Jordi Roig ha parlat del llibre i ens ha dit:
A vegades, a la vida, hi ha
situacions que no hauries de viure, situacions que no et són pròpies,
situacions que et van balderes, situacions errònies. I aquesta potser n’és una.
El fet que jo presenti el poemari de la Lali; em sento petit, sense paraules,
ni temps ni espai ni mans ni boca, perquè és un llibre que es presenta sol, és
un llibre que ha sorgit de dins, un llibre sincer, un llibre ple de punxes,
d’esbarzers i de sentiments. Sentiments que no hauria d’haver viscut, que no li
haurien de ser propis, que li anaven balders, sentiments erronis.
Tempteigs. Tempteigs. Què ens vol dir
amb aquesta paraula? D’entrada vaig al diccionari i li pregunto. Temptejar:
«Fer indagacions o exploracions, fer provatures, abans d'emprendre l'execució
d'una cosa». Està bé. Em convenç. Però aquesta paraula en conté una altra, com
si estigués amagada entre dos parèntesis, com arraulida als braços d’una mare.
M’imagino els braços del parèntesi acaronant el temps, engendrant el temps,
demanant més temps al temps, reclamant-li una altra oportunitat, mil
oportunitats més.
Diu la Lali:
Ja
vindrà el temps
de
les pomes groguenques.
I més endavant:
Estenc
les hores.
M’esfilagarso.
Tempteigs. O sigui que ens trobem un
títol que d’entrada en són dos, o tres, o les combinacions que vulguem. Aquest
recurs de prenyar paraules amb altres paraules entre parèntesis es fa palès en
tot el poemari. Trobem molts títols amb aquest efecte visual o defecte com
vulgueu. D’entrada pot semblar que no sap què diu, que no s’ha decidit entre
quina de les dues paraules triar, que gaudeix fent-nos patir amb aquest joc, que
li agrada fer aquestes filigranes amb els símbols del teclat, però jo crec que
no és cap d’aquestes coses o sí, potser ho són totes a la vegada. Però jo penso
que ho fa servir per dir més amb menys.
Per què escriure dues paraules quan amb una dins de l’altra ja fas el fet? Embolicar
una paraula amb una altra fa que el significat es multipliqui per dos o per
quatre. És un recurs fantàstic per desconcertar el lector d’entrada i per seguidament
fer-lo concentrar en el poema que vindrà després.
Per què aquest poemari i per què ara
aquest poemari?
Ni
delicadament ni fràgil,
són
els meus peus clavats
al
teu viure.
Aquí hi ha una resposta. Bé, tot el
poemari és una resposta o cent respostes a una pregunta. Quina és la pregunta?
Jo l’he trobada en aquests versos:
Els
amors van i vénen.
Per
què, doncs,
ens
hi va la vida?
I aquí apareix la vida. La musa dels
poetes; la vida i la seva companya, la mort, de bracet. A vegades penso que
gaudim de poder parlar de la mort, sobretot quan més mal ens fa. Un pèl
masoquistes sí que som els poetes, no ho puc negar.
Tornem a la vida i a la mort. Al dia
i a la nit. Al fred i a la calor. A la dreta i a l’esquerra. Si no hi hagués
vida hi hauria mort? Si no hi hagués dreta hi hauria esquerra? Si no hi hagués
dia hi hauria nit? Si el cel fos arrugat hi hauria estrelles? Potser no, perquè
ella diu: Tinc totes les estrelles / al
cel de la butxaca. I totes em riuen / al firmament de l’absència. La
conseqüència d’algunes coses dóna valor a unes altres. Crec que aquest poemari
juga molt amb tot això, amb les conseqüències, amb els fets que provoquen
altres fets; és una cadena. Trobo que m’agrada aquesta paraula: cadena. No pot
ser que els poemes de la Lali siguin una cadena? Jo he provat de llegir-los com
si uns depenguessin dels altres, com si uns sense els altres no fossin res. I
funciona. El fet de ser poemes curts, directes, sense escarafalls, ajuda a la
lectura seguida i pots anar encadenant poema rere poema. Però una cadena també
és unir coses entre elles, fins i tot encadenar és esclavitzar. Quan ets esclau
del destí, d’un destí que no t’agrada, d’un destí que odies només tens una
opció, fer-te fort i deslligar-te de les cadenes.
El poemari consta de 81 poemes. Com
ja he dit abans, són poemes curts i directes. És l’estil de la Lali. És l’estil
d’una bona poeta. Un títol breu i quatre versos que pengen del títol. La rodona
perfecta. No hi sobra res. És ella. A l’anterior poemari també passava el
mateix. És fidel a l’estil i és fidel als seus sentiments i sobretot és fidel a
la poesia i als seus lectors.
Després d’Enyors i tornes semblava que ja ho havia dit tot, això sol passar
un cop publicat el primer llibre, però a la Lali li queden moltes coses per
dir. I fa enveja. Poques vegades he pensat: «ostres, quina malícia, això ho
hauria d’haver escrit jo!» Només em passa amb els poemes de la Lali i dos o
tres més.
Quines paraules ha fet servir per
tractar el patiment, per curar el patiment? Una altra pregunta. M’adono que no
paro de fer-me preguntes. Un altre tic dels poetes. Doncs la Lali en sap, d’escriure,
és una poeta de cap a peus, viu com una poeta, estima i s’ofega com una poeta,
mira com una poeta, pregunta com una poeta. I els seus poemes són pinzellades
d’ella i del que li preocupa:
Inspiro
els teus potsers
com
si fossin un sí,
i
així reposo una mica de mi
i,
sobretot, de tu.
És sincera. Reposo de tu. No hi ha res més bonic en un poema que la sinceritat.
Els que escriuen per fer-se veure, per sortir a la tele o als diaris, els que
s’omplen la boca de discursos farcits d’apologia del vers, ja poden anar fent
les maletes. Conec molts poetes i els que més admiro són els sincers, els que no
amaguen, els que escriuen des de les ferides, els que no es miren al mirall
dels altres sinó en el seu. I només retornen a al gent la imatge del que volen
que siguin. Tot fals.
La Lali fa esborronar. Pocs poetes
dels anomenats de la nova formada de la poesia catalana m’han fet posar la pell
de gallina, m’han fet desviar la mirada del poema, m’han esberlat una llàgrima
abans de formar-se. Diu:
Tant
tu com jo vam mossegar
les
dues últimes olives.
Com es pot explicar millor l’amor
d’una mare, el patiment d’un fill, l’última oportunitat. I el pinyol negre
d’una oliva negra que es regira entre ells dos.
Se m’acaben els arguments per parlar
de Tempteigs. I això no és culpa de
l’autora més aviat és la poca traça del presentador. Ja sé que molts teniu el
llibre i que segur que l’heu llegit, no passa res si el torneu a tastar, no es
gasta ni es fa malbé, només millora, i els que no l’hàgiu llegit espero que us
n’hagi fet agafar ganes.
La Lali i jo ens coneixem de fa molt temps.
N’hem passat de tots colors. I hem compartit tragos d’alegria i postres
d’angoixa. Abraçades de plastilina i mirades de consol. Tardes de malestar i
nits de formigó. Per això, i espero que em permeteu, li vull regalar un poema
meu amb tota la intenció del món:
TREVA
He
arribat a la conclusió
que
és millor tenir les portes obertes.
I
no ho entenc,
tothora
he procurat guardar el fusell
amb
pany i clau
i
estalviar-me explicacions.
Tanmateix,
crec
que
tu, això, ja ho sabies.
Vull aprofitar per felicitar l’editor
de Voliana Edicions perquè crec que fa una feina excel·lent, silenciosa, de
formigueta per fer arribar la poesia dels bons poetes a tot arreu on es mereix
que arribi, amb atreviment i fugint de convencionalismes establerts.
I també a la Lali, per aquesta
sorpresa de poemari. Per aquesta bellesa de poemari. Per aquesta oportunitat de
fer-nos còmplices dels seus tremolors i dies en blanc. Dels seus dubtes i
malsons. De la ressaca al cor i al mar. De la seva fragilitat a les nits
d’insomni. De com ha heretat l’herència atribolada d’un fill. De com tempteja
la covardia i la valentia amb paraules esmolades. Podria continuar perquè el
llibre és ple de finestres per mirar de fora a dins o de dins a fora i d’alguna
porta, és ple d’escletxes i d’algun forat del pany, és tot el que ha de tenir
un molt bon llibre de poesia. Us el recomano.
I acabo amb paraules de l’autora:
Callaré
altra vegada
per
no ferir-te.
Si
em tornen les paraules
t’aviso
de seguida.
Gràcies, Lali, i enhorabona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada