Col·leccions de Voliana Edicions

Entrevol (assaig), Voliac (narrativa) Voliac. Retorn al sol (ciència-ficció), Memòria, Voliac Poesia (poesia)

dimecres, 22 de febrer de 2012

Voliana es presenta a Palma (Can Alvover i Quart Creixent)

Els dies 20 i 21 de febrer Voliana Edicions s'ha presentat a la ciutat de Palma. El dia 20 a Can Alcover, la seu de l'Obra Cultural Balear, tot presentant la novel.la Els voltors de Miquel Adrover i els altres projectes de Voliana.
A la fotografia podem veure en primer lloc a Miquel Adrover, autor de "Els voltors",  Jordi Caldentey i l'editor, al costat del retrat d'Antoni M.Alcover que sóna lloc a l'espai Cultural Can Alccover. Reproduim aquí el parlament de Jordi Caldentey:
Som en Jordi Caldentey, de Manacor.  Tenc una petita indústria del gremi del metall
a Manacor.  Si teniu per costum llegir premsa, per ventura el meu nom sonarà a qualcun de vosaltres.  He escrit un article d’opinió setmanal en el Diari de Balears del maig del 2007 fins que m’hi volgueren, que va ser fins a la darreria de l’any passat.  Com que ara, no sé per quin motiu, no m’hi volen, no hi escric. Però no he vengut a parlar de mi. 
El meu amic coral, l’arquitecte i escriptor campaner, que tenim aquí enmig de nosaltres, en Miquel Adrover, m’ha fet la gran honor de demanar-me que li presenti la seva novel•la titulada ‘Els Voltors’, que va publicar fa set anys, però que no va funcionar fora de Mallorca degut a una mala distribució.  Quan m’ho va demanar, vaig tenir un sentiment contradictori: d’una banda, em va fer una bona il•lusió per això mateix que acab de dir, per l’honor que suposa presentar un llibre d’un gran amic i gran escriptor alhora.  Però, al mateix temps, vaig tenir por que això em vengués gros perquè la veritat és que jo no som cap expert en literatura.  Així és que m’haureu de disculpar que no pugui entrar en les consideracions literàries que sabria observar qualsevol expert en aquest camp de l’expressió cultural humana.  Només en podré parlar, per tant, com a simple lector i, això sí, com a enamorat que som de l’escriptura sortida de mans que estimen la nostra benvolguda llengua catalana de bon de veres i que, per tant, l’usen genuïnament, sense les contaminacions, els barbarisme, els calcs de construccions forasteres amb què tantes de vegades l’hem de veure embrutada, la nostra llengua, en els diaris, en els mitjans de comunicació, fins i tot en llibres de text i en obres literàries. Perquè, per prim que mireu, no sereu capaços de trobar en tota l’obra
d’en Miquel una sola forasterada, una sola construcció que delati la subordinació inconscient a la llengua espanyola que tants de redactors demostren en els seus textos. 


En Miquel crea una literatura
absolutament lliure de lligadures a la més mínima influència forastera, totalment lliure no tan sols en el pla estrictament lingüístic, filològic, sinó en l’ànima.  La literatura d’en Miquel
demostra que és un home que ha proclamat la independència en el pla lingüístic i sentimental.  En Miquel viu, sent i, per tant, escriu, talment com escriuria un escriptor portuguès o italià, és a dir,
independent i lliure d’influències estrangeres, autocentrat, deslligat de cap referent foraster en les seves observacions, en els seus valors, en els seves creences.  I això ho manifesta amb la seva manera d’escriure.  Només una ànima lliure i autocentrada, que traspua una concepció del món apresa, heretada dins un ambient nostre, pot fer
servir un llenguatge tan genuïnament català, una expressivitat tan genuïnament mallorquina, una prosa tan expressiva i tan pròpia de la nostra terra i de la nostra gent alhora.
Però això no és, ni a prop fer-hi, el bessó de l’observació central que vull fer de l’obra d’en Miquel.  Alerta amb això que acab de dir perquè sé cert que n’hi ha, dels qui heu tingut la bona voluntat de ser en aquesta sala, que ja pensau en una obra literària creada a partir d’un món perdut, de la Mallorca d’una època qualsevol compresa entre el 1229 i l’època preturística.  Tenc la impressió que estam massa avesats a llegir obres que, si són redactades pensant en un escenari mallorquí, han de menester viatjar en el temps cap enrere.
No.  En Miquel no fa una literatura ploricona, enyoradissa, ni tan sols reivindicativa d’un país-paradís imaginari, ideal, dissortadament perdut per sempre més.  En Miquel viu senzillament els escenaris mallorquins com la cosa més natural, més actual i quotidiana del món. En Els Voltors no hi observareu la creació de cap escenari imaginari monolingüe català com a condició per a viure sensacions i escenaris genuïnament nostres, com passa tant sovint en les creacions que volen ser ambientades en un món ‘molt nostre’, per dir-ho de qualque manera. I ja no parlem del monolingüisme virtual obsessiu, malaltissament obligatori que practiquen les literatures de les llengües més exteses, com l’espanyola, la francesa, l’anglesa, o l’alemanya. 
 No.  En Miquel ens fa viure, en Els Voltors, un escenari centralment mallorquí,
genuïnament catalanoparlant, enrevoltat, alhora, d’una diversitat d’ambients i de personatges que s’expressen en altres llengües, d’un cosmopolitisme que tenim a Mallorca i, no ens enganem, onsevulla en el món en aquesta època que ens ha tocat viure.  En Miquel ni presenta aquest cosmopolitisme i aquest plurilingüisme com a res ideal ni bo ni positiu ni admirable, però tampoc el presenta com a res xerec, negatiu, que ofegui la mallorquinitat o la posi en perill.  No. Simplement, això tenim i, si no som uns acomplexats, podem viure aquest cosmopolitisme i moure’ns-hi sense fer la més mínima renúncia a la manera nostrada de ser, de pensar, d’expressar-nos i de parlar.
Almanco això és la sensació que m’ha envaït, sense voler, en llegir els Voltors: no hi ha contradicció entre modernitat i mallorquinitat, entre l’obertura al món i a les altres llengües i cultures i la vivència desacomplexada d’una manera de ser profundament arrelada a la nostra terra.
És que en Miquel Adrover és un mestre en la combinació de contrasts. Jo no havia vist mai una capacitat tan gran de fondre, sense gens d’esforç, amb naturalitat absoluta, unes condicions, unes situacions, uns fets, i uns contrasts que, aparentment, són llunyans, fins i contraposats.  Ho vén a dir perquè, en Els Voltors, hi llegim un
llenguatge a més de riquíssim i extraordinàriament expressiu, un llenguatge totalment planer per una banda i totalment literari i estàndard per una altra banda.  Però és que el llenguatge d’aquesta edició que tenc el plaer de presentar-vos, no tan sols és cent per cent planer i cent per cent literari en les seves línies narratives i descriptives, sinó que ho és fins i tot en les línies que reflecteixen converses i reflexions personals dels personatges que hi surten. 

 En Miquel esbuca, almanco en Els Voltors, el debat sobre si ens cal fer servir un llenguatge més estàndard o més planer, més genuí o més ‘natural’, en el malentès, en dir ‘natural’, de farcit d’expressions calcades o, fins i tot,  manllevades directament a l’espanyol, per dir-ho tot dret.  No.  En Miquel aconsegueix fondre, d’una manera natural, la correcció acadèmica amb l’expressivitat més planera i espontània.                                                                                                
Però això no és l’unica fusió que observareu en els Voltors.  Perquè, en llegir aquest llibre, senireu en la vostra pròpia pell els extrems que pot experimentar es ser humà no ja com a gènere, sinó com a individu.  Els Voltors ens fa sentir com un mateix home, una mateixa persona, pot presentar en aquesta vida les mostres més fondes de
fortalesa física, psíquica, de seguretat en un mateix, d’atractiudavant l’altre sexe, , de ganes de viure, d’èxit social, de triomf empresarial però alhora, a partir d’unes determinades circumstàncies que, com experimentam a la novel•la, es poden esdevenir a qualsevol en el moment més impensat, també de defalliment, de desesperació, d’impotència, d’inseguretat en un mateix, de por, de pèrdua absoluta de qualsevol nord, d’enfonsament anímic, de misèria, de manca absoluta de ganes de viure, de pèrdua de valors, de de cerca desesperada de refugi en malvici i mala vida.  Però és que, en Els Voltors, aquests dos extrems de grandesa i de misèria humanes, no els vivim a través de personatges diferents, sinó a través d’un mateix, precisament el protagonista.  La grandesa i la misèria humanes més extremes viscudes en un mateix ésser.  En aquest contrast ens immergeix en Miquel amb aquest novel•la.


Un altre gran contrast que, personalment, m’ha cridat molt l’atenció és que un home d’avui pugui sentir amb tanta d’intensitat els dubtes i les contradiccions davant la idea de Déu.  En Mateu, el personatge central de la novel•la, és un home sortit de la nostra pagesia.  Un home, per tant, que ha tastat, poc o molt, les conviccions religioses que la
nostra nissaga ha sentit i transmès de generació en generació amb conseqüències més profitoses o no tant, més avantatjoses o més perjudicials segons les circumstàncies personals de cada individu. 
En Mateu, a ran d’un cop insuperable de la vida, s’immergeix dins un enuig extraordinàriament sentit davant la idea d’un Déu que l’ha abandonat, fins i tot que l’ha traït, malgrat el respecte i el reconeixement que sempre li havia tingut, sense caure, ni a prop
fer-hi, en cap fanatisme religiós, ni tan sols en cap beateria superficial.  Ho vénc a dir perquè, tan sols la presència de la idea de Déu, encara que sigui per a posar-lo en dubte o, fins i tot, per a manifestar-li el més profund enuig, viscuda per un home modern i d’avui, que vivim en un món que censura totalment, com un tabú, la idea de Déu, és una altra combinació de contrasts que en Miquel sap dur a terme amb mà de mestre.  I això a mi m’ha vingut profundament de nou perquè avui, o som uns beats desfasats, o som homes moderns que ni es passen pel cap la idea de Déu, maldament sigui per a dubtar-ne, ni tan sols per a negar-la.  És molt poc vist, per no dir gens, que un home d’avui no censuri, més ben dit, no ignori per complet, la idea
d’un Déu a partir del qual poguem cercar orientar la nostra vida.

No puc acabar aquesta breu exposició de les impressions que m’ha fet la novel•la Els Voltors sense expressar la meva admiració tant per l’extraordinària capacitat expressiva del seu autor com per la riquesa del seu llenguatge que és, senzillament, admirable.  En Miquel Adrover, en Els Voltors, no es limita a exposar un enfilall de fets i de successos, perquè és incapaç d’explicar cap relat sense situar el lector, amb tota mena de detalls, a cada lloc, a cada ambient on van succeint els esdeveniments, de manera que costa molt, que és impossible, no imaginar-nos el lloc físic on ens situa, sense veure’l pràcticament com si seguéssim en una sala de cine davant la pantalla.
Els mots amb què ens descriu els escenaris són variadíssims.  El llenguatge d’Els Voltors és un pou inesgotable de riquesa expressiva i de genuïnitat alhora. Això mateix podem dir dels personatges que surten al llarg de la novel•la.  La capacitat descriptiva d’en Miquel és que ens els fa noimaginar, sinó veure de bon de veres com si en tinguéssim una imatge.
Ara ja no tenc tan clar que una imatge valgui més que mil paraules, si ens trobam davant una obra escrita d’un mestre de la descripció d’escenaris i de personatges.  Però és que no he acabat: la força expressiva i descriptiva que, per a mi, caracteritza aquesta novel•la, es manifesta igualment en l’exposició de sentiments, de sensacions i, també, de pensaments íntims que en Miquel fa dels personatges que hi surten, especialment d’en Mateu, que n’és el protagonista.  Mai no m’havia sentit, a través de la paraula escrita, tan a prop, tan a dins la intimitat d’un personatge.  Mai no m’havia identificat tan intensament, tan profundament, amb les pensades i amb les sensacions que se’n deriven que pot arribar a experimentar un ser humà que passa per les experìencies dramàtiques i més extremes com són les que vivimen llegir aquesta novel•la.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada