Ja tenim el recull de contes de Raquel Picolo.
Totes les narracions de La nit als armaris neixen a la primera història i es tornen a ajuntar a les últimes pàgines. Brollen dels llavis del Ton, un vell medicinaire de Cerbi, que les conta al seu estimat Adrià, l’escriptor barceloní i fill del poble, que escriu el llibre.
La nit als armaris mostra un univers arrelat al món rural i teixit de modernitat. Els tres primers relats tenen gust de muntanya i parlen pallarès. La resta d’històries, sense deixar anar el fil de l’origen comú, exploren més enllà del paisatge aneuenc i estan contades en una llengua estàndard. Alguns personatges salten d’una història a una altra teixint ponts entre les narracions.
Durant l’acte literari també comptava, perquè a estones s’avorria. Ha fet unes becaines discretes i al final ha aplaudit amb entusiasme. De fet, la presentació del llibre li ha interessat molt més del que calculava. El conte de la velleta pallaresa que va al psicoanalista a Barcelona li ha fet molta patxoca, té ganes de llegir-lo sencer. L’àvia del país de les grans nevades, bordisca com la neu de Cerbi i amb el cervell en plena degeneració, també li ha semblat fantàstica.
(Fragment de Raviolis a la Toscana, a La nit als armaris)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada