Glopades de riu de Gemma Pellissa

Tenim el plaer de presentar-vos Glopades de riu, un conjunt de glopades de riu Ebre que ens regala Gemma Pellissa Prades. L'autora ens diu sobre el seu llibre:

Glopades de riu és un recull de contes que transcorren en un poble marcat pel pas del riu. L’Ebre és un dels protagonistes del llibre, que no es deixa qualificar com a mer escenari de les històries, sinó que esdevé còmplice o botxí dels personatges. Amb aquesta obra he volgut crear un univers tancat, caracteritzat tant pels elements de la naturalesa, que ja situen els lectors en un àmbit rural a les Terres de l’Ebre, com pels trets lingüístics del text. De fet, el paisatge és un dels fils conductors del recull. Així, tot i que els relats es presten a ser llegits independentment l’un de l’altre, hi ha ressons, símbols, lligams clars entre ells que fan que en alguns casos es pugui reconstruir la vida dels personatges a partir de les instantànies que ens en mostren diferents contes. Per exemple, “Palometa de riu”, “El campanar” i “L’ofrena” es poden interpretar com a tres actes d’una mateixa història, des de la pròpia gènesi —de la narració i de la protagonista—, amb la premonició o la revelació final de la mare (acte 1), a través de la tragèdia (acte 2), fins a la redempció (acte 3). Aquests contes segueixen, un cop més, el curs del riu, que ofega i purga. En altres ocasions, les connexions entre les narracions són menys evidents, però les vaig concebre com a suma, com ocorre a “Ginestes” i “Violetes” —havien de tenir una tercera part anomenada “Roselles”, que se’m va resistir—. Mitjançant un relat coral, volia caracteritzar un poble amb una personalitat pròpia, que tenia com a referent Macondo, Combray, Mequinensa. 

Malgrat el realisme que es desprèn de Glopades de riu, no volia oblidar tampoc el component fantàstic de relats com “Ondina” o “Muntanyes”, que no es basen en una llegenda concreta, però que formen part de tradicions nostrades com la de les dones d’aigua. De la mateixa manera, hi ha un joc d’intertextualitat tant amb la literatura clàssica (l’Ovidi de les Metamorfosis) com amb la catalana (Mercè Rodoreda).

            És un llibre que he escrit des de la distància. No pretén ser un retrat fidel d’un poble —no obstant els referents geogràfics—; més aviat correspon a una mirada interior, que arrela en les associacions que estableixo amb una etapa concreta, la infantesa. Cerco de desmitificar-la; potser aconsegueixo l’efecte contrari. Des que vaig comentar que Voliana publicaria el meu primer llibre, els amics, sobretot els estrangers, m’han preguntat pel títol. No l’he sabut traduir, l’he hagut de descriure, però penso que expressa què és per a mi aquest llibre, que brolla, conte rere conte, de les entranyes. No espereu trobar-hi una lectura amable, en el sentit que tracta de temes trasbalsadors; universals (solitud, diferència, culpa, molta culpa, pèrdua) i també actuals (immigració, assetjament escolar, trastorns alimentaris). La tensió que desprèn és palpable i m’agradaria pensar que deixarà una empremta al lector, que es veurà embolcallat pel lirisme dels contes i que veurà representades les diferents etapes de la vida al llarg de l’obra, amb un pes més rellevant de la infància, que és el moment existencial que em permetia escriure més fàcilment des de la distància que esmentava més amunt. Això és Glopades de riu per a mi, però friso perquè s’enriqueixi amb les vostres lectures.