Col·leccions de Voliana Edicions

Entrevol (assaig), Voliac (narrativa) Voliac. Retorn al sol (ciència-ficció), Memòria, Voliac Poesia (poesia)

dilluns, 28 de novembre de 2016

Gure hitzak, les nostres paraules

Compartim aquí el parlament que va fer Neus Nogué Serrano, professora del Departament de Filologia Catalana i Lingüística de la Universitat de Barcelona, el 25 de novembre de 2016 a la llibreria Alibri en ocasió de la presentació del llibre "Basc per a catalanoparlants".

El llibre es presentarà també el 16 de desembre a Can Alcover, Palma a les 19h i el 17 de gener a la llibreria Fan Set de València.

Gure hitzak, les nostres paraules

Arratsalde on, bona tarda!
Primer de tot, eskerrik asko, moltes gràcies, a Beatriz Fernández i Anna Pineda per haver-me fet dos regals: l’oportunitat de llegir aquest llibre quan tot just acabava de sortir del forn i l’oportunitat de participar avui en aquesta presentació.
Abans de començar el llibre jo ja sabia que tenia coses en comú amb l’Anna: va ser alumna meva ja fa uns anys a la Universitat de Barcelona, i també ens uneix el país on vivim, i evidentment la llengua que parlem i la passió per l’estudi de la llengua que parlem.
D'esquerra a dreta: Neus Nogué, Anna Pineda, Beatriz Fernández i Aduna Olaizola

Amb la lectura del llibre, i d’algun dels correus que hem intercanviat aquests dies, he descobert que amb la Beatriz també tenim coses en comú: som, any amunt any avall, de la mateixa generació, i per tant compartim algunes vivències. Més enllà de les més generals vinculades a la nostra generació (el final del franquisme, la Transició…, que surten en el llibre), la Beatriz em parlava de música en un correu, i citava un fragment d’una cançó de Lluís Llach, “Laura”, que per mi no és una cançó qualsevol: és la cançó de bressol que li cantava a la meva filla.
I potser que comencem a parlar del llibre. Aquest Basc per a catalanoparlants (o de com dues llengües tan diferents s’assemblen tant), que té un subtítol una mica optimista, és un llibre difícil de classificar, des del punt de vista del gènere textual. Potser podríem dir que és un assaig, perquè a sota d’aquest nom hi caben textos molt heterogenis, però jo no diria que és un assaig. ¿Un llibre de divulgació? Potser sí, però no és el típic llibre de divulgació. En definitiva, aquest llibre és, primer de tot, una sorpresa, una sorpresa molt agradable. Per les coses que explica, per com les explica i pel format tan original que té.

A més de ser un llibre sobre el basc adreçat a catalanoparlants, Basc per a catalanoparlants és un llibre d’introducció divulgativa a la lingüística. Les autores comparen l’estructura de la llengua, de les llengües, amb un lego, però és que el llibre també és un lego: una combinació de moltes peces de mides i colors molt diferents.
En el llibre hi ha lingüística general, conceptes bàsics, i també lingüística basca i catalana. Sobretot sintaxi i una mica de morfologia. En cada capítol la cosa va avançant i, dintre del caràcter introductori, es va complicant. Comencem sabent que el basc, com el català (aquí, efectivament, les dues llengües s’assemblen), és una llengua pro-drop, o com es diu ara, “que segueix el paràmetre del subjecte nul”, és a dir, que té sovint oracions sense subjecte explícit. I també que el subjecte va davant del  verb, com en català. Però de seguida descobrim que quan entrem al sintagma verbal les coincidències generals s’acaben. Per dir-ho amb un exemple del llibre, per dir “(jo) he pensat en tu” en basc es diria (primer ho diré amb paraules catalanes) “(jo) tu-en pensat he”. En basc, “(nik) zugan pentsatu dut”. No hi ha preposicions, hi ha postposicions (zu-gan), i l’auxiliar i el verb també van al revés (pentsatu dut). La cosa es complica més, perquè el basc és una llengua ergativa (això té a veure amb les construccions inacusatives del català i altres llengües). Diríem que en basc a les oracions on el verb no té complements, el “subjecte” és equivalent, té el mateix cas, que el complement directe de les oracions amb verb transitiu.
No continuaré amb la sintaxi, ni entraré en la morfologia, en la complexitat de la morfologia basca. No pas perquè no us vulgui avorrir, segur que us agradaria, sinó perquè no en sé prou i, a més, és qüestió que llegiu el llibre.
Presentació a la Universitat de Barcelona

I un dels aspectes més originals del llibre és la manera com està teixit. En lingüística textual també fem metàfores, i diem que un text és un teixit. Doncs bé, a Basc per a catalanoparlants la manera com s’entrelliguen els diferents fils és molt original. Per exemple, per parlar dels constituents bàsics de l’oració, els arguments, es parla d’actors principals, i per parlar dels que poden no aparèixer-hi, els adjunts, d’actors secundaris. I d’aquí es passa a parlar de cinema basc i de cinema català.
Els datius es teixeixen amb la guerra civil i la postguerra, i amb la història familiar de la Beatriz en aquella època tan dura. Sempre penso que, sense gratar gaire, de la història familiar de cadascun de nosaltres se’n podria fer una pel·lícula, o una obra de teatre, o un conte, o una novel·la. Ella ens fa una narració preciosa de la seva. I aquí surten l’Obaba de Bernardo Atxaga, la Sinera d’Espriu, la plaça del Diamant de Mercè Rodoreda (aquesta novel·la forma part de la meva història personal). I jo a totes aquestes obres hi afegiria, parlant de narrativa basca, no sé si la Beatriz i l’Anna hi deuen estar d’acord, el Bilbao – New York – Bilbao de Kirmen Uribe.

Presentació a la UAB

Entre altres personatges principals, la Beatriz explica com va viure aquella època, la de la guerra i la postguerra, Koldo Mitxelena, que després va ser un dels lingüistes més importants que ha tingut l’estudi del basc. I també ens parla d’afusellaments, i del bombardeig de Gernika. I un veí de casa, a Ulldemolins, el poble del Priorat d’on era el meu pare, era a Gernika el dia del bombardeig com a soldat republicà. Tot queda teixit. Però encara hi ha més: els poemes i cançons que reprodueix la Beatriz en aquest capítol del llibre els ha traduït la Maria Cabrera, també exalumna, i ara professora del nostre Departament.
La Beatriz i l’Anna parlen d’experimentadors, concepte semàntic que està estretament vinculat a la sintaxi. I si parlem d’experimentar ens és molt fàcil parlar també de l’escola. Aquí a Catalunya el model lingüístic de l’àmbit educatiu és de primera importància, i a Euskadi també. La Beatriz ens explica la seva història lingüística més personal. Com els seus pares, que no parlaven basc, no només li van transmetre la seva pròpia llengua, el castellà, sinó també la de la terra on vivien, el basc. I això ho van fer portant-la a una ikastola, cosa que als anys seixanta no era fàcil, perquè les ikastoles eren projectes sortits d’iniciatives individuals i havien d’esquivar la clandestinitat. Parlant de la seva immersió en el basc, a la ikastola i als caserius on anaven als estius, la Beatriz ens transmet alguns dels records, contes i històries d’una infantesa feliç; per exemple, l’esquarterament d’un besuc a classe. Però malauradament, el llop també hi apareixia de tant en tant. En forma de Procés de Burgos, per exemple. I des del punt de vista de la lingüística, això dels experimentadors i els datius ens permet fer un altre pont bonic entre basc i català que s’explica en el llibre: el verb cridar en basc és deitu, i a més del significat bàsic també té el de ‘telefonar’. Igual que passa en algunes varietats del català, com ara l’eivissenc.
Les autores

Tots sabem que el basc té una certa variació dialectal. Al llibre aquesta qüestió s’introdueix en els últims capítols, justament quan es parla del procés d’unificació del basc, dels procés d’estandardització de la llengua, de les dificultats que comportava reduir la variació, dels criteris que es van aplicar, i de la importància que va tenir aquest procés, que també es remunta als anys seixanta, per a la recuperació d’una certa normalitat en l’ús de la llengua. I el llibre s’acaba fent-nos venir gana: de les barres de pintxos a les estrelles Michelin que tant abunden en la cuina basca… i en la catalana.
Les estructures de datiu que no formen part del basc unificat, del batua, ens porten, al llibre, a un altre àmbit de la lingüística: la distribució dels diferents registres, que els nostres estudiants, els de totes nosaltres, no sempre tenen clara: el col·loquial, on surten aquestes variants dialectals i altres, per als usos informals, i l’estàndard, el batua, per a les exposicions orals a classe, per exemple. Quan arribem al final del llibre, doncs, hem anat més enllà dels límits de l’oració i les autores ens han acabat parlant de variació funcional i de registres, un àrea apassionant de l’estudi de les llengües.
Heu tingut sort que us havia de parlar del llibre, perquè si no us hauria pogut parlar d’altres aspectes, més personals, de la meva fascinació per la llengua basca i de la meva estima per Euskadi. De la primera consciència de la diferència, dels primers contactes amb els bascos com un poble diferent: el “Josechu el vasco” del TBO, que els que ja teniu una edat potser recordeu (ple de tots els tòpics, com és fàcil d’imaginar); de l’època escolar en què ens feien estudiar “las regiones y provincias españolas” i vam descobrir (ni el franquisme ho va poder impedir) que “las provincias vascongadas” no eren com les altres: el nom de la província no coincidia amb el de la capital, com acostumava a passar, i no tots eren noms en castellà, per molt que ens ho volguessin fer creure. Allà passava alguna cosa…
Tampoc us he parlat dels meus petits contactes amb la música basca: dels concerts conjunts del cor Fontana, de Barcelona, amb el cor Luberri de Donostia i les cançons en basc que hem cantat tots junts, a Donostia i a Barcelona (“Maitia nun zira” i “Agur jaunak”), ni de les cançons de Mikel Laboa que més m’agraden: “Txoria txori”, l’ocell, i “Gure hitzak”, les nostres paraules. Ben mirat, però, parlant del llibre Basc per a catalanoparlants, us he parlat de les nostres paraules, les basques i les catalanes, les de tots nosaltres. Eskerrik asko, mila esker, benetan, moltes, moltíssimes gràcies, de debò, per haver-me donat l’oportunitat de viure aquesta experiència. Haver-me, amb cas datiu, tant en basc com en català.

Neus Nogué Serrano
Universitat de Barcelona

Barcelona 25 de novembre del 2016



divendres, 4 de novembre de 2016

Basc per a catalanoparlants

Basc per a catalanoparlants (o de com dues llengües tan diferents s'assemblen tant) de les professores Beatriz Fernández i Anna Pineda ja és a les llibreries.
Si heu obert aquest llibre per qualsevol pàgina, ja us haureu adonat que, de fet, no es tracta d’un típic manual de gramàtica. El llibre que teniu a les mans conté, és clar, nocions de gramàtica del basc, però no és només això, ni de bon tros. Hi trobareu una bona dosi de passatges novel·lats, referències històriques i culturals, tastets de gastronomia... i més! Tot plegat per endinsar-vos, de manera entretinguda, en el funcionament de la llengua basca, guiats per la ploma amena i alhora rigorosa de la professora Beatriz Fernández, amb l’ajut de la traductora Anna Pineda, que ha adaptat per al públic catalanoparlant aquest llibre. De fet, tal com es llegeix al subtítol de l’obra, els lectors s’adonaran que el funcionament d’una llengua aparentment tan llunyana i diferent com el basc és, en el fons, molt semblant al funcionament del català. Es tracta, en definitiva, de descobrir, llegint, que la gramàtica basca i la catalana s’assemblen més del que hauríem pogut imaginar, com, de fet, s’assemblen les gramàtiques de totes les llengües.
El 25 de novembre el presentarem a la llibreria Alibri de Barcelona.

dilluns, 17 d’octubre de 2016

La nit als armaris, revisitat

Quatre anys després de la publicació a Voliana Edicions de "La nit als armaris" de Raquel Picolo, l'autora ens ofereix una nova edició revisada, revisitada, amb petits canvis significatius i ens regala una presentació sobre els orígens i els camins de les seves dèries literàries que reproduïm parcialment aquí:

Vaig néixer a Cerbi (Valls d’Àneu), a més de mil quatre-cents metres d’alçada, als anys seixanta. Un poble sense rètols als carrers ni llibres a les cases. Bé, no és del tot exacte, per exemple, a casa nostra teníem llibres d’alemany i tot, de les dues tietes que havien estudiat, però estaven oblidats en baguls al cap de casa i ningú en parlava ni els tocava. És possible que a l’estudi o a casa del mossèn n’hi hagués algun altre, però no eren importants, tothom feia com si no existissin. Els pares tenien clar que havia d’anar a escola, perquè la veien com a l’única via per sortir de pagès, però per ells només significava aprendre números i lletres, saber portar els comptes i interpretar correctament els documents que imperaven en el món urbà i, de vegades, irrompien al poble. Saber entendre un contracte o les notícies del diari. No pensaven que llegir podia ser un plaer, un entreteniment o una bona gimnàstica per a les neurones. Ningú sabia què era una neurona. A l’escola només hi havia dos llibres, el d’aprendre a llegir i una enciclopèdia universal en un sol volum.


Quan jo vaig néixer, als pallers del meu poble sempre hi havia herba seca, que s’havia portat del prat en una escalada o a cargues amb un matxo o una mula. A les corts hi havia vaques de llet, que es cagaven pels carrers quan les viaven per péixer, alguns tocinos, gallines, conills, cabres i ovelles. També egües. Els gossos eren importants per la feina que feien, els padrins manaven més que els pares i els nens, un cop ateses les necessitats de menjar, dormir, jugar i anar a l’escola, érem un zero a l’esquerra.
En cinquanta anys les coses han canviat molt, però aquest Cerbi de rocs i terra i ortigues als carrers, més algun present dels animals, el poble dels anys seixanta on em vaig criar, el que tinc sempre present, molt fondo.
Presentació a La Impossible

La meva padrina vivia tres cases més enllà de la nostra i trencava la norma que acabo d’exposar de la cultura oral: llegia novel·les d’amor en francès. Com que era gran i estava malalta podia perdre el temps amb aquelles lectures. La padrina era una lectora de gènere i només sabia llegir en francès, però el seu punt fort era la narració oral. S’inventava els contes amb una facilitat increïble i els contava amb una vivesa i una gràcia pròpies de professionals. Jo no en tenia mai prou.
Quan tenia set anys i mig vam baixar a viure a Esterri d’Àneu, la capital de les valls, quatre-cents metres més avall. A Esterri hi havia una biblioteca que cada vespre obria un parell d’hores al públic. Allí vaig refermar la meva addicció a la lectura i a les històries. Per mi la biblioteca era un santuari i la senyora Carme una sacerdotessa que em deixava treure tots els llibres que volia i encara me’n proposava d’altres. Esterri per una nena de Cerbi era la modernitat. Els homes anaven al bar, les mares a les botigues i es podia comprar llaminadures sense que fos fira ni mercat. D’Esterri es podia sortir en transport públic cap Barcelona i Lleida. El món s’eixamplava.

Amb l'editor

El salt gran el vaig fer a tretze anys. Vaig passar dos cursos a Santa Coloma de Gramanet. Això sí que va ser un xoc, era ben bé un altre món. A la meva aula érem cinquanta alumnes i només n’hi havia tres o quatre que parlaven català. Per marcar les hores de pati i les entrades sonava una sirena eixordadora i cada cop que la sentia se’m desbocava el cor. Tothom sabia què era una dictadura i parlaven de democràcia i de sexe. Jo no sabia res ni d’una cosa ni de l’altra. Va ser gràcies a la meva fal·lera lectora i a l’addicció a les històries que me’n vaig sortir. M’inventava anècdotes i cròniques divertides ambientades a les Valls d’Àneu i les venia com a reals. Per a les meves companyes, que només coneixien Santa Coloma, Barcelona i el seu poble d’Extremadura o Andalusia, eren històries exòtiques i fascinants. A casa em refugiava en la lectura. Vivia amb la tieta Conxita, mestra i poeta, que tenia molts llibres i afavoria i estimulava tot el que fos llegir. Al número 95 de l’avinguda de Santa Coloma, al cinquè tercera, vaig fer un descobriment crucial: vaig descobrir la literatura. Recordo especialment Crim i càstig, els poemes d’Antonio Machado i Miguel Hernández i les comèdies de Molière. Llegir ja no era només una evasió, era un gaudi estètic, una vibració fonda.

Amb la traductora i poeta Marta Pera
Durant anys, mentre feia la tesi d’ecofisiologia vegetal vaig portar al damunt un quadern amb una tapa que posava California dream, on anotava coses que trobava curioses, barrejades amb un diari d’emocions i amb reflexions més o menys científiques. Me’l va regalar un xicot que també era científic, més científic que jo, i que devia notar que tenia fusta d’escriptora. Va ser per culpa d’aquest quadern que em vaig apuntar a un taller d’escriptura creativa de la Zulema Moret, just el que el meu cor em demanava i que pensava que no existia, després ja vaig saltar a l’Aula de lletres i l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès per acabar fent la formació del Taller de guionistes, on vaig descobrir que el que jo volia, més que cap altra cosa, era contar històries. (...) M’he passat la vida buscant la nit pels armaris. Buscant impossibles. D’això tracta La nit als armaris. De néixer en una cultura oral i voler ser escriptora. De sentir ben fondes les arrels aneuenques i notar el substrat de la tradició cultural i alhora volar cap a la ciutat, cap a la modernitat. Dotze contes que, llegits quatre anys després de la seva publicació, m’emocionen...
                                                                                                                        Raquel Picolo

dissabte, 17 de setembre de 2016

Ramon Cotarelo recomana "Teoria lul·liana de la comunicació"

En un llarg article "Los misterios del lenguaje" al seu blog Palinuro Ramón Cotarelo parla de "Teoria lul·liana de la comunicació" de Josep Lluís Navarro Lluch:
http://cotarelo.blogspot.com.es/2016/09/el-misterio-del-lenguaje.html

Aquí en reproduïm només alguns fragments:
A raíz de un comentario de Palinuro sobre una exposición reciente de Ramon Llull en Barcelona (El primer panopticón: Ramon Llull), el autor de esta interesante obra se puso en contacto conmigo y me la hizo llegar. No es de lectura fácil y se aparta algo de los terrenos por los que suelo transitar, pero se trata de un trabajo de gran interés y que incide sobre un asunto de actualidad en el campo de los fundamentos filosóficos y lingüísticos de la comunicación. Hoy prosperan los comunicadores políticos, que casi han monopolizado el terreno y se impone la comunicación política como subdisciplina hegemónica y de la que muchos obtienen grandes rendimientos y pingües beneficios. Pero la comunicación política no es sino una subdivisión de la comunicación en general
como aquello que nos hace propiamente humanos y es contenido a su vez de la lingüística, cuyas repercusiones en la filosofía son de sobra conocidas. Recuérdese que todavía no somos capaces de dilucidar la cuestión de qué dependa de qué, si el pensar del hablar o el hablar del pensar.



Navarro Lluch encaja su teoría lluliana de la comunicación dentro de un proyecto mucho más ambicioso que pretende ser una teoría lingüística sistemática y cuyo nombre general es el edificio de las lenguas, una obra que, al parecer, tendrá cinco volúmenes, de los que este es el primero. Su proyecto no es menudo: formular un nuevo paradigma o matriz epistémica para enfocar de forma nueva el estudio del lenguaje, partiendo de una concepción que llamaríamos sistémica o holista por cuanto toda la vida humana está hecha de redes de conversaciones. La red humana es lingüística  y todo fenómeno lingüístico es básicamente social. En paralelo con ello hay una permanente referencia a un fundamento filosófico budista al que el autor dice ser aficionado desde la adolescencia y que parece bastante puesto en razón precisamente por esa perspectiva global que adopta.



La novedad del paradigma no implica que no se reconozcan antecedentes y, en concreto, dos de diferente valor y uso en el ensayo: el "modelo global de la realidad" (o Globàlium) de Lluís Maria Xirinacs y la obra no tan conocida como debiera de Michael Polany. En su conjunto es un plan de combate en contra de lo que llama el "lenguajismo", una especie de charlatanería que considera disfrazada de "lingüística científica", "moderna", "ciencia del lenguaje". Se trata de un elemento esencial de la obra que define su construcción propositiva sobre un trasfondo de crítica mantenida a la deriva de la lingüística contemporánea, muy en especial la lingüística generativa de Chomsky, considerado por muchos como "el padre de la lingüística moderna".
Presentació al Centre de Lectura de Reus
El lenguajismo es un reduccionismo confusionista que olvida la tradicional distinción entre hablar y decir, el papel central de la persona, la ambigüedad de la gramática, la imbricación entre palabras y cosas, la noción instrumental e integradora de las lenguas, la dependencia entre lengua y sociedad y la noción instrumental de la lengua, concepción milenaria mucho más útil que la del "sistema de comunicación". Ya desde el comienzo, se baten las defensas chomskyanas, a causa de sus planteamientos innatistas, idealistas y reduccionistas porque el lenguaje es un fenómeno social, inventado (sobre una base de lenguaje prehumano) transmitido de boca en boca por nuestra especie que es más homo loquens que homo sapiens u homo faber.  Sin duda este punto de vista lleva a la ciencia del lenguaje a intentar constituirse en una especie de metaconocimiento que, a través de teorías como la de los actos de palabra, (Searle) y otras quiere dar una respuesta filosófica pragmática a las gran cuestión de lo humano del ser humano (...)

 Aborda a continuación el autor la teoría lulliana del "sexto sentido"  que a su juicio no solo es una concepción o teoría nueva de la comunicación, sino un salto cualitativo en la historia del pensamiento, un descubrimiento que permite tener una nueva forma de entender la lengua y la comunicación. Conecta el esquema de Llull (Dins-fora-dins) con la obra de Comte (teórico social que no suele aparecer en estos ámbitos de la reflexión) para quien el lenguaje es el conjunto de medios propios para transmitir fuera de nosotros nuestras impresiones de dentro, porque solo enlazando así el fuera y el dentro podemos garantizar a nuestra existencia cerebral la consistencia y regularidad que caracterizan el orden exterior (...)
Presentació a Alibri de Barcelona, amb seguidors de Xirinachs

 El capítulo en el que se traza el arco desde Llull a Polanyi contiene el  corazón del libro. El punto de partida es el Libro del habla de los ángeles, de Llull. El esquema del sabio mallorquín conecta a través de la comunicación tres órdenes distintos: los angeles con las personas (a través de la palabra mental), las personas con las personas por medio de la palabra verbal (todo ello agrupado en Locutio) y las personas con los animales a través de la comunicación prelingüística (todo ella agrupado en el Affatus) (p. 174). Los hombres fabrican su Lebenswelt por medio del lenguaje. Así también aparece en el Globàlium Lluís Maria Xirinacs y, desde luego en la concepción del Meaning, de Michael Polanyi. Frente a la ilusión de conocimiento científico, Polanyi sostiene que todo conocimiento es personal porque todo conocimiento presupone la participación de las personas en su "ser ahí" (in dwelling) y conocimiento tácito, focal o subsidiario y todo conocimiento explícito (focal) está basado en el tácito, que surge para explicarlo, de los hábitos (el habitus en Bourdieu). Cuanto mayor es este conocimiento tácito, mayor también nuestra competencia. Descubre Navarro en García Calvo, por cuyas aportaciones tiene verdadera veneración, el esquema de estructura triádica del conocimiento que también se da en Polanyi (p. 200). Así se consigue lo mismo que hacen el budismo y el taoísmo: superar la dualidad sujeto/objeto a través de la coincidentia oppositorum de que habla Llull. Polanyi no conoció a Llull, pero sí habla del seguidor de Llull, Nicolás de Cusa, que eleva la unión de incompatibles a principio teológico general (...)
A la Universitat de València

 En el último capítulo sobre la "molécula de la comunicación" que originará el "tetraedro de la comunicación" el autor inicia el estudio de la acción social a través de la concepción pragmática de Peirce con sus tres tipos de signos (indicios, iconos o señales y símbolos) y la vertiente funcional y hermenéutica de Karl Bühler con su doctrina del lenguaje como un organon manifiesto en una triple función a través de: 1) la expresión (relacionada con el hablante y la consolidación de la interioridad); 2) la apelación (pensada para el destinatario, cuya conducta pretende guiar); 3) la representación (que apunta al mundo que quiere describirse, o sea, interpretarse). Bühler coincide con Polanyi en el paralelismo entre la actividad lingüística (o interpretativa) y la percepción o las habilidades tácita Otros autores posteriores han reformulado esta clasificación de las funciones del lenguaje- Jacobson, por ejemplo, las llama emotiva (hablante), conativa (oyente) y referencial (las cosas) y añade la función mágica o "encantatoria", que tiene que ver con el "poder" de las palabras. Todo esto se asimila aa la PNL (programación neurolingüística), esto es, un modelo de comunicación y de la conducta humana que integra tres elementos: 1) establecimiento de una "relación" (sintonía, empatía) que mejore la comunicación con el otro; 2) formas eficaces de recaptar información sobre el universo mental de la otra persona; y 3) estrategias para producir cambios en la conducta y hacer más efectiva la comunicación. Algo análogo, dice el autor al esquema de A. García Calvo en Lalia: 1) personas que hablan y se entienden; 2) cosas sobre las que hablan las personas; 3) una sociedad que resulta de esa relación lingüística entre las personas a propósito de las cosas; 4) el instrumento por el que todo esto se produce, o sea, el lenguaje y el sistema o código que lo rige...

 Termina Navarro Lluch este primer volumen de su opus en su actitud batalladora contra la lingüística cartesiana, que considera una de las mayores imposturas intelectuales del siglo XX (p. 344). Su empeño será en los volúmenes siguientes construir una alternativa, una lingüística leibniziana o pascaliana para el siglo XXI que rescaten el paradigma jerárquico y la sabiduría antigua y ofrezcan una renovada matriz epistémica que dé cuenta de las lenguas humanas y su complejidad en su misterio y en sus múltiples conexiones con todo lo que es mental y social. El programa no carece de ambición, pero no habría conocimiento sin ambición. Los fundamentos están echados, aunque a veces no muy ordenados. Es de esperar que fructifiquen en la obra posterior y disipen la intuición de que la rebelión frente al intento de someter a análisis científico el origen mismo de la creación termina descubriendo en esta un factor de irracionalidad sobre el que no cabe decir nada.
                                                                                     Ramón Cotarelo, Los misterios del lenguaje.



dimarts, 28 de juny de 2016

Al dinar dels diferents de Daniel Sesé

Al dinar dels diferents és un poemari que conté les cançons-poemes del músic Daniel Sesé dels grups Túrnez & Sesé i ara Darània.

En un dels tres pròlegs del llibre escriu Carlos Cubeiro:
Havia de passar. Després de molts anys de viure en la companyia sonora dels grans de la cançó i de crear melodies per als poemes d’autors estimats, podem imaginar que els mots, els títols, els personatges, els escenaris, s’havien anat amuntegant en el cervell d’aquest home pluridisciplinar, esperant, amb paciencia i humilitat, el seu torn. Fins que va arribar el primer poema: paraules que es van endreçar en línies compactes i de similar amplada; suspeses al bell mig de la pàgina, com un castell tipogràfic, o surant, tal vegada, en la blanca infinitut d’una pantalla.
La bella arquitectura del mot fet imatge i l’aventura de la imatge feta cançó: aquest sembla ser el pel·legrinatge vital i artístic d’en Daniel Sesé.
Daniel Sesé amb la poeta Montse Gort, a la presentació de Lleida 

Jacques Brel va confessar en la intimitat que les seves cançons no parlaven de si mateix, sino dels altres, com un repertori de miralls on tots ens hi podem acabar trobant. De la mateixa manera, quan escoltem les cançons de Darània, sabem que l’autor està molt a prop, però amagat, com el titellaire darrera la seva finestra de fusta. Això si, mentre els personatges de Brel esperàven infructuosament la seva Madeleine sota la pluja, tot somiant compartir uns musclos que, com l’amada, no arribarien mai, els de Sesé, més pràctics i assanyats, fan un volt pels bars de la perifèria, tot matant la gana amb un bon assortit de tapes regades amb alguna cerveseta i whisky –¡ai!– de garrafa.
Perquè, diguem-ho ja, als móns d’en Sesé hi ha una pulsió més sensual que tràgica, una voluntat de tornar a ser infants, de conquerir la inocència i de ser dignes i agraïts convidats de la vida, fins i tot quan ja es conten els dies per marxar de la festa. Tot és possible: volar a Paris en avions de paper o, ja que hi som, fer la volta al planeta asseguts davant de l’ordinador per obra i gràcia de Google Earth.


És difícil oblidar la trajectòria gràfica de l’autor, el seu perfil d’il·lustrador per a grans i per a infants, quan ens deixem arrossegar per les estrofes d’aquestes cançons plenes de prodigis quotidians, personatges de conte, escenaris d’un surrealisme mai gratuït i sempre evocador. De vegades, hem vist a les seves il·lustracions signes tipogràfics esdevinguts personatges juganers i vitals. En justa correspondència, els seus versos estan plens de llum i de color, on cada paraula queda dita com la pinzellada precisa.
Cançons, las de Darània, per a fer camí, esculpides en el vent d’un clarinet d’estirp nòmada, d’unes cordes i unes percussions que bateguen «mediterràniament», d’una veu cada cop més versàtil on hi caben totes les distàncias que van del sospir al crit. Cançons, en fi, on màgia i poesia són la mateixa expressió d’un imaginari amable, polisèmic, acolorit i vibrant, no exent, de tant en tant, d’una suau, discreta i tendra malenconia. 


Carlos Cubeiro, Sesé, Joan Isaac i l'editor a la llibreria Alibri

Conrad Setó escriu:
Un bon amic poeta, fotògraf i novel·lista em deia en plena conversa noctàmbula en què l'art era el protagonista ... "el poeta no ha de posar emoció a l'acte d'escriure, és el lector -en tot cas- qui ho farà".

Jo no sé amb certesa si Daniel Sesé combrega amb aquesta opinió però el que es desprèn del seu treball és que ens proposa una cosa que desemboca en una atracció amable, una invitació a participar del seu joc amb la intensitat que nosaltres siguem capaços. Potser amb l'emoció proporcional al seu talent.

I ens sentim còmodes transitant per un univers -el seu- que encara que especial, no ens resulta del tot desconegut.




Bon coneixedor del treball dels seus coetanis, Sesé mostra un respecte genuí i fa gala del que jo anomenaria "agraïment enciclopèdic" cap a l'obra dels que l'han precedit. Sap admirar i dins d'aquest sa hàbit, es dota d'una delicadíssima empatia estètica; finalment tot això ho converteix en creativitat desbordant.

Em consta que Daniel considera la música i la poesia manifestacions humanes amb un ADN que exhibeix moltes coincidències gairebé com si fossin germanes.



L'estil, l'exquisidesa, no són (per a ell) unes característiques més o menys exòtiques, són el seu capital, la seva eina de treball. A partir d'aquí construeix i delimita una ètica i una estètica que li marquen clarament el camí a seguir com un vector de treball. Un entrenament desde -i per a- el bon gust; una predisposició sibarítica i inclusiva a més d'amistosa: un espècie de "bellesa del possible".
Daniel Sesé es permet el merescut luxe de fer-se en ocasions una mica críptic, però només el just per transcendir una quotidianitat que d'altra banda l'alimenta. Tot això oficiant un ritual alquímic que relaciona íntima i definitivament música i paraula.


Les melodies que és capaç de somiar, les "recorda" en estat de vigília, fent-les passar a través de la seva pròpia veu i establint després una sòlida aliança amb una veu externa a efecte de fer-les arribar al públic. Aquesta veu vehicle de les seves melodies pot ser una veu masculina ("Túrnez i Sesé"), o femenina ("DARÀNIA").

Les línies melòdiques que Sesé dibuixa són filles d'una trama harmònica que destil·la a través del seu inseparable instrument (la guitarra),  i ho fa amb paciència d'orfebre. Un possible dèficit d'academicisme a nivell de la ciència dels acords, obliga a mantenir la seva intuïció en estat d'alerta permanent i acaba convertint-se en tendra originalitat, sense caure en el territori del naïf.

Daniel Sesé concep en les seves lletres un univers del qual ell mateix es converteix en el seu primer habitant. A partir d'aquí ens convida com a bon amfitrió i bon cuiner que és, a visitar-lo, a viure'l de prop, amb ell.

En la seva obra, al llarg d'ella, es respira una "poètica del dia laborable" fruit d'una actitud contínuament reactiva a nivell estètic ... incorporant nous texts i vibrant amb l'intangible a través de la música.

Sensibilitat en alerta, intuïció i rigor equalitzats.


Carles Guillén i Selva escriu:
Ens proposem d’endinsar-nos en les propostes poètiques d’en Daniel Sesé, un connaisseur avalat per una llarga
 i reconeguda trajectòria pública des que va passar del seu delit i passió particular a la irrupció en l’específic, 
esquifit, i poc valorat, massa minoritari -com no ho seria en una cultura normal com la francesa- panorama 
musical nostrat, amb la formació Túrnez & Sesé, que per decisió fundacional s’entesta en la poesia musicada. 
Entre d’altres col·laboracions destaquen el CD inaugural i integral “Quedarà la paraula” (2002), dedicat al poeta 
de la franja Desideri Lombarte; “L’arbre de l’esperança” (2004) a Josep Carner i Salvador Espriu, segons el 
nostre parer, la gravació dels poemes del Príncep de la poesia, és una fita de consideració; “Sol Blanc” (2006), 
desigual, amb poemes de Màrius Torres, Joan Barceló, Dolors Miquel, Montse Gort, Hèctor B. Moret, Jordi 
Pàmies, Joan Todó i Maria Mercè Marçal; “Romanços i estampes del 21” (2008), amb composicions, dues per 
cap, encarregades per a aquest CD a Dolors Miquel, Jordi Guardans, Jaume Subirana, Laia Noguera, Montse 
Gort, Josep de Flix i el mateix Xavi Túrnez; i fins el moment, el darrer, l’integral dedicat a Sergi Jover, “Vestigis” 
(2011).
Per a aquest llibre, s’ha decidit que les composicions d’en Daniel arran de la creació del nou grup Darània vagin 
acompanyades d’alguns poemes, no tots, que els Túrnez & Sesé van musicar i gravar, només dels vius, una
 manera del tot inexacta d’entendre’ns, perquè els bons poetes aconsegueixen la gràcia de travessar el seu 
temps per romandre en el conscient, si més no de l’àmbit lingüístic al qual pertanyen. Els vius, els que 
segueixen de cos i esperit present, ho són amb contumàcia de l’empeny de fer créixer els seus corpus poètics.
El nostre autor, amb “Darània”, “Les cançons de gener” (2015) i “El silenci dels peixets” (2016), en paral·lel als 
Túrnez & Sesé, va sentir la necessitat de musicar els seus propis poemes, la modèstia i el seu recorregut li 
impedeix d’anomenar-los com a tals, encara que en molts casos en tenen la categoria. En aquest sentit, com a 
prèvia, ens sembla pertinent la disquisició sobre què cal entendre per poesia i cançó. La tradició sanciona, i hi 
estem d’acord, que la diferència rau en el fet que la poesia no hauria d’estar alliberada del màxim rigor ni 
subjecta a cap renúncia per, sense cap mena de restricció, volar a gran alçada, si molt convé, al lector li caldrà 
enfilar-se en una cadira o en una escala. Mentre que a la cançó li cal aliar-se d’amables repeticions fòniques 
mnemotècniques, i encara que pot intricar-se i dislocar la seva estructura bàsica, per ser efectiva no pot allunyar-
se’n gaire, introducció, estrofa, tornada, estrofa, tornada, pont musical, i encara repetició de tornada o coda,
 mirant de no destruir l’equilibri entre repeticions i alteracions d’un tema, per tal d’aconseguir la immediatesa,
 poder ser captada a la primera o com a molt màxim, a la tercera escoltada, sempre segons l’exigència...




dimarts, 14 de juny de 2016

Eixam. Vuit contes per a vuit veus

Eixam. Vuit contes per a vuit veus.
Camille Claudel, Zinaida Serebriakova, Jeanne Hébuterne, Marlene Dietrich, Dora Maar, Mercè Rodoreda, Édith Piaf i Sylvia Plath. Elles són les protagonistes d’aquests contes escrits per Sandra Comas que ens parlen de la seva vida i obra a través de la ficció. Algunes d’aquestes artistes van aconseguir èxit i reconeixement en vida, però d'altres, per circumstàncies històriques o personals, van veure com la seva obra restava oculta o ignorada durant molt de temps. La voluntat d'aquest recull és reivindicar els seus noms per mitjà d’uns relats en els quals l’autora imbrica realitat i ficció des d’una perspectiva personal i íntima, i ens apropa a l’essència de cadascuna d’aquestes artistes. 

Sandra Comas presentant Eixam a la Fira de Bellprat


En el pròleg escriu Marina Subirats:

Abelles que ens precediren


En sabem els noms, algunes dades, poques -on van néixer, quan van morir, potser el nom d’una cançó especialment famosa, o d’una pel·lícula, o d’una fotografia. Ens alguns casos, fins i tot recordem les seves cares, les seves imatges esplendoroses o amargues, somrients o patètiques. Són només vuit, triades entre els centenars de les que han trencat el sostre de vidre, de les que han aconseguit deixar, en algun lloc, una memòria, una traça de llum, una petjada. Tot i saber-ne alguna cosa, fins ara les coneixem només de lluny, un somriure, una anècdota, una vaga història d’amor. Podíem imaginar-les com a deesses, superbes i distants en la seva capacitat de  creació.
Sandra Comas acompanyada de Marina Subirats a Alibri


Però si llegiu aquest llibre, ja no les podreu oblidar. De cop, descobrireu que són les vostres germanes. L’autora ha aconseguit, en una pirueta màgica, fer-les parlar per a nosaltres, convertir-les en dones de carn i ossos, plenes de projectes, d’ansietats, de records, igual que tu i que jo, igual que totes. Les ganes de ser, la por de no aconseguir-ho, la incertesa respecte a la pròpia capacitat, l’èxit que fa tremolar d’emoció, l’amor, sempre, i sempre al final perdut. L’angoixa d’envellir i deixar de ser, de la soledat; la reclusió. I també el record alegre de dies antics quan tot era possible, quan Edith Giovanna Gassion va esdevenir la Môme Piaf o l’autoretrat de la Zinaida Serebriakova va tenir tan bona acollida que la va convèncer a seguir pintant. Aquells dies en que, sense que en siguem conscients, es decideix el nostre destí. Aquells dies que recordarem sempre, perquè marquen un abans i un després.

“Eixam” ens permet alhora fer diverses constatacions. La primera: les veus íntimes d’aquestes dones són les veus de totes les dones. De cop ens parla la Marlene Dietrich, o la Dora Maar, o la Mercè Rodoreda i la seva veu és tan autèntica que ens sembla que son les nostres veïnes, les nostres conegudes de sempre. Bé, a vegades no son exactament elles qui ens parla: és una dona que s’enamora d’un dels seus quadres, o una amiga que dialoga amb el bust d’alguna d’elles, o una lectora identificada amb un personatge. Però és la mateixa veu, igual i diferent, sempre veraç, sempre creïble, perquè és la més personal i alhora la més comú, aquella que xiuxiueja, es descabdella en l’ombra, lluny dels escenaris, quan una es parla a si mateixa. I llavors totes ens assemblem: fràgils, en un món que no és nostre, buscant un encaix i una transcendència difícils d’assolir, contra el vent dominant. En una societat d’homes que ni ens reclama ni ens necessita més enllà dels papers clàssics de mare-esposa-amant a què se’ns va destinar.
A la llibreria Barra Llibre de Sants, amb l'editor


La segona constatació és encara la similitud del desastre. D’aquestes vuit dones, dues es van suïcidar, tres van acabar recloses a casa o en un internat, una va créixer en un bordell, dues més van viure exiliades gran part de la seva vida. I això que eren dones excepcionals, amb algun do que les feia úniques, imprescindibles, i que moltes d’elles van viure l’èxit de les seves creacions. Dones que van anar més enllà del rol establert, que van voler ser alguna cosa més que una baula anònima de la cadena humana. Van voler tenir veu pròpia; tota una transgressió. I les transgressions es paguen amb moneda forta. Encara ara, encara avui. Potser la Camille Claudel ens queda més lluny, és una dona del XIX, quan encara tot havia de començar. Era una pionera, certament; ens va obrir camins, però a quin preu: quaranta anys enterrada en vida, l’obra destruïda, el nom tan perdut que hem tardat molts temps en recuperar-lo. Però la Silvia Plath és la nostra contemporània, és una noia d’ara mateix, alegre i plena d’il·luminacions, lluitant per expressar-se entre l’atenció als nens, el marit que esdevé famós, la factura per pagar, la urgència d’escriure. Sempre caldrà triar entre els dos camins? Sempre la transgressió de voler ser més enllà de la cuina ha de conduir a la culpa de no haver reeixit una família, a una vellesa solitària, que et recordi que no vas fer el que calia, que vas defugir el destí ancestral per endinsar-te en una ruta prohibida?

La tercera constatació és la més dolorosa: el fracàs irremeiable de l’amor. L’amor que s’entrega sencer, cos i ànima, i que devasta i colpeix fins a la mort. Encara aquí, similitud de les dones, vinguin d’on vinguin, vagin on vagin. L’amor traït, experiència constant. I experiència fatal perquè de l’amor s’esperava tot; n’he parlat sovint com “l’opi de les dones”, recordant altres opis antics, com la religió. Aquest l’hem deixat enrere, homes  i dones, però nosaltres seguim necessitant narcòtics per suportar la vida i els seus estralls, i res millor que l’amor. Que els narcòtics masculins, diner i poder, son encara més inquietants i destructors.

Però l’opi té conseqüències sovint terribles. La Jeanne Hébuterne que ens retorna la Sandra devia ser una dona tan jove i apassionada que ni el fill apunt de néixer va poder aturar la seva caiguda. Somiem amb amors així, que t’il·luminen la vida com un llampec! Sempre que no ens fixem, és clar, en el calvari que devia suposar viure amb un Modigliani que imposava el seu ritme destructor. Picasso era probablement un gran amant: Dora va ser una més de les seves víctimes, no solament per l’abandó, sinó fins i tot per la inducció a abandonar l’obra pròpia. Coneixem, més de prop, l’angoixa de la Rodoreda, temorosa durant anys del retorn de l’amat a l’esposa llunyana. I aquesta Sylvia lluminosa, noieta americana triomfadora, posant el cap al forn, per escapar de l’insuportable desamor!


Destins de dona, veus de dona, similars i irrepetibles, cadascuna amb la seva càrrega d’alegria i de dolor. Un eixam que batega incansable, però que avança també cap a la llibertat de ser. Gràcies, Sandra, per acostar-les a nosaltres, per mostrar-nos que les nostres vides no són petites perquè nosaltres no tenim els dons que elles tenien, sinó perquè som dones; i és de la petitesa, de la complicitat entre nosaltres, que surt la força per anar superant els vells mandats i per trobar el camí de la plenitud. Aquest llibre tan intens ens deixa un regust de tristesa, com si, al final de tant d’esforç hi hagués sempre el fracàs. Però ens deixa també la certesa de tantes i tantes dones que lluiten per ser allò que volen, i que ens ofereixen, en aquest esforç, novel·les i poemes, imatges i cançons que ens emocionen i ens fan tirar endavant, per seguir obrint el camí que elles van traçar també per a nosaltres.


                                                                                                                     Marina Subirats

dijous, 9 de juny de 2016

Contes cap-i-cua

Vint-i-cua. Vint-i-dos contes cap-i-cua de Daniel Ruiz-Trillo és segurament el llibre que entre titol i subtítol reuneix més guionets de tots els llibres escrits en llengua catalana i segurament en altres llengües.

Això és el que en pensa la prologuista Marina Antúnez:

I tu, com vols viatjar?

Hom, quan vol viatjar pel món, té diverses possibilitats. La més habitual és la de comprar-se un bitllet d’avió o vaixell, triar una destinació, una data i una companyia i anar on s’ha proposat. La segona possibilitat, també força comú a manca de calerons, és la de mirar a la televisió un documental d’aquests de viatges i empassar-se’l sencer, potser i amb sort podràs sentir-te com si en fossis el protagonista. Una altra opció és la deixar-se convidar per aquells amics que tothom té, tan i tan viatgers, i que sempre acostumen a passar-te sencer, és clar, el reportatge de vídeo o fotogràfic de les vacances a Seül o Sevilla, si tenim sort que el destí sigui bonic o interessant. I si no ho és, també és ben bé igual perquè el reportatge te l’empasses sí o sí.

Daniel Ruiz-Trillo

 Encara ens queden més possibles ocasions per a viatjar: a través d’una pel·lícula o d’una propaganda en una revista que has llegit mentre esperaves que la secretària del dentista cridés el teu nom, capbussant-nos en una d’aquelles novel·les que parlen d’Itàlia, Sant Petersburg, Estocolm o Transilvània, o bé veure programes on la protagonista et porta als llocs que mai podràs veure tu, sinó només els famosos que conviden en nom de la Experience, un terme anglès que sembla que té més categoria que la paraula catalana Experiència.


Però no m’allargo més, només acabo dient-vos que per a mi hi ha una manera màgica de viatjar de veritat i és llegint aquests contes d’en Dani Ruiz-Trillo que teniu entre els dits. Aquí podreu llegir un diari des d’un racó del País Basc, veient passar cotxes des d’una carretera d’Occitània, tastant alguns plats francesos, potser sense veure-hi gaire o des d’un hotel de mala mort de la Pisa italiana, xerrant portuguès en una conversa entre pipes valencianes, on tots serem tot, o a Torà de vacances, maleint les novetats a l’Afganistan al costat d’una holandesa rossa i alta, o declarant una Catalunya independent a la Viquipèdia. A Barcelona, com qui roda al món i torna al Born, tot i que l’autor no sigui de la Barcelona capital, però sí que molt dels nostres músics, la nostra gent, les nostres manies i els nostres costums. Perquè amb ell, en Dani, podreu viatjar com si fóssiu a casa, sentint-vos còmodes.  I no haver de fer res com els peixos, o fer-ho veure, mentre treballem a la fàbrica de Gavà, sentir com la crisi ens ha retallat la rutina i com el mar de l’Escala ens posa nostàlgics recordant les trobades frec a frec de bons amics poetes recitant plegats aquell estiu, uns a Figueres, d’altres a Navata, o a Castelló d’Empúries, o a Darnius, però junts. En aquests contes, em fa l’efecte que tots i totes ens hi veurem reflectits. Vint-i-dos i palíndroms, que no és poca cosa. I a poc a poc es teixirà la tela de la lingüística i de les virtuts i els seus defectes sense “r” i sense cap MB, amb paraules curtes ho expliquen tot, i finalment, amb la desfeta quotidiana, una història que podria ser massa real per a ser certa però que mai no serà massa certa perquè un dia sigui real.  Amb el cor us desitjo que gaudiu tant dels contes com ho he fet jo tota aquesta estona. Gràcies pel regal, Dani.

                                                                                                                      Marina Antúnez