PRESENTACIÓ “ESCRIT EN UN TOVALLÓ DE BAR I ALTRES POEMES”, de
Marta Pérez Sierra
Quatre paraules en un tovalló de bar.
El Raval, que matina, que decau matusser.
Que badalla desmanyotat.
Obsessivament, les botigues sempre obertes.
I la pols de la misèria que ofega,
que tems, que contamina.
La Reina del Raval surt de passeig.
Els ocells i tot el cel immens són el seu barret.
Bona tarda. Aquest és un poema del llibre En Brut de la Marta Pérez Sierra. Sé que ella, d’alguna manera, volia que sortís avui en la presentació del seu nou treball.
El llibre que presentem avui és: Escrit en un tovalló de bar i altres poemes (Voliana Edicions), aquest àlbum de poesia el conformen tres llibres que, d’entrada, poden semblar ben diferents, però ja veureu com no ho són. El primer és: Escrit en un tovalló de bar, un recull que va guanyar el premi Esteve Albert de poesia de la Vila d’Argentona, l’any 2022. El segon es titula: Amb tocs de canyella i nou, premi de poesia Poemestiu La Vinyeta del 2019. I el tercer porta per títol Un grapat d’imperdibles.
Escrit en un tovalló de bar. Jo he llegit bastants llibres de la Marta, no tots perquè en té un cabàs, i diria que aquest petit recull és de la millor collita poètica de l’autora. Recordo que li vaig dir tot just acabada la primera lectura. Pel títol pot semblar una cosa banal, sense pes ni interès, esclar, escriure en un bar, quina cosa més poc glamurosa, gens sexy, frívola i intranscendent. En un bar no paren de passar coses i els sorolls es belluguen arreu com formigues. Com et pots concentrar per escriure i sobretot, per escriure poesia? Jo he de reconèixer que he escrit poc en un bar, però tant si estic sol com amb algú altre, trobo que és un lloc fantàstic per fer-ho. (A partir d’ara ho provaré més sovint). I, a sobre, en lloc d’endur-se un ordinador o una llibreteta, no, escriu en un paperot, en un trist tovalló de bar. Un paper inútil, al qui no donem cap mena d’importància i que arrugarem al primer esternut, tret que siguis un potencial astre del futbol. (Tots els poemes els va escriure en un tovalló? Segur que no, però la metàfora és esplèndida).
El llibre em va captivar de seguida perquè vaig trobar una Marta sincera, compromesa, detallista, sublim, una Marta propera i al cas de tot el que passa al voltant i a dins de casa seva, del seu cap i del seu cor. Les imatges poètiques resumeixen instants, alguns terribles, altres melancòlics, altres de patiment i altres més distesos. El primer poema del llibre és tota una declaració d’intencions, llegiu-lo, és: Bar de l’hospital de Sant Pau. Esclar que no tots els poemes són escrits al bar d’un hospital, n’hi ha a l’Ateneu Barcelonès, a un bar de carretera, al bar d’una estació, al de la facultat, el d’un tanatori o el d’un hotel. Uns paratges tan iguals i tan diferents que l’han portat a enriquir aquests textos a la màxima expressió.
Els bars tenen un encant (bé, la majoria), que difícilment tenen altra mena d’establiments. Hi ha gent que escriu a la biblioteca, un una llibreria, mentre fa cua al dentista, o potser, mentre espera que arribi el rodalies, però al bar tot és polièdric, divers i a vegades divergent. He dit encant, però podria haver dit màgia, segur que tots i totes heu vist màgia en algun bar.
Has quedat amb algú i arriba tard, o has quedat i l’altre ha hagut de marxar, o de cop entre un grup de gent cridant o a aquella hora que no hi ha ningú més que tu i la teva efervescència, i un tovalló. L’espera en un bar és un torrent d’inspiració.
De tu, només sé que ell et plorava. Mare de Déu Senyor. Com envejo no haver escrit jo aquest vers tan ras i curt, tan precís i tan ample de descripció. Tenir enveja no és dolent, oi? Si és per una bona causa...
Abans he dit que el llibre m’havia agradat molt i m’havia agradat perquè vaig trobar una Marta tal com és ella, sense embolcalls, valenta i a vegades desvergonyida, amb l’ofici de poeta ben après, no com fan ara els nous i prolífics i brillants poetes joves, no, no, ella s’ha arriscat de debò, amb versos que van més enllà de les paraules i de les metàfores, que traspassen la pell i fan cicatrius a l’ànima del lector. Jo en dic bona poesia. I brindo per això.
I parlant de brindar, encarem la segona part, Amb tocs de canyella i nou. Fins ara hem viscut i hem escrit en un bar, ara ho celebrem amb una copa de vi. Aquests cinc poemes parlen del vi, dels gotims, dels ceps, de la canyella i de poesia. Són com cinc esquitxos d’una copa que es trenca i escampa el mateix vi pel mateix terra que trepitgem. El vi jove de la taula rònega / del bar entre cases pobres / del barri perifèric, del record / de la primera feina que vaig tenir. Quina manera de desgranar l’essència i el gust del vi a la taula.
M’encanta que dediqui la tercera part a l’entranyable amic i admirat poeta Josep Ramon Bach. Per sort per nosaltres, el llibre necessitava uns quants poemes més i la Marta va anar al calaix de l’ordinador i pam! (Qui no té un munt de poemes al calaix de l’ordinador?) No sé ben bé com va anar, però sigui com sigui ho celebro, perquè a més de ser la part més llarga és una part molt, molt, molt Marta, un recorregut per la vida. Hi ha poemes del segle passat, poemes premiats (com no podria ser d’altra manera), poemes curts, poemes de marxar, poemes d’ocells, poemes de colors i poemes en blanc i negre.
Esmorzarem torrades amb figues. La serralada, tossuda, vol la vinya. Brisa de mar. Brisa de vi. Els amics. Aquesta part és plena de versos que defineixen la carrera de la poeta, són versos que hauria de gastar tota una tarda per analitzar-los i per encomanar-vos el meu enamorament, però ja he xerrat massa. Tampoc cal que m’hi esmeni gaire, t’hi enamores encara que no vulguis.
Per acabar només voldria dir que la portada del llibre (que m’encanta) i algunes pintures de l’interior són de la Montse Assens, crec que no hauria trobat cap altra companya per fer plegades aquest viatge. Penso que ha de ser molt difícil dibuixar i expressar sentiments en una il·lustració, amb paraules o amb música sembla molt més fàcil. Quan vaig veure aquestes imatges vaig endevinar els ulls de la Montse i l’ànima de la Marta.
Enhorabona, Marta i Montse, gràcies per fer-me i fer-nos sentir la vida amb aquesta intensitat.
Poema dedicat a la Marta:
EL BAR
Tenía una manera de contar intimidades que era como si corriera
una cortina a nuestro alrededor.
J.R. Moehringer
El bar de las grandes esperanzas. Traducció de Juanjo Estrella
Hi anava quan volia que em trobessin.
A les tantes, venien els amics
que com de costum feien tard,
duien abrics de plom i guants de llana;
jo duia el fred als ossos.
Una copa i una cervesa
i un glop d’intimitat
al còctel de les cicatrius.
Fum a les dents.
Algú insistia a preguntar
per què hem crescut sense piano,
sense negres ni blanques,
a l’ampit d’un so greu
que tremola de por a cada nota.
Aleshores tot cau a pes,
ningú s’ajup a recollir-ho.
Els dimonis, amb les galtes vermelles,
disparaven pedres a les bombetes.
Les llàgrimes no fan miracles
i amb l’agost no s’acaben les tempestes.
Quan menys m’ho espero, tot es fa mentida.
Jo el que volia era la llum dels altres.
Gràcies i visca els tovallons de bar!
Jordi Roig
Llibreria La Impossible, 28 de febrer de 2024
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada