Col·leccions de Voliana Edicions

Entrevol (assaig), Voliac (narrativa) Voliac. Retorn al sol (ciència-ficció), Memòria, Voliac Poesia (poesia)

dimecres, 12 de juliol de 2017

Nova edició d'El vol de l'Esparver

Ja podeu demanar al vostre llibreter la nova edició, amb nova coberta, de la novel·la històrica de Francesc Mompó "El vol de l'Esparver", a cura de Toni Teruel:

Després d’un bon grapat de novel·les juvenils, poemaris i articles periodístics pels quals hem conegut a bastament l’autor, Francesc Mompó ens descobreix un nou perfil a través d’una novel·la històrica, obra de maduresa d’escriptor consumat inèdita fins aleshores.

Toni Teruel i Francesc Mompó

Hi narra la realitat social d’un poble, el seu, a la Vall d’Albaida del País Valencià, entre les tertúlies de la burgesia, sempre benestant, el treball camperol combinat amb els costums i festes de la Ribera, i els amors complicats –intensament apassionats i apassionants, però– entre Silvestre –l’Esparver–, cristià vell de la terra, i Albina, d’ascendència àrab, que lluiten per una relació ideològicament incompatible i proscrita en el marc incomparable d’una societat convulsa a les darreries del regnat de Joan II, mort sense descendència.
En un escenari d’enfrontaments entre carlistes i filipistes, a començament del segle XVIII, el poble lluita en defensa dels propis furs, anorreats pel Decret de Nova Planta en la desfeta d’Almansa, nefasta per als valencians, i la instauració borbònica.
La nova coberta d'El vol de l'Esparver

Francesc Mompó, reconegut amb diversos premis en certàmens literaris de prestigi, delita el lector una vegada més amb l’acurat i exquisit tractament de l’idioma. En multitud d’episodis narratius suggereix l’estil poètic anomenat per alguns crítics “prosa mompina”, en una vasta obra de temàtica humana i social. El rerefons històric li permet endinsar-se en la recerca documental per mostrar un món rural, farcit de costumisme realista, que aboca al naturalisme com a escenari on es planteja –i resol el conflicte amorós entre l’ortodòxia cristiana i musulmana, en un temps fosc que condiciona l’esdevenir contemporani del País.

                                                                                        TONI TERUEL

dilluns, 26 de juny de 2017

Presentem "A punt"

En la presentació que es va fer el 16 de maig a la llibreria Alibri de Barcelona del llibre de poemes A punt de Núria Pujolàs, Lali Ribera i Jordi Roig, el poeta Jaume C.Pons Alorda va afirmar amb rotunditat que “si no compram aquest llibre serà un crim contra la humanitat” i va qualificar-lo com “escriptura perfecta, apunteòsica”.
L’editor de Voliana va afirmar en la presentació que es va fer el 2 de juny a la biblioteca d’Olesa de Motserrat que els tres poetes havien fet quelcom semblant al que fa ara cinquanta anys havien fet els Beatles amb l’album Sgt. Pepper’s: reinventar-se totalment de nou reinventant fins i tot el gènere poètic amb una escriptura de convergència o de fusió.
A la bilioteca d'Olesa de Montserrat


 Fa pocs dies, Teresa Costa-Gramunt va dedicar als tres poetes un magnífic article “Tres poetes a punt” http://www.nuvol.com/critica/tres-poetes-a-punt/  (23/6/2017) al digital Núvol. Recollim aquí algunes de les seves reflexions:
“Hi ha moltes maneres de revolucionar, o de fer evolucionar, la poesia que es mou, tanmateix, com la vida. I en aquest camí de recerca que a casa nostra s’està mostrant tan fèrtil, avui he trobat el treball de tres poetes que no només han investigat junts en un taller imaginari que s’han fet a mida de les seves facultats, sinó que han escrit en conjunt les seves troballes. El resultat és A. Així figura en la coberta el títol del llibre publicat per Voliana Edicions. Núria Pujolàs, Lali Ribera i Jordi Roig són els autors d’A., és a dir: A punt, i, també, per què no, Apunt. I, encara, A, punt, és a dir A i prou. I és que les paraules en poesia són polivalents, polisignificatives. Així podem llegir en primer lloc A punt com l’exclamació d’un desig, d’una voluntat i d’una disposició anímica. En segon lloc podem llegir l’Apunt dels poemes que han escrit negre sobre blanc, acceptant el risc de l’experiència. I A, punt, com volent dir que en aquest punt hi pot ser contingut el món sencer. I és que qui sap si el món no va començar en un simple punt.
Què pretenen, aquests poetes, amb el seu experiment? En primera instància posar en comú un treball d’exploració –de la poesia i els seus llenguatges– que s’ha enriquit de no dir amb un diàleg a tres bandes. Una triangulació d’habilitats que dibuixa aquesta A que en la seva base resta oberta per mantenir-se sempre a punt de començar, de llançar-se a l’aventura, de marxar fins allà on els porti la imaginació i l’esperit del joc creatiu, que en aquest llibre n’hi ha a dojo.


Amb el seu bagatge anterior –llibres, premis i experiència humana– Pujolàs, Ribera i Roig comencen la seva aventura amb BlAnc, una col·lecció d’haikus escrits a tres veus en els quals donen fe de l’observació atenta del que els envolta, del pas del temps i els canvis que ofereix la natura, així com dels colors amb què la realitat-natura-temps es presenta. Colors físics, però també colors-estats-d’ànim: La lluna freda/ gronxa la por esmolada/ entre dos núvols.
En el segon apartat, A mÀ, trobem una llista de paraules-conceptes que comencen per A, la primera lletra de l’alfabet, i que inspiren un seguit de poemes-aforismes en els quals es combinen de forma shakesperiana els drames quotidians amb un fi sentit de l’humor: Això nostre s’ha de cavar. Ja veieu la ironia.

El tercer apartat, L’endemÀ, consisteix en un veritable joc poètic, semblant als famosos cadavre exquis, però aquí en comptes d’un dibuix s’enllaça un poema amb l’altre a través d’una paraula trobada en el poema anterior. Tot i l’esquer manllevat, és a dir, la paraula d’un altre, és en aquest apartat on els tres poetes mostren la seva veu més personal, la més pròpia de cadascú. En els mots de presentació del llibre de poemes, Pujolàs, Ribera i Roig diuen que aquesta part és el plom del llibre, i entengui’s bé, que la cosa no va de metall pesant, sinó del plom o, millor dit, de la plomada com a eix central que el vertebra, però també el plom com el metall bast a transformar en el laboratori que som cadascú a través de la paraula poètica. A tall d’exemple: M’he tornat transparent/ i volo a un pam de terra/ com l’aire d’una ermita, arran dels cucs. És en la paraula ‘transparent’ on, qui ho diria, es fa ‘visible’ la metamorfosi.

En l’”Apèndix”, el poema que clou el llibre, escriuen a una sola veu els tres poetes: Compartir la màgia no té límits. Aquesta és la companya invisible, però efectiva, d’aquest viatge tricompartit per Núria Pujolàs, Lali Ribera i Jordi Roig. La màgia entesa com el miracle que es produeix quan decidim perquè sí, perquè es vol sortir dels llocs comuns, mirar la realitat d’una altra manera i afirmar-la amb la potència renovada dels mots”.
L'actriu Montse Guallar amb A punt

dilluns, 19 de juny de 2017

Presentem "Roba estesa" de David Vila

David Vila i Ros (Sabadell, 1977). Compagina la narrativa i l’assaig sociolingüístic, els muntatges escènics per reivindicar el conte i les conferències i tallers per fomentar l’ús social del català. És autor de diversos llibres, els darrers dels quals són el recull de contes Verba, non facta (Voliana, 2014), l’assaig I si parlem català? (Tallers per la Llengua, 2016) i el conte il·lustrat El Monstre Joan (Indigo Mercurial, 2017). Actualment és vicepresident de l’entitat Tallers per la Llengua i coordinador de la Comissió Permanent per la Llengua a Sabadell i col·labora en espais lingüístics a Cugat Ràdio i Ràdio Sabadell. El podeu llegir al blog Malgrat la boira.
Foto: Markus Furgber 



Roba estesa

Roba estesa és un recull de contes. Contes que ens parlen de somnis i de revolucions, de paraules que volen i d’escriptors desconcertats, de viatgers intergalàctics i d’individus que no surten d’ells mateixos, de l’ofec d’una societat tancada i de l’aire que entra per les finestres obertes, de tot allò que no hem pensat i de tot allò que no hem gosat dir. Llegiu-los i penseu-hi. Perquè mentre els llegiu, ells us estan llegint a vosaltres. Són així, els contes. Rere l’aparença d’una història simple hi amaguen moltes interpretacions. Són tan importants les paraules? I els fets? Per què som tan escèptics? Per què no somiem? Per què no som crítics? Per què no fem la revolució? I l’amor? L’amor. No veieu els cent timbalers amb les mans en flames? Aneu amb compte que hi ha roba estesa. No, més ben dit: aneu amb conte. Sí, aneu amb conte. I somieu.


Els professors de Secundària que vulguin treballar "Roba estesa" a l'aula disposen d'una completa Guia de lectura i propostes didàctiques que trobaran al web de Voliana Edicions.

divendres, 9 de juny de 2017

Sílvia Romero parla de "La noia del creuer"

En la primera presentació de la novel·la La noia del creuer de Maria Rosa Nogué a la llibreria Alibri de Barcelona i a Llorens Llibres de Vilanova l'escriptora Sílvia Romero va presentar el llibre. Aquí reproduïm la seva intervenció:


(...) Després d’haver-vos fet cinc cèntims sobre la biografia literària de Maria Rosa Nogué, i abans de parlar-vos de La noia del creuer, voldria ubicar la novel·la. Perquè si entreu a la web de l’editorial que l’ha publicada, Voliana Edicions, trobareu el llibre de la Maria Rosa tant dins la col·lecció Voliac (narrativa en català) com dins l’apartat o drecera Voliana Joves. I això no és pas oportunisme, sinó realisme.

Per tant, abans d’entrar en matèria, em permetré una marrada al voltant d’aquesta idea de les catalogacions i subcatalogacions.

Hi ha novel·les conegudes i reconegudes que avui en dia podem trobar de forma sovintejada en la categoria juvenil de les editorials, un aspecte lloable perquè així s’aconsegueix que els nostres joves s’endinsin en la literatura de qualitat. Un cas molt típic és La metamorfosi, de Franz Kafka, novel·la que de ben segur tots vosaltres haureu llegit. I com aquest, us podria enumerar una llista extensíssima, des de llibres que ja han esdevingut clàssics de les lletres catalanes (Mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo; Aloma, de Mercè Rodoreda; El violí d’Auschwitz, de Ma Àngels Anglada) fins a altres títols consagrats (El vigilant en el camp de sègol, de Salinger; El cor de les tenebres, de Joseph Conrad; Fahrenheit 451, de Ray Bradbury).

Tots aquests són llibres que podem trobar en les col·leccions de literatura juvenil i que nosaltres bé hem llegit.
Sílvia Romero i Maria Rosa Nogué a Alibri


I el que pretenc remarcar és que no hi ha títols que només puguin llegir els joves, de la mateixa manera que no hi ha títols que només puguin llegir els adults. Sinó que hi ha bona literatura (o no) davant la qual cadascú decideix si es llença a l’aventura de llegir. Potser de vegades ens comportem amb criteris alineats en excés, fem massa cas d’aquestes catalogacions, i el que caldria és que, com a lectors lliures, triéssim senzillament aquells títols que ens poden interessar. I aquesta és una llança que cal trencar en tots dos sentits.

Feta aquesta reflexió inicial, passo a comentar La noia del creuer.

Per situar-la dins l’obra publicada de la Maria Rosa Nogué, aquest títol correspon al segon d’una sèrie possible de novel·les on la protagonista és l’Andrea Planes (el primer títol era La noia del descapotable).

En La noia del creuer l’Andrea Planes se’ns presenta com una estudiant de 2n de Batxillerat, a punt de començar el curs, i que viu a Sitges. Però el que ens explica l’Andrea no són les seves vicissituds i peripècies al llarg del curs. Això ho trobàvem en el primer títol de la sèrie. En canvi amb aquest segon lliurament la Maria Rosa Nogué, jo penso que molt hàbilment, ens sorprèn amb una història que es constitueix en base a un enorme flashback, defugint, d’aquesta manera, les típiques col·leccions de “primer curs a, segon curs a, tercer curs a...”

És així com aconsegueix donar més importància al personatge de l’Andrea com a protagonista i, per tant, com a individu. Però també amb tot allò que implica la seva ubicació al si d’un col·lectiu, d’una societat.

El marc familiar on trobem l’Andrea és format pels pares (separats i cadascú amb la seva nova parella) i el Pol (el seu germà petit). Més enllà del nucli familiar tenim el Robert, el seu xicot. I de les relacions que estableix l’Andrea amb tots aquests personatges deduirem que és una noia solitària. O millor dit: una noia que se sent sola.

El tema central del flashback va lligat a aquest sentiment de solitud, tot mostrant uns fets que l’han marcada profundament. Uns esdeveniments que abracen des de la necessitat d’estima (que la converteix en una noia fàcilment enamoradissa), des de la inseguretat on viu immersa, i des de la ingenuïtat (provocada per aquestes mancances), fins a temàtiques on hi trobem ja aquesta ubicació que esmentava abans de l’Andrea dins un col·lectiu, dins una societat.
La presentació a Sitges, amb Andreu Bosch


L’acció de la novel·la té lloc en l’interior d’un creuer, i una part important està inspirada en els fets reals d’un naufragi que va sacsejar el món del creuerisme el gener de 2012. Perquè el vaixell on trobem La noia del creuer també s’enfonsa.

Hi ha, doncs, una crítica a aquestes macro-ciutats que van navegant per mars i oceans amb un dispendi excessiu i que en ocasions es converteixen en un perill (ecològicament parlant). A més, aquest nivell de luxe i opulència que es reflecteix a la novel·la es contraposa a la situació laboral en què es troben, en la seva majoria, els tripulants del vaixell. També hi ha un parell de periodistes que es mouen com peix a l’aigua a l’hora de crear reportatges allà on no hi ha informació. I fins aquí puc llegir, o encara faria spoiler.

I amb tot aquest ventall d’esdeveniments i temàtiques, hi trobem l’esclat de les relacions humanes: lligams amorosos i d’amistat, enganys i traïcions, enveges i gelosies, violència, afany de poder i de fama... i sentiment de culpabilitat.

 Jo  us animo a llegir La noia del creuer per tal de gaudir d’una bona estona de literatura.

Gràcies.

Sílvia Romero
Escriptora



dimarts, 9 de maig de 2017

Carles M.Sanuy parla de Del pretèrit imperfecte al futur simple

El poeta Carles M. Sanuy escriu en el pròleg del llibre de poemes
 Del pretèrit imperfecte al futur simple de Montse Gort:

Conjugar la vida o Com jugar la vida
(El corrent M. G.)
                                                    
Al pròleg del llibre-catàleg Poble Nou 1985-1999 (Ed. Godoy. Barcelona  1999), de l’artista Mateo Vilagrasa, el filòsof Rafael Argullol ens parla de l’existència d’un espai de tensió i de contraposicions on es configura la germinació d’una idea. Anys abans -el 1986- el poeta i crític Jaume Pont, en la introducció al seu llibre El corrent G.V. L’obra poètica de Guillem Viladot (PPU. Barcelona 1986), situava en aquests espai de ‘tensió creadora’  l’origen d’un discurs, d’una anàlisi i proposta estètica o, simplement, d’un procés de creació.
Per a un i altre autor (i per a molts altres)  és en aquesta dialèctica de contraposició i/o de conflicte -ja sigui entre dos plantejaments estètics o intel·lectuals, o ja sigui entre diferents llenguatges i disciplines creatives- on se situa el procés creatiu. I és aquest espai o territori indefinit el què defineix  l’obra de Montse Gort i aquest seu primer poemari.



L’autora, nascuda a Lleida l’any 1963, filla i germana d’artista, es mou entre el discurs derivat de la seva formació en Arts Plàstiques i una quotidianitat literària, senzilla i sense pretensions, que beu, però, en un cànon personal inequívocament territorialitzat i que ens porta a un discurs d’una solvència tècnica evident i a una mirada on la ironia i la juguesca hi són determinants.

Poeta discursiva i objectual, l’obra escrita de la Montse Gort participa dels plantejaments plàstics i visuals d’un Guillem Viladot  o un Joan Brossa i, en contraposició,  els seus poemes objectuals ens remeten directament a la poesia escrita d’una Maria Mercè Marçal o un Màrius Torres. 


És a dir: el discurs poètic escrit de la Montse Gort i el seu discurs plàstic i visual es retro-alimenten l’un i l’altre, beuen i barregen l’aigua de les mateixes fonts –indistintament plàstiques o literàries- i estableixen aquell aiguabarreig de tensió creativa de què ens parlaven Pont i Argullol on la Montse sura, neda, navega i s’afirma amb una envejable maduresa i naturalitat. El resultat és, tornant al text citat de Jaume Pont, ‘un corrent poètic (...) que camina cap a la consciència reclosa de la pròpia identitat. Un corrent: el corrent G. V.’. En aquest cas, el corrent M. G.


diumenge, 30 d’abril de 2017

Laura G. Ortensi parla de Xera i sutge

XERA i SUTGE 

Laura G. Ortensi, periodista i estudiant de filologia catalana va escriure la ressenya
 "Amunt, cors negres, amunt!" al  digital Núvol el 22/4/2017. En reproduïm aquí alguns fragments:

La fàbrica sempre és la fàbrica, la mina sempre és la mina. I així es mantindran les coses fins que els treballadors no diguin prou. Xera i sutge (Voliana, 2017), la segona novel·la de Sílvia Fernández Serrano (Sant Jordi de Cercs, 1983), s’endinsa precisament en el prou dels més vulnerables, a estones ferm i a estones indecís. Després de retratar el bandolerisme dels segles XVI i XVII a La veu del pedrenyal, Fernández ha pres ara com a punt de partida la revolta de l’Alt Llobregat de 1932, una vaga general revolucionària en què els miners i els operaris del tèxtil van arribar a proclamar el comunisme llibertari.

L'autora el dia de Sant Jordi a la parada de Voliana

L’autora, ja ho va demostrar a la seva opera prima, se sent còmoda amb la ficcionalització de fets passats. No obstant això, Xera i sutge defuig la història escrita en majúscules. Ni grans dates ni grans xifres. És més aviat des de la intrahistòria, des dels fets quotidians que forgen la vida de cadascú, que Fernández construeix l’esquelet de la novel·la. L’encarregada de posar nom a les il·lusions i a les frustracions proletàries és l’Eva, una nena de dotze anys forçada a abandonar l’escola. La protagonista, de fet, es referma a mesura que avancen les pàgines com la millor aposta de Fernández Serrano. Com pot una criatura afrontar dolor que li suposa deixar els estudis? Com s’aconsegueix sobreviure a l’explotació de la selva fabril? Els passatges que hi donen resposta, amb una obra de teatre d’Àngel Guimerà com a excusa, ordeixen, sens cap mena de dubte, una oda a la capacitat de supervivència humana. (...)
Sílvia Fernández amb Gemma Pellissa

Fernández Serrano demostra, al llarg de 250 pàgines, una notable capacitat de documentació i caracterització. Si no fos així, no s’hauria atrevit a fer un lloc a Buenaventura Durruti en les seves ficcions. (...) El missatge de Xera i sutge és, sobretot, un missatge moral. Es pot lluitar pels ideals, sí, però en la pugna convé donar un espai prioritari a la honestedat. En aquest espai hi ha d’haver, també, oportunitats per desmitificar la Segona República. De millores n’hi va haver, és clar, en tot cas no tantes com els treballadors de la mina haurien volgut. Que ho expliquin als cors negres de Fígols, que ho expliquin a l’Eva i a l’Andrés. La mina sempre és la mina i la fàbrica sempre és la fàbrica. Van passar els anys i no en vam aprendre: “L’Elionor tenia/ catorze anys i tres hores/ quan va posar-se a treballar./ Aquestes coses queden/ enregistrades a la sang per sempre.”, va escriure Martí i Pol unes dècades després. Tot i el fracàs, tot i el dolor de la derrota, queda en la memòria col·lectiva el bram d’una il·lusió que llavors semblava eterna: Visca el comunisme llibertari! Amunt, cors negres, amunt! Els personatges de Xera i sutge encara en conserven l’eco.

Xera i sutge a Sant Jordi de Cercs

dilluns, 27 de març de 2017

Benvinguts a la Poesia de Voliana (II)

Continuem el repàs de la nostra col·lecció de Poesia;
El 4t número de la col·lecció Voliac Poesia va ser Amb remor de vent (agost 2015) de Núria Queraltó Villar amb pròlegs de l’home del temps Francesc Mauri i l’escriptora Anna Maria Villalonga. Escriu Villalonga:
Amb remor de vent és un recull que permet diverses mirades. En primer lloc, subjuga per la voluntat de donar veu directament als vents, que se’ns dirigeixen en primera persona. Se’ns presenten amb les seves pròpies paraules. Aquesta personificació, aquesta prosopopeia tan retòricament clàssica i alhora tan modesta, m’ha semblat un encert. Crec que perllonga el diàleg del qual parlàvem. Aprofundeix en la conversa directa amb la natura, de tu a tu. Al cap i a la fi, tots formem part d’aquell cosmos que ens mostrava Maragall, d’un organisme viu superior i perfecte que ens conté i ens legitima.  
En segon, perquè darrere d’aquest debat contemplatiu, d’aquesta inquietud que ens enfronta als elements, l’autora llança una mirada clara i decidida damunt del món que ens envolta. I se’n dol, o el descriu, o intenta copsar-lo.
Ens ho diu el Mestral:
                                          Amb ulls d’entranyes
                                          llegim la realitat
                                          que és només nostra

I també el Ponent:

                                        D’eterns miratges
                                        la clau del cementiri
                                        tanca la porta



El número 5 va ser El mòbil del poema (setembre 2015) de l’enginyer agrònom Oriol Marfà. Poeta i pagès, la natura i l’amor són ben presents en el seu poemari:

           T’he vist en les pintures
           En el blau cel dels olis.
           Avui que esporgo ceps,
           Et veig al fons, al mar,
           Entre sarments i pàmpols.
           Blau-mar per tot i sempre.


















I el número 6 Atlàntic (setembre 2015) de Francesc Mompó
Carles Duarte escriu el pròleg:
d’aquest impressionant Atlàntic, un llibre que reflecteix la participació de la nostra literatura en la configuració de la modernitat i que constitueix un exercici reeixit de reconeixement de Francesc Mompó, un escriptor major tant en prosa com en vers, mestre i referent per a molts autors, a unes figures literàries esdevingudes exponents d’una voluntat de fugir de la mediocritat, de ruptura, d'afrontar reptes audaços. Mompó les integra en la seva literatura, que d'aquesta manera s'eixampla encara més, i hi entreteixeix una conversa.

La visió de l’oceà, que desconeix les fronteres, allibera la ment i ens convida a obviar els refugis de la quotidianitat, els seus murs, que ens protegeixen però que alhora silencien o anul·len la nostra capacitat de concebre noves formes de dir i de viure.

A Atlàntic Francesc Mompó, “pedrapiquer de la llum i de l'aire”, navega, solitari però acompanyat de quatre autors que li són propers, per les rutes on la vida es fa llum des del batec antic de les paraules. Ho fa entre dues geografies i dos universos culturals, artístics,..., l’americà i l’europeu, que s’interpel·len d'una manera indefallent des del segle XIX i encara més en una contemporaneïtat de corrents vigorosos i influències recíproques i alternatives”.




El número 7 Al dinar dels diferents  del músic i compositor Daniel Sesé, amb pròlegs de Conrad Setó, Carlos Cubeiro i Carles Guillén. 
Conrad Setó escriu:

“Bon coneixedor del treball dels seus coetanis, Sesé mostra un respecte genuí i fa gala del que jo anomenaria "agraïment enciclopèdic" cap a l'obra dels que l'han precedit. Sap admirar i dins d'aquest sa hàbit, es dota d'una delicadíssima empatia estètica; finalment tot això ho converteix en creativitat desbordant.

Em consta que Daniel considera la música i la poesia manifestacions humanes amb un ADN que exhibeix moltes coincidències gairebé com si fossin germanes.

L'estil, l'exquisidesa, no són (per a ell) unes característiques més o menys exòtiques, són el seu capital, la seva eina de treball. A partir d'aquí construeix i delimita una ètica i una estètica que li marquen clarament el camí a seguir com un vector de treball. Un entrenament desde -i per a- el bon gust; una predisposició sibarítica i inclusiva a més d'amistosa: un espècie de "bellesa del possible".
Daniel Sesé es permet el merescut luxe de fer-se en ocasions una mica críptic, però només el just per transcendir una quotidianitat que d'altra banda l'alimenta.”