Col·leccions de Voliana Edicions

Entrevol (assaig), Voliac (narrativa) Retorn al sol (ciència-ficció i fantasia), Memòria, Voliac Poesia (poesia)

dilluns, 8 de febrer de 2021

Joan Misser i Vallès. Un combat per la justícia i la pau

 Aquest febrer de 2021 publiquem la biografia "Joan Misser i Vallès. Un combat per la justícia i la pau" per part del seu fill Francesc Misser.

Els grans canvis de la societat són sovint fills del compromís de les persones que actuen des de la base. Ens en dona el testimoni aquesta biografia de Joan Misser, militant pacifista i ecumenista de la primera hora, escrita pel seu fill periodista Francesc Misser, amb pròleg del periodista Xavier Garcia Pujades.

Aquest llibre ens invita al recorregut de moltes dècades a través de la vida d’un home marcat profundament pels estralls de la Guerra Civil a Barcelona, que va ésser uns dels capdavanters dels canvis profunds que es varen manifestar a Catalunya i a la resta de la Península en el terreny polític i en el si de l’Església, a contracorrent de l’actitud col·laboracionista de la Jerarquia amb el règim franquista. Com va escriure, el seu amic, Mossèn Josep Dalmau, Misser fou “un catalitzador, empassant-se i repartint idees i també escrits, una mena de laboratori ambulant”. Ho il·lustra l’aventura del Frente de Liberación Popular (FLP), que Misser va contribuir a implantar a Catalunya, on cristians i militants d’inspiració marxista trencaren  barreres i aprengueren a treballar junts contra la dictadura. I també el seu treball a l’editorial Estela de Barcelona per difondre les noves idees.

Més tard, des de França, on s’hagué d’exiliar l’any 1959, va continuar lluitant pels seus ideals de pau i de justícia d’una altra manera, com la lluita per la independència d’Algèria, participant en el moviment del maig 1968  i familiaritzant-se amb la Teologia d’Alliberament.

El combat de la seva vida fou celebrat pel Memorial Joan XXIII per la Pau 2003 que li fou atorgat com «promotor entre nosaltres, des de l’anonimat, durant els anys de  lluita per la democràcia, la llibertat i la pau, dels moviments pacifista i ecumènic i pel testimoniatge d’entesa entre diferents cultures, que ha fet palès amb el seu llibre “Immigrants avui, catalans demà”» (2002).



 L'autor

Francesc Misser (Barcelona, 1956) és diplomat de l’Escola Superior de Periodisme de Lille (França) on el seu pare, Joan Misser, ensenyava el castellà durant els anys 1980. Fou corresponsal a Brusel·les per al servei francès de la BBC (1984-2006). En gran part, la seva carrera fou dedicada a l’Àfrica i a les relacions entre Europa i el continent africà,. És col·laborador de publicacions com «Die Tageszeitung » (Berlin), «La Libre Belgique» (Brusel·les, Afrique-Asie (Paris) i «New African» (Londres). També és autor de llibres publicats en francès sota la signatura de François Misser : Vers un nouveau Rwanda ? Entretiens avec le Vice-Président Paul Kagame, un retrat i entrevista del president de Ruanda, Paul Kagame feta just després del genocidi de 1994; Les gemmocraties (1997), sobre les relacions del poder polític amb els diamants, escrit amb l’economista francès, Olivier Vallée; Mercenaires S.A.  (1998), coescrit amb el periodista Philippe Chapleau, que descriu l’emergència d’exèrcits privats. 

També, és l’autor de llibres principalment dedicats a la República Democràtica del Congo:  Géopolitique du Congo (2006) i Le Congo de A à Z (2010), coescrits amb la seva esposa, Marie-France Cros, periodista a «La Libre Belgique» i ex-alumne de Joan Misser, i finalment La Saga d’Inga (2013) que descriu la història de la construcció de les preses del riu Congo i del projecte de l’edificació del més gran projecte d’energia renovable del món. L’explotació desenfrenada i criminal dels recursos naturals i la defensa del medi ambient són dos preocupacions constant de la seva obra, que comparteix amb el seu pare.  




dimecres, 25 de novembre de 2020

Parlen de "Mare Batec" de Rosa M.Arrazola

 

Isabel Ortega Rion parla del llibre de poemes “Mare Batec” de Rosa Maria Arrazola, que ha arribat a les llibreries l’octubre de 2020:

Batecs en la foscor

 

Anys de foscor. Així és com es pot definir la durada d’una dictadura, de qualsevol dictadura, perquè l’ombra amaga els abusos, la injustícia, les traïcions i els assassinats, així com amorteix el crit de les víctimes. Franco en va instal·lar una que va durar quaranta anys. Els morts a les cunetes d’arreu de l’Estat encara resten ocults a la mirada del segle XXI, però sabem que hi són, que encara bateguen, demanant un repòs digne. 

Catalunya la va patir doblement, la dictadura: per republicana i per “separatista”. Per això, aquí, els adeptes al Règim gaudien d’una maquinària institucional que deixava impunes els crims més atroços.   

En l’anomenada “Transició democràtica”, també es va estendre un vel fosc sobre el passat: no remeneu la pols, que qui sap què hi trobareu, a sota. I la pols d’una altra barbaritat amagada –el robatori de nounats- creixia perquè el que havia començat el 1936 va continuar fins al 1990 embolcallat amb un vel dens, densíssim, que cobreix encara avui el batec d’un dolor agut del qual sorgeix un crit que cal fer sentir: el de les dones que exigeixen la veritat i reclamen els seus nadons arrabassats per un sistema opressor i opressiu que afavoreix els poderosos i menysté aquelles que no s’hi poden revoltar. Perquè en són “aquelles”, en femení, les primeres víctimes. Són dones, generalment humils, algunes solteres, d’altres republicanes vídues (dones de “rojos”), a qui es va negar la possibilitat de veure els seus nadons, de criar-los i estimar-los.

Rosa Maria Arrazola


Rosa Maria Arrazola, artista polifacètica que ha dedicat bona part de la seva tasca poètica a projectes solidaris (autisme, oncologia infantil...) i a temes reivindicatius com ara el feminisme, la maternitat o la lluita contra la violència masclista, s’endinsa, a “Mare batec”, en la història negra dels nadons arrabassats a les mares, a partir d’una col·laboració amb l’associació SOS Bebès Robats Catalunya, la presidenta i la secretaria de la qual prologuen el volum.

Aquest és un llibre necessari. Perquè en poesia no s’ha escrit prou sobre un tema com aquest, tan dolorós per a les víctimes, de qui cal fer sentir el crit. No puc estar-me de fer referència a Simone Weil, que tant va reflexionar sobre la malaurança i sobre la dificultat de fer oïble el “cri muet” (crit silenciós) dels malaurats: “Hi ha una aliança natural entre la veritat i la malaurança perquè l’una i l’altra són suplicants muts, condemnats eternament a restar sense veu davant nostre.” [1] A “Mare batec” hi ressona el crit ofegat de les dones: Cau la pluja del silenci / de fa anys, llegim al poema “Canvi climàtic o El paraigua del silenci”; o bé, Els mots es tornarien impossibles de dir,  a “Modus operandi”. La pluja de silenci cau pel pes de la gran trama que ordeix els robatoris: l’Església, l’alta burgesia, la burocràcia administrativa i judicial així com una xarxa mèdica sense escrúpols, tot plegat al servei del poder feixista i l’avarícia dels qui flirtegen amb aquest poder. També cau sobre les criatures robades que van anar a parar a centres religiosos i que, pel fet de ser “fills del pecat” –fills de rojos-, van patir el menyspreu, el maltractament i el rebuig social (Van viure en un silenci / que era a dins, immens / i que sempre va fer / soroll de pares); d’altres, van patir abusos dins les famílies d’adopció (Aquell que li feia de pare / i que no ho era / tots els vespres s’atansava / al seu cos). I finalment, d’altres van anar a parar a famílies benestants, sense poder descobrir mai d’on provenien (No semblava que fossin mala gent, / n’ignoraven la màfia del tràfic de nadons, / van donar-li una escola i aliment, / i mai no van saber d’un altre món).   



A “Mare Batec” (Voliana Edicions, 2020) hi trobem l’aliança de veritat i malaurança: la veritat que saben i senten les mares a qui els van robar els nadons, i el sofriment que les ha acompanyades al llarg dels anys. Arrazola els dona veu i, sobretot, assenyala els culpables: ...els homes rics tancaven els negocis, / i feien brindis per la vida, escriu en “Hotel Ritz”; o al poema “Les rates fan forats”: rates / pops / insectes / corbs // metges i capellans / advocats de la injustícia... Les butxaques dels feixistes / recosides amb fil gros...  

Sí, és un llibre necessari perquè cal desenterenyinar el passat i mostrar aquesta altra aliança entre la hipocresia, la doble moral, la riquesa i el catolicisme conxorxat amb el feixisme. Però també és necessari perquè cal reivindicar l’amor i l’esperança de les mares:

... A ran de la balma més fosca,

a ran de tots els rellotges,

darrere d’un barrot

que anul·la tots els calendaris,

van quedar les mares

tancades en una sala freda

on encara esperen el seu fill.

 

Aquest, doncs, és un llibre sobre el silenci i el dolor, però també sobre la lluita i el desig de retrobar-se, algun dia, amb el batec que els va ser arrencat de la seva vida:

Potser el bressol de l’aigua

un dia els tornaria

com missatge d’ampolla

els noms perduts dels fills

a la sorra de la platja desitjada. 

 

En aquest sentit, cal fer esment de la imatge de la coberta del llibre, a càrrec de Ramon Ballesté, prou colpidora perquè reflecteix els buits a què van estar sotmeses les noies –el silenci de l’embaràs i la desaparició de la seva identitat com a mares-, però alhora, la vitalitat de la joventut, una vitalitat que encara conserven avui, ja dones madures que no renuncien a la veritat i a la justícia; per això,

Reescriuen el món,

            hi replanten llavors

                        per fer-lo més humà.

 

 

Isabel Ortega Rion



[1] Simone Weil, La personne et le sacré  (« Écrits de Londres et dernières lettres »), Gallimard.

diumenge, 9 d’agost de 2020

El laberint d'Asterió de Júlia Martín: pedagogia i bioètica narrativa

 

Us presentem El laberint d'Asterió de Júlia Martín:

Sereu capaços de trobar en Flâneur, l’agent secret desaparegut, recuperar la seva maleta, plena de valuosos documents per a l’apoderament, i desemmascarar el misteriós Troià?

Mentre cerqueu pistes i recolliu informació, tot superant reptes i perills en un parc d’atraccions ple d’escenaris i passadissos laberíntics, amenaçats per encaputxats, autòmats i personatges sinistres, tindreu l’oportunitat d’aprendre algunes coses importants, com ara un mètode per pensar que fins i tot us pot ajudar a trobar la sortida del laberint.

De la mà de Walter Benjamin, Miquel Martí Pol, Robert Louis Stevenson, Maria Mercè Marsal, Marina Núñez, Juan Muñoz, Nietzsche, Miquel Barceló, Edgar Allan Poe, Mark Rotko, Maria Zambrano i molts altres, podreu debatre sobre temes de bioètica com ara la resiliència, l’autocura, el dret a ser cuidat i el deure de cuidar, a banda d’altres continguts de filosofia, història, poesia, narrativa, música, art...

                                  

El laberint d’Asterió és la concreció del projecte Horitzons, una proposta metodològica de ludificació de la pedagogia hospitalària, basada en la bioètica narrativa i en el model d’humanització de l’assistència als menors hospitalitzats.

És una eina pedagògica que es pot adaptar fàcilment a diversos àmbits d’aprenentatge, tot conservant-ne l’estructura lúdica.


L'autora

Júlia Martín (Barcelona, 1990) és doctora en Bioètica i Ètiques aplicades per la Universitat de Barcelona (UB), amb la tesi Cap a l’autonomia de l’adolescent: model d’acompanyament per a professionals assistencials; té un màster en Ciutadania i Drets Humans (UB, premi extraordinari), un màster en Bioètica i Dret (UB) i un Postgrau en Pedagogia Hospitalària (UB).

Des de l’any 2014 forma part del grup GISME de la Universitat de Barcelona, així com de diversos comitès d’ètica d’hospitals i de serveis socials. Ha publicat articles i capítols de llibre, i ha elaborat recursos d’aprenentatge per la UOC. També ha col·laborat en projectes de recerca nacionals i europeus.

Actualment és investigadora del projecte europeu YEAH, coordinat per la Fundació Recerca Sant Joan de Déu i destinat a implicar els joves en la recerca i innovació en salut. És assessora de la comissió de treball impulsada pels Centres de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç (CDIAPs) de Ciutat Vella i Nou Barris, i formadora de l’Equip d’Assessorament Tècnic en l’Àmbit de Família del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya.


diumenge, 26 de juliol de 2020

Glòria, a les Santes

Enguany, amb la pandèmia, no podrem gaudir de la Festa Major de Les Santes de Mataró, per aquest motiu hem volgut regalar als nostres lectors el conte que va escriure Asmaa Auoattah en el volum Passió pel conte:

GLÒRIA, A LES SANTES

Asmaa Aouatah

        El mòbil no para de sonar dins a seva bossa,  però la Glòria no el sent. Hi ha molt de xivarri a la platja. Els nens corren entre els grups de gent asseguda arran de sorra i criden. Els grans criden perquè els petits no cridin i el batibull es torna més insuportable que mai. La Glòria encara buscava un lloc per ocupar ella, el seu fill i la seva filla, i el seu marit que arribaria en qualsevol moment.   
       Mama, per què no me’l compres? crida la Maira en un salt que espanta la Glòria, i assenyala un d’aquells ginys que brillen amb mil llums, manejats per mans màgiques vingudes de mar enllà. Al venedor ambulant d’aquelles joguines voladores se li encenen els ulls i s’acosta a la Glòria. 
        Te’l vaig comprar l’any passat, filla, i el vas llençar el segon dia - bufa la Glòria en un intent de recuperar el cor que ja se li havia avançat metres per endavant, de l’ensurt.  
El venedor abandona el lloc desesperat i la Maira, tan desesperada com ell,  passa al segon pla i comença a enumerar les necessitats urgents que el seu menut cos experimenta en els moments més embarassosos. El seu fill Blai, un embruixat pel mar, no ha perdut ni un segon des que la mare ha dit: seiem aquí,fills. Al mateix temps que ell corre cap a l’aigua, llença enrere la samarreta i genera una tempesta de sorra. No ha vingut pels focs, la Glòria ho sabia de sobres, ha vingut per l’aigua. La Maira tampoc seu, només fa que estirar  els baixos de la samarreta a la mare. 
        - Compte que molestes la gent, nen! Seu, nena! - La Glòria ja té la gola seca i rascada de tant cridar. Ja ha hagut de venir cridant des de la porta de casa.  
Descansa sobre una tovallola gran acabada d’estendre a terra i treu una Fanta de la nevera per refrescar-se. A la Maira li dona un bric de suc de poma,  que la petita s’empassa amb disgust mentre mira amb cara de pena la Fanta. Deu pensar, donaria el que fos per sentir les bombolles de gas com baixen per la gola,  enceguen la set i l’arrosseguen a l’infern. En Blai no sent res del que diu la mare. Amb els seus nou anyets, té l’embranzida de nois adolescents. Ha pres part en gairebé tots els actes de les Santes. Cada dia s’amarava fins a la medul·la de pólvora de tant de posar-se al bell mig dels correfocs i saltar-hi com un Dragalionet més. Ja s’estan acabant les Santes, i a ella ja li toca descansar de carregar nens i cotxet i avituallament amunt i avall.  

        Al voltant, grups de gent, parelles o enamorats asseguts. Alguns  han vingut per veure els castells de focs i marxar i d’altres, com ella, tenen el propòsit de quedar-s’hi fins a les tantes. Veu taules o estovalles parades i preparades per celebrar la nit. Que sigui una nit de relaxació, sis plau, resa la Glòria mentre mira a dreta i a esquerra si arriba en Manel. Al final, s’ha assegut al mateix lloc que l’any passat. Havien dit de canviar-lo perquè quedava massa a prop dels canons i tenien la sensació que els castells els queien a sobre, però no hi ha lloc enlloc, i això que he vingut d’hora,  pensa la Glòria. Me’n faig creus de la riuada de gent que s’ha dirigit a les platges en un estat gairebé somnàmbúlic, s’exclama,  i constata, com cada any, l’afluència de mataronines d’arreu en l’acte més mulitudinari de la festa major. El varador està ple de gom a gom, de banda de sorra i de banda de mar. Com vols trobar el teu marit en espais així o que ell et trobi a tu, Glòria? Just al seu costat, una noia li explica per telèfon a algú on està asseguda. El seu marit, en canvi, ni arriba ni truca. 

        Aquests nens em mataran, sospira la Glòria, hauria d’haver vingut en Manel ja, amb tots dos no puc sola en aquest caos. La Maira sempre té alguna queixa, mamà tinc set, mamà tinc pipi, mamà vull banyar-me, i en Blai, una cabra salvatge feta nen. Hi ha algú amb seny que deixi un nen de nou anys banyar-se sol en una nit tan fosca? Que esclati el cel d’una vegada, no puc més! 
        Els seus ulls se li’n van un cop més vers l’aigua. No veu en Blai, només albira siluetes que entren i surten del no-res. S’emmalaltirà segur de tant de capbussar-se en focs i aigües tants dies seguits, i llavors seré jo la culpable. És clar Manel, tu només fas que donar-me instruccions com les que dona un cap als seus treballadors: no deixis que segueixi els gegants molta estona si fa sol, no permetis que respiri la pólvora, no cal que feu l’Escapada a Negra Nit, que ens agafarà el costum d’escapar-se de casa, amb els quinze n’hi ha prou. Sí, ja, però no saps que per no deixar-lo fer he de deixar sola la més petita perquè com bé pots apreciar no soc una màquina. Saps què faré? El que faré és deixar-te a tu, que em deixes sola amb els nens cada dia del món i en dies com aquest. Que caigui un xàfec i acabi amb tot, vull tornar a casa. 
        El cel, amb l’eclipsi, s’ha enfosquit més, només una ombra de lluna vermella es deixa entreveure. La Glòria, com una pastora a qui s’ha escapat una ovella del ramat i no pot ni seguir-la per por de perdre tot el ramat, ni deixar-la perquè en forma part, i perquè, cal dir-ho també, l’amo s’enfadarà, se sent de cop envaïda per una sensació de soledat enmig de la gentada que l’envolta. El mateix sentiment que deu experimentar la lluna malgrat les mil i una càmeres que la volen captar, ens eclipsen la vida i en fan històries, reflexiona. En Manel li diu sempre la meva reina, quan en realitat ella és una mà d’obra gratuïta en el reialme manelenc. Igualtat d’homes i de dones diuen i no sé què de gènere, a més a més. El gènere és el que jo produeixo a la fàbrica cada matí després de deixar la petita a ca la mare i el gran a l’escola. Quan plego, un altre tipus de gènere m’espera a casa. Ell quan plega, se’n va a prendre quelcom amb els amics, com avui, i es queda tan ample. Em diu, prepara’ns el sopar que l’ocasió s’ho val i no et deixis la nevera, omple-la de begudes, jo ja vindré quan acabi la trobada de comiat d’un amic que marxa a viure a Noruega. La fredor del seu marit la converteix en una olla de pressió. Li hauria agradat en aquell instant convertir-se en un personatge d’aquells dibuixos animats extravagants i estirar els seus narius fins on s’està en Manel tranquil i treure’n espurnes davant mateix de la seva cara, com ho fan les bèsties de foc. 

- Glòria, agafa el mòbil i deixa de bramar- , resa en Manel i mira al seu voltant per si la veu. L’acord era trucar-los per saber on són. Ha deixat la trobada de comiat a mitges, amb la imatge de l’amic que marxava a Noruega, emocionat i agraït, ocupant-li encara la retina dels ulls. S’havia compromès a no fallar-li a la Glòria, aquesta vegada, i a contemplar els focs abraçat a ella i als seus dos fills. Travessa l’avinguda Maresme en un temps rècord. En tot el trajecte no ha parat de trucar a la seva dona.  
        Ha sonat el primer avis pirotècnic, la Maira ha saltat xisclant de por. No és l’avís d’una guerra, filla, torna a seure. Per fi comença l’espectacle i sembla que el veurem i marxarem soles, tal com hem vingut. L’espera entre les tres primeres explosions s’ha fet eterna, un suspens de pel·lícula. Va, afanyeu-vos i deixeu anar la pólvora d’una vegada. Que plogui foc i ràbia.  

Cada any, des que van tenir els fills, en Manel jurava i perjurava: -Aquest any ens ho muntarem millor. Prepararem el sopar junts, hi anirem d’hora per reservar-nos el millor lloc, des d’on es contemplin millor els focs, ens emportarem taula i cadires i després de gaudir de l’espectacle, soparem, ens banyarem i oblidarem tot allò que ens separa, la teva susceptibilitat, la meva indiferència, la teva poca assertivitat, la meva mandra.  
        La meva poca assertivitat, diu? Quina barra Manel! He preparat el sopar sola, he arrossegat literalment aquests dimonis sola amb la nevera i la bossa. Ja t’agradaria arribar aquí i trobar-t’hi el sopar parat damunt la taula amb les cadires al voltant, però noi, no tinc més mans. I després de tot això, vols que no em posi nerviosa? I pensar que és una festa per venerar unes dones quan a les dones se’ns trepitja dia i nit, fins i tot en festes com aquesta! Santa Juliana i Santa Semproniana, què faríeu si haguéssiu nascut en aquesta era? Com éreu realment? Unes dones combatives o màrtirs passives? Quin llegat ens vàreu deixar? Per què seguim així les dones després de segles de sacrifici? Com ens ho farem les dones d’avui per combatre aquesta voluntat de ferro de sotmetre’ns, sí o sí?  

        L’explosió dels primers castells de foc li ha tallat el fil de preguntes feministes que han brotat de sobte com broten els llums i comença a contemplar meravellada l’arbre de centelles que s’alça al cel, Ohhhhh! Coneix de memòria totes les formes, sons, ritmes i colors que adopta cada castell i quan acabaran entrellaçats i quin és el final, però per molt que els hagi vist, no deixen mai de fascinar-la. Aquest esperit de nena petita que té és el que l’ajuda a aguantar. Però està ben tipa d’aparentar felicitat.  
        Deu ser per això, pensa la Glòria. M’enlluerna una cosa o l’altra. Entre festa i festa passa l’any, la ràbia se l’enduen focs i gegants i balls i em dona la sensació que tot va bé, quan tot és una merda, una merda! No se n’ha ni adonat que la parella asseguda al seu costat han saltat amb el crit de merda que acabava de proferir en veu molt alta sense voler. La Maira riu molt de gust.  
        Com si li haguessin posat gel sobre el cap, aquest descobriment l’ha deixada perplexa durant uns instants. Els suficients per perdre la Maira totalment de vista. Ho has vist, Glòria, ho has vist? és que les dones no tenim el temps ni per pensar, ni per emmalaltir, ajornem fins i tot les malalties per anar per feina, se’n va la vida anant per feina, les Santes som nosaltres! On s’ha ficat aquesta nena? No pensis, Glòria, no és bon moment per pensar que acabaràs perdent els fills. Pot ser que estigui a l’aigua, és difícil saber qui hi ha malgrat la llum que projecten els coets. En Blai ja es deu haver convertit en un posidonet que festeja amb alguna nereida enmig de la petxina de les Santes, i tu penses? La Maira es deu haver ofegat, i tu penses? 
        Se sent envaïda per una xafogor de tipus menopàusic. Comença a suar. Es treu la samarreta per disposar-se a entrar en l’aigua a buscar la Maira. Quan s’aixeca per treure’s els pantalons i començar a fer les cents passes que la separen de les ones, la petita els hi estira.  
        - Mamà, mira! -. Porta a les mans quelcom que ofereix a sa mare com un present. - La mestra ens ha explicat que les agles són bones per treure l’enuig. Tu ensuma-les i ja veuràs com deixaràs de preocupar-te pel papa, i li posa el cos d’una medusa morta a les mans. 
       Dibuixos animats, ajudeu-me! crida la Glòria i llença la medusa al terra, no són algues, Maira, és una medusa. No t’ha picat? Hi ha meduses? Com és que en Blai no se n’ha queixat? Deu tenir un repel·lent natural al cos, el meu diable! La petita es mira les mans, sorpresa, i mira la mare amb cara incrèdula i burleta. A la Glòria la treu de polleguera la mirada sorneguera de la seva filla. Com sap aquesta mocosa que estic enfadada?- Gràcies, preciosa, quin regal més bonic. On l’has trobat? li diu en un intent de millorar la seva postura. 
        - M’he arribat al mar, per dir-li al Blai que vingui a veure els petards. Tranquil·la mama, ara vindrà el pare i et passarà l’enuig. 
        Ones de foc pugen ara de les entranyes de la Glòria. Per què no puc esclatar en mil bocins com els castells i tornar al meu estat ben desfogada? No suporta el to sarcàstic emprat amb tanta fredor per la Maira. D’on li ve aquesta sang freda, a aquesta nena? Si jo la tinc bullint. Del pare, de qui si no? Hi ha algú que deixi dona i fills sols en una nit com aquesta? 

        Desesperat, en Manel decideix travessar les platges de Mataró començant per Sant Simó. A la nudista, la Glòria no hi va. Acabarà a la platja del Varador. A la de Ponent tampoc hi va perquè allà s’hi aboquen les clavegueres. Almenys sé on no és, i això no és poc, pensa en Manel per consolar-se. Els focs exploten a mesura que avança entre la multitud de persones segrestades per un cel magníficament estrellat. Quin desastre, tothom gaudeix dels focs i jo busco l’agulla al paller, pensa en Manel mentre s’obre pas entre un grup i l’altre. La Glòria deu estar embadalida i només deu tenir ulls i orelles per la festa del cel, afegeix en silenci. 
        - Mamà tinc molta calor, diu la Maira per enèsima vegada. 
        - Jo també, filla, calor de por, calor de decepció, calor d’angoixa i calor de calor, pensa la Glòria. És que fa calor filla, mira els focs que aviat s’acabaran -, li respon i sospira davant del quadre de palmeres. Descobreix que hi ha formes noves de castells i, per primer cop, veu com es converteix el castell de foc abans d’ensorrar-se en un núvol blanc que es passeja damunt dels caps a l’alçada de la costa i desapareix a poc a poc. És ben bonic. 
        - Anem a banyar-nos, mami, em fan por els focs - li diu la Maira mentre li posa la medusa recuperada damunt el cap -. Què guapa, mami, sembles una reina! 
        - I tu la meva princesa!-. M’has guanyat punyetera, pensa la Glòria fent veure que no està gens aterrida pel tacte llefiscós de la medusa al cap-. Quan s’acabin els focs ens ficarem una estona a l’aigua, Maira, que hem vingut també per banyar-nos. Si vols, ves-hi a omplir la galleda i torna aquí. Amb la mica d’aigua que et posis damunt el cos et refrescaràs. Jo t’aguaitaré des d’aquí, no puc deixar les coses soles i si el teu pare ve, algú de nosaltres ha de trobar aquí.  
        Per un moment, la Glòria es troba més tranquil·la, i pot tornar a contemplar els focs. La bellesa del moment li recorda que està sola. Feia estona que es resistia a trucar al Manel. Truca-li diu el diable reposat a l’espatlla dreta, que potser li ha passat alguna cosa. Què vols que li passi? li diu el de l’espatlla esquerra, si sempre t’ho ha fet, no te’n recordes, em ... i no pren cap decisió perquè un xarbot li cau a sobre i li causa un calfred. És la Maira que l’ha sorpresa amb la galleda quan ella es barallava amb els seus dimonis. 
        Aquella ruixada la desperta, la refresca i li treu tota la calor. Ha de trucar, encara que sigui per saber que en Manel ha acompanyat l’amic acomiadat en el seu viatge a Noruega i que ja hi és fent boletes de neu amb la Blancaneu. De moment aguaita i abraça la seva filla, totes dues xopes i amb les gotes que els rellisquen cara avall i contemplen les últimes explosions. Quan s’apaguin, trucaré, mussita. És llavors quan la Maira s’ha fixat en el moviment que feia el mòbil dins la bossa de la seva mare. 
       Mira, mama, la bossa es mou! 
         - Quaranta trucades d’en Manel, mare meva! Com potser que no n’hagi sentit ni una? És en mode vibratori, Glòria! Es retreu en veu alta.  
        Sempre li passa el mateix, posa el mòbil en silenci o en vibració i no se’n recorda fins passats dies. Truca amb les mans tremoloses. Ara no és calor la que s’apodera d’ella, és ardor que la travessa de cap a peus. No respon. Està enfadat i amb raó, es fustiga la Glòria. 

        - Glòria! 
Alça el cap per mirar en Manel, però  els  ohhhh  de la gent li traslladen els ulls en direcció al carrer del Port de Mataró,  d’on acaben d’emergir majestuoses les lletres tan anhelades: Glòria a les Santes.  
        Amb els últims màgics castells s’han esfumat totes les paraules greus que tenia reservades per  a  en Manel. Només ha sabut somriure-li  mentre ell seu damunt la tovallola molla i posar-li el cap damunt les seves espatlles. Per un moment semblava que a la platja havia emergit el dia. Demà, pensava, demà en parlarem. 
Ohhhhhh! Fa Mataró a l’uníson i aplaudeix.  

                                                                    Asmaa Aouattah, conte publicat dins de “Passió pel conte"



dissabte, 4 de juliol de 2020

El Baix Empordà DIBUIXAT

En la col·lecció Brots de Voliana Edicions on ja haviem publicat el llibre de dibuixos Maresme dibuixat de Montse Sànchiz ara publiquem El baix Empordà dibuixat de Sarai Aleman.

Sarai Aleman Calatayud, més coneguda a les xarxes socials amb el nom artístic de El Pez Melón, va néixer a Barcelona el 1980. Ha estat sempre molt interessada en els oficis tradicionals, havent-ne desenvolupat ja uns quants al llarg de la seva vida professional.


 La podeu seguir a Instagram on molt sovint comparteix els seus dibuixos.
De moment, ha sigut jardinera, cuinera vegana, dibuixant i, recentment, acaba de començar el seu camí com a ceramista. L’atreu qualsevol activitat que impliqui modificar materials per a crear alguna cosa.

L’any 2014 va decidir que ja n’havia tingut prou de la gran ciutat i va traslladar-se a La Bisbal d’Empordà, lloc del qual està profundament enamorada i en el qual s’ha sentit sempre molt ben acollida. Allà, rodejada constantment de la bellesa dels paisatges empordanesos, ha pogut desenvolupar la seva feina com a dibuixant de manera més profunda.
Sarai Aleman Calatayud


Com a dibuixant, té una clara vocació ecologista. El seu propòsit és plasmar la biodiversitat de la natura per tal de despertar consciències sobre la importància de protegir-la.

Com a Urban sketcher la intenció és molt semblant. Vivim un moment en què la majoria de ciutats estan patint processos de gentrificació molt greus, perdent, així, allò que les fa especials, i expulsant els seus habitants de les seves cases. Dibuixar les nostres ciutats, mostrar la seva bellesa, pot ser una manera de valorar-les i defensar-les millor.
La Bisbal d'Empordà

 En el llibre trobareu dibuixos de:

LA BISBAL D’EMPORDÀ, CORÇÀ, LA PERA, RUPIÀ, VERGES, TORROELLA DE MONTGRÍ, L’ESCALA, ULLASTRET, PERATALLADA, PALAU SATOR, PALS, BEGUR, PALAFRUGELL, CALELLA DE PALAFRUGELL, TAMARIU, PALAMÓS, PLATJA D’ARO, FONTETA, CRUÏLLES