"No tenim remei" de Dolors Olivencia ha guanyat el darrer Premi Ciutat de Terrassa Anna Murià de contes i l'hem presentat aquest març de 2023 a Terrassa i a Barcelona.
L’autora
Dolors Olivencia Pérez va néixer a Barcelona el 1957. És llicenciada en filosofia i diplomada en català. Tota la seva vida professional l’ha dedicat a la docència fins la seva jubilació el 2020. «No vaig veure la televisió fins als 13 anys això em va influir».
Ha estat alumna de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès on ha cursat l’itinerari per a narradors de Conte i diversos mòduls d’escriptura creativa. Té dos relats en els reculls Iceberg 3 (L’hora blava) i Iceberg 4 (Pols) publicats per l’Escola d’Escriptura.
Amb No tenim remei ha guanyat el premi Anna Murià de contes Ciutat de Terrassa 2022 promogut per Voliana Edicions i l’Ajuntament de Terrassa.
El llibre
“No tenim remei” és un recull de 31 contes insòlits o anodins amb personatges dissortats, de vegades, covards, gairebé sempre. O agosarats, de vegades. Personatges que arrosseguen renúncies i drames, tot i que alguns poden resultar ridículs, divertits o extravagants. En ocasions, l’absurd, la soledat, fins i tot situacions límits els persegueixen. La sorpresa els desperta. La realitat els ofega. Reaccionen com poden, fugint o restant immòbils. No saben qui són, o es coneixen massa bé. Estan vius, en aquest món o en qualsevol altre.
En els contes, com va dir Andreu Grau en la presentació a Terrassa, sovintegen els temes de la venjança femenina, l’assassinat, la família com a territori de conflictes, la crítica als estereotips sobre la imatge, la decadència física i amb el fil conductor de les soledats de tota mena: la del que està sol però també la del que està envoltat de gent però veu que no encaixa o la del que crea, la dels vencedors perdedors, la solitud del malalt o del moribund o la solitud volguda... S’hi nota la teoria de l’iceberg ja que hi ha moltes més coses darrera de cada conte que les que afloren en el text i el lector ho percep.
L’estil és concís, visual i irònic, de vegades fins i tot sarcàstic; la frase final és un mastegot al lector que capgira el conte L’escriptora ens diu que «escriure és dels darrers espais de llibertat que ens queden» i ella ho gaudeix, també afirma que és escriptora de brúixola, parteix d’una idea o d’un final i tira milles sense mapes.
La imatge de la portada ja reflecteix bastant aquesta mena de personatges tristos i singulars que no tenen remei però que van ben vestits i amb la maleta però mig perduts enmig de l’aigua, com si no fossin o no encaixessin en aquest món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada