Rosa M. Arrazola parla de "Anem camí de casa" de Montse Gort

 Text de la presentació de Rosa Ma Arrazola en la presentació de "Anem camí de casa" 

de Montse Gort a la llibreria Ona de Gràcia. La presentació va anar a càrrec de Rosa Arrazola i lectures de poemes de Carmina Liñan, Laia Espasa i l’autora, i a la guitarra Margot Algueró.

ANEM CAMÍ DE CASA

Parlar de poesia té sempre alguna cosa d’agosarat, perquè no deixa de ser una mica aventurar-se a imaginar tot allò que l’autor hauria volgut transmetre amb els seus versos, però també és veritat que el gènere líric permet que cada lector ho porti allà on vulgui segons la motxilla d’emocions viscudes de cadascú de nosaltres.

En relació amb això, i segurament pel poc temps de què disposo, no estic gaire acostumada a parlar dels llibres dels altres, però quan la poeta i amiga Montse Gort m’ho va demanar, no m’ho vaig pensar dues vegades.

Amb ella tenim un munt de coses en comú: des del paisatge de ponent al del barri de Gràcia, que a les dues ens són casa, passant per un editor que ha confiat en nosaltres, o també l’amor per l’art i la necessitat de crear més enllà del vers a través del volum o la pintura. I fins i tot, la manera d’entendre el sistema educatiu i la forma de combatre la seva burocratització a través de la creativitat.

En fi, que per això em va ser fàcil anar a la Llibreria Ona de Gràcia, que sempre ens acull amb braços oberts, per celebrar aquest llibre de poemes que jo dic que és un llibre aixopluc, un recull que és un llibre d’absències, versos d’enyor i gratitud, que m’han fet pensar en la llarga tradició de poetes que han escrit sobre aquest tema universal en la nostra llengua: Rosa Leveroni, Clementina Arderiu, Maragall, Vinyoli, Màrius Torres, Sagarra, Martí i Pol... i tants d’altres que han volgut refer-se i homenatjar alhora, després d’un període de patiment per la pèrdua d’éssers estimats.

De fet, amb permís de la Montse, crec que faré una mica de spoiler, recorreré aquest camí que ens proposa per arribar a la llum, perquè sí, estimat lector, amb aquest llibre s’arriba a la llum de moltes maneres.

Per començar, el títol ja ens diu que no ens quedarem parats enlloc. Ens parla en 1a persona del plural d’una acció on tots plegats hi som, també els lectors. Per tant, ens està convidant a viatjar des del primer moment. Ho fa ja a la coberta on hi trobem un paisatge amb un gronxador. Metàfora del que és el llibre. Sabem ja que ens mourem sense moure’ns del lloc. La poeta que roman encallada en algun punt, però que alhora no para de viatjar, i aquest recorregut és d’anada i tornada. De fet, la imatge ja ens diu que més que anar, el que fem és tornar al punt de partida, com el gronxador que ens allunya del lloc, encara que volem alt.

El pròleg ens explica que aquest viatge serà vital i ja veiem que serà un camí físic i anímic. Com li diu el poeta Josep Borrell, citant Maragall, en un paràgraf: cada renúncia o pèrdua serà una naixença. L’autora ens apunta en un breu text abans dels poemes que l’important és tornar a casa, fent camí amb la gent, compartir el camí i la companyia. I això ens ho diu perquè Gort escriu això després de patir la pèrdua d’algú estimat.

Així comença “Anem camí de casa”, amb un prec, demanant als lectors, que quan ens calcem la sabata, fem el favor de no quedar-nos parats i que mai no deixem la poesia. En fi, que jo vull entendre que per a l’autora aquesta companyia és també la dels versos, no només la de la gent. La poesia que sempre és companya tant de viatge com de vida.

El llibre s’estructura en sis parts que ens transporten de ple a un camp semàntic d’un paratge natural: hi trobem dreceres, esvorancs, rutes alternatives, panoràmiques i un tram final, al qual s’hi afegeix un curricullum absolutament reeixit que no podeu deixar de llegir.

Diu el DIEC que una drecera és una senda o camí que porta dret a una banda, especialment que serveix per a abreujar el camí. Justament, veiem que el jo poètic vol abreujar-lo, però cap a on? Aquí tornem a entendre de nou que estem a punt de viatjar.

Si l’acompanyem, observem que s’asseu a mirar fotografies sense color, en blanc i negre, que ella va transformant en records i va entrant a dins del temps, enyorada. La trobem en algun poema arrencant males herbes per deixar el camí net. Gort se sent sola i sense ganes de fer res. Normal, després de la pèrdua d’algú molt proper, i llavors es pregunta si aquesta sensació de no fer res no és pas necessària. La trobem en el joc del res i el ser, on només cal girar les paraules hàbilment, cosa que l’autora fa sempre amb excel·lència. I s’adona que hi ha una pau en aquest no fer, que pot ser una llavor per al futur, que germinarà quan arribi el moment just.

Per tant hem d’entendre que no fer res és necessari per acabar sent. De vegades en moments que d’entrada semblen improductius, hi ha l’origen de moltes recompenses. La improductivitat és un sentiment que molts cops ens fa sentir culpables, però ens l’hem de permetre, després d’un període vital com el de la pèrdua, perquè forma part del procés de recuperació.

I llavors, ve quan l’autora sent el sol a la pell i s’adona que hi ha vida, que tot llueix de nou, hi ha molts poemes seguits que parlen de LLUM, on la paraula apareix repetidament no sé si des del conscient o el subconscient. Ja us he dit només començar que aniríem plegats cap a la llum.

En aquest punt venen uns quants poemes que parlen de plenitud, quan sent que no fa res i que ha d’encetar les ganes. Comença a trobar-se bé. La poeta no vol deixar-se vèncer, no vol caure en la depressió, després de viure moments vitals baixos, com són els de la pèrdua d’éssers estimats. Ho veiem a la pàgina 32, quan diu que vol Ser escorça, oliva, arrel...i torna a sortir la paraula companyia. Vol ser-ho en companyia.

És un moment en el qual apareix ja la serenor (ser o no) en un dels poemes que jo considero dels més reeixits del llibre on es converteix en elements de la natura i segueix en aquesta contemplació cap al destí del ser. Ser tot el dia! diu exclamant. Cosa habitual en ella. Li agrada el to exclamatiu, perquè és una dona plena de vida.

La segona part, si li podem dir així, són els esvorancs. L’autora ens anuncia que resistirà des de la soledat d’un espai buit on encara hi ha la llum, el llum que apareix encès i en el poema “Espera ença” apareix per primer cop la paraula mare (pàg.39). Fins ara era la poeta que s’amagava en 1a persona rere els versos, si bé havia aparegut el plural al títol, no havia aparegut cap altre ésser, interlocutor, receptor, i de sobte, aquest vocatiu: un subjecte, una persona, que no és qualsevol persona, sinó que és la mare: MARE, MIRA EL QUE FAIG. En n’adonem ara, que en aquest camí vital, hi ha una pèrdua, i hem perdut la clau per continuar. De moment no podem fer altra cosa, que remenar records.

Ara és quan entenem que la mare és de fa molt temps a l’hospital i la Montse, el jo poètic, tasta la lentitud del temps i la pena en cada dosi de medicació que li donen. No serà l’últim cop que l’esmenti, tornarà a aparèixer a la pàg. 43, mentre ella en recorda els petons i no para de sentir veus, en tres poemes on els que ja no hi són tornen a casa, i torna a parlar de llum, amb l’acció verbal: il·luminar.

La poeta és a casa, aquesta casa que ha arribat l’hora de buidar i que parla en cada cantonada i per boca de tots els objectes que s’hauran de llençar. I descobrim que la casa no és un lloc, és la bastida, la perspectiva, la pedra mare, la deu, l’harmonia, la porta mestra, el punt de partida i també de fita. El so de les claus.

Ens parla de l’anar de casa a casa, i sentir-se a la intempèrie en aquest moment tan dur com és el d’atrevir-se en aquest procés de dol a tornar a casa a enfrontar-se amb tot. El moment de sentir la casa sense ningú. De sobte, passem a un món on tot torna a obrir-se, les panoràmiques. Perquè quan ja s’ha acceptat el comiat es torna a encetar el camí.

Al poema de la pàg. 60 “Lleugeresa” diu La serenor d’estar on em pertoca, i la veiem retornant a casa seva a Gràcia, seguint el mapa que la situa al món de nou.

En aquesta part hi ha un altre poema que celebro especialment, perquè l’autora l’encapçala amb uns versos de “Plantades” del meu llibre Buit de març, en el qual ens parla de saó, d’alquímia, de coratge, d’esperança ardent. De vinclar i collir el pertànyer, pertànyer a una terra on hi ha la llavor, que sempre ens duu a la innocència de la infantesa.

De fet, quan ens perdem, els espais on hem estat i crescut són un abric que ens permet tornar a agafar forces i a reconèixer-nos.

Més endavant, ens confessa a “Confidències” que va sentir-se molt perduda, en l’abisme, que hi va haver una bèstia que va matar l’empara de la casa, però no triga gaire a tornar a parlar de llum: la llum que després de l’estrebada de la mort, sempre torna.

I llavors ja està preparada per digerir, i en el poema “Nus a la gola” de la pàg. 66 diu potser millor entomar tota la cruesa, deixar-la passar i fer-la caure a terra, per poder-se alliberar.

Després venen les rutes alternatives, aquests camins on hi trobem plantes que seran remei, i així trepitgem les plantes remeieres que ens faran arribar a l’aigua on beurem.

Per exemple, al poema “Ruta 2” de la pàg.74, que és un dels que més m’agrada hi llegim aneu a fer punyetes amb les indicacions que assenyalen cap als altres on ens recomana que s’ha de mirar cap endins, perquè si no ho fem, no ens en sortirem.

O en un poema en el qual juga amb la musicalitat del vers quan recorda la frase que va entrar com un estol fonètic, les paraules que van ballar tot el dia pel seu cap en el moment en què a l’hospital li diuen: se l’han d’endur, l’instant que serà l’última vegada que veurà aquell ésser estimat.

I arribem al tram final, on l’autora s’asseu en un bancal de terra humida, s’encara cap a la llum una altra vegada, i ara serà el sol que ens portarà el miracle.

De sobte podem dir que la primavera ha arribat al llibre, i que té una por, però que sap que tot ha de tirar endavant i que la vida continua.

Concloem que ha fet un viatge des del gronxador, que ha anat molt lluny, però que ha tornat sense moure’s de lloc. Podem dir que se sent com espectadora d’una obra de teatre. Una que no es tornarà a repetir en la que no calen bisos, no cal aplaudir més, perquè ningú no tornarà a sortir. Al final el que cal és tenir present que si hi ha la porta oberta és que hi ha camí per recórrer, com ens diu a “Arribada a casa”.

No és d’estranyar que el poemari acabi amb aquest curricu llum. De nou la llum que ha anat aixecant com llavor per tot el recull, quasibé sense adonar-se’n.

En aquest camí vital ens deixa clar que res no ha estat fàcil, però que de tot se n’ha sortit i que segueix lluitant per fer que al present hi sigui present. No podem quedar-nos en el record en bucle.

Aquest és un llibre que ens pot servir en molts moments de pèrdues, moments que per llei de vida, tots haurem de passar. I podem justament ajudar a posar-hi la llum, a encendre la vida de nou. Jo li agraeixo. A mi em va servir en un moment així i sé que si em sento perduda un altre cop puc anar al prestatge a agafar-lo de nou.

M’agradaria acabar amb uns versos que també he recordat llegint aquest llibre de la Montse, són els de la poeta andorrana Teresa Colom, en un llibre preciós que porta per títol La meva mare es preguntava per la mort, on ens remet a la casa de la que mai no n’hem sortit:

Casa

A la casa més nua

 hi ha un test amb un brot prop d’una finestra 

una il·lustració sense valor a la sala

 una botella buida en una posella 

a cada moment algú s’atura davant una floristeria 

subjecta un clau enfront d’una paret blanca 

decideix conservar un objecte inútil

 a la casa més nua hi ha proves de la nostra esperança.

És aquesta casa de la que no ens hem mogut, on malgrat la pena hi tornarem a trobar tot el que ens farà tirar endavant.

Si voleu trobar aquesta llar, llegiu el poemari de la Montse Gort; jo us asseguro que si ho feu un cop, hi tornareu.

Rosa Arrazola.