Col·leccions de Voliana Edicions

Entrevol (assaig), Voliac (narrativa) Voliac. Retorn al sol (ciència-ficció), Memòria, Voliac Poesia (poesia)

dilluns, 27 de juny de 2011

Llengua Nacional publica una ressenya de "Poliglotisme passiu i altres escrits"

Poliglotisme passiu i altres escrits,
Voliana Edicions “Col·lecció Entrevol 1”,
Argentona 2010.

Amb Poliglotisme passiu i altres escrits el sociolingüista Jordi Solé i Camardons ens lliura el número 1 d’una nova empresa editorial ambiciosa. Voliana Edicions naix amb la voluntat de recuperar texts del segle XX i d’oferir-ne de nous pel seu interès i compromís amb el país. Solé i Camardons escull el subjecte de la seva tesi de llicenciatura i opta per reeditar un llibre (i altres escrits de diferents anys) estampat en la Barcelona de 1936. La seva introducció és breu, concisa i mesurada. És un exercici que l’honora.

El tema és engrescador per a qui redacta aquesta ressenya. Per qüestions familiars, vaig ser criat en quatre llengües i tres nacions abans d’haver complert deu anys: català, francès, anglès i castellà. He arribat a parlar-ne unes altres quatre amb un moderat grau de correcció. Sóc traductor i intèrpret de formació universitària i em dedique al sector turístic internacional, a l’escriptura i a la traducció.

Amb divuit anys Delfí Dalmau i Gener (1891-1965) era professor de l’Escola Berlitz de Barcelona, un esperantista convençut, un catalanista coherent i un poliglot consumat. Què sobreviu, però, de la seva aportació vista des de la realitat de la primeria del segle XXI?

Una gran part de les afirmacions de Delfí Dalmau no han envellit gens i semblen haver estat redactades aquest matí. Així, no hi ha dubte que les interferències entre català i castellà —tant lèxiques com morfosintàctiques— són el peatge que abonem per un bilingüisme imposat que funciona sovint d’una manera unidireccional. Els parlars catalans no han arribat mai a l’estadi de prostració i de criollització que s’observa en altres llengües sense Estat. En això som un cas bastant singular.Tot i això, les seqüeles del darrer segle són altament preocupants. L'endemà de la publicació del llibre de Dalmau entràvem en un marasme que va durar fins a 1975, havent passat, d’aleshores ençà, un temps semblant sense que puguem parlar d’una guarició efectiva. Malgrat la cooficialitat no hem aconseguit de tornar al català l’esplendor absoluta que mai no hauria d’haver perdut.

Així, el missatge de Dalmau ens arriba nítid, tres generacions després, quan afirma que "a cada clima, el seu idioma", amb un concepte que entraria de ple en l’ecologia del respecte al territori que tota llengua necessita per a sobreviure. Així, la seva descripció dels comportaments lingüístics de molts catalans de 1936 ens resulta familiar: la renúncia dels catalans al català davant persones vingudes d’altres llengües, cosa que afecta també els talents extraordinaris que demostren un alt interès per la llengua i cultura del país. D’altra banda, no tan sols denuncia la quantitat sinó la qualitat lingüística. No debades, l’amic personal i admirador de Pompeu Fabra ens recorda que hem de «parlar la llengua pròpia amb la màxima dignitat». Per això fer, lliga la llengua amb «els principis». La dignitat ha de significar una lleialtat i respecte absolut a la llengua del país. Aquest és el debat actual dia rere dia: la correcció lingüística de la mà
dels drets lingüístics. D’aquesta suma permeteu-me dir-ne «militància lingüística». No tan sols hem de parlar sinó que hem de parlar bé el català.

Així, exclama: «Propugnem a peu i a cavall per la disciplina.» Des de la meva condició de catalanoparlant valencià faig una crida a favor de la disciplina lingüística. Darrerament, afecta alguns doctors valencians en filologia, acadèmics de la llengua i diletants d’alt nivell diversos. Ara, Catalunya no se’n deslliura, amb aquesta mateixa tipologia, amunt i avall, disposada a canviar-nos el català dia sí i dia també des d’una visió esquifida i regional del territori. Es podria mantenir aquesta rebel·lió normativa en qualsevol altra llengua dels voltants? Doncs, no. És un senyal de feblesa i d’agenollament.

Dalmau va ser un esperantista, cosmopolita i poliglot consumat. En això, seguia el deixant del mestre L.L. Zamenhof. Així, propugna la necessitat de refermar la llengua pròpia d’un país, al costat d’una llengua de comunicació internacional neutra, per tal d’evitar l’imperialisme lingüístic que això significaria per als qui la tinguessen com a llengua nadiua. És un bell ideal que no ha reeixit.

A parer meu, la seva descripció del poliglotisme actiu és el concepte que necessitaria una revisió. Cal diferenciar bé el poliglotisme personal del bilingüisme social. El poliglotisme es fonamenta en la mobilitat extrema de qui és poliglot. Malgrat que puga venir donada, no deixa de ser un present excepcional o una elecció escadussera. Els poliglots reals —tres o més llengües— són sempre una minoria molt migrada. De fet, als qui tenen una llengua estatal darrere tan sols se’ls exigeix un bilingüisme de comunicació amb l’afegit de l’anglès. Quan hi ha un programa trilingüe primerenc acostuma a anar de bracet amb un bilingüisme social imposat. Això passa ara mateix amb els xiquets valencians, als quals se’ls vol ensenyar, per decret, anglès i xinès sense que tinguen una competència plena en el seu català territorial.

Dalmau ens parla favorablement del "poliglotisme passiu" la qual cosa implica una alta competència multidireccional en la comprensió. El bilingüisme social comporta un grau de contaminació en el parlant. El món en què vivim demostra que la contaminació afecta també els parlants monolingües més reculats. Estem tots sotmesos al seu imperi. L’anglès ha esdevingut l’esperanto del segle XXI. No es tracta de l’anglès literari, sinó del globbish, que és una forma simplificada d’anglès en boca de parlants no nadius. La funció del poliglot d’alt nivell és una altra. Ha de saber destriar el gra de la palla. Conèixer les fronteres entre tres o més llengües habilita molt més que no conèixer-les. Dalmau ho sabia, atès el seu poliglotisme. El que defensa, però, és la possibilitat d’entendre les llengües veïnes sense necessitat d’activar-les, en un exercici bidireccional sa i igualitari. Això evitaria la imprecisió i l’empobriment que resulten del bilingüisme actiu, on les diferències es barregen i difuminen. Per això, ens recorda que tot ésser humà tan sols té una «llengua natural i espontània».

 Delfí Dalmau, home sensible, confiava en la capacitat dels parlants cultes de les llengües veïnes d’entendre el català dintre el seu programa de poliglotisme passiu. Ens recorda la posició central del català en el si de les llengües neollatines, cosa que el faria fàcil de capir per als veïns de les altres llengües de la família. On són, però, les actituds positives de la major part dels parlants cultes espanyols o francesos? En trobareu molts fent esforços amb l’italià o el portuguès, però molts més ficaran el cap al cove quan es tracta de nosaltres.

Continuarem amb «la fe racional i l’esperança ferma» amb què Dalmau clou el seu llibre precursor de la gran sociolingüística del darrer mig segle. Recordem, a més a més, totes les oportunitats d’entesa perdudes en llegir el  llarg i passional escrit que envià a Manuel Azaña l’any 1935. L’any següent ens envaïen de nou i tornàvem a entrar en una era de grisor. Com que els núvols dels imperialismes lingüístics espanyol i francès mai no escampen, recordarem Raimon: «Quan creus que ja s’acaba, torna a començar.»

Joan-Carles Martí i Casanova; Llengua Nacional, estiu de 2011.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada