Independència o mort... de la llengua
Quan els gaèlics escocesos entraven en campanya ho feien al crit de sluagh-gairm cosa que és l’etimologia del mot eslògan en el sentit de frase publicitària! El títol d’aquest llibre és una soflama brusent d’aquelles que s’expliquen pel moment històric en què han estat enceses. Es tracta d’una literatura premonitòria que es materialitza quan els esdeveniments històrics menen cap a una catarsi col•lectiva. Al seu interior, però, no hi trobareu cap discurs exaltat, més retòric que sòlid de conceptes: ans al contrari. Jordi Solé i Camardons desgruna totes les claus que fan de la llengua catalana l’element que cohesiona no tan sols Catalunya sinó–de retruc– els qui enraonem en aquesta llengua neollatina: siguem on siguem i vivim on vivim.
Ens trobem a les portes de Barcelona, dintre la Catalunya Vella, territori amb ànsia d’arribar a la Itaca independent que s’escampa per les quatre províncies catalanes creades al segle XIX –amb la divisió provincial de Javier de Burgos– sobre el bell cos viu d’una nació abatuda. Som ara al 2011 encara dins del Regne d’Espanya, per dir-ho amb el rigor legal vigent d’un statu quo que trontolla. El títol del llibre –la soflama– és el compendi de la tesi que es desenvolupa a pleret al llarg d’un llibre cadenciós que fa narrativa de la captivitat: “Independència o mort de la llengua”. L’autor es capbussa en les fondàries de la literatura patriòtica i/o revolucionària que és la sala de l’esper i del desesper de qualsevol procés nacional alliberador. D’aquí la seva gran virtut i d’aquí els excessos que –d’haver-ne i de trobar-ne– tan sols el temps immemorial esmenarà i posarà al seu lloc. No hem de patir-ne gens, per això. És una literatura que d’haver estat escrita tan sol amb el cor hauria descoratjat els més exigents però que es veu amanida de la documentació i de l’anàlisi més rigorosa que la fa apta per ser matèria d’estudi i de discussió. Som davant, sens dubte, d’un cervell polièdric prodigiós que es lliura a la causa que serva. La polèmica està servida per a qui estiguen disposats a fer la despesa sense tenir la fe del carboner. Els convençuts la faran per partida doble.
Jordi Solé i Camardons (Oliana, 1959) és un sociolingüista i escriptor de bibliografia dilatada al llarg dels darrers trenta anys fins arribar a aquesta primavera d’hivern de 2011. És també –com tots els grans noms de la cultura catalana perquè aquest ha estat llur signe astral– un activista cultural i lingüístic de primera magnitud. El país i l’estat obliga. La seva darrera empresa Voliana Edicions és editorial i –en tan sols un any de vida– haurà estat capaç de publicar i de distribuir mitja dotzena de llibres amb una idea clara d’un territori que va clafit d’autors de Figueres a Elx o de Campos –a Mallorca– passant pel seu Oliana nadiu en plena Catalunya Occidental.
Així i tot, malgrat ser un defensor fervorós de la unitat política futura dels Països Catalans: uns països en plural perquè la Catalunya política acaba i comença on fa molts segles que ho decidiren els reis medievals; alguns somniem, però, amb un estat confederal contemporani que no fou però que hauria de poder ser.
En Jordi cavalca en plena justa sense descavalcar de cap dels seus convenciments compartits amb qui això escriu. En Solé i Camardons està fermament ancorat en la idea que una Catalunya independent serà una garantia i un aval mundial per als altres territoris germans de llengua catalana. Qui fa aquesta ressenya –valencià d’Elx de llengua i cultura catalana– no pot més que animar el seu projecte i el seu entusiasme sense entrar ara en els detalls que em fan quimera ancestral. De la Sénia ençà ens ho mirem, els militants esparsos, amb parsimònia conceptual i una sana excitació malament dissimulada davant del germà gran que decideix independitzar-se.
Així, Catalunya podria esdevenir –per a nosaltres– el que és tenir Holanda de país contigu si hom viu a Flandes o –de forma clara i concisa– París i França o França i París per a valons i suïssos de llengua francesa. Amb això a ningú se li acudiria mai negar la classe i elegància mundial de Ginebra o de Brussel•les ni les seves personalitats pregones: llegiu València i Palma. I nosaltres ens sentiríem representats en tots els fòrums mundials i Espanya hauria de moure fitxa. Vet aquí on comencen les quimeres per als qui vivim als territoris contigus... Deixaré fugir els pensaments roïns.
Així, un valencià conscient hauria d’estar delerós de la independència del vell Principat de Catalunya per pura qüestió de supervivència. Òscar Ribes no deixà d’esmentar-ho al discurs d’admissió d’Andorra a les Nacions Unides un 28 de juliol de 1993: “ El català és el nostre idioma oficial. És en la llengua de Ramon Llull, Ausiàs March i Salvador Espriu, la qual es parla des de Fraga -a l'Aragó- fins a Maó -a l'illa balear de Menorca- i des de Salses -al Rosselló francès- fins a Guardamar -a les terres meridionals del País Valencià. És en aquesta llengua, la catalana, que he vingut davant aquesta Assemblea a parlar de pau, llibertat i fraternitat.”
Dit en boca andorrana la cosa no deixava de tenir una aroma joc floralesca per als ambaixadors d’Espanya i França que escoltarien condescendents i divertits amb la traducció simultània compartida amb xilens i madagascarians: les velles potències colonials tenen aquesta petulància adquirida. Dit pel representant de Catalunya, al seu parlament inicial a les Nacions Unides, l’orella i els designis hispanofrancesos s’afilaran i els diaris de Madrid i París n’estaran plens a vessar recança a l’endemà. I faran botar foc als carrers de València que tindran falles folles fetes foc avançades.
El llibre de Solé i Camardons sobrepassa la vintena d’articles que formen un cos doctrinal profundament cohesionat i unitari pel que fa a la seva tesi: “no hi ha situació pitjor que la situació actual de dependència i espoli i genocidi espanyol.” Això ha de doldre alguns amics il•lustrats espanyols a qui “les duele España”. Evidentment, no els desitjaré mai de ma vida que siguen dintre la meva pell –espere que seguesquen amb llur magnanimitat per als qui haurem de compartir passaport alguna generació més– però fa sovint l’efecte que els més raonats i raonables no acaben de capir perquè ens neguem davant d’una bondat que –tot i no haver de compartir ells– ens envegen: el nostre suposat bilingüisme estatal congènit unilateral. I no us parlem ara de la capacitat que té qualsevol ésser humà de comunicar-se en unes quantes llengües enfora de la seva perquè, en això, els catalanoparlants –com en tantes altres coses– sempre hem estat una punta de llança peninsular.
Patrícia Gabancho –una argentina catalanoparlant arrelada a Catalunya– , ens parla al pròleg “d’un horitzó de llibertat” cosa que em sembla una metàfora poc original però molt necessària. Així es com veien els emigrants europeus la costa americana dels EUA amb l’Estàtua de la Llibertat com a símbol: "A horizon of freedom." En Jordi Solé i Camardons s’atreveix amb una conclusió a la pàgina 16 quan tot just enceta l’ampolla dels arguments: “Catalunya serà independent o no serà.” Això, però, ho haurà de decidir el poble català i alguns deuen estar molt preocupats atesa la voluntat creixent del poble català a independitzar-se segons les consultes i enquestes de darrera fornada en escriure aquestes ratlles. Som a l’any primer, del decenni segon, del segle XXI.
Us aconselle aquest "Independència o mort... de la llengua" no tan sols perquè siga ple d’amor passional per Catalunya i per la llengua catalana. Solé i Camardons ens passeja –diacrònicament i sincrònica– amb prosa planera i precisa pels problemes que ens afecten a tots els catalanoparlants. Se centra, però, a Catalunya allà on, des de fa dos segles, el poble català no ha deixat d’aixecar un cant esperançat i ple de resistència: un cant de llibertat –de poble lliure entre els altres pobles lliures i de bon veïnat amb els veïns– que no hauria d’haver-se apagat mai als països de llengua catalana. Que el futur que s’albira ens incloga algun dia a tots els catalanoparlants amb fórmules diverses. Per ara tan sols ens toca desitjar bon vent i barca nova als germans de nord enllà: Catalunya triomfant!
Joan-Carles Martí i Casanova
Elx, 31 d’octubre de 2011
Vespra de Tots Sants
http://extremsud.blogspot.com/2011/10/independencia-o-mort-de-la-llengua-de.html#ixzz1cTDERp6J 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada