Un calc que es calca
Cims i Abismes (Voliana Edicions, 2023) de Vicent Penya, pròleg de Carles Duarte.
Vicent Penya encapçala el volum Cims i abismes amb el poema “Sobirana brasilada” mostrant d’aquesta manera la intenció del llibre: que allò que veig malmès serà refet. A la llum dels mots del poeta, potser podrem abandonar el fred de la inconsciència, acostar-nos a la natura i sentir-nos part d’ella. Mercès al foc, abandonaré el fred.
"p-" em recorda a la serp del poema amb la rata a la panxa.
No gasta esquer, p-
al ni culata.
En pap auster p-
aeix la ingrata.
Sonets innovadors com diu el poeta i lingüista Carles Duarte en el pròleg: Composicions que mantenen un elevat rigor en la mètrica i la rima, però que alhora cerquen vies singulars d’innovació i avantguarda, amb el trencament, quan cal, del sentit més íntim del vers.
La primera part s’inicia amb una cita de la cançó “Cims i abismes” del músic valencià Pep Laguarda, que no fa gaire ens va abandonar, i que dona títol al llibre. Amb aquesta cita ens vol indicar que en els poemes que seguiran trobarem boira i també foscor.
Composta de tretze poemes que m’han agradat especialment, ens presenten l’home sotmès a enverinar-se en entrar en contacte amb l’entorn, és a dir: arreu —inclosa la bellesa— hi ha metzina; els nostres actes i les respostes als nostres actes ens deixen senyals a l’ànima. Insectes i flors amb verí es passegen per les mans i el cos del poeta. La vida ens corca, malgrat que sigui plena i fruïm d’ella. Sobre la fusta, estan ballant les corques. L’aranya que escriu el nostre futur: L’estrany gargot de la paret és viu. El contratemps dels insectes bola. La serp, la del paradís, contra la que no podem fer-hi res. Ocells que ens interroguen des del festeig o el joc. Formigues treballadores. Mosques volant contra tota tempesta. Mosquits que esclafem. Serps que mengen rates.
La segona part la conformen catorze poemes amb un cordó umbilical que els alimenta: la destrucció que sovint ens ve de petites coses, fondes, imprescindibles, com les arrels dels arbres, vitals, però que poden esfondrar una casa si s’estenen desmesurades. Un gran exèrcit de braços rebels / que entre fissures i porus cavalca. Imatges que parlen per si soles, o la darrera gota d’un plat pla tot parlant de la sequera. O quan escriu: el tret d’algun bolet / en un llampec d’espores que enllumena referint-se als caçadors de bolets. I sovint la lluna, una lluna que espanta la boira, que fuma, que vigila. I sempre l’aigua aigualida.
Com una flor
que, en la ferida,
jamai no mor.
Així, nosaltres, els humans, representats en la veu del poeta, sempre en lluita per la vida, sovint ferits, amb ferides antigues que passen de pares a fills, immersos en la natura que… serà, de mi mateix, un calc que es calca. La natura i nosaltres.
La tercera part: tretze poemes on s’anuncia la proximitat de la mort: Seré la veu del vers de les cançons. I la reflexió constant en la comparació amb la natura. L’efecte estimulant / d’estar suspès als límits de l’abisme. O quan diu:
Salparé amb bot
per un mar sec
d’immensa pols.
La bellesa de la natura i la seva cruesa que ens manté amb l'ànim en suspens. Els quatre elements esdevenen referencials per entendre’s a un mateix.
La quarta i última part: catorze poemes on, com diu la cita de Berna Blanch que els encapçala: La terra em crida / amb el silenci, / amb els solcs / de la veritat oblidada. Aquí la mort ja és ben present, com el bes del fred del cementiri.
Jo em fuig de mi. De mi mateix, I, a més,
d’aquesta mort inútil com a amiga.
I la ironia i la subtilesa, barrejant-se com el llot i l’aigua en els poemes, diria que amb un to reivindicatiu. Com “La bruixa que aüixa” o els “Letals pecats”, per exemple.
Marta Pérez Sierra
agost 2023
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada