Presentació de Francesc Mompó i Valls a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània, carrer sant Ferran, de València. 16 de novembre de 2011 a les 7.30 de la vesprada.
La biografia humanista –a l’estil d’aquelles que es feien a finals dels 60 per la generació beat als EEUU– i que fa Miquel Adrover i Mascaró i Jordi Solé, des de Manacor i des d’Argentona estant, com a pròleg del llibre Des del rovellet de l’ou d’Elx ens serveix plenament per a retratar la personalitat de Joan-Carles Martí, si més no, és la imatge que jo tinc d’ell: culte; enamorat d’una terra que ell, com jo, vol lliure; intel•ligentíssim; tocat del do de les llengües; faener com pocs; de llengua esmolada i cristal•lina... i així un enfilall inesgotable d’altíssima adjectivació. A la qual afegiria el de la lleialtat i el de la bonhomia.
Ja sé que d’aquesta manera no he explicitat cap de les diverses titulacions acadèmiques que posseeix, ni dels diversos treballs –remunerats o no– que ha desenvolupat al llarg de la seva vida i que desenvolupa en l’actualitat, que també en són molts i molt interessants. Però tota aquesta mena de curriculum oficial el podreu trobar a la solapa del llibre; i ja us ben assegure que és adequadíssim per a la matèria que tracta en aquest llibre.
Tanmateix, amb els trets de personalitat que acaben d’esmentar estem convençuts que el lector –i tots els presents– es faran una idea clara del material amb què s’acararan. Són escrits d’una persona que sap de què parla, que sap escriure digníssimament, i són escrits d’una persona que estima allò que és objecte de la seva escriptura; i per si tot això fóra poc, ho fa amb la generositat que li és característica.
Com diu l’editor, Joan-Carles Martí és una de les ments més preclares de la frontera sud dels Països Catalans; i afig jo que a les fronteres, els reis sempre hi posaven els millors guerrers perquè les salvaguardaren. I que com apunta el mateix Jordi Solé, en una societat i en una cultura normal, ens l’estaríem rifant perquè fóra una de les nostres guies culturals i lingüístiques en els més alts àmbits de responsabilitat. Però, ai làs! Vivim en una comunitat... de veïns, en una requió sucursalista, i així ens va. Maleïts sien aquells desagraïts a la llet que van mamar i a la llengua i a la terra que els va fer créixer.
Estem davant d’un llibre d’assaig en el ple sentit de la paraula: literatura d’idees. Un assaig, com no podia ser d’altra manera, altament modalitzat per la presència de l’autor. Joan-Carles Martí ens presenta un seguit d’articles on ens posa davant dels ulls la realitat catalana de l’extrem sud dels PPCC perquè qui vulga oir que oja. Com a bon escriptor, poeta i políglota coneix les excel•lències del llenguatge i, en aquest cas més que mai perquè és el seu i l’estima, té una cura especial per donar-nos uns articles on més enllà dels reivindicatius missatges, podrem gaudir de l’encís del seu tall literari. Assaboriu sinó aquest tast d’un dels articles parlant de Girona: “Verdor gironina que nafra els ulls del tuareg que sóc, avesat al verd polsegós de les palmeres per tornar a descobrir-les verd lluentes en ser que plou”. Fons i forma es fonen en aquest recull de mirades on no s’està d’incrustar-hi, a la més mínima excusa, tot un refilall de formes lingüístiques elxanes dedins i defora i de la redor per fer-ne constància reivindicativa davant l’estantissa política de la capitalitat secessionista de València.
–Per cert, Joan-Carles, mosseguello i orso també ho diem a l’Olleria (la Vall d’Albaida).
Tot el llibre és un clam excel•lentment modulat perquè aquesta zona sudenca i fronterera del nostre cos no siga oblidat per cap dels centres de poder dels PPCC. A l’extrem sud la catalanitat de la seva gent és més present del que se’ns vol fer creure maliciosament, o fins i tot benintencionadament.
En l’article Reforestació lingüística i medioambiental a l’extrem sud del País Valencià: Guardamar, diu “Al meu petit país, el subdesert es desplega per les serralades i per les canyades. Per si no n’hi hagués prou, de la desertització lingüística en diuen alacantinització. Així, un rerepaís extens queda emmascarat per la ciutat triada pel col•lectiu per ser l’ase dels colps”.
Són articles ben travats i contundents. Si haguérem d’emplenar cabassets de continguts als platets d’una romana veuríem com equilibra el pes de la solidesa de les dades que ens presenta, l’estima en la vindicació de personatges i llocs de la zona, l’enaltiment de lexies i parèmies sudenques, la bellesa de les construccions paragràfiques, l’encert de les cites que encapçalen els articles...
Tot un equilibri al servei de l’estima per la terra i per la llengua; una terra que voldria lliure i una llengua d’innegable bellesa polimòrfica.
Llegir Des del rovellet de l’ou d’Elx és conscienciejar, per a aquella gent que no n’era, la realitat d’una part important dels PPCC i és alhora assaborir un tall literari ben personal que ens fa agradosa la lectura de la literatura d’assaigs; i si ho voleu també, esguitada de dietarisme –o escriptura del jo- de viatges.
Al costat dels detalls més aspres, però necessaris per conèixer la realitat que l’ull de Joan-Carles Martí veu i dissecciona –territori, nombre d’habitants dedins i defora d’Elx, accents...–, ens trobem amb detalls tan encisadors com quan ens referencia un festival de la Ma del Mar Bonet on va conèixer Na Lídia –sa muller, com li agrada dir a ell– i ho fa en termes tan entranyables com “Tenia vint anys, la millor planta de femella, els ulls d’un verd maragda més intensos i grans de la contornada i el català heretat més impressionant de tots els de la meva generació. Me’n vaig enamorar de sobte i sense salvació”.
Tafaneja i desfà embolics tan importants per desapercebuts com vindicar el cognom català dels Fira al carrer Fira; o fer una espècie de TopTen dels cognoms catalans a Elx amb els Soler en primer lloc –documentant fins i tot l’arribada del primer Soler a Elx a les darreries del S XV.
No s’està tampoc de modalitzar, quan no de valorar directament, les nefastes polítiques de la generalitat “tant Catalunya com les Balears són plenes a cell de professorat valencià atesa la política lingüística nefasta valenciana que no reconeix... la reciprocitat”.
Joan-Carles Martí reinvindica en aquest llibre una part del País Valencià que porta molts anys oblidada –sinó menystinguda i donada per perduda per a la llengua i per a la cultura catalana al nostre petit país. Estimar el País és estimar-lo sencer, i l’extrem sud continua molt més viu i bategant del que molts pensen i del que alguns mal nascuts desitjarien. L’autor s’encarrega de posar-nos de relleu la història d’aquest tros de tots nosaltres i la vitalitat amb què encara es mou; i ho fa amb un entusiasme encomanadís que ajuda a moure’ns el desig de conèixer-lo millor i, per què no dir-ho, també ens fot un pessic a la consciència, a la mala consciència.
A més a més refusa una valencianització aplanadora des del centrisme de la ciutat de València i vindica uns Països Catalans amb una unitat lingüística polimòrfica sense empatxos tant pel que fa a introduir en l’estàndard solucions comarcals amb etimologia clara, com assumir sense complexos fórmules lingüístiques de qualsevol racó dels Països Catalans.
Llegir Des del rovellet de l’ou d’Elx és fer-se una dosi d’autoestima per a tots aquells que continuem sentint-nos fills de la llengua i la cultura catalana que ens segrega la suficient adrenalina per a continuar lluitant contra el nacionalisme excloent castellà que intenta dividir-nos per anorrear-nos.
Read more: http://extremsud.blogspot.com/2011/11/des-del-rovellet-de-lou-delx-valencia.html#ixzz1dynh57oo
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada