Col·leccions de Voliana Edicions

Entrevol (assaig), Voliac (narrativa) Retorn al sol (ciència-ficció i fantasia), Memòria, Voliac Poesia (poesia), Brot (dibuix)

dissabte, 23 d’octubre de 2021

El poeta Jordi Roig parla d'Anem camí de casa de Montse Gort

 

El poeta Jordi Roig, coautor del llibre de poemes A punt (Voliana, 2017) va fer la presentació del nou llibre de Montse Gort Anem camí de casa a la llibreria Alibri de Barcelona. Aquí reproduïm el seu parlament:


Abans que res, vull agrair-vos que hàgiu volgut acompanyar-nos. També agrair a la llibreria Alibri, la complicitat, i, al Jordi Solé Camardons de Voliana Edicions pel tacte que té en saber escollir els seus autors. I sobretot vull agrair a la Montse, malgrat la seva inconsciència, de confiar en mi per fer la presentació del seu poemari, però també per les paraules que em va dir quan m’ho va proposar i perquè, d’alguna manera, m’ha fet sentir especial i m’ha retornat una mica d’autoestima i de tenir ganes de dir i de fer coses per la poesia. Per mi és un goig. Gràcies.



Anem camí de casa.

D’entrada aquest títol potser ens suggereix un viatge, una excursió, una passejada o una travessia pel desert. Doncs, no sé què dir-vos. A mi m’ha fet l’efecte que la poeta no ha fet cap camí, que el camí és casa. I que el viatge el fa des d’una estança a una altra, que no s’ha mogut del mateix lloc. Que sempre torna. Que sempre és allà. Hi ha un poema que coincideix amb el que dic, el que es titula Arribada a casa, que diu així:

Trobo la porta oberta.

Dintre hi ha tot el camí.

Si ens fixem en el context, veurem que poques vegades surt de casa per anar a descobrir món, ens parla d’un hospital, de l’arc de Sant Martí, de Torrijos, però poca cosa més. Bàsicament es mou per sota la taula, pels calaixos, per l’armari, mira la llum dels finestrals, o es queda quieta darrere les cortines. El camí dona voltes al seu cap i al seu cor. Surt només amb l’esperança de tornar. Néixer, créixer i morir i tornar a néixer. A mi això em sembla fantàstic, aquest cicle, aquest viatge intern, tornar a casa.


He de reconèixer que m’he divertit molt llegint-lo (que s’entengui divertir-se com a sinònim d’entretenir, d’agradar, d’alegrar-se, de fer-me pensar, de descobrir). Tot i que penso que divertir-se llegint un llibre de poesia no és pas res pejoratiu, tant de bo hi hagués més llibres així. A mi fins i tot se m’ha fet curt i m’ho he passat molt bé.


Hi ha un fet que hi ajuda força i és que està molt ben escrit. A vegades passa que el llibre es col·loca per sobre de les teves expectatives i aleshores tens feina a estar a l’altura de les circumstàncies. Això és el que m’ha passat amb aquest llibre, sabia que m’agradaria, ja havia llegit l’anterior Del pretèrit perfecte al futur simple (Voliana), però realment ha superat les meves expectatives.



Però parlem de la poesia una mica en general i de la poesia de la Montse Gort.


De tots és sabut que la poesia és música, és so, és ritme. Això no ho posa en dubte ningú. Aquest llibre és com una simfonia, amb els seus crescendos, andantes, lentos. L’autora té un domini extraordinari dels tempos i això, encara que no ens adonem de manera conscient, en el fons ens va entrant i ho acabem assaborint asseguts a primera fila. Una altra cosa, però, és definir poesia en general. Per mi la poesia no pot ni s’ha d’explicar. La poesia és paraula i música, i la paraula i la música són la parella perfecta. Determinar que la poesia és només la descripció de la bellesa o dels sentiments és una pobra definició. La poeta Marian Ramèntol diu: «No arribarem a la poesia a través de la paraula. La poesia no explica, no narra, el seu idioma és suggerir, convidar al lector a deixar-se anar; a provocar que una pupil·la es dilati, que hi hagi un curtcircuit als porus de la pell i que el ritme cardíac senti de manera no conscient.» I jo hi afegiria: i que ens posi els pèls de punta.


En el seu primer llibre de poesia Del pretèrit imperfecte al futur simple, la Montse ja va deixar clar que allò era només el principi d’una llarga i fructífera carrera poètica. El joc, l’humor, la destresa i l’habilitat per combinar les paraules i fer-les ballar al seu arbitri ja em van sorprendre. Els jocs de paraules són brutals i no estan escrits de cara a la galeria, ni per ser recitats amb grans escarafalls. Per mi era un llibre arriscat on se la jugava a cada vers, amb una acurada estètica discursiva on barrejava l’originalitat, la plasticitat i la quotidianitat com ningú.

En aquest segon llibre continua sent fidel al seu estil, però fa una passa endavant, una gran passa endavant. Han passat els anys, els somnis, les pèrdues, les coses que no s’entenen, la memòria s’ha convertit en un estigma i ara no pot trobar el to de cada absència. Tot plegat ho converteix en un viatge d’introspecció, un viatge interior, íntim, una descoberta dels racons d’ella i de casa seva. I d’aquesta, podríem dir, aventura n’ha fet un aparador, una descoberta i s’ha despullat sense vergonya de les misèries, de les pors i de les mancances.

El llibre té 5 parts. Dreceres, esvorancs, panoràmiques, rutes alternatives i tram final. Queda molt clar de què ens parla en cada capítol. A la primera part l’autora obre la porta, surt al carrer i troba que fa un dia ple d’imatges, s’atura i sent el ritme de la cadència d’un silenci. Respira. S’omple els pulmons de colors, però també de males herbes. Uns versos que m’encanten diuen:

Aturar el fer; l’excés.

Ara ja ho sé:

les hores mortes van al cel.

A Esvoranc, les coses pinten d’una altra manera. La vida gira full i la ruta es tergiversa. El record de la mare, d’un hospital, de la infantesa, els vells llençols brodats, la casa buida; tot això ho té a l’armari de la memòria i no sap si són la seva talla. Dit amb paraules de la poeta: «ni una paraula no fa la teva mida.» Però a casa, també hi ha cadires buides, parets nues, versos ferits, pèrdues i absències. I esquitxos d’humor. I tot això sembla que ens ho digui de passada, com qui no vol la cosa i en realitat és tot el contrari. Per això en un poema ens clava aquests versos:

Tots els calaixos plens

de coses per a dir

i haver-les de llençar sense estrenar!

A la tercera part, anomenada Panoràmiques, el que més crida l’atenció d’entrada és la forma dels poemes. Fins ara tots han estat breus, desiguals, amb versos llargs o curts, poemes amb una estrofa, amb dues, tres... Però aquí trobem uns poemes excel·lentment construïts, decasíl·labs, ben comptats, amb uns peus sil·làbics impecables, que li donen un ritme i una cadència molt acurada. Volen semblar-se a sonets, però no acaben de ser-ho, s’inventa un format nou. Amb aquesta forma pot mostrar i donar a conèixer el seu discurs d’una manera més contundent. A mi m’han encantat, soc un gran adepte d’aquesta forma poètica, complicada i robusta, i que cal un esforç important perquè no semblin del segle passat. Com diu l’autor del pròleg, Josep Borrell, aquesta part és talment un manifest, l’acceptació de l’instant, un elevar-se sobre la mesquinesa i proclamar que pertanys a la vida comuna, a l’univers de la incertesa. Destacaria aquests dos versos:

L’hora dels fets és fora, se m’atansa

i em mostra l’avenir de fit a fit.

Rutes alternatives. Crec que en aquesta part, l’autora va una mica a la deriva. No reconeix el paisatge, va a les palpentes, com diu ella mateixa: «enfila el camí de casa per mirar de recuperar el punt de fuga de tota perspectiva possible.» Li envesteixen els dubtes, prova de fugir, però es troba sota la taula, i s’agafa la situació amb cert humor i això li serveix de teràpia. «Un fanal / fa anar alt / la llum.» El vers final del poema Fugida m’encanta i em fa ràbia no haver-lo escrit jo, diu:

... les ganes de fugir de les estàtues.

I arribem al Tram final. La penúltima pàgina del viatge del camí a casa. El tram final és l’alliberació, la primavera, tapar les escletxes, tornar a la sobretaula, tornar sense tornar, amb paraules de l’autora. També és una manera de reivindicar-se, de fer-se forta, de saber fer callar el temps o de preguntar-se si sap on va o si tot és un esborrany. En el poema Espectacle diu:

No passa res, només,

les hores per darrere la cortina.


Bé, és un llibre fantàstic. On no només hi ha poemes pels racons; sinó que hi ha imatges, fotografies, dibuixos, objectes, gravats, música, sons, humor, emoció, redempció, rutes, finestres, tot el que un voldria posar en un llibre de poesia. Els racons, per la Montse, són un lloc important del llibre, ella fa els racons, treu la pols, escombra i allà hi és tot. Treu a la llum tot el que no es veu. Però per fer tot això s’ha de tenir certa habilitat, tacte, originalitat, destresa, fer servir bones metàfores, silencis, jocs, encertar les paraules i les pors. Algú va dir: «tothom necessita tenir por per poder crear.» La por enfront de l’esperança, perquè no hi ha cap vida sense esperança. I ella té por. Qui no té por? I la mort. M’ha encantat la delicadesa amb què parla de la mort sense dir-ho ni mostrar-ho, ni fer-nos sentir violents, això hauria estat el més fàcil, però ella no ho fa; es buida per dins, buida la casa de la mort, per molt que el record i l’absència pengin a totes les seves parets.


Un dels efectes més rellevants de la poesia és la de conèixer-se a un mateix, com a poeta i com a persona i d’aquesta manera també fer que el lector es descobreixi en els versos, s’hi reconegui. En el meu cas, cada relectura que he fet he descobert noves visions, noves perspectives, m’ha fet reflexionar, en certa manera, m’ha canviat, m’hi he vist reflectit i m’he emocionat. I estic segur que la Montse ha après coses que no sabia ni d’ella mateixa i això l’ha fet créixer.


Qualificar els versos de la Montse Gort és gairebé impossible, el més fàcil és dir que ha fet un llibre excepcional, que l’heu de llegir si voleu divertir-vos i aprofundir en el propi viatge interior del vostre camí a casa.


Gràcies per tant, Montse!



1 comentari: