Les Cirurgies d'Elisenda Solsona són microrelats poètics sobre psicologia i anatomia construïts a partir de
metàfores acarnissades.
Microrelats que ens descriuen com les emocions ens
esquincen brutalment la pell i ataquen el nostre organisme i com la marca de la
incisió ens recordarà, sempre, el nostre pas pel quiròfan.
És possible que tot lector o lectora que vulgui viure
l’experiència de submergir-se en les Cirurgies
percebi que alguna part del cos es regira i es contrau. No s’ha de
preocupar: és el resultat de sentir-se còmplice amb les vivències narrades en
cada un d’aquests microrelats.
 |
| Elisenda Solsona |
Muriel Villanueva, escriptora i professora d'escriptura escriu al pròleg del llibre:
Vigila, que creen
addicció. No te les empassis de cop. Sí, ho sé, són petitones i apetitoses,
però degusta-les una per una i lentament. Permet que se't fonguin entre la
llengua i el paladar i després tanca els ulls. No facis com fas sempre amb les
capses de galetes: «Una més i la tanco. Una més i la tanco».
Les cirurgies i disseccions que
estàs a punt de tastar haurien de venir en sobres individuals, com les bosses
de te, com les pastilles de xocolata negra que acompanyen les tasses de cafè o,
per ser més precisos, com l'única agulla i el poc fil, embolicats plegats en un
film transparent, dels necessers de viatge.
M'agradaria viure amb la certesa
que, cada cop que surti de casa, trobaré un senyor hieràtic d'uniforme que em
lliurarà un caramelet embolicat en una pàgina d'aquest llibre deliciós. Jo el
prendria amb delicadesa i el paladejaria amb calma. Després, el regust
m'acompanyaria fins al vespre.
 |
| Elisenda Solsona i Muriel Villanueva el dia de Sant Jordi 2016 |
Vaig conèixer l'Elisenda en un curs
d'escriptura i, la veritat, sempre feia coses rares. No respectava els límits
de l'extensió dels textos, s'inventava els cicles de la lluna, i un dia va
aparèixer amb unes línies soltes que volien ser històries i semblaven poemes o
potser era a l'inrevés, no me'n recordo. I sempre feia tard, perquè les línies
que separen les hores se li escolaven entre el rellotge i el canell. Jo llavors
la renyava i li llançava un petó.
Si alguna cosa admiro de les arts és
que siguin tan promíscues. Porten la roba descosida i foradada i es magregen
entre elles. M'encisa que un poema es musiqui, que un conte es representi, que
una veritat es disfressi de mentida imaginada, que una fotografia rimi o que
una història s'imprimeixi en versos escapçats.
 |
| Presentant Cirurgies a la biblioteca d'Olesa |
L'Elisenda és una funàmbula
temerària. Camina de puntetes per una línia que fa «elis, elis» —mai millor dit— a la poesia i al
conte curt, que no els avisa que, uns metres més avall, hi ha una cubeta de dos
per dos plena de líquid revelador, fet de llàgrimes, de suor i de fluxos
corporals, on espera un paper fotogràfic submergit. Les lletres s'enlairen des
dels tous dels dits de l'escriptora i, desorientades, saltironegen entre el
relat i el poema; mentrestant, a baix, una imatge colpidora va prenent forma
molt lentament sobre el blanc. Ella no mira avall per no caure, avança a passes
humils, tecleja l'aire i segueix imaginant. Nosaltres, a sota, ens fem cops de
colze al voltant de la cubeta per contemplar la imatge que se'ns va revelant.
Llegeix-les així, veient-les.
Mira-les sense pressa, atura-t'hi. I vigila, et dic, que creen addicció.
Muriel Villanueva
 |
| Amb l'editor, a la Fira del llibre de Bellprat 2016 |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada