Col·leccions de Voliana Edicions

Entrevol (assaig), Voliac (narrativa) Voliac. Retorn al sol (ciència-ficció), Memòria, Voliac Poesia (poesia)

dimarts, 25 de juny de 2019

Jordi Caixàs entrevista Mercè Pardo


·      
Jordi Caixàs entrevista Mercè Pardo a propòsit de la publicació de "PELL"

Mercè Pardo Pastor (Barcelona 1986) és l’autora del llibre de contes Pell (Voliana Edicions, 2019) aparegut aquest març passat. Aquesta jove autora, que exerceix de professora de Filosofia i d’Història de la Música en un centre de secundària i batxillerat, ens presenta, a través de trenta-un contes, un seguit de temes, tan diversos i igualment tan quotidians, que no deixen de commoure’ns i sorprendre’ns: parelles que es trenquen, erotisme, mort, drogoaddicció, desequilibri mental, zoofília, escenes familiars, recerca del record, lesbianisme, homosexualisme, paternitat, decisions extremes, solitud, vellesa, retorn als orígens, amor, tendresa, desengany amorós, prostitució, etc...



§ Parlem del disseny de la portada. ¿Què volen significar aquestes nou tiretes desiguals i amb tonalitats diferents?
La Berta Cusó i la Roser Padrés són les dues dissenyadores de la portada. La Berta  la va idear i va fer-ne la fotografia i la Roser la tipografia. Jo tenia molt clar que la portada havia d’expressar el sentit últim del recull de contes; volia que fes present la vulnerabilitat, les ferides presents en tots els personatges. La Berta em va proposar la idea de l’estrip de paper i em va semblar una bella manera de fer referència a aquestes ferides, a aquesta fragilitat que tots els personatges encarnen. D’altra banda, és evident que el color dels papers estripats tenen a veure amb els tons de la pell humana. Així, la coberta vol fer referència a la condició humana en la seva totalitat, sense excepció. De fet, el llibre és un calidoscopi de personatges amb vivències molt diferents que ens permeten un recorregut per un ampli registre emocional.
§ ¿Per què vas triar aquestes dues dissenyadores?
Les dues són amigues de l’Escola, vam estudiar juntes. La Berta tota la vida havia anat a la classe de la meva germana i la Roser forma part del meu grup d’amigues íntimes. Amb totes dues, sempre he anat compartint tots els projectes artístics, tant literaris com musicals que he anat fent, perquè  són professionals excel·lents i m’agrada molt la seva visió, la seva manera de fer, i com que ens coneixem de tota la vida fa que ens entenguem a la perfecció i ens captem les intencions sense haver de posar-hi gaire paraules.
Presentació de "Pell" a la fira Indilletres de La Bisbal d'Empordà. Amb Jordi Caixàs

§ Quan vaig tenir aquest teu llibre entre les mans per primera vegada, em van venir a la memòria una frase de Paul Valéry, l’autor del bellíssim poema El cementiri marí,  que diu així: «Ce qu’il y a de plus profond en l’homme, c’est la peau». Al meu entendre, s’hi esqueia a la perfecció, al contingut de l’obra.
M’agrada tant aquesta frase... quina manera més bella d’expressar el que em sembla que és una realitat inapel·lable a la qual fa referència tot el recull: la pell és aquesta frontera, aquest llindar on es dissol el jo i l’alteritat, la interioritat i l’exterioritat... és allà on tot passa... les ferides, les carícies, el plaer, el dolor...  què hi ha de més profund i de més real que el plaer i el dolor?

§ ¿Què et va decidir a encapçalar el llibre amb la cita de Nietzsche?: «I aquest ésser honestíssim, el Jo –que parla del cos, i que encara vol el cos, per més que poetitzi i s’engresqui i papallonegi amb ales trencades»
De fet, la pell també servia de metonímia per referir-me al cos. Els contes plantegen una reflexió entorn el cos perquè el cos és el gran oblidat de la nostra tradició. Sempre ens hem identificat amb la ment, la raó, i el cos ha quedat relegat a una simple presó –en termes platònics- o una simple màquina que condueix la raó –des d’una visió més cartesiana- i en el llibre volia que el cos fos el protagonista perquè en el cos és on viuen les emocions, on viuen els traumes, on viu el que conscientment o inconscientment ens defineix. A Nietzsche, des del meu punt de vista, li devem (entre molts altres autors) aquest rescat del cos, d’aquesta irracionalitat, de la vida més enllà del receptacle i la visió parcial de la raó, per això ell havia d’encapçalar el recull.

L'autora, amb l'editor a la parada de Voliana a la Fira Feminista de Sabadell 2019

§ La primera narració comença amb una dona embarassada i l’antepenúltima i l’última fan referència a la mort, i tota la resta s’assembla al gran teatre de la vida humana.   Per tant, ¿és lícit deduir que l’ordre dels contes no és aleatori?
Vaig dedicar moltes hores a pensar quin havia de ser l’ordre dels contes. El que volia principalment és que l’encadenament fos plaent al lector/a. Per això maldava perquè el recorregut fos variat, generés un estat emocional canviant en el lector/a. Em vaig fer una fitxa de cada conte on m’apuntava quin narrador tenia cadascun, quin tipus de principi, quin tipus de final, quina temàtica, etc. per tal d’aconseguir aquesta ordenació variada perquè la unió dels contes sumés i no restés en relació a la unitat de cada text. La veritat, però, és que tot i aquest esforç per trobar el millor enllaç entre els contes, no vaig ser conscient d’aquest inici parlant d’aquest embaràs (o més aviat no embaràs) i d’aquest final centrat en la mort, però ara que m’ho fas veure he de confessar que m’agrada molt, potser alguna cosa de l’inconscient m’hi va portar; vida i mort, principi i final.
§ En tots ells, hi deu haver molt de tu i de les teves experiències directes o indirectes, tant pel to (per la manera com acompanyes els personatges), com per la història en ella mateixa. Especialment en els contes que duen per títol «Eves», «1855-2016», «Teixits», i en tots aquells altres en què els adolescents i la gent gran en són els protagonistes...
La veritat és que en aquest recull hi ha molt de mi, la pell del títol també és la meva pell. Hi ha les meves idees, les meves pors, alguns episodis de vida, artistes que m’inspiren, persones que m’han afectat d’alguna manera o altra... sí, sí, hi ha molta visceralitat i sinceritat en el llibre.
Sens dubte els contes,  en què com “Eves” hi ha protagonistes adolescents, tenen molt a veure amb la meva faceta com a professora de secundària i batxillerat. M’inspira molt l’adolescència, la seva força, la seva rebel·lia, aquesta puresa, aquesta mirada tan neta i moltes vegades inconscient. Aquesta etapa  forma part  del meu dia a dia i és  una font d’inspiració molt gran.
“Teixits” és un dels contes que té una dona gran com a protagonista. Hi ha moltes dones grans en els reculls, són personatges que homenatgen les meves àvies, les meves estimades àvies. De fet, amb el llibre volia donar-los la veu que elles no van tenir. Aquests personatges i aquest homenatge té a veure amb els meus records infantils amb la importància que van tenir i tenen per a mi, com m’han ajudat a construir. De fet, moltes de les coses que faig i visc i sento en el dia a dia encara arrela en el seu record.
I “1855-2016” és un dels contes que situa el tema de la creativitat com a eix central, en aquest cas la música. La música és l’altra gran passió, l’altra pota imprescindible per a la meva vida. Aquest conte narra l’amor embogit d’una cantant per Brahms. Jo en el meu duet musical “Quars” vaig fer un espectacle centrat en la vida de Clara Schumann, Robert Schumann i Brahms i, no cal dir que cantar la seva música i immergir-me en la seva vida, va fer possible aquest conte.
Llegint PELL

§ Us hem sentit explicar, tant a tu com a l’editor Jordi Solé Camardons, que el llibre d’entrada havia de tenir trenta-dos contes, però el que duu per títol “Eleccions” va ser incorporat en l’antologia en defensa del conte «Passió pel Conte» publicat també a Voliana. ¿El número 32 era fruit de l’atzar?
No ho vaig fer expressament, però 32 són els anys que tinc ara, l’any de la publicació. Altra vegada una casualitat –o sincronicitat- que potser no és tan innocent.
§  Molts autors, com ara Flaubert o, sense anar tan lluny, Jaume Cabré, s’han plantejat  el text des del punt de vista de la musicalitat, paraules i frases han de sonar. ¿Seria agosarat deduir que tu, amant de la música i graduada en cant líric, també ho has  volgut aconseguir?
Sens dubte, per a mi, la literatura en gran part és la musicalitat. És la fonètica de la paraula. Una de les parts en què he esmerçat més temps i dedicació ha estat  la de  trobar el ritme del text: la puntuació, el fonemes de les paraules, el temps verbals i la seva rítmica, etc. M’agrada molt llegir en veu alta i fins que el text no em sona fluït, com una font que brolla des del meu cos, el meu batec, el meu sentir, la meva veritat, no paro.  
A l'escola Sunnion

§ En aquests contes, s’hi palpa voluntat de detallisme en la descripció, de tacte, però tampoc hi estalvies la cruesa. Quant a l’estil, optes per l’alteració de la seqüència cronològica (del present al passat i viceversa), pel trencament de la unitat d’acció (històries paral·leles que al final es retroben), per l’ús sovintejat de l’el·lipsi, t’esmerces a trobar l’adjectiu escaient i alternes la tercera persona amb la primera. ¿Com t’anaves plantejant els recursos que faries servir en cada moment?
Juntament amb el treball del ritme de les frases i les paraules hi ha una gran dedicació respecte a tots aquests aspectes que assenyales. En aquest recull hi ha molta reescriptura; els textos els escric d’entrada a raig, soc molt impulsiva i em neixen de cop. Sobretot em neixen en forma d’escena, veig perfectament el que narro. Però tot aquest treball més estructural, del temps, del ritme, de l’ús de l’el·lipsi, la cerca del lèxic, etc. es dona en la reescriptura. És un recull de contes molt i molt reescrit, he dedicat molt de temps a reescriure i rellegir infinitament;  costa aturar aquesta part de la feina perquè sempre es podria tornar a reescriure, però a la vegada tinc molt present no matar l’espontaneïtat de la primera escriptura, és a dir, la reescriptura sempre ha d’estar al servei de rescatar i subratllar el sentit i la força de la primera escriptura però trobant-ne  la millor forma, i en aquest sentit, la tècnica narrativa és la gran aliada.
Presentació a La Carbonera, amb l'escriptora Laia Aguilà

§ ¿Què representem per a tu els noms de Marina Garcés, Raymond Carver i Mercè Rodoreda?
Tots tres son les grans inspiracions d’aquest recull. Amb la Marina Garcés vaig poder assistir a uns cursos que impartia (abans del seu salt mediàtic) que van ser molt nutritius. Amb ella vam fer un recorregut sobre els autors de la història del pensament que havien situat el cos com a centre de la seva reflexió i, per a mi, va ser tot un descobriment. De fet, va ser en aquest curs que vaig decidir que escriuria en relació a aquesta temàtica.
Raymond Carver és un contista que no em cansaria de llegir mai. La cruesa de la seva veu, la marginalitat i el dolor dels seus personatges al costat de la seva humanitat. M’agrada com Carver crea mons, aquests contes on sembla que no passa res però passa tot, quan els acabes de llegir tens les vísceres remogudes, et sents realment commoguda. M’agrada perquè tot i descriure aquests individus maltractats, alcohòlics, abandonats d’una manera crua, no deixa d’evocar-me una certa tendresa respecte de  la condició humana.
I Mercè Rodoreda ja em va impressionar d’adolescent quan la vam estudiar a l’escola. M’agrada com té cura dels detalls, com expressa molt dient molt poc, amb unes metàfores sintètiques, meravelloses. Amb dues paraules de vegades és capaç de pintar la teva imaginació amb una imatge i una idea perfectament definida. Els detalls son fonamentals a l’hora d’escriure els meus textos, sempre sento que els detalls són molt expressius i eloqüents. Ens aporten aquesta informació que sembla passar desapercebuda però que en canvi és definitiva i substancial, treballen en aquest àmbit de l’inconscient. Quantes vegades hem vist com els polítics assagen més tot el que fa referència a la comunicació no verbal que a la verbal, perquè son conscients que els detalls que acompanyen les seves paraules són els que realment es comuniquen amb l’audiència. A més a més, la Mercè Rodoreda comparteix un univers temàtic, històric amb les meves àvies i en la veu dels seus personatges, sobretot les seves protagonistes i sentia la veu de les meves àvies.

A la lliberira Atzavara, amb Alegria Julià





dissabte, 27 d’abril de 2019

Quinze bars de Miquel Àngel Mas


Quinze bars de Miquel Àngel Mas Mas és el volum que fa 14 de la col·lecció de POESIA de Voliana Edicions. 
Aquí reproduïm el pròleg de Joan Cabalgante Guasp:

RAASSSSSSSSS! Arrebassar un full de paper i trobar-te tot sol davant l'abisme, vaig sentir contar-li a Miquel Àngel Mas la prova de foc a la que sotmetia alguns dels seus alumnes. És tan difícil i terrorífic estar davant de la pàgina en blanc i començar a escriure, com ho és d'encetar aquest pròleg escrit des de l'amistat, d'aquell que coneix la trajectòria literària de l'escriptor, que com a molts companys de generació o posteriors (penso amb Pere Joan Martorell, Sebastià Alzamora, Melcior Comes, Manel Marí, etc.) han sabut treure el millor de la literatura americana, de la literatura europea o de la catalana, des de les Illes Balears, sempre amb certa aspiració a la universalitat, que és cap allà cap a on ha d'anar la literatura feta i escrita en català.
Miquel Àngel Mas


Primerament, s'ha de dir que l'autor torna a l'escriptura i ho celebra amb aquest Quinze bars, títol colpidor i sorprenent, tret característic de la literatura de Miquel Àngel (recordi el lector el títol Sutzura 25 o en narrativa, Shushi per a un caputxí o L'ungla més...), no només dels seus llibres, sinó també de cada una de les seves històries (en aquest cas títols tan suggerents com  "Avantsala d'esplèndits gintònics", "El mestre es despentina" o "Un escurabutxaques d'estrictes costums") i és que cada poema-relat és atractiu, perquè es tracta d'una rampellada estètica, una epifania poètica que ens regala en cada un d'aquests fragments literaris, dels móns coneguts amb diferents protagonistes, que recreen atmosferes de vegades sòrdides, salvades per la tinta humorística que l'escriptor domina fins a la foscor. Els personatges prenen les regnes en cada relat. Tot i així, el "jo" narratiu és el punt de vista preferit, a la recerca de l'extraordinari, que alimenta el text amb la presentació de personatges. Cal destacar la ironia de Mas, així com la continuïtat temàtica i d'estil del seu darrer llibre, L'ungla més... Hi ha detalls que així ho corroboren, com per exemple la seva obsesió pels cotxes, les històries actuals i interpersonals o de crítica social, etc. i el seu estil gairebé cinematogràfic.  El ruptuisme de l'autor de Maria de la Salut, arriba amb el trencament estètic de la forma, perquè no ens entrega poemes en vers, sinó que juga amb la mescla de gèneres, des de la prosa poètica, fins el conte breu, o si es vol, amb una nova presentació de la prosa; també ens regala alguns títols esparsos que suren per sobre de la pàgina com si fossin glassons de gel.

Seguidament, si parlam de l'espai, -tan poc necessari per entendre la poesia-, Miquel Àngel escull a consciència aquests bars -però també altres llocs provinents de la seva memòria selectiva, com foravila, el seu lloc literari per excel·lència-, on et pots apropar al tasser per demanar un gin tònic com si fossis Ernest Hemingway o Humphrey Bogart. Tot i que si atenem a la noció de generació literària s'han de considerar altres referents culturals que passegen per aquest llibre: em refereixo a Truman Capote, Sixto Rodríguez, Strauss, Dostoievski, Edgar Lee Masters, etc. Aquesta mitologia literària acompanya l'autor en el seu periple entre bar i bar, entre relat i relat, com una comparsa que ens pot fer d'embolcall alhora de complementar els texts.


Posteriorment, la temàtica de l'autor, mestre d'educació terapèutica i pedagog, és diversa: per una banda gira entorn de l'amistat, fet que passaria per superficial, si no fos que cobra vital importància en la trajectòria biogràfica i literària de qualsevol autor (es recordi la "Generación de la amistad" o "la generació Beat", de la qual també beu el poeta). D'altra banda, l'amor, el sexe o la violència formen part d'aquest estol temàtic que conforma el llibre, de vegades en to surrealista, en el sentit estricte del que comporta aquesta paraula. Miquel Àngel ens posa en situació, una vegada que escriu la seva captació del moment, i ens entrega com una espurna de llum l'essència de l'instantani, com un esbós d'una celebració amb bona companyia i amb la presència de l'estimada, que retroalimenta el concepte de bellesa de l'autor.

En definitiva, l'escriptor festeja amb les històries que conta i ens torna a regalar un llibre sublim, sorpresiu, que ens apropa al seu món literari i vital, sense deixar de banda el realisme brut dels seus inicis, i ens endinsa cap a valors intangibles com puguin ser el de l'amor o l'amistat. Així doncs, gaudiu d'aquest llibre i quan l'hagueu degustat, deixau que els glaçons de la memòria es surin al fons del got.
  
Joan Cabalgante Guasp

dissabte, 13 d’abril de 2019

Maresme dibuixat



Urban Sketchers (USk) és una comunitat global de dibuixants que fomenta la pràctica del dibuix in situ sempre per mitjà l'observació directa. Milers de dibuixants urbans (Urban Sketchers) arreu del món s'identifiquen amb els principis de la comunitat, nascuda a internet l'any 2007. Amb el lema "Mostrem el món, dibuix a dibuix", aquests dibuixants urbans comparteixen els seus treballs a Internet mitjançant blogs i xarxes socials. Aquest primer llibre és un recull de dibuixos fets per l’Urban Sketcher maresmenca Montse Sanchiz al llarg de quatre anys (2015-2018) per diferents indrets del tram sud del Maresme, de Montgat a Mataró.





La Montse Sanchiz va néixer a Barcelona, tot i que és premianenca d’adopció.
Quan en prou feines caminava ja mostrava les seves tendències artístiques tot guixant la paret del darrere del sofà de casa d’amagat dels adults.
Al llarg de la seva vida ha experimentat amb diverses tècniques artístiques però sempre torna a l’aquarel.la.
Quan era molt jove va tenir el privilegi de coincidir amb la gran il.lustradora Lisi Martín i, veient-la treballar, va aprendre del seu talent i del seu ofici.
La seva principal activitat professional ha estat la maquetació editorial compaginada amb la il.lustració.
Ha participat en diverses exposicions individuals i col.lectives, ha realitzat obres per encàrrec i ha publicat postals de Nadal per l’Editorial Edicromo. Les seves passions són la natura i pintar.
Abans de descobrir el dibuix urbà no havia dibuixat mai al natural; actualment, gairebé mai pinta entre quatre parets.

dimarts, 26 de febrer de 2019

"Amb samfaina o sense": una novel·la senglar


Amb samfaina o sense, de Josep Anton Vilalta, una novel·la senglar que clava els ullals en la hipocresia de l’ordre establert

 Coincidint amb la visita del bisbe el 1950 a una masia del sud del Solsonès, un seguit de confusions dona el tret de sortida a una persecució a mort pels boscos de la comarca. Assassinats, negocis bruts i secrets inconfessables que s’arrosseguen fins als nostres dies per les pàgines d'una novel·la senglar, una mica negra, que furga en la misèria i clava els ullals en la hipocresia d’una època en que la pau era una mentida més.


L’obra transcorre durant els anys cinquanta del segle XX però també arriba al 2016.  El mosso de la casa no sap on fugir ni és conscient dels secrets que tragina. Només està segur de que l’amo l’empaita escopeta en mà ben decidit a pelar-lo. El seu perseguidor no és l’únic que té set de venjança. En un petit poble a ponent de la Vall del Llobregós velles rancúnies veïnals, revifades per una guerra recent, han posat un pagès al punt de mira d’un cacic local. Amb tanta ànsia per matar escampada pel país per força ha de córrer la sang.
Qui matarà qui i per què? El lector haurà de descobrir-ho tot sol, seguint la successió de fets i els records dels que se’n van sortir com bonament van poder, sense l’ajuda de cap investigador, que els guàrdia civils que surten a la història altra feina tenen.
Assassinats, negocis bruts i secrets inconfessables que s’arrosseguen fins als nostres dies per les pàgines d'una novel·la senglar –una mica bèstia, una mica negra, compromesa i amb bastant de sexe- que furga en la misèria i clava els ullals en la hipocresia d’una època en que la pau era una mentida més.



Presentació a Torà, amb Albert Turull i l'editor


Una novel·la d’escriptura fílmica i ritme implacable que mostra amb agudesa i sense embuts les misèries de l’ordre establert. Es tracta d’una MOLT excel·lent novel·la (per l’escriptura contundent i clara i l’argument que atrapa), ambiciosa d’un autor activista; retrata molt bé el món de la corrupció franquista a les comarques interiors catalanes. Hi ha intriga, acció, sorpresa, coherència argumentativa, coneixement de la realitat d’aquells anys. És un llibre divertit però cru, sorprenent i sense complexos, de Països Catalans. Destaca molt el ric vocabulari dialectal i directe.




L’autor
Nascut a Cabanabona el 1967 i veí de Torà des de 1989.
Ja fa una trentena d’anys que -sense ser periodista, ni escriptor, ni llicenciat en res- va començar a escriure a les seccions d’opinió de diversos mitjans, esperonat per la seva militància política. Va ser regidor de la CUP a Torà (de 1999 a 2011) i membre del Secretariat Nacional d’aquesta organització (de 1999 a 2009). Actualment és assessor del grup polític de la CUP a la Diputació de Lleida. Des del 2007 escriu periòdicament al portal de l’esquerra independentista Llibertat.cat i puntualment en premsa escrita d’àmbit comarcal i en publicacions d’organitzacions i entitats diverses. També participa a les tertúlies d’actualitat de Lleida TV
Amb samfaina o sense és la seva primera incursió en el món de la ficció.



dijous, 21 de febrer de 2019

"Pell" de Mercè Pardo

Una altra jove autora -Mercè Pardo Pastor- s'afegeix a la col·lecció de ficció Voliac de Voliana amb un magnífic recull de contes: PELL.


Pell recull contes que indaguen en la fragilitat, les mesquineses, el poder i les riqueses del cos que som; mostra la vida a través dels conflictes ordinaris i extraordinaris de personatges que transiten amplis registres emocionals: una dona vesteix cadàvers per poder sentir el comiat, un home es mira al mirall somiant un embaràs, una noia sap que la seva mascota l’estima més que ningú, una nena molt petita busca una mare, dos joves no fan l’amor, follen desesperats. Amb una veu visceral i sincera, l’autora convida al lector a descobrir la poesia dels petits detalls i la brutalitat de les emocions inevitables.


Mercè Pardo Pastor (Barcelona 1986) té un perfil clarament interdisciplinar; els seus estudis d’Humanitats i el màster d’Estudis comparatius: art, literatura i pensament a la Universitat Pompeu Fabra, així ho expliciten. La filosofia, la música i la literatura, sens dubte, han estat els tres eixos principals de la seva trajectòria.
 Pel que fa als coneixements musicals va començar de ben petita tocant el piano, més tard va continuar al Conservatori Municipal del Bruc on es va graduar en cant líric. Com a mezzosoprano, va completar els seus estudis al Conservatori del Liceu fent cursos de perfeccionament amb l’Oriol Rosés, al Col·legi del Teatre d’interpretació amb en Jordi Godall i cursos extensius de la tècnica cos-art amb la Carme Ciuró. Al costat de la pianista Myriam López ha impulsat el seu projecte artístico-musical més recent, Quars Duo. Aquesta proposta recorre les diferents facetes del lied, tal i com mostra el seu primer espectacle Bilker strasse 15.
En l’àmbit de la literatura, amb disset anys, va ser la guanyadora dels Jocs Florals de Barcelona amb el conte titulat Història d’un desamor. La necessitat d’aprofundir en la tècnica narrativa l’ha portat a L’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès en l’especialitat de conte amb les professores Laia Aguilà i Olga Jornet. Ha publicat un conte en el recull Passió pel conte (Voliana, 2018)
Des de 2008 fins a l’actualitat exerceix com a tutora i professora de Filosofia i Història de la música a l’Escola Súnion de Barcelona. També combina la seva activitat docent puntualment amb la de conferenciant.
Pell és el seu primer llibre de contes; un projecte que va  sorgir de les idees compartides en els cursos de filosofia impartits per la filòsofa Marina Garcés a la llibreria La Central de Barcelona, i que va construir plenament a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès esdevenint el  seu projecte final.



dijous, 7 de febrer de 2019

Determinació nacional. Catalunya davant l'ofensiva espanyolista (2009-2018) de JC Moreno Cabrera


El procés analitzat per un professor de lingüística de Madrid

En aquest assaig Juan Carlos Moreno Cabrera, defensor de la llengua catalana, crític radical de l’imperialisme lingüístic espanyol i defensor del procés cap a la independència catalana, es relaten i detallen les iniciatives del poble català per veure reconegut el dret a l’autodeterminació i la reacció en contra del nacionalisme espanyolista en el període que va des del 2009, amb les primeres consultes populars d’autodeterminació a Catalunya, fins l’octubre de 2018, primer aniversari del referèndum de l’1 d’octubre de 2017.



L’obra
Per Moreno Cabrera la consciència nacional catalana té precisament en aquest  referèndum l’expressió més valenta i evident de la seva determinació nacional i les reaccions de les institucions de l’Estat espanyol constitueixen també una expressió contundent i evident de com el nacionalisme espanyolista actua en contra de la llibertat del poble català de manera no democràtica.

En el llibre s’hi analitzen els fonaments democràtics i pacífics de la determinació nacional catalana i els fonaments polítics i jurídics en els quals es basa la reacció del nacionalisme lingüístic espanyol. També s’hi analitzen els esforços del poble català per normalitzar l’ús de la seva llengua nacional, el català, enfront les maniobres de l’espanyolisme lingüístic per evitar peti qui peti aquesta normalització.
Màrius Serra amb l'anterior llibre de Moreno Cabrera


L’autor
Juan Carlos Moreno Cabrera (Madrid, octubre de 1956) és doctor en Filosofia i Lletres (1981) i des de 1993 catedràtic de Lingüística General a la Universidad Autónoma de Madrid. Ha estat membre del comitè científic de l’Informe sobre les Llengües del Món (UNESCO-ETXEA 2000-2006) i del comitè científic de Linguamón-Casa de les llengües (2006-2011) i ha estat  proposat com a membre del comitè acadèmic internacional de la Càtedra UNESCO de Diversitat Lingüística i Cultural. El 2014 fou guardonar amb el XXIV Premi Internacional Ramon Llull “per les seves contribucions acadèmiques a la defensa de la igualtat i dignitat de totes les llengües, i la seva  actitud crítica davant  les ideologies lingüístiques assimilacionistes.”
És autor, entre altres, dels llibres: La Dignidad e Igualdad de las Lenguas (2000, 2016), El Nacionalismo Lingüístico. Una ideología destructiva (2008),  Los dominios del español: guía del imperialismo lingüístico panhispánico (2015), Errores y Horrores del españolismo lingüístico: cinco vocales para conquistar el mundo (2015),  Multilingüismo y Lenguas en Contacto (2016).
 En català ha publicat L’imperi de la llengua comuna (Voliana, 2014) i Determinació nacional (Voliana, 2019)

dijous, 20 de desembre de 2018

Els tres reis i un republicà (conte de Nadal d'Assumpta Mercader)


Enguany volem regalar als lectors de Voliana Edicions un conte de Nadal, per gentilesa de la nostra autora, actriu i narradora de contes Assumpta Mercader, autora també del divertidíssim recull de contes "La dona que somiava mariatxis" publicat a Voliana. El conte que reproduïm aquí és de plena i dramàtica actualitat.
Assumpta Mercader


ELS TRES REIS I UN REPUBLICÀ
Va claudicar. Després de molt insistir, l’argument d’ella el va tombar. Aquell “doncs ja explicaràs tu als teus fills per què els reis no els han portat regals” li va desmuntar les raons. S’hi havia oposat amb fermesa, assegurant que un republicà de soca-rel com ell no havia de deixar entrar reis a casa, ni tan sols si eren simbòlics. I si finalment va acceptar, molt a contracor, va ser amb una condició: els reis passarien per casa però ell no els aniria a esperar. La sola idea de fer veure que estava il·lusionat davant “ses majestats” li regirava l’estomac. Se n’havia lliurat  sempre gràcies a la feina, però ara els seus horaris havien canviat i, si no s’hagués plantat, s’hauria vist obligat a inclinar-se davant el trio coronat. La dona va acceptar que no els acompanyés sempre que ell aprofités aquella estona per anar a buscar els regals i amagar-los a casa.
Va arribar el dia. La dona i els fills eren a veure la cavalcada i ell anava amb el seu cotxe, un Seat Ibiza groc, carregat fins al capdamunt de joguines embolicades amb papers de colors llampants. Se sentia atabalat, disgustat i ple de sentiments contradictoris. Es preguntava si estava educant bé els seus fills deixant que adoressin reis. I si se li tornaven monàrquics? Es consolava pensant que tot plegat no era res més que una tradició i que potser no calia donar-hi tanta importància, però el mal humor i les ganes que tot hagués passat no les hi treia res ni ningú.
Va arribar al carrer on vivia i va trobar-se que una tanca li barrava el pas. S’ho trobava sovint: un veí feia obres i necessitava fer passar camions. S´hi va apropar, va baixar del cotxe i va veure que el camí estava lliure. Va pensar que, de ben segur, si el carrer estava tancat era per la distracció d’algú que havia marxat amb presses i sense acabar de fer bé la seva feina. Decidit, va apartar la tanca i va tirar avall.
Ja era a mig carrer quan es va adonar que en direcció contraria avançava alguna cosa: només distingia llums i li semblava sentir un gran rebombori. Es preguntava què deuria  estar passant i no encertava a endevinar-ho. Va tardar una bona estona a adonar-se que el que li venia per davant era la cavalcada de reis i que aquesta era la raó per la qual s’havia trobat el pas tancat.
Les seves cabòries es van esvair de cop, el mal humor va deixar pas al neguit i una pregunta li va començar a martellejar el cervell insistentment : “Què faig? Què faig?”
La situació era molt complicada. La cavalcada avançava cap a ell. Aparcar era impossible: el carrer era massa estret. La cavalcada avançava cap a ell. Si tirava endavant toparia amb el tractor que, ara ja ho veia clarament, portava el rei blanc. La cavalcada avançava cap a ell. Tampoc no tenia espai per fer mitja volta. “Què faig? Què faig?”, es preguntava sense trobar cap resposta. La cavalcada i dos guàrdies civils avançaven cap a ell.
El van fer baixar del cotxe i li van preguntar:
-“Se puede saber que coño hace, señor?”
Ell va intentar explicar el que li havia passat. No va ser gens fàcil. Va començar en català però de seguida es va passar al castellà per intentar caure el màxim de bé als guàrdies civils. Mentre la seva boca emetia excuses en la lengua del imperio el seu cervell el censurava per haver-se sotmès tan fàcilment a les forces d’ocupació. El resultat va ser un discurs en catanyol altament inintel·ligible i un conclusiu “este va bebío o drogao” per part de la benemèrita.
-Yo no fumo ni bec! Si quieren bufo! –va exclamar ell indignat.
I, mig fora de si, va afegir:
-Vull que vengan els mossos i me traigan un aguacate!
-Se està usted riendo de nosotros?
-No, no! Y ahora! Es que cuando tradusco nervioso me pasa esto. Quería decir un advocado. Es como los que li diuen mànec al mango, la fruita, entiende?
Els dos guàrdies civils no ho van entendre, però no podien dedicar ni un minut més a discutir. Tenien la cavalcada gairebé al damunt, la gent començava a envoltar el cotxe i calia trobar un solució ràpidament. De seguida es van posar d’acord i van començar a donar ordres:
-Suba al coche y tire p’atrás. Yo me subo encima pa’ que la gente me vea y no haya ningun accidente. Mi compañero irá abriendo paso. Lo ha entendido?
-Sí, de seguida m’hi pongo. No sufra: iré copo a copo, a poco, a coco a paco, despaquito... Vull dir, lento, collons!
Els dos guàrdies civils no van pensar “d’on no n’hi ha, no en raja” perquè les seves respectives àvies eren de Toga del Toreo i d’Eranjuez del Pasodoble. Però la cara que van fer expressava exactament el mateix que la tan nostrada dita.
Ja em teniu el Seat Ibiza groc reculant amb un guàrdia civil al damunt i un altre al davant obrint pas. I ell a dins intentant tirar enrere sense fer esses mentre pensava que allò podia tenir unes conseqüències terribles. Una angoixa tremenda s’anava apoderant d’ell. Un munt de mòbils l’estaven fotografiant i gravant. Segur que l’endemà sortiria a tots els diaris i allò es comentaria a les xarxes. L’endemà? Ja devia estar passant! Anava enrere seguint les indicacions del guàrdia civil mentre s’imaginava els comentaris que sortirien a la premsa. No tindrien pietat. Estava segur que interpretarien les imatges a la seva manera i que sortirien coses com “Independentista peligroso secuestra a guardia civil y le obliga a subirse encima de un coche amarillo para vengarse” o “La gloriosa y refulgente Guàrdia Civil para a tiempo un intento de sabotear acto monàrquico con tres reyes venidos de fuera”. Tirava enrere tan recte i a poc a poc com podia. Patia com un condemnat i, de sobte, els ulls se li van omplir de llàgrimes. Aniria a la presó, segur que sí! ¿Quina diferència hi havia entre pujar damunt d’un cotxe de la guàrdia civil a demanar calma en una manifestació o passejar un guàrdia civil damunt del cotxe marxa enrere enmig d’aquella munió? Estava perdut. I per si això no fos poc, de nom es deia Jordi!
A la fi van arribar al cap del carrer i van aconseguir treure el Seat Ibiza del recorregut de la cavalcada. En Jordi va sortir del cotxe fet un mar de llàgrimes. Després que es va haver eixugat els mocs el van fer bufar. Com que va donar negatiu, els guàrdies civils el van deixar anar recomanant-li que no retirés mai més una tanca. Van afegir que havien de marxar, que els reclamaven en un altre lloc, i que ja li enviarien la multa que li corresponia.
No acabava d’estar segur de si podia respirar tranquil o no. Era conscient que podien passar un munt de coses, sinó immediatament, l’endemà o els propers dies. Així que va entrar a casa seva, va amagar els regals. Quan la seva dona va arribar li va fer saber que els nens s’havien quedat a sopar a cals avis.
-Tu i les teves manies! – li va etzibar la dona.- La cavalcada ha sigut fantàstica! Que burro que ets que te l’has perdut!
Ell se la va mirar, es va queda lívid i es va desplomar. Va quedar a terra estès. Ella, espantada, va intentar reanimar-lo. No va ser fàcil. Estava a punt de cridar una ambulància quan ell, per fi, va obrir els ulls. Alleugerida, però encara molt nerviosa, la dona va necessitar disculpar-se:
-Ho sento, ho sento! Ara veig com es de difícil això per a tu. No pateixis, no pateixis més! Visca la república! L’any vinent agafarem vacances i ens n’anirem ben lluny. Allà on sigui donarem els regals als nens i els direm que els han portat els tres, els tres...
-Els tres porquets! –va afegir en Jordi amb un fil de veu i un mig somriure extenuat.
                                                                                                                   Assumpta Mercader