Col·leccions de Voliana Edicions

Entrevol (assaig), Voliac (narrativa) Voliac. Retorn al sol (ciència-ficció), Memòria, Voliac Poesia (poesia)

dilluns, 16 de gener de 2017

Presentem "Cròniques de Kaneai" de Raquel Picolo

Cròniques de Kaneai  de Raquel Picolo és un recull de contes fantàstics, la majoria dels quals transcorren a Cerbi (Valls d’Àneu, Pallars Sobirà). La natura hi és omnipresent i s’hi trenen dues melodies ben diferents, la de l’alta muntanya humanitzada, on es barregen pagesos i estiuejants, i la fantàstica, que brolla de les esquerdes de la terra, de les roques i dels salts d’aigua. La música i el silenci. 

Contrast entre un paisatge geogràfic concret, fet de muntanyes, rius, prats i cases de pedra amb llosats, i les històries narrades, ocultes, que surten de les fissures, esbiaixen i tenyeixen l’espai de colors desconcertants i  pinten  un univers de límits imprecisos. La muntanya com a un entorn que desperta records i malsons, que propicia desvetllaments personals i històries fora de lloc.
També hi ha petites dosis d’experimentació narrativa, en especial al conte Kaneai, que es podria titular perfectament  l’art de la fuga:

Es va despertar. L’Enric dormia al seu costat i això era bo, però no sabia on era. Va veure la porta de fusta rústica, eren al poble del pare! Va saltar del llit i va caminar descalça cap al lavabo. Li agradava notar la textura orgànica de les fustes velles als peus. Va espiar per la porta entreoberta de l’habitació dels seus amics: dormien. Abans d’entrar al lavabo va seure a la butaca de la sala. Tremolava. Acabava de visitar en somnis Kaneai , el temple de l'esperit i de les arts. La sala gran de meditació, el claustre japonès i el gong. El seu pare li ho havia explicat diverses vegades, els dos asseguts a la mateixa butaca que ara ocupava ella. El cor li bategava molt fort. La idea d’haver heretat el somni del seu pare l’esborronava. Va tornar al llit corrents, sense anar al lavabo, es va abraçar a l’Enric i es va adormir. 


L'autora diu: "Quan vaig enviar l’original de Cròniques de Kaneai al Jordi Solé Camardons de Voliana Edicions em va dir que era un llibre diferent de La nit als armaris. Sí, ho és, no perquè ho hagi buscat sinó perquè és el que tocava, el que m’ha sortit de natural. 
Cròniques de Kaneai ha pogut néixer perquè abans hi ha hagut La nit als armaris, que va posar la primera fita i va deixar el terreny preparat per posar ara la segona. Els dos reculls de contes són germans, diferents però germans, i estic molt contenta que visquin a la mateixa casa, a Voliana edicions.
Cròniques de Kaneai és un llibre que recull set contes fantàstics, sis dels quals passen a Cerbi (Valls d’Àneu), perquè és el meu poble natal i en conec les pedres i les aigües, però podrien passar al Vallès, al Maresme, a Barcelona o a la Xina. La narració onírica, els vampirs, els monstres i les realitats paral·leles són universals. Però no serien ben bé iguals, perquè l’espai sí que compta: les pedres, l’arquitectura, les valls glacials del Pirineu.
Des del primer moment volia escriure contes fantàstics, saltar per damunt de les lleis de la física i del sentit comú, però el que em sortia no m’agradava. Vaig haver d’escriure un bon grapat de contes realistes per deixar volar la fantasia, uns quants formen el primer recull La nit als armaris, on hi ha un conte titulat El pou impossible que apunta cap a on volia tirar el meu fantàstic. Des d’aquí, des de l’impossible, em vaig treure la faixa que emmordassava la meva imaginació i vaig començar a parir els contes de Cròniques de Kaneai."



divendres, 9 de desembre de 2016

Planeta mut

Reproduïm aquí la ressenya que sobre la novel·la "Planeta mut" de Jordi Solé Camardons va publicar l'escriptor Manel Joan i Arinyó al digital "La Veu del País Valencià". El llibre és una reescriptura de la novel·la "Els silencis d'Eslet" amb què l'autor va guanyar fa vint anys el Premi Juli Verne de ciència-ficció.
                                                                     Planeta mut
Imagineu-vos que som a l’any 2103 del nostre calendari. Els humanoides del planeta Eslet, de la galàxia Otz, són un pèl més baixets que els humans. Amb la pell bruna i una vista i un olfacte extraordinaris; però són sord i muts.
            Tot i que els humans els van ensenyar una escriptura limitada, transmeten la majoria dels seus missatges mitjançant els gestos, les mirades, l’olfacte, els tocaments... Destaquen les seues representacions teatrals. I practiquen tècniques respiratòries per curar-se qualsevol mal i per controlar l’ejaculació com fan els partidaris del tao sexual. Els únics matrimonis legals del planeta són els trimonis, formats per un home i dues dones. El costum fa que dues dones que s’agraden triïn un home que els agradi a les dues. En aquell planeta les femelles tenien la paella pel mànec.


            L’impuls que mou els esletians és la felicitat. De fet, allí no hi ha hagut mai disturbis. Com que no poden parlar, és molt difícil mentides. Desconeixen l’existència de la guerra.
Un teraqüi que treballa a Eslet fa reflexions sobre aquest planeta en el seu diari personal, i ens explica la vida d’aquella gent. Segons la seua opinió, la base del benestar dels esletians rau en els trimonis, en el gaudi sexual.
                        Però la felicitat esletiana estava condicionada per un ordre establert que prohibia l’amor en parella. Aquí comença la distopia. Els conflictes s’inicien quan uns esperits lliures es rebel·len contra aquell ordre (im)perfecte i reclamen el dret a gaudir en parella i a formar unions estables, o transitòries, de dues persones en comptes de fer un trimoni a la força.

Magnífica novel·la de ciència-ficció molt recomanable fins i tot per als que no són consumidors habituals d’aquest gènere. (jo, per exemple.) Solé i Camardons entona un cant a la llibertat i a l’amor amb esplèndides dissertacions sobre política, conflicte, lideratge, dansa, sociolingüística,  etc.

                                                                                          Manel Joan i Arinyó


diumenge, 4 de desembre de 2016

Parlen les autores de Basc per a catalanoparlants

Reproduïm aquí els parlaments que van fer les professores Beatriz Fernández i Anna Pineda en la presentació el 25 de novembre del seu llibre Basc per a catalanoparlants.
L'editor havia remarcat en l'inici de la presentació que aquest llibre s'havia publicat a la col·lecció d'assaig Entrevol de Voliana Edicions, on d'onze títols 8 són de sociolingüística i s'hi troben títols tan significatius com "Poliglotisme passiu" d'un pedagog precursor de la sociolingüística com Delfí Dalmau, l'únic llibre en català de Juan Carlos Moreno Cabrera, èxits de venda de la sociolingüística com "Sociolingüística per a joves del segle XXI", testimonis tan interessant com "Ajudeu-me" de la brasilera Eliana Freitas o el recent "Teoria lul·liana de la comunicació".

Parlament de la professora basca Beatriz Fernández:

Bona tarda
Hay muchas y muy diversas formas de percibir las lenguas. Por ejemplo, es probable que un catalanohablante, como cada uno de ustedes, perciba que el euskera es una lengua muy diferente a la suya. Si nunca ha tenido la oportunidad de aprender  o al menos estudiar euskera, con seguridad entenderá poco o nada de una conversación entre vascófonos. Incluso, puede que cuando se inicie en el estudio de la misma, encuentre sobre todo diferencias y no concomitancias entre ambas lenguas.
Sin embargo, no es este sino el punto de vista contrario el que hemos tomado nosotras en este libro: en contra de lo que pudiera parecer, dos lenguas tan distintas como el euskera y el catalán se parecen mucho la una a la otra. Quizá no a primera vista, donde las diferencias se hacen más evidentes, pero sí cuando buscamos con la mirada y penetramos en los aspectos más íntimos y recónditos de las lenguas. Hay quien se detiene en las diferencias y no mira más allá, y eso es por supuesto legítimo, pero también estamos los que preferimos navegar en mares más profundos y buscar la esencia de las lenguas. Y ahí en lo más íntimo, las lenguas son básicamente iguales.  
Tampoco queremos engañar a nadie. Esto que decimos sobre el euskera y el catalán, podríamos decirlo sobre dos o más lenguas cualesquiera. Digamos que para nosotras cualquier lengua natural, en la medida en que es un exponente de una misma capacidad humana, innata y universal, se parece a cualquier otra lengua elegida al azar.
Dicho esto, nosotras hemos partido de una lengua en particular, el euskera, y hemos tratado de aproximarla no a los hablantes de cualquier lengua sino a los hablantes de catalán. Por lo que en estas páginas describimos, analizamos y comparamos ambas lenguas y no otras. Al hacerlo, necesariamente hemos hablado de cuestiones que difícilmente sobrepasan los límites de los foros de lingüistas, filólogos  o al menos de iniciados en la materia. Por poner un ejemplo, hemos hablado de cómo se ordenan las cosas en una lengua y otra. Cuando digo cosas, quiero decir, por ejemplo, dónde se coloca el sujeto, dónde el objeto y dónde el verbo. O por poner otro ejemplo, cómo se marcan en ambas lenguas el sujeto y el objeto.
Normalmente (y es muestra de la buena salud de la población), estas cuestiones no se tratan cuando uno no es un adicto a las lenguas, como lo somos nosotras sin remedio. Estas cuestiones suelen además despertar cierto recelo e inseguridad en los hablantes (¿he dicho algo mal? ¿está esto o aquello mal dicho en catalán, en euskera? ¿debo corregirlo?) o simplemente desinterés (puff, lengua, deja-deja) recordando seguramente las clases de gramática normativa de la escuela. Por eso, y porque en este caso, nosotras no buscamos interlocutores expertos que discutan con vehemencia y pasión sobre la naturaleza de un morfema, con tanta entrega que por un desencuentro intelectual puede llegar la sangre al río, hemos tratado de aderezar el texto con otras muchas cuestiones que circundan las lenguas y que posiblemente interesen más a los hablantes saludables, como la historia de sus gentes, la cultura, la gastronomía, la literatura, el cine…
También aquí hemos buscado referentes comunes. Hay semejanzas sangrantes como una Guerra Civil aún no resuelta; hay semejanzas también dramáticas como la dictadura y sus estertores y el eco desgarrado de los mismos en las lenguas y los hablantes. La represión lingüística, la prohibición, el exterminio lingüístico, cultural, ideológico. Afortunadamente, hay otras semejanzas más esperanzadoras como la transmisión de la lengua a pesar de la represión, la recuperación de la misma en ámbitos geográficos en los que se había perdido, y el acceso a ámbitos sociales poco o nada explorados previamente. La normalización y estandarización que permite entre otras muchas cosas que los periódicos se publiquen en determinada lengua o que el pronóstico meteorológico, que tanto preocupa a la población, se dé en dicha lengua y no en otra distinta; que se filmen las películas no en lenguas mayoritarias como en inglés o castellano sino en otras más humildes quizá pero no menos orgullosas como en euskera y en catalán. Y por último, hay otras semejanzas incluso más lúdicas y placenteras, como la gastronomía que es parte inherente a la cultura vasca y que compite por los primeros puestos del ranking mundial con los grandes chefs de la cocina catalana.

De pequeña, de niña, cuando tenía dolor de cabeza, único mal que padezco ya desde entonces, mi ama disolvía una aspirina en agua sobre una cuchara y le añadía un poco de azúcar. Aquello hacía más soportable el sabor amargo a una niña con un paladar ya entonces muy bien adiestrado en los grandes secretos de la cocina vasca. No sé si las cuestiones de las lenguas y especialmente aquellas en las que nosotras trabajamos, es decir, la sintaxis, la gramática tienen el sabor amargo de una aspirina. Para nosotras no, es evidente, pero sí para muchos otros hablantes. Es por eso que hemos endulzado el texto para que los hablantes de catalán puedan disfrutar del euskera y de su propia lengua quizá no con la pasión con la que nosotras disfrutamos de las mismas, pero sí al menos con curiosidad, con interés y sin temor. Al fin y al cabo, la lengua forma parte de nuestra idiosincrasia biológica, pero también de nuestra identidad cultural, de nuestro devenir histórico y también, esperemos, de nuestro futuro a corto, medio y largo plazo.



I aquí el parlament d'Anna Pineda:

Arratsalde on! Moltes gràcies per ser aquí: els que veniu de prop, el que veniu de lluny, els que m’heu volgut acompanyar en un dia que per mi és tan bonic, i els que no em coneixeu però us heu interessat per aquest llibre, per aquesta petita joia que avui presentem i que és una realitat gràcies a Voliana Edicions i el seu editor, Jordi Solé Camardons, que hi van creure des del primer moment.
Permeteu-me que us expliqui una història. Que és, de fet, la meva història.
Un dia, quan tenia 14 o 15 anys, vaig entrar en una botigueta d’un poble del nord de Navarra. Érem allà amb la família, havíem anat a passar-hi uns quants dies de vacances. Vaig traspassar la cortineta que separava la botiga del carrer, i de cop vaig ser conscient de moltes coses. Podríem fins i tot dir que vagi tenir una revelació! Jo era allà, a poques hores de cotxe de casa meva, i no entenia absolutament res de la interacció que presenciava entre la dependenta i els clients. I de cop, potser perquè les llengües ja em començaven a interessar de manera, diguem-ne, desmesurada, vaig decidir-ho: al setembre, quan tornés a Barcelona, començaria a estudiar basc sí o sí.
Però hi havia un problema: a l’Escola Oficial d’Idiomes de Barcelona només s’hi podia anar a partir de 16 anys, i jo no els tenia! No sé quin record té l’Aduna, que avui és aquí amb nosaltres i que és professora de l’Escola Oficial, d’aquella vegada, ara ja fa una bona colla d’anys, aquella vegada que, a principis de curs, van rebre la petició d’uns pares que volien inscriure la seva filla al primer nivell de basc, encara que no complís el requisit de l’edat. No sé com ho van viure des del Departament d’Èuscar, però sí que sé com ho vaig viure jo: per mi allò va significar un autèntic regal. Des de l’aleshores, i durant 5 anys (de primer a cinquè curs), el basc va ocupar un lloc primordial del meu dia a dia. Al principi, jo encara no sabia com n’arribaria a ser, d’important, per a mi, aquesta llengua.
D’entrada, sempre sentim dir que és bo aprendre anglès, alemany o xinès, que això ens ajudarà a trobar feina i progressar. Però, ves per on, per a mi acabaria sent el basc, aquella llengua petita, tan estranya i tan propera alhora, la que m’obriria més portes. En vaig tenir els primers senyals quan vaig començar els estudis de Filologia Catalana, just aquí al costat, a la Universitat de Barcelona, amb professors magnífics com la Neus Nogué, que avui ha acceptat d’acompanyar-me en aquest dia tan especial. Allà, en les assignatures de sintaxi, d’antropologia lingüística, de tipologia i tantes d’altres, ja anava veient que moltes coses que m’explicaven com a característiques un xic exòtiques d’algunes llengües, jo de fet ja ho coneixia i ho tenia integrat gràcies al basc. Ja sabia que hi havia llengües que posaven una marca diferent al subjecte segons si volíem dir que l’Andreu vindria a la presentació o que l’Andreu havia llegit el llibre. A classe de sintaxi m’ho explicaven parlant de verbs inacusatius, inergatius i transitius, però això, màgicament, ja ho havia interioritzat a les aules de l’Escola Oficial, gràcies a la destresa de l’Aduna, la Goretti i la resta de professors. Recordo també el dia que la professora Carme Junyent, a antropologia lingüística, ens parlava dels sistemes de parentiu en les llengües del món: de seguida vaig tenir clar que volia fer un treball sobre el sistema basc, perquè justament exemplificava una cosa que per a nosaltres, parlants romànics, és força curiosa: el fet que jo, per parlar de la meva germana, parlaré de la meva ahizpa, però si en canvi és un noi el que us parla de la seva germana, parlarà de la seva arreba. I el mateix amb els germans, és clar. Podria anomenar també el dia que a classe ens parlaven dels sistemes numerals, i en concret de la vigesimalitat. Ens van posar l’exemple, ben conegut, del francès, on per dir 80 diuen quatre-vingt; i a mi em feia gràcia pensar que el basc encara en tenia més, de vigesimalitat: per dir 40 diuen dues vegades 20, berrogei; i per dir 60, tres vegades vint, hirurogei i així anar fent. Ja ho veieu, doncs, algunes coses eren petites curiositats lèxiques o morfològiques, d’altres eren grans nocions de la sintaxi universal, però sempre, en tots els casos, per a mi saber basc va ser un puntal molt valuós.
Jo aleshores, en aquells primers anys d’anar dues o tres tardes setmanals a l’EOI del Raval, encara no sabia que el basc, de fet, acabaria sent important fins i tot per la meva trajectòria professional. No m’hauria pensat mai que acabaria fent una tesi doctoral on compararia aspectes de la sintaxi de les llengües romàniques amb la del basc; no m’hauria pensat mai que acabaria treballant, ara mateix, fent recerca lingüística, en un centre de Baiona, a Iparralde, al País Basc francès, com si fos la nostra Catalunya Nord. I el que sí que segur segur que no m’hauria pensat mai és que un dia m’escriuria una professora de la Universitat del País Basc, la Beatriz Fernández, per proposar-me que participés en aquest projecte. Un projecte que em permetia lligar les meves dues grans passions lingüístiques: el català i el basc, i sobretot tot el que els envolta: dues cultures extraordinàries, dues històries plenes de vicissituds, dos entorns socials no sempre fàcils, dues gastronomies igualment delicioses... en fi, dos món que en el fons no són tan diferents.
Ara que dic això que “no són tan diferents”. Si us heu fixat en la portada del llibre, a sota de “Basc per a catalanoparlants” hi teniu el subtítol de l’obra, que us diu que el basc i el català en el fons s’assemblen molt. I per què ho diem, això? No, no és només un truc de màrqueting. Ho diem perquè, si partim de la hipòtesi que tots els éssers humans comparteixen una gramàtica universal, ens adonarem que de fet les nostres dues llengües tenen moltes característiques en comú. Sense anar més lluny, tant en basc com en català podem ometre el subjecte d’una frase: podem dir perfectament “Sóc de Barcelona”, i en èuscar: Bartzelonakoa naiz. En canvi, en llengües que ens semblen molt més properes, com el francès o l’anglès, això de menjar-nos el subjecte no ho podem fer, i hem de dir Je suis de Barcelone o I am from Barcelona. El basc i el català, doncs, no són tan diferents. De fet, podríem dir que les frases en una llengua i en l’altra tenen el mateix ordre, però exactament a l’inrevés: M’explico: al llibre fem servir la idea que el basc és el món al revés del català, és com si miréssim el reflex de la nostra llengua en un mirall, on tot és igual però al revés. Potser heu estat perspicaços i ja us heu fixat en la composició de la frase Bartzelonakoa naiz, que és exactament ‘Barcelona...de...sóc’, Bartzelonakoa naiz.
Però bé, no deixeu que en aquestes hores d’un vespre de divendres una lingüista s’arrenqui a parlar de sintaxi, perquè potser demà encara hi seríem!
Deixeu només que us digui, per acabar, el que per mi ha esdevingut una petita gran veritat. I me n’he adonat amb els anys, després d’aprendre a parlar diverses llengües. Aquesta petita gran veritat és que el basc és la llengua més agraïda d’aprendre, de totes les que jo he après, si més no. No us imagineu l’alegria que llegia a les cares de les primeres persones amb qui vaig intercanviar poques frases quan, després d’haver acabat el primer curs a l’EOI, vaig anar al País Basc: jo era conscient que no podia dir més de quatre frases seguides, que a vegades en comptes de dir gràcies deia sisplau, i tantes altres coses, i ells, els interlocutors, aquella mestressa d’un baserri on havíem parat a comprar una mica de formatge, o aquell home a qui havíem de preguntar com s’anava a no sé on, tots ells, tots els meus primers interlocutors, també ho sabien, que no parlava bé, però se’ls omplia la mirada de joia, i tot eren paraules d’ànim, d’admiració i de felicitació. Jo, en el fons, no pensava que estudiar basc meresqués cap felicitació especial: el basc, en si, i en el bon sentit, era una llengua com una altra. Perquè sí, és veritat que sovint tenim al cap que el basc és una llengua difícil, però hem de ser conscients que aquest concepte és només relatiu: vull dir que el basc només difícil en la mesura que el comparem, per exemple, amb l’italià: sí, per a un catalanoparlant aprendre italià és segurament més senzill que aprendre basc, però el basc en si no és una llengua difícil. Si no, digueu-me què deu implicar per a un anglès aprendre la morfologia verbal d’una llengua com el català, una forma diferent per a cada temps i cada persona, quan ells, en anglès, tenen tan poca variació? I us imagineu la batalla d’un anglòfon per aprendre el gènere de les paraules, que si la taula que si el llibre, quan això del gènere és un concepte inexistent en la seva llengua? En fi, vigileu, que em torno a arrencar a parlar de llengua, i és hora d’anar acabant.
Només espero, per acabar, que aquest amor que em lliga a les dues llengües que avui són protagonistes també us arribi a vosaltres quan llegiu el llibre.

Zer esan ahal dut, bukatzeko? Mila esker guztiei etortzeagatik. Mila esker bi hizkuntza hauek maitatzeagatik. Moltes gràcies per haver vingut, moltes gràcies per estimar, com jo, el basc i el català.


dilluns, 28 de novembre de 2016

Gure hitzak, les nostres paraules

Compartim aquí el parlament que va fer Neus Nogué Serrano, professora del Departament de Filologia Catalana i Lingüística de la Universitat de Barcelona, el 25 de novembre de 2016 a la llibreria Alibri en ocasió de la presentació del llibre "Basc per a catalanoparlants".

El llibre es presentarà també el 16 de desembre a Can Alcover, Palma a les 19h i el 17 de gener a la llibreria Fan Set de València.

Gure hitzak, les nostres paraules

Arratsalde on, bona tarda!
Primer de tot, eskerrik asko, moltes gràcies, a Beatriz Fernández i Anna Pineda per haver-me fet dos regals: l’oportunitat de llegir aquest llibre quan tot just acabava de sortir del forn i l’oportunitat de participar avui en aquesta presentació.
Abans de començar el llibre jo ja sabia que tenia coses en comú amb l’Anna: va ser alumna meva ja fa uns anys a la Universitat de Barcelona, i també ens uneix el país on vivim, i evidentment la llengua que parlem i la passió per l’estudi de la llengua que parlem.
D'esquerra a dreta: Neus Nogué, Anna Pineda, Beatriz Fernández i Aduna Olaizola

Amb la lectura del llibre, i d’algun dels correus que hem intercanviat aquests dies, he descobert que amb la Beatriz també tenim coses en comú: som, any amunt any avall, de la mateixa generació, i per tant compartim algunes vivències. Més enllà de les més generals vinculades a la nostra generació (el final del franquisme, la Transició…, que surten en el llibre), la Beatriz em parlava de música en un correu, i citava un fragment d’una cançó de Lluís Llach, “Laura”, que per mi no és una cançó qualsevol: és la cançó de bressol que li cantava a la meva filla.
I potser que comencem a parlar del llibre. Aquest Basc per a catalanoparlants (o de com dues llengües tan diferents s’assemblen tant), que té un subtítol una mica optimista, és un llibre difícil de classificar, des del punt de vista del gènere textual. Potser podríem dir que és un assaig, perquè a sota d’aquest nom hi caben textos molt heterogenis, però jo no diria que és un assaig. ¿Un llibre de divulgació? Potser sí, però no és el típic llibre de divulgació. En definitiva, aquest llibre és, primer de tot, una sorpresa, una sorpresa molt agradable. Per les coses que explica, per com les explica i pel format tan original que té.

A més de ser un llibre sobre el basc adreçat a catalanoparlants, Basc per a catalanoparlants és un llibre d’introducció divulgativa a la lingüística. Les autores comparen l’estructura de la llengua, de les llengües, amb un lego, però és que el llibre també és un lego: una combinació de moltes peces de mides i colors molt diferents.
En el llibre hi ha lingüística general, conceptes bàsics, i també lingüística basca i catalana. Sobretot sintaxi i una mica de morfologia. En cada capítol la cosa va avançant i, dintre del caràcter introductori, es va complicant. Comencem sabent que el basc, com el català (aquí, efectivament, les dues llengües s’assemblen), és una llengua pro-drop, o com es diu ara, “que segueix el paràmetre del subjecte nul”, és a dir, que té sovint oracions sense subjecte explícit. I també que el subjecte va davant del  verb, com en català. Però de seguida descobrim que quan entrem al sintagma verbal les coincidències generals s’acaben. Per dir-ho amb un exemple del llibre, per dir “(jo) he pensat en tu” en basc es diria (primer ho diré amb paraules catalanes) “(jo) tu-en pensat he”. En basc, “(nik) zugan pentsatu dut”. No hi ha preposicions, hi ha postposicions (zu-gan), i l’auxiliar i el verb també van al revés (pentsatu dut). La cosa es complica més, perquè el basc és una llengua ergativa (això té a veure amb les construccions inacusatives del català i altres llengües). Diríem que en basc a les oracions on el verb no té complements, el “subjecte” és equivalent, té el mateix cas, que el complement directe de les oracions amb verb transitiu.
No continuaré amb la sintaxi, ni entraré en la morfologia, en la complexitat de la morfologia basca. No pas perquè no us vulgui avorrir, segur que us agradaria, sinó perquè no en sé prou i, a més, és qüestió que llegiu el llibre.
Presentació a la Universitat de Barcelona

I un dels aspectes més originals del llibre és la manera com està teixit. En lingüística textual també fem metàfores, i diem que un text és un teixit. Doncs bé, a Basc per a catalanoparlants la manera com s’entrelliguen els diferents fils és molt original. Per exemple, per parlar dels constituents bàsics de l’oració, els arguments, es parla d’actors principals, i per parlar dels que poden no aparèixer-hi, els adjunts, d’actors secundaris. I d’aquí es passa a parlar de cinema basc i de cinema català.
Els datius es teixeixen amb la guerra civil i la postguerra, i amb la història familiar de la Beatriz en aquella època tan dura. Sempre penso que, sense gratar gaire, de la història familiar de cadascun de nosaltres se’n podria fer una pel·lícula, o una obra de teatre, o un conte, o una novel·la. Ella ens fa una narració preciosa de la seva. I aquí surten l’Obaba de Bernardo Atxaga, la Sinera d’Espriu, la plaça del Diamant de Mercè Rodoreda (aquesta novel·la forma part de la meva història personal). I jo a totes aquestes obres hi afegiria, parlant de narrativa basca, no sé si la Beatriz i l’Anna hi deuen estar d’acord, el Bilbao – New York – Bilbao de Kirmen Uribe.

Presentació a la UAB

Entre altres personatges principals, la Beatriz explica com va viure aquella època, la de la guerra i la postguerra, Koldo Mitxelena, que després va ser un dels lingüistes més importants que ha tingut l’estudi del basc. I també ens parla d’afusellaments, i del bombardeig de Gernika. I un veí de casa, a Ulldemolins, el poble del Priorat d’on era el meu pare, era a Gernika el dia del bombardeig com a soldat republicà. Tot queda teixit. Però encara hi ha més: els poemes i cançons que reprodueix la Beatriz en aquest capítol del llibre els ha traduït la Maria Cabrera, també exalumna, i ara professora del nostre Departament.
La Beatriz i l’Anna parlen d’experimentadors, concepte semàntic que està estretament vinculat a la sintaxi. I si parlem d’experimentar ens és molt fàcil parlar també de l’escola. Aquí a Catalunya el model lingüístic de l’àmbit educatiu és de primera importància, i a Euskadi també. La Beatriz ens explica la seva història lingüística més personal. Com els seus pares, que no parlaven basc, no només li van transmetre la seva pròpia llengua, el castellà, sinó també la de la terra on vivien, el basc. I això ho van fer portant-la a una ikastola, cosa que als anys seixanta no era fàcil, perquè les ikastoles eren projectes sortits d’iniciatives individuals i havien d’esquivar la clandestinitat. Parlant de la seva immersió en el basc, a la ikastola i als caserius on anaven als estius, la Beatriz ens transmet alguns dels records, contes i històries d’una infantesa feliç; per exemple, l’esquarterament d’un besuc a classe. Però malauradament, el llop també hi apareixia de tant en tant. En forma de Procés de Burgos, per exemple. I des del punt de vista de la lingüística, això dels experimentadors i els datius ens permet fer un altre pont bonic entre basc i català que s’explica en el llibre: el verb cridar en basc és deitu, i a més del significat bàsic també té el de ‘telefonar’. Igual que passa en algunes varietats del català, com ara l’eivissenc.
Les autores

Tots sabem que el basc té una certa variació dialectal. Al llibre aquesta qüestió s’introdueix en els últims capítols, justament quan es parla del procés d’unificació del basc, dels procés d’estandardització de la llengua, de les dificultats que comportava reduir la variació, dels criteris que es van aplicar, i de la importància que va tenir aquest procés, que també es remunta als anys seixanta, per a la recuperació d’una certa normalitat en l’ús de la llengua. I el llibre s’acaba fent-nos venir gana: de les barres de pintxos a les estrelles Michelin que tant abunden en la cuina basca… i en la catalana.
Les estructures de datiu que no formen part del basc unificat, del batua, ens porten, al llibre, a un altre àmbit de la lingüística: la distribució dels diferents registres, que els nostres estudiants, els de totes nosaltres, no sempre tenen clara: el col·loquial, on surten aquestes variants dialectals i altres, per als usos informals, i l’estàndard, el batua, per a les exposicions orals a classe, per exemple. Quan arribem al final del llibre, doncs, hem anat més enllà dels límits de l’oració i les autores ens han acabat parlant de variació funcional i de registres, un àrea apassionant de l’estudi de les llengües.
Heu tingut sort que us havia de parlar del llibre, perquè si no us hauria pogut parlar d’altres aspectes, més personals, de la meva fascinació per la llengua basca i de la meva estima per Euskadi. De la primera consciència de la diferència, dels primers contactes amb els bascos com un poble diferent: el “Josechu el vasco” del TBO, que els que ja teniu una edat potser recordeu (ple de tots els tòpics, com és fàcil d’imaginar); de l’època escolar en què ens feien estudiar “las regiones y provincias españolas” i vam descobrir (ni el franquisme ho va poder impedir) que “las provincias vascongadas” no eren com les altres: el nom de la província no coincidia amb el de la capital, com acostumava a passar, i no tots eren noms en castellà, per molt que ens ho volguessin fer creure. Allà passava alguna cosa…
Tampoc us he parlat dels meus petits contactes amb la música basca: dels concerts conjunts del cor Fontana, de Barcelona, amb el cor Luberri de Donostia i les cançons en basc que hem cantat tots junts, a Donostia i a Barcelona (“Maitia nun zira” i “Agur jaunak”), ni de les cançons de Mikel Laboa que més m’agraden: “Txoria txori”, l’ocell, i “Gure hitzak”, les nostres paraules. Ben mirat, però, parlant del llibre Basc per a catalanoparlants, us he parlat de les nostres paraules, les basques i les catalanes, les de tots nosaltres. Eskerrik asko, mila esker, benetan, moltes, moltíssimes gràcies, de debò, per haver-me donat l’oportunitat de viure aquesta experiència. Haver-me, amb cas datiu, tant en basc com en català.

Neus Nogué Serrano
Universitat de Barcelona

Barcelona 25 de novembre del 2016



divendres, 4 de novembre de 2016

Basc per a catalanoparlants

Basc per a catalanoparlants (o de com dues llengües tan diferents s'assemblen tant) de les professores Beatriz Fernández i Anna Pineda ja és a les llibreries.
Si heu obert aquest llibre per qualsevol pàgina, ja us haureu adonat que, de fet, no es tracta d’un típic manual de gramàtica. El llibre que teniu a les mans conté, és clar, nocions de gramàtica del basc, però no és només això, ni de bon tros. Hi trobareu una bona dosi de passatges novel·lats, referències històriques i culturals, tastets de gastronomia... i més! Tot plegat per endinsar-vos, de manera entretinguda, en el funcionament de la llengua basca, guiats per la ploma amena i alhora rigorosa de la professora Beatriz Fernández, amb l’ajut de la traductora Anna Pineda, que ha adaptat per al públic catalanoparlant aquest llibre. De fet, tal com es llegeix al subtítol de l’obra, els lectors s’adonaran que el funcionament d’una llengua aparentment tan llunyana i diferent com el basc és, en el fons, molt semblant al funcionament del català. Es tracta, en definitiva, de descobrir, llegint, que la gramàtica basca i la catalana s’assemblen més del que hauríem pogut imaginar, com, de fet, s’assemblen les gramàtiques de totes les llengües.
El 25 de novembre el presentarem a la llibreria Alibri de Barcelona.

dilluns, 17 d’octubre de 2016

La nit als armaris, revisitat

Quatre anys després de la publicació a Voliana Edicions de "La nit als armaris" de Raquel Picolo, l'autora ens ofereix una nova edició revisada, revisitada, amb petits canvis significatius i ens regala una presentació sobre els orígens i els camins de les seves dèries literàries que reproduïm parcialment aquí:

Vaig néixer a Cerbi (Valls d’Àneu), a més de mil quatre-cents metres d’alçada, als anys seixanta. Un poble sense rètols als carrers ni llibres a les cases. Bé, no és del tot exacte, per exemple, a casa nostra teníem llibres d’alemany i tot, de les dues tietes que havien estudiat, però estaven oblidats en baguls al cap de casa i ningú en parlava ni els tocava. És possible que a l’estudi o a casa del mossèn n’hi hagués algun altre, però no eren importants, tothom feia com si no existissin. Els pares tenien clar que havia d’anar a escola, perquè la veien com a l’única via per sortir de pagès, però per ells només significava aprendre números i lletres, saber portar els comptes i interpretar correctament els documents que imperaven en el món urbà i, de vegades, irrompien al poble. Saber entendre un contracte o les notícies del diari. No pensaven que llegir podia ser un plaer, un entreteniment o una bona gimnàstica per a les neurones. Ningú sabia què era una neurona. A l’escola només hi havia dos llibres, el d’aprendre a llegir i una enciclopèdia universal en un sol volum.


Quan jo vaig néixer, als pallers del meu poble sempre hi havia herba seca, que s’havia portat del prat en una escalada o a cargues amb un matxo o una mula. A les corts hi havia vaques de llet, que es cagaven pels carrers quan les viaven per péixer, alguns tocinos, gallines, conills, cabres i ovelles. També egües. Els gossos eren importants per la feina que feien, els padrins manaven més que els pares i els nens, un cop ateses les necessitats de menjar, dormir, jugar i anar a l’escola, érem un zero a l’esquerra.
En cinquanta anys les coses han canviat molt, però aquest Cerbi de rocs i terra i ortigues als carrers, més algun present dels animals, el poble dels anys seixanta on em vaig criar, el que tinc sempre present, molt fondo.
Presentació a La Impossible

La meva padrina vivia tres cases més enllà de la nostra i trencava la norma que acabo d’exposar de la cultura oral: llegia novel·les d’amor en francès. Com que era gran i estava malalta podia perdre el temps amb aquelles lectures. La padrina era una lectora de gènere i només sabia llegir en francès, però el seu punt fort era la narració oral. S’inventava els contes amb una facilitat increïble i els contava amb una vivesa i una gràcia pròpies de professionals. Jo no en tenia mai prou.
Quan tenia set anys i mig vam baixar a viure a Esterri d’Àneu, la capital de les valls, quatre-cents metres més avall. A Esterri hi havia una biblioteca que cada vespre obria un parell d’hores al públic. Allí vaig refermar la meva addicció a la lectura i a les històries. Per mi la biblioteca era un santuari i la senyora Carme una sacerdotessa que em deixava treure tots els llibres que volia i encara me’n proposava d’altres. Esterri per una nena de Cerbi era la modernitat. Els homes anaven al bar, les mares a les botigues i es podia comprar llaminadures sense que fos fira ni mercat. D’Esterri es podia sortir en transport públic cap Barcelona i Lleida. El món s’eixamplava.

Amb l'editor

El salt gran el vaig fer a tretze anys. Vaig passar dos cursos a Santa Coloma de Gramanet. Això sí que va ser un xoc, era ben bé un altre món. A la meva aula érem cinquanta alumnes i només n’hi havia tres o quatre que parlaven català. Per marcar les hores de pati i les entrades sonava una sirena eixordadora i cada cop que la sentia se’m desbocava el cor. Tothom sabia què era una dictadura i parlaven de democràcia i de sexe. Jo no sabia res ni d’una cosa ni de l’altra. Va ser gràcies a la meva fal·lera lectora i a l’addicció a les històries que me’n vaig sortir. M’inventava anècdotes i cròniques divertides ambientades a les Valls d’Àneu i les venia com a reals. Per a les meves companyes, que només coneixien Santa Coloma, Barcelona i el seu poble d’Extremadura o Andalusia, eren històries exòtiques i fascinants. A casa em refugiava en la lectura. Vivia amb la tieta Conxita, mestra i poeta, que tenia molts llibres i afavoria i estimulava tot el que fos llegir. Al número 95 de l’avinguda de Santa Coloma, al cinquè tercera, vaig fer un descobriment crucial: vaig descobrir la literatura. Recordo especialment Crim i càstig, els poemes d’Antonio Machado i Miguel Hernández i les comèdies de Molière. Llegir ja no era només una evasió, era un gaudi estètic, una vibració fonda.

Amb la traductora i poeta Marta Pera
Durant anys, mentre feia la tesi d’ecofisiologia vegetal vaig portar al damunt un quadern amb una tapa que posava California dream, on anotava coses que trobava curioses, barrejades amb un diari d’emocions i amb reflexions més o menys científiques. Me’l va regalar un xicot que també era científic, més científic que jo, i que devia notar que tenia fusta d’escriptora. Va ser per culpa d’aquest quadern que em vaig apuntar a un taller d’escriptura creativa de la Zulema Moret, just el que el meu cor em demanava i que pensava que no existia, després ja vaig saltar a l’Aula de lletres i l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès per acabar fent la formació del Taller de guionistes, on vaig descobrir que el que jo volia, més que cap altra cosa, era contar històries. (...) M’he passat la vida buscant la nit pels armaris. Buscant impossibles. D’això tracta La nit als armaris. De néixer en una cultura oral i voler ser escriptora. De sentir ben fondes les arrels aneuenques i notar el substrat de la tradició cultural i alhora volar cap a la ciutat, cap a la modernitat. Dotze contes que, llegits quatre anys després de la seva publicació, m’emocionen...
                                                                                                                        Raquel Picolo

dissabte, 17 de setembre de 2016

Ramon Cotarelo recomana "Teoria lul·liana de la comunicació"

En un llarg article "Los misterios del lenguaje" al seu blog Palinuro Ramón Cotarelo parla de "Teoria lul·liana de la comunicació" de Josep Lluís Navarro Lluch:
http://cotarelo.blogspot.com.es/2016/09/el-misterio-del-lenguaje.html

Aquí en reproduïm només alguns fragments:
A raíz de un comentario de Palinuro sobre una exposición reciente de Ramon Llull en Barcelona (El primer panopticón: Ramon Llull), el autor de esta interesante obra se puso en contacto conmigo y me la hizo llegar. No es de lectura fácil y se aparta algo de los terrenos por los que suelo transitar, pero se trata de un trabajo de gran interés y que incide sobre un asunto de actualidad en el campo de los fundamentos filosóficos y lingüísticos de la comunicación. Hoy prosperan los comunicadores políticos, que casi han monopolizado el terreno y se impone la comunicación política como subdisciplina hegemónica y de la que muchos obtienen grandes rendimientos y pingües beneficios. Pero la comunicación política no es sino una subdivisión de la comunicación en general
como aquello que nos hace propiamente humanos y es contenido a su vez de la lingüística, cuyas repercusiones en la filosofía son de sobra conocidas. Recuérdese que todavía no somos capaces de dilucidar la cuestión de qué dependa de qué, si el pensar del hablar o el hablar del pensar.



Navarro Lluch encaja su teoría lluliana de la comunicación dentro de un proyecto mucho más ambicioso que pretende ser una teoría lingüística sistemática y cuyo nombre general es el edificio de las lenguas, una obra que, al parecer, tendrá cinco volúmenes, de los que este es el primero. Su proyecto no es menudo: formular un nuevo paradigma o matriz epistémica para enfocar de forma nueva el estudio del lenguaje, partiendo de una concepción que llamaríamos sistémica o holista por cuanto toda la vida humana está hecha de redes de conversaciones. La red humana es lingüística  y todo fenómeno lingüístico es básicamente social. En paralelo con ello hay una permanente referencia a un fundamento filosófico budista al que el autor dice ser aficionado desde la adolescencia y que parece bastante puesto en razón precisamente por esa perspectiva global que adopta.



La novedad del paradigma no implica que no se reconozcan antecedentes y, en concreto, dos de diferente valor y uso en el ensayo: el "modelo global de la realidad" (o Globàlium) de Lluís Maria Xirinacs y la obra no tan conocida como debiera de Michael Polany. En su conjunto es un plan de combate en contra de lo que llama el "lenguajismo", una especie de charlatanería que considera disfrazada de "lingüística científica", "moderna", "ciencia del lenguaje". Se trata de un elemento esencial de la obra que define su construcción propositiva sobre un trasfondo de crítica mantenida a la deriva de la lingüística contemporánea, muy en especial la lingüística generativa de Chomsky, considerado por muchos como "el padre de la lingüística moderna".
Presentació al Centre de Lectura de Reus
El lenguajismo es un reduccionismo confusionista que olvida la tradicional distinción entre hablar y decir, el papel central de la persona, la ambigüedad de la gramática, la imbricación entre palabras y cosas, la noción instrumental e integradora de las lenguas, la dependencia entre lengua y sociedad y la noción instrumental de la lengua, concepción milenaria mucho más útil que la del "sistema de comunicación". Ya desde el comienzo, se baten las defensas chomskyanas, a causa de sus planteamientos innatistas, idealistas y reduccionistas porque el lenguaje es un fenómeno social, inventado (sobre una base de lenguaje prehumano) transmitido de boca en boca por nuestra especie que es más homo loquens que homo sapiens u homo faber.  Sin duda este punto de vista lleva a la ciencia del lenguaje a intentar constituirse en una especie de metaconocimiento que, a través de teorías como la de los actos de palabra, (Searle) y otras quiere dar una respuesta filosófica pragmática a las gran cuestión de lo humano del ser humano (...)

 Aborda a continuación el autor la teoría lulliana del "sexto sentido"  que a su juicio no solo es una concepción o teoría nueva de la comunicación, sino un salto cualitativo en la historia del pensamiento, un descubrimiento que permite tener una nueva forma de entender la lengua y la comunicación. Conecta el esquema de Llull (Dins-fora-dins) con la obra de Comte (teórico social que no suele aparecer en estos ámbitos de la reflexión) para quien el lenguaje es el conjunto de medios propios para transmitir fuera de nosotros nuestras impresiones de dentro, porque solo enlazando así el fuera y el dentro podemos garantizar a nuestra existencia cerebral la consistencia y regularidad que caracterizan el orden exterior (...)
Presentació a Alibri de Barcelona, amb seguidors de Xirinachs

 El capítulo en el que se traza el arco desde Llull a Polanyi contiene el  corazón del libro. El punto de partida es el Libro del habla de los ángeles, de Llull. El esquema del sabio mallorquín conecta a través de la comunicación tres órdenes distintos: los angeles con las personas (a través de la palabra mental), las personas con las personas por medio de la palabra verbal (todo ello agrupado en Locutio) y las personas con los animales a través de la comunicación prelingüística (todo ella agrupado en el Affatus) (p. 174). Los hombres fabrican su Lebenswelt por medio del lenguaje. Así también aparece en el Globàlium Lluís Maria Xirinacs y, desde luego en la concepción del Meaning, de Michael Polanyi. Frente a la ilusión de conocimiento científico, Polanyi sostiene que todo conocimiento es personal porque todo conocimiento presupone la participación de las personas en su "ser ahí" (in dwelling) y conocimiento tácito, focal o subsidiario y todo conocimiento explícito (focal) está basado en el tácito, que surge para explicarlo, de los hábitos (el habitus en Bourdieu). Cuanto mayor es este conocimiento tácito, mayor también nuestra competencia. Descubre Navarro en García Calvo, por cuyas aportaciones tiene verdadera veneración, el esquema de estructura triádica del conocimiento que también se da en Polanyi (p. 200). Así se consigue lo mismo que hacen el budismo y el taoísmo: superar la dualidad sujeto/objeto a través de la coincidentia oppositorum de que habla Llull. Polanyi no conoció a Llull, pero sí habla del seguidor de Llull, Nicolás de Cusa, que eleva la unión de incompatibles a principio teológico general (...)
A la Universitat de València

 En el último capítulo sobre la "molécula de la comunicación" que originará el "tetraedro de la comunicación" el autor inicia el estudio de la acción social a través de la concepción pragmática de Peirce con sus tres tipos de signos (indicios, iconos o señales y símbolos) y la vertiente funcional y hermenéutica de Karl Bühler con su doctrina del lenguaje como un organon manifiesto en una triple función a través de: 1) la expresión (relacionada con el hablante y la consolidación de la interioridad); 2) la apelación (pensada para el destinatario, cuya conducta pretende guiar); 3) la representación (que apunta al mundo que quiere describirse, o sea, interpretarse). Bühler coincide con Polanyi en el paralelismo entre la actividad lingüística (o interpretativa) y la percepción o las habilidades tácita Otros autores posteriores han reformulado esta clasificación de las funciones del lenguaje- Jacobson, por ejemplo, las llama emotiva (hablante), conativa (oyente) y referencial (las cosas) y añade la función mágica o "encantatoria", que tiene que ver con el "poder" de las palabras. Todo esto se asimila aa la PNL (programación neurolingüística), esto es, un modelo de comunicación y de la conducta humana que integra tres elementos: 1) establecimiento de una "relación" (sintonía, empatía) que mejore la comunicación con el otro; 2) formas eficaces de recaptar información sobre el universo mental de la otra persona; y 3) estrategias para producir cambios en la conducta y hacer más efectiva la comunicación. Algo análogo, dice el autor al esquema de A. García Calvo en Lalia: 1) personas que hablan y se entienden; 2) cosas sobre las que hablan las personas; 3) una sociedad que resulta de esa relación lingüística entre las personas a propósito de las cosas; 4) el instrumento por el que todo esto se produce, o sea, el lenguaje y el sistema o código que lo rige...

 Termina Navarro Lluch este primer volumen de su opus en su actitud batalladora contra la lingüística cartesiana, que considera una de las mayores imposturas intelectuales del siglo XX (p. 344). Su empeño será en los volúmenes siguientes construir una alternativa, una lingüística leibniziana o pascaliana para el siglo XXI que rescaten el paradigma jerárquico y la sabiduría antigua y ofrezcan una renovada matriz epistémica que dé cuenta de las lenguas humanas y su complejidad en su misterio y en sus múltiples conexiones con todo lo que es mental y social. El programa no carece de ambición, pero no habría conocimiento sin ambición. Los fundamentos están echados, aunque a veces no muy ordenados. Es de esperar que fructifiquen en la obra posterior y disipen la intuición de que la rebelión frente al intento de someter a análisis científico el origen mismo de la creación termina descubriendo en esta un factor de irracionalidad sobre el que no cabe decir nada.
                                                                                     Ramón Cotarelo, Los misterios del lenguaje.