Fragment de la intervenció de Jordi Solé Camardons, traductor al català de l’obra, escriptor i editor, en la presentació de la novel·la Invasió de David Monteagudo a la llibreria Abacus de Vilafranca del Penedès. 17/2/2024. Invasió és el volum 15 de la col·lecció "Retorn al sol" de Voliana Edicions.
Per situar el llibre «Invasió» em venen al cap llibres com Assaig sobre la ceguesa de Jose Saramago, El país de les últimes coses de Pol Auster, El mur o La paret de Marlen Haushofer o Nit de Joan M. Arenas, aquest darrer publicat a Voliana. Si els heu llegit podreu percebre que els autors no tenen d’entrada una voluntat explícita de gènere, no es proposen fer ciència-ficció. En el cas d’Assaig sobre la ceguesa, Saramago no té cap interès a explicar l’origen de la ceguesa blanca que en forma de pandèmia afecta a la humanitat, igualment a El país de les últimes coses Pol Auster no ofereix cap raó «científica» de la progressiva desaparició de les coses i a La paret Marlen Haushofer no té pas cap mena d’interès a justificar l’aparició d’aquell mur invisible que deixa completament aïllada de la resta de la humanitat a la protagonista. Tampoc trobem cap explicació en l’allargament d’una nit interminable en la magnífica novel·la Nit de Joan Ma Arenas. I tampoc hi ha cap explicació en l’aparició de gegants en la novel·la Invasió de David Monteagudo, que avui presentem.
Per tant, la primera característica en comú d’aquesta mena de novel·les és que no hi ha cap mena de voluntat de gènere ni de situar-se dins dels paràmetres del que hem anomenat «ciència-ficció», no combreguen amb cap ortodòxia literària, més aviat se situen extramurs de la ciència-ficció, allà al costat mateix però fora del recinte tancat, per cert, com moltes de les gran obres d’aquest gènere. Són obres del que jo mateix i algun altre autor hem anomenat literatura especulativa, ja que encara que tota la literatura té sempre quelcom d’especulatiu, aquelles fan de l’especulació més o menys extrema un punt central de la història narrada.
Si no tenen voluntat de gènere quin és l’objectiu d’aquestes novel·les? Doncs la necessitat de plantejar-se la mateixa existència humana o l’essència humana, estan interessats en temes com el dels altres o les relacions amb nosaltres, les actituds humanes enfront d’alguna cosa que trenqui els esquemes preestablerts, les creences que ens condicionen, les pors, els prejudicis que ens mouen o ens paralitzen, els malsons mentals, l’ànima humana... I com ho fan? Totes aquestes obres utilitzen la mateixa tècnica que la immensa majoria de les obres que sí són de ciència-ficció i que fa que tant la literatura especulativa com la ciència-ficció ocupin un terreny comú especulatiu: plantegen una qüestió prèvia a partir de la qual desenvolupen la història, en funció del diversos escenaris que pot generar aquella primera pregunta: Què passaria si... i darrera dels punts suspensius hi posen el que volen: què passaria si de cop la gent del món es tornés cega, què passaria si les coses del món desapareguessin, què passaria si una dona quedés aïllada enmig del bosc, què passaria si un home visqués una nit que no s’acaba mai? Què passaria si un protagonista comença a veure gegants pels carrers...? com fa Monteagudo.
I després d’aquesta primera pregunta fundacional de la literatura especulativa, motor de tota la seva narrativa hi sol haver una segona premissa complementària que en el cas de la novel·la de l’autor d’Invasió és: ¿què passaria si els gegants que veu el protagonista només els veu ell? Aquesta segona premissa és allò que singularitza l’obra i li dona la força literària, ideològica, filosòfica i sobretot en el cas d’aquest llibre la força psicològica, atès que el marc més aviat social no té gaire importància. Al centre de tot s’hi manifesta l’angoixa del protagonista, una angoixa que també percebem en les altres obres que hem esmentat com a exemple.
A partir d’aquestes dues premisses què fa el lector? Fa un pacte de plausibilitat amb el narrador, amb l’autor, accepta entrar en el món especulatiu que proposa l’autor i a partir d’aquí en el cas del llibre de Monteagudo té com a mínim dues possibilitats: donar per fet que els gegants existeixen o pensar que no existeixen. Si opta per la primera idea s’haurà de plantejar a mesura que va llegint per quina raó l’altra gent no els veuen, és a dir si és per incapacitat de la gent o perquè el prota té poders que els altre no tenen o si en realitat els veuen però diuen que no els veuen per alguna perversió ideològica o perquè viuen en la mentida o en l’autoengany o perquè es creuen la mentida de l’ordre establert o per algun interès ocult o per una conxorxa? Mentre que els lectors que opten per creure que els gegants no existeixen s’han de plantejar la possible bogeria del protagonista o algunes mancances psicològiques...
En tot cas ens endinsem en el terreny de l’insòlit i acompanyem el protagonista en la seva solitud, en un procés degradant, kafkià –Kafka és un referent clar de l’autor–, en què l’angoixa va prenent protagonisme, al costat de l’esperança i fins i tot amb algun episodi irònic, en un context social dominat per la incomprensió, el paternalisme comprensiu i el no qüestionament de l’ordre establert...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada