Aquesta darrera setmana ha caigut a les meues mans un llibre
que si no m’ha sorprès almenys no m’ha deixat indiferent, Tragicomèdia a
secundària (Voliana Edicions, Argentona, 2014). Un lector despistat podria
pensar-se que està davant d’un llibre de consum per a alumnes d’institut, però
en obrir les primeres pàgines i veure el subtítol Memòries d’un mestre cremat
podrà deduir que no estem davant d’una novel·leta a l’ús i al gust dels
estudiants. Eixe mateix lector potser que tampoc li haja donat massa importància
al nom de l’autor: Mateu Lluís Vives, això més que un nom i uns cognoms és
l’anònim d’un assassí. Un dels noms més habituals que porten els centres
educatius públics valencians és el de l’humanista Lluís Vives, la qual cosa em
porta a pensar que potser estem davant d’un pseudònim.
La primera cosa que li retrauré a l’autor, encara que no és
massa important, és que no haja sigut més exacte amb el títol, ja que la
tragicomèdia de la qual ens anirà parlant també passa en cicles anteriors
concretament al que fou l’Educació General Bàsica.
Mateu Lluís Vives, o aquell que s’oculta darrere d’aquest
nom, amb un llenguatge àgil, desacomplexat, carregat d’ironia i d’humor, des
d’una mirada personal i subjectiva, ens relata la seua experiència com a docent
en l’escola pública valenciana. Ho fa des del mateix moment que decideix
estudiar magisteri fins al darrer curs escolar, 35 anys (des de 1997 fins al
2012) de carrera professional resumits en poc més de 250 pàgines.
El nostre mestre, en una sola frase, explica la seua tria:
“Perquè els mestres treballen poques hores al dia i tenen moltes vacances”. Ja
ho veuen: tota una declaració de principis. D’ell com a estudiant diu: “Era
ruc, pobre i gandul”.
El llibre, que podria ser un cúmul de cabòries
professionals, petites venjances…, podria haver estat un aglomerat difícil de
digerir, però està ben estructurat, manté en el lector la tensió narrativa, té
un to irònic que ajuda a desdramatitzar el que es conta i una prosa amena que
denota al seu darrere un escriptor amb moltes hores de vol, un narrador capaç
de construir un retrat sociològic a través del món educatiu valencià de la
pròpia societat valenciana per tal d’explicar-nos alguns dels grans fracassos
d’aquest país nostre, com són ara la normalització lingüística del valencià, el
de l’acollida dels joves emigrants i l’alt índex de fracàs escolar.
Tragicomèdia a secundària és un llarg passeig pel costat
fosc de l’educació pública valenciana, on es trauen a la llum les misèries
d’una gran part del professorat, la dimissió dels pares i mares d’alumnes, dels
mateixos alumnes, les nefastes actuacions dels equips directius, dels polítics,
dels inspectors educatius, i el terrible exemple per als més joves d’una
programació televisiva que tendeix a posar en valor allò que no ho té.
L’autor posa sovint el dit en la nafra sobre qüestions com
ara l’agressivitat i la violència en els centres educatius, el maltractament al
professorat, l’anticultura de la que fan gala els alumnes més populars que
alhora són els més brètols i que acaba convertint-se en el discurs dominant
entre una gran majoria d’alumnes. També del racisme, la substitució
lingüística, els retalls de l’administració… Sense oblidar-se del tot d’eixe
punt d’esperança que atorguen al relat els bons estudiants i els bons
professionals que a pesar de l’atmosfera imperant són capaços de tirar endavant
el seu projecte de vida.
Hi ha moments en el relat que són realment brillants, jo
destacaria entre altres quan ens parla de la normalització lingüística i el
procés de patuesització que pateix la nostra llengua. No he llegit mai cap
tractat de sociolingüística que ho resumisca d’una manera tan clara, entenedora
i contundent.
D’alguna manera aquest llibre fa un retrat molt dur de la
trajectòria d’un país durant 35 anys que com a comunitat humana s’ha dirigit
cap a la desfeta, i això, a pesar que ens dolga, és molt d’agrair.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada