Col·leccions de Voliana Edicions

Entrevol (assaig), Voliac (narrativa) Voliac. Retorn al sol (ciència-ficció), Memòria, Voliac Poesia (poesia)

diumenge, 15 d’octubre de 2017

Èxit de vendes de "La llengua dibuixada" d'Enric Larreula

Després de l'èxit de vendes de L'imperi de la llengua comuna de Juan Carlos Moreno Cabrera i "Basc per a catalanoparlants" de Beatriz Fernández i Anna Pineda, el primer mes i mig al mercat de "La llengua dibuixada" d'Enric Larreula també s'està convertint en un llibre molt demanat pels llibreters d'arreu de Catalunya.

Signant a la caseta 37 de Voliana de la Setmana del Llibre en Català

Presentació a la Setmana del Llibre en Català amb Xavier Grasset


Signant a la Setmana del llibre

Durant el mes d'octubre a Rubí s'està organitzant un triple homenatge a Enric Larreula en forma de Triangle Larreula: Exposició a Claraboia Espai d'Art sobre el més d'un centenar de llibres publicats per Larreula i de les il·lustracions originals dels dibuixants Jordi Vila i Leonardo Rodriguez que han anat il·lustrant els seus llibres; exposició a la Biblioteca Municipal Mestre Martí Tauler de Rubí dels treballs que han anat fent els alumnes de Larreula i presentació de la mà de Roser Tutusaus del llibre "La llengua dibuixada" a Claraboia Espai d'Art de Rubí.




El llibre que va ser presentat a la UCE de Prada pel sociolingüista eivissenc Bernat Joan, no va poder ser presentat a la llibreria Quart Creixent de Palma per malaltia de l'autor però sí a l'Ateneu Terrassenc, de la mà del propi autor.


Properament es presentarà el 22 d'octubre a la Fira del llibre de Cervera i el 14 de novembre a la Llar del Llibre de Sabadell, de la mà de l'escriptor i autor de Voliana David Vila que escriu en el pròleg: "L'Enric ens dibuixa la llengua i ens en dibuixa els parlants, amb complexos, febleses i pors. Els ingredients imprescindibles per a la baixa autoestima. Però també ens fa una picada d'ullet. Això depèn de nosaltres, ens diu amb aquella mirada múrria plena de saviesa... I necessitem desfer-nos d'aquella estaca que ens manté fermats a la submissió lingüística, aprenent a fer servir el català en qualsevol situació i amb plena comoditat. La llengua dibuixada és una invitació a la normalitat. Acceptem-la".
Amb Eliana Freitas, autora d'Ajudeu-me. El crit d'una llengua que vol seguir viva

divendres, 6 d’octubre de 2017

La Roba estesa de David Vila, per Teresa Costa-Gramunt

L'escriptora Teresa Costa-Gramunt publica un magnífic article sobre "Roba estesa" de David Vila i Ros al diari digital Núvol  La roba estesa de David Vila  En reproduïm aquí alguns fragments:

Roba estesa (Voliana Edicions), així ha titulat el seu darrer llibre de contes David Vila i Ros, jove escriptor nascut a Sabadell l’any 1977. Vila i Ros combina la narrativa, l’assaig sociolingüístic, els muntatges escènics per reivindicar el conte i les conferències i tallers per fomentar l’ús social del català.
Vila i Ros estima els contes, aquestes peces literàries que poc poden enquadrar-se en un patró, ja que un conte pot ser tan llarg com una nouvelle (a vegades és una mateixa cosa) o pot ser curt, curtíssim, un nanoconte, com es diu ara. No hi ha, no hi pot ser, una norma tancada a l’hora d’escriure un conte, de la mateixa manera que, prenent la imatge del títol, no totes les peces esteses en un estenedor tenen la mateixa mida, ni tenen la mateixa forma, ni tenen el mateix color.
Mirada en perspectiva, retallada en un cel radiant de blau Patinir, aquesta roba estesa sembla una col·lecció de fotografies que s’assequen a l’aire lliure, lliures elles també de cotilles mentals i formals. Transparents al sol, vénen ganes d’agafar la pinça i despenjar aquestes peces per llegir el que hi duen escrit… Aquí comença l’aventura de llegir que aviat ens portarà pels viaranys del somni, de la fantasia, però també de la reflexió que no surt pas del no-res sinó de la realitat immediata, o del pensament subversiu.

Som al cap del carrer. David Vila i Ros té la convicció que escriure pot ser una activitat revolucionària amb una única arma, això sí, que són les paraules: la paraula és la més subtil de les armes, escriu al pròleg de la seva Roba estesa, frase feta que popularment al·ludeix a allò que els infants encara no estan preparats per comprendre. Roba estesa, doncs, com un codi de comunicació entre aquells que a poc a poc van despertant de les cavernes mentals, imposades, però també autoimposades, perquè no hi ha més sord que el que no vol sentir ni més cec que el que no vol veure.
Roba estesa de David Vila i Ros, els contes que l’integren, nanocontes si volem definir-los per la seva mida, aspiren a la revolució, a fer efectiva la utopia, a revifar les brases del cor i del pensament, a despertar la consciència adormida. Deia Gaston Bachelard que el conte és una imatge que raona. Ne pas mal. Raonar a través d’una contalla imaginativa, fornir coneixement a través d’un relat enginyós. Aquesta no ha estat, des de sempre, la comesa de l’escriptura quan ningú no pensava en el seu comerç? Vila i Ros, doncs, vindria a ser com un franciscà dels contes, algú que torna als orígens, a l’evangeli de la civilització humana que n’explicava a la vora del foc sense perdre peu en els temps inhumans que tantes estones ens toca viure.
Roba estesa a la llibreria Ona de Gràcia

Les utopies de Roba estesa

David Vila signant Roba estesa

Els contes de Roba estesa tenen totes les traces d’aquest franciscanisme: breus, però intensos; despullats per essencials; valedors de la qualitat humana que hauria de presidir les relacions entre les persones; valents en assenyalar monstres, ogres: tirans, falsos demòcrates, corruptors i corruptes, soldats de la mentida, estafadors professionals, filisteus. En aquest recull també hi ha contes que s’empelten d’absurditats kafkianes; i contes tan imaginatius com savis que traslladen els lectors a les regions de la psique on apareixen els arquetips universals en històries estrictament contemporànies, com la d’aquella àvia que cada vegada que feia una consulta al Google li donava les gràcies. I humor. Hi ha un humor franciscà, net, de bona jeia, en els contes de David Vila i Ros: Volíem fer la revolució, però feia massa calor i vam preferir estar-nos a casa amb l’aire condicionat.
Dir tant en tan poc, a vegades amb un simple joc de paraules. Alguns cops l’autor és més hermètic, però posa unes quantes pistes en el text a fi i efecte que arribem al significat que, està clar, per a cada lector serà el seu, ja que llegim i interpretem la realitat segons els propis referents. Com sigui, de seguida es disparen les connexions mentals i vénen ganes de fer el nostre propi conte, com sembla que ens invita l’escriptor de Roba estesa. Reivindiquem els contes. Fem-nos un vestit nou. Escrivim una revolució incruenta. La literatura té poder.
A La Llar del Llibre de Sabadell


dilluns, 4 de setembre de 2017

La llengua dibuixada, d'Enric Larreula

El 6 de setembre arriba a les llibreries "LA LLENGUA DIBUIXADA" d'Enric Larreula, amb un subtítol clarificador: "Història il·lustrada de les vicissituds de la llengua catalana en els temps de la suposada normalització". Es tracta del número 11 de la col·lecció Memòria de Voliana Edicions.

 El llibre es presenta el 17 de setembre a la Setmana del Llibre en Català, a les 11:30 (escenari 2 de la Plaça de la Catedral de Barcelona)

Reproduïm aquí algunes paraules de David Vila, dinamitzador lingüístic i autor de "Verba, non facta" i "Roba estesa" publicats a Voliana:
Totes les persones que estimem el català ens sentim empeses, un moment o altre, a fer alguna cosa per una llengua que, ras i curt, ens fa ser qui som. I quan decidim comprometre’ns-hi a fons busquem els referents, aquells que ens han precedit i que han fet de la defensa del català una causa irrenunciable i de la seva normalitat l’horitzó a abastar. L’Enric n’és un.


L’Enric Larreula ha estat professor de català. I cantant. L’Enric és escriptor, dibuixant i activista lingüístic. Però l’Enric és, sobretot, un apassionat de la llengua catalana. De fet, m’atreveixo a dir que és un apassionat, a seques. Perquè en tot allò que crea hi posa una passió absoluta. Quin sentit tindria, sinó? Amb una visió perfectament lúcida de l’entorn i una capacitat genuïna per extreure’n els detalls més essencials, les reflexions de caire lingüístic que ha reflectit en acudits gràfics des de mitjans dels setanta són una peça imprescindible per entendre el camí que ha fet la llengua des del final (teòric) del franquisme. I aquests acudits són, precisament, el punt de partida –l’excusa, si m’ho permeteu– per emprendre aquest viatge que teniu a les mans, un viatge que ens ha de menar a una Ítaca que encara ens queda massa lluny.
El rebuig a la normalització del català per part dels fidels al règim però també d’alguns sectors suposadament progressistes, la fal·làcia de la imposició de la llengua pròpia, la trampa del bilingüisme, els intents d’esquarterament territorial, el cofoisme lingüístic o el discurs de la fractura social són algunes de les problemàtiques que l’Enric va denunciar, amb la ironia que el caracteritza, des de les pàgines del butlletí de la Delegació d’Ensenyament Català d’Òmnium Cultural entre els anys 1976 i 1984. El reflex d’una època? Sens dubte. Però d’una època que continua. I és que, més de trenta anys després, l’Enric va decidir reprendre les il·lustracions per denunciar de nou –i ridiculitzar de nou, fent servir les seves paraules– la persistència d’unes creences i d’uns prejudicis que ens estan abocant, cada cop d’una manera més diàfana, a la substitució lingüística. Cap on anem, sinó, tenint en compte que totes les forces polítiques del Principat aposten pel bilingüisme oficial en aquesta República Catalana que volem construir?
Presentació del llibre i homenatge a Enric Larreula que Bernat Joan i l'editor van fer a la UCE de Prada

L’Enric ens dibuixa la llengua i ens en dibuixa els parlants, amb complexos, febleses i pors. Els ingredients imprescindibles per a la baixa autoestima. Però també ens fa una picada d’ullet. Això depèn de nosaltres, ens diu amb aquella mirada múrria plena de saviesa. De nosaltres. Necessitem un estat que faci que el català esdevingui la llengua comuna de tots els catalans, vinguin d’on vinguin i parlin el que parlin. I necessitem desfer-nos d’aquella estaca que ens manté fermats a la submissió lingüística, aprenent a fer servir el català en qualsevol situació i amb plena comoditat. La llengua dibuixada és una invitació a la normalitat. Acceptem-la.
David Vila i Ros

Sabadell, juny de 2017


dimecres, 12 de juliol de 2017

Nova edició d'El vol de l'Esparver

Ja podeu demanar al vostre llibreter la nova edició, amb nova coberta, de la novel·la històrica de Francesc Mompó "El vol de l'Esparver", a cura de Toni Teruel:

Després d’un bon grapat de novel·les juvenils, poemaris i articles periodístics pels quals hem conegut a bastament l’autor, Francesc Mompó ens descobreix un nou perfil a través d’una novel·la històrica, obra de maduresa d’escriptor consumat inèdita fins aleshores.

Toni Teruel i Francesc Mompó

Hi narra la realitat social d’un poble, el seu, a la Vall d’Albaida del País Valencià, entre les tertúlies de la burgesia, sempre benestant, el treball camperol combinat amb els costums i festes de la Ribera, i els amors complicats –intensament apassionats i apassionants, però– entre Silvestre –l’Esparver–, cristià vell de la terra, i Albina, d’ascendència àrab, que lluiten per una relació ideològicament incompatible i proscrita en el marc incomparable d’una societat convulsa a les darreries del regnat de Joan II, mort sense descendència.
En un escenari d’enfrontaments entre carlistes i filipistes, a començament del segle XVIII, el poble lluita en defensa dels propis furs, anorreats pel Decret de Nova Planta en la desfeta d’Almansa, nefasta per als valencians, i la instauració borbònica.
La nova coberta d'El vol de l'Esparver

Francesc Mompó, reconegut amb diversos premis en certàmens literaris de prestigi, delita el lector una vegada més amb l’acurat i exquisit tractament de l’idioma. En multitud d’episodis narratius suggereix l’estil poètic anomenat per alguns crítics “prosa mompina”, en una vasta obra de temàtica humana i social. El rerefons històric li permet endinsar-se en la recerca documental per mostrar un món rural, farcit de costumisme realista, que aboca al naturalisme com a escenari on es planteja –i resol el conflicte amorós entre l’ortodòxia cristiana i musulmana, en un temps fosc que condiciona l’esdevenir contemporani del País.

                                                                                        TONI TERUEL

dilluns, 26 de juny de 2017

Presentem "A punt"

En la presentació que es va fer el 16 de maig a la llibreria Alibri de Barcelona del llibre de poemes A punt de Núria Pujolàs, Lali Ribera i Jordi Roig, el poeta Jaume C.Pons Alorda va afirmar amb rotunditat que “si no compram aquest llibre serà un crim contra la humanitat” i va qualificar-lo com “escriptura perfecta, apunteòsica”.
L’editor de Voliana va afirmar en la presentació que es va fer el 2 de juny a la biblioteca d’Olesa de Motserrat que els tres poetes havien fet quelcom semblant al que fa ara cinquanta anys havien fet els Beatles amb l’album Sgt. Pepper’s: reinventar-se totalment de nou reinventant fins i tot el gènere poètic amb una escriptura de convergència o de fusió.
A la bilioteca d'Olesa de Montserrat


 Fa pocs dies, Teresa Costa-Gramunt va dedicar als tres poetes un magnífic article “Tres poetes a punt” http://www.nuvol.com/critica/tres-poetes-a-punt/  (23/6/2017) al digital Núvol. Recollim aquí algunes de les seves reflexions:
“Hi ha moltes maneres de revolucionar, o de fer evolucionar, la poesia que es mou, tanmateix, com la vida. I en aquest camí de recerca que a casa nostra s’està mostrant tan fèrtil, avui he trobat el treball de tres poetes que no només han investigat junts en un taller imaginari que s’han fet a mida de les seves facultats, sinó que han escrit en conjunt les seves troballes. El resultat és A. Així figura en la coberta el títol del llibre publicat per Voliana Edicions. Núria Pujolàs, Lali Ribera i Jordi Roig són els autors d’A., és a dir: A punt, i, també, per què no, Apunt. I, encara, A, punt, és a dir A i prou. I és que les paraules en poesia són polivalents, polisignificatives. Així podem llegir en primer lloc A punt com l’exclamació d’un desig, d’una voluntat i d’una disposició anímica. En segon lloc podem llegir l’Apunt dels poemes que han escrit negre sobre blanc, acceptant el risc de l’experiència. I A, punt, com volent dir que en aquest punt hi pot ser contingut el món sencer. I és que qui sap si el món no va començar en un simple punt.
Què pretenen, aquests poetes, amb el seu experiment? En primera instància posar en comú un treball d’exploració –de la poesia i els seus llenguatges– que s’ha enriquit de no dir amb un diàleg a tres bandes. Una triangulació d’habilitats que dibuixa aquesta A que en la seva base resta oberta per mantenir-se sempre a punt de començar, de llançar-se a l’aventura, de marxar fins allà on els porti la imaginació i l’esperit del joc creatiu, que en aquest llibre n’hi ha a dojo.


Amb el seu bagatge anterior –llibres, premis i experiència humana– Pujolàs, Ribera i Roig comencen la seva aventura amb BlAnc, una col·lecció d’haikus escrits a tres veus en els quals donen fe de l’observació atenta del que els envolta, del pas del temps i els canvis que ofereix la natura, així com dels colors amb què la realitat-natura-temps es presenta. Colors físics, però també colors-estats-d’ànim: La lluna freda/ gronxa la por esmolada/ entre dos núvols.
En el segon apartat, A mÀ, trobem una llista de paraules-conceptes que comencen per A, la primera lletra de l’alfabet, i que inspiren un seguit de poemes-aforismes en els quals es combinen de forma shakesperiana els drames quotidians amb un fi sentit de l’humor: Això nostre s’ha de cavar. Ja veieu la ironia.

El tercer apartat, L’endemÀ, consisteix en un veritable joc poètic, semblant als famosos cadavre exquis, però aquí en comptes d’un dibuix s’enllaça un poema amb l’altre a través d’una paraula trobada en el poema anterior. Tot i l’esquer manllevat, és a dir, la paraula d’un altre, és en aquest apartat on els tres poetes mostren la seva veu més personal, la més pròpia de cadascú. En els mots de presentació del llibre de poemes, Pujolàs, Ribera i Roig diuen que aquesta part és el plom del llibre, i entengui’s bé, que la cosa no va de metall pesant, sinó del plom o, millor dit, de la plomada com a eix central que el vertebra, però també el plom com el metall bast a transformar en el laboratori que som cadascú a través de la paraula poètica. A tall d’exemple: M’he tornat transparent/ i volo a un pam de terra/ com l’aire d’una ermita, arran dels cucs. És en la paraula ‘transparent’ on, qui ho diria, es fa ‘visible’ la metamorfosi.

En l’”Apèndix”, el poema que clou el llibre, escriuen a una sola veu els tres poetes: Compartir la màgia no té límits. Aquesta és la companya invisible, però efectiva, d’aquest viatge tricompartit per Núria Pujolàs, Lali Ribera i Jordi Roig. La màgia entesa com el miracle que es produeix quan decidim perquè sí, perquè es vol sortir dels llocs comuns, mirar la realitat d’una altra manera i afirmar-la amb la potència renovada dels mots”.
L'actriu Montse Guallar amb A punt

dilluns, 19 de juny de 2017

Presentem "Roba estesa" de David Vila

David Vila i Ros (Sabadell, 1977). Compagina la narrativa i l’assaig sociolingüístic, els muntatges escènics per reivindicar el conte i les conferències i tallers per fomentar l’ús social del català. És autor de diversos llibres, els darrers dels quals són el recull de contes Verba, non facta (Voliana, 2014), l’assaig I si parlem català? (Tallers per la Llengua, 2016) i el conte il·lustrat El Monstre Joan (Indigo Mercurial, 2017). Actualment és vicepresident de l’entitat Tallers per la Llengua i coordinador de la Comissió Permanent per la Llengua a Sabadell i col·labora en espais lingüístics a Cugat Ràdio i Ràdio Sabadell. El podeu llegir al blog Malgrat la boira.
Foto: Markus Furgber 



Roba estesa

Roba estesa és un recull de contes. Contes que ens parlen de somnis i de revolucions, de paraules que volen i d’escriptors desconcertats, de viatgers intergalàctics i d’individus que no surten d’ells mateixos, de l’ofec d’una societat tancada i de l’aire que entra per les finestres obertes, de tot allò que no hem pensat i de tot allò que no hem gosat dir. Llegiu-los i penseu-hi. Perquè mentre els llegiu, ells us estan llegint a vosaltres. Són així, els contes. Rere l’aparença d’una història simple hi amaguen moltes interpretacions. Són tan importants les paraules? I els fets? Per què som tan escèptics? Per què no somiem? Per què no som crítics? Per què no fem la revolució? I l’amor? L’amor. No veieu els cent timbalers amb les mans en flames? Aneu amb compte que hi ha roba estesa. No, més ben dit: aneu amb conte. Sí, aneu amb conte. I somieu.


Els professors de Secundària que vulguin treballar "Roba estesa" a l'aula disposen d'una completa Guia de lectura i propostes didàctiques que trobaran al web de Voliana Edicions.

divendres, 9 de juny de 2017

Sílvia Romero parla de "La noia del creuer"

En la primera presentació de la novel·la La noia del creuer de Maria Rosa Nogué a la llibreria Alibri de Barcelona i a Llorens Llibres de Vilanova l'escriptora Sílvia Romero va presentar el llibre. Aquí reproduïm la seva intervenció:


(...) Després d’haver-vos fet cinc cèntims sobre la biografia literària de Maria Rosa Nogué, i abans de parlar-vos de La noia del creuer, voldria ubicar la novel·la. Perquè si entreu a la web de l’editorial que l’ha publicada, Voliana Edicions, trobareu el llibre de la Maria Rosa tant dins la col·lecció Voliac (narrativa en català) com dins l’apartat o drecera Voliana Joves. I això no és pas oportunisme, sinó realisme.

Per tant, abans d’entrar en matèria, em permetré una marrada al voltant d’aquesta idea de les catalogacions i subcatalogacions.

Hi ha novel·les conegudes i reconegudes que avui en dia podem trobar de forma sovintejada en la categoria juvenil de les editorials, un aspecte lloable perquè així s’aconsegueix que els nostres joves s’endinsin en la literatura de qualitat. Un cas molt típic és La metamorfosi, de Franz Kafka, novel·la que de ben segur tots vosaltres haureu llegit. I com aquest, us podria enumerar una llista extensíssima, des de llibres que ja han esdevingut clàssics de les lletres catalanes (Mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo; Aloma, de Mercè Rodoreda; El violí d’Auschwitz, de Ma Àngels Anglada) fins a altres títols consagrats (El vigilant en el camp de sègol, de Salinger; El cor de les tenebres, de Joseph Conrad; Fahrenheit 451, de Ray Bradbury).

Tots aquests són llibres que podem trobar en les col·leccions de literatura juvenil i que nosaltres bé hem llegit.
Sílvia Romero i Maria Rosa Nogué a Alibri


I el que pretenc remarcar és que no hi ha títols que només puguin llegir els joves, de la mateixa manera que no hi ha títols que només puguin llegir els adults. Sinó que hi ha bona literatura (o no) davant la qual cadascú decideix si es llença a l’aventura de llegir. Potser de vegades ens comportem amb criteris alineats en excés, fem massa cas d’aquestes catalogacions, i el que caldria és que, com a lectors lliures, triéssim senzillament aquells títols que ens poden interessar. I aquesta és una llança que cal trencar en tots dos sentits.

Feta aquesta reflexió inicial, passo a comentar La noia del creuer.

Per situar-la dins l’obra publicada de la Maria Rosa Nogué, aquest títol correspon al segon d’una sèrie possible de novel·les on la protagonista és l’Andrea Planes (el primer títol era La noia del descapotable).

En La noia del creuer l’Andrea Planes se’ns presenta com una estudiant de 2n de Batxillerat, a punt de començar el curs, i que viu a Sitges. Però el que ens explica l’Andrea no són les seves vicissituds i peripècies al llarg del curs. Això ho trobàvem en el primer títol de la sèrie. En canvi amb aquest segon lliurament la Maria Rosa Nogué, jo penso que molt hàbilment, ens sorprèn amb una història que es constitueix en base a un enorme flashback, defugint, d’aquesta manera, les típiques col·leccions de “primer curs a, segon curs a, tercer curs a...”

És així com aconsegueix donar més importància al personatge de l’Andrea com a protagonista i, per tant, com a individu. Però també amb tot allò que implica la seva ubicació al si d’un col·lectiu, d’una societat.

El marc familiar on trobem l’Andrea és format pels pares (separats i cadascú amb la seva nova parella) i el Pol (el seu germà petit). Més enllà del nucli familiar tenim el Robert, el seu xicot. I de les relacions que estableix l’Andrea amb tots aquests personatges deduirem que és una noia solitària. O millor dit: una noia que se sent sola.

El tema central del flashback va lligat a aquest sentiment de solitud, tot mostrant uns fets que l’han marcada profundament. Uns esdeveniments que abracen des de la necessitat d’estima (que la converteix en una noia fàcilment enamoradissa), des de la inseguretat on viu immersa, i des de la ingenuïtat (provocada per aquestes mancances), fins a temàtiques on hi trobem ja aquesta ubicació que esmentava abans de l’Andrea dins un col·lectiu, dins una societat.
La presentació a Sitges, amb Andreu Bosch


L’acció de la novel·la té lloc en l’interior d’un creuer, i una part important està inspirada en els fets reals d’un naufragi que va sacsejar el món del creuerisme el gener de 2012. Perquè el vaixell on trobem La noia del creuer també s’enfonsa.

Hi ha, doncs, una crítica a aquestes macro-ciutats que van navegant per mars i oceans amb un dispendi excessiu i que en ocasions es converteixen en un perill (ecològicament parlant). A més, aquest nivell de luxe i opulència que es reflecteix a la novel·la es contraposa a la situació laboral en què es troben, en la seva majoria, els tripulants del vaixell. També hi ha un parell de periodistes que es mouen com peix a l’aigua a l’hora de crear reportatges allà on no hi ha informació. I fins aquí puc llegir, o encara faria spoiler.

I amb tot aquest ventall d’esdeveniments i temàtiques, hi trobem l’esclat de les relacions humanes: lligams amorosos i d’amistat, enganys i traïcions, enveges i gelosies, violència, afany de poder i de fama... i sentiment de culpabilitat.

 Jo  us animo a llegir La noia del creuer per tal de gaudir d’una bona estona de literatura.

Gràcies.

Sílvia Romero
Escriptora