversos relats en que el protagonista –en la majoria de casos una dona- ens parla en primera persona, cosa que ja t’apropa com a lector, et fa sentir que comparteix la intimitat del que li passa a aquella dona, exemples són: El frare Qarnuix, Escales amunt i escales avall o Somnis evaporats. També hi ha primera persona en plural, com en el relat Interfuneralitat, en que explica amb molt sentit de l’humor el primer funeral occidental de tres dones marroquies.


En aquest sentit m’agrada especialment el relat ALES MIGRANTS, en que fa servir força diàleg i ens mostra una estructura original, més treballada: intercal·la tres moments vitals de la vida d’una dona: el dia del seu casament, al Marroc / quan viu a Catalunya amb el marit, que la maltracta / i el dia en que fuig del pis i va a parar a un hospital. En poques planes ens ha explicat molt d’aquesta dona, i hem entès com ha arribat fins a la sala de l’hospital.

 Un altre recurs narratiu que fa servir per atrapar el lector és el de crear un misteri ja des de l’inici, com passa al relat LA SEVA OLOR en que una dona torna de visita al seu poble natal després d’anys de no haver-hi anat.

Hi ha altres contes que són un viatge al passat, com L’ANY VERMELL, en el que ens parla d’un món rural que va desapareixent o el FRARE QARNUIX, que et frapa per la duresa dels fets que explica, per com van viure una anys de fam extrema els pobles del Rif i com algunes famílies decidien morir seguint el seu codi de dignitat i honor.

Per acabar el llibre l’Asmaa ens convida a un altre viatge, aquest cop interior. El darrer relat L’ETERN RETORN evoca la seva terra, els moments feliços, els sons, els aromes... Són els records i les imatges que l’acompanyaran sempre, igual que ens passa a tots. El que hem viscut durant la infantesa i la joventut ens acompanyarà visquem al país que visquem, i és una mena de tresor que ens guardem dins i que ens pot consolar en moments de solitud.