La poeta Marta Pérez Sierra parla a 4lletres https://4lletres.cat/enfiladis-en-el-fum/ del llibre de poemes Enfiladís en el fum de Francesc Mompó:
M’he enfilat en el fum de Francesc Mompó -ha cremat tot el que és sobrer- i m’he espantat una mica. Mai li havia vist les vergonyes a un poema. Així, despullat, concís, sense res que ajudi el meu cervell de lectora a enfilar un vers fins a un concepte, una idea, feia venir un atac de pudor, com aquell que diu “Va home...! Tapa’t”. Francesc Mompó ha calat foc també dins meu. I a més, de tant en tant, un breu text poètic escrit en prosa, com un parany, et fa pensar que aleshores sí, que entendràs la idea, però no, requereix el mateix esforç d’intel·ligència, la mateixa d’ell per a escriure, per a entrar en el poema i ser l’Altre.
L’Altre que sempre hi és sense que se’l veja.
Els seus poemes essencials es desenvolupen en una estructura polièdrica de la personalitat (el jo, el tu i l'ell).
També l’altre.
On?
La porta. Els ulls.
La mirada al llindar.
Una de les qualitats de la poesia és experimentar amb el llenguatge, dir molt amb poc. Captar el lector i colpejar-lo amb sensacions. Francesc Mompó ens mostra la realitat amb la màxima exactitud possible, d’una manera concisa, sense artifici, tanmateix amb passió. Els poemes d’Enfiladís en el fum, des de la sobrietat, t’aboquen al buit i et fan sentir surant en un despropòsit. Cap a l’impossible per a renéixer de nou. El poeta, amb un ús mínim del llenguatge, fa sonar els poemes.
Entre.
No és allí.
No és ara.
És entre.
Hi ha el buit.
Hi ha el fora.
Entre.
També hi ha l’entre.
La vora. La riba.
L’interstici per on tot s’esgola.
Poemes foc, teranyina on ara es gronxen les paraules, on ara es tensen, on ara desapareixen. Com un cicle sostingut per quelcom delicat i efímer. Silenci a la pell fins al precipici. Mirar sense ulls. Finestra i pou. Sentir-se poeta. Fins a la sal de l’alba.
Marta Pérez Sierra
Barcelona, 19 de gener 2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada