Col·leccions de Voliana Edicions

Entrevol (assaig), Voliac (narrativa) Voliac. Retorn al sol (ciència-ficció), Memòria, Voliac Poesia (poesia)

diumenge, 23 de desembre de 2012

El vol de l'Esparver de Francesc Mompó

L'article de Joan Carles Martí Casanova publicat a Núvol i al seu blog:

Per santa Llúcia avança el dia una passa de puça i pel dia de Nadal, una passa de gall. Elx a 13 de desembre de 2012.


Amb la novel·la El Vol de l’Esparver, Voliana Edicions, Argentona (2012), Francesc Mompó i Valls ens ofereix un fresc que s’estén de 1685, al ple del regnat del darrer Àustria malaltís, Carles II de Castella, el Fetillat, fins al Decret de Nova Planta, de 29 de juny de 1707, sota l’imperi del primer Borbó afrancesat, Felip V. La novel·la, però, es basteix d’alguna cosa més que d’uns anys que menaran als episodis violents entre maulets i botiflers, la rebuda triomfant, a la Dénia de 1705, de l’Arxiduc Carles d’Àustria, després de l’arribada per mar a Altea, i la pèrdua dels nostres drets nacionals valencians, amb la submissió als designis de Castella, un 25 d’abril als camps d’Almansa. És també el relat d’una història d’amor: la d’Albina Natger, filla de moriscs, i de Silvestre Mompó, l’Esparver, hereu de cristians vells.

L’acció té, com a epicentre, l’Olleria, a la Vall d’Albaida, el poble nadiu de l’autor. És aquí on naix el seu avantpassat de cognom i ocell esparver de malnom. Ja ho diu la dita casolana: “si el pare és músic el fill és ballador”. Hi habita, a més a més, una gernació que desenvolupa petites històries paral·leles que són un retrat de la roda del temps. Curiosament, ambdós amants comparteixen prenoms de màrtirs del segle III. El patiment i la joia són parats a la tauleta del lector. Si Albina fa referència etimològica a la blancor, Silvestre és aquell que habita la boscúria, per tant, el bon selvatà que tots arrecerem dintre.

25 d'abril de 1707. Quan el mal ve d'Almansa a tots alcança.

Si calgués reduir aquest article, a una sola frase, potser fos aquesta: “som davant d’un romanç complex, de gran ambició literària i de longue haleine: l’alenada llarga d’un treball que requereix temps i esforç”.

En aquesta escomesa no hi ha res de banal ni de literatura per a adolescents. S’intueix que circularà poc entre les lectures recomanades dels alumnes de secundària malgrat els seus episodis abrandats, d’aquells que reviscolen l’ànim. L’autor, per les seues tries, en no voler tallar-se cap membre del cos, se n’assegura i així ho disposa. Se situa, així, enfora dels corrents de la literatura catalana més homologable, que pateix d’un excés d’infantilisme mercantilista: pel que fa a la llargària del que s’imprimeix i pel que fa als continguts del que es llegeix. El discurs és dens, de vegades punyent, adobat d’un paisatgisme pairal i d’un naturalisme acarnissat que descriu un país esbrinat a força de descripcions etnològiques, florístiques i faunístiques d’una gran riquesa. Les pinzellades són d’un detallisme i d’un preciosisme que freguen l’obsessió de qui se’n meravella sense deixar de banda la bonesa i la vilesa humana: no sempre en aquest ordre.

l'Arxiduc Carles entra a Dénia el 1705 amb la senyera quadribarrada.





Aquesta novel·la llarga fa una crida a la maduresa del lector, que haurà de tenir un bon pap i, si no és així, mala barraca! Som davant d’un seguit d’experiments literaris on es barregen, sense pretensió alguna de ser exhaustiu: la novel·la històrica, la ciència-ficció històrica, la prosa poètica pornogràfica, el text teatral amb diàlegs escenificats, l’èpica narrativa, tant prosaica com poètica. La prosa, endemés, es torna opaca o lluenta amb la tendència al barroquisme dels valencians més centrals quan no del rococó. Tot això, ens fa venir un seguit de cabòries que no menystenen, per a res, la qualitat literària del text. ¿On comencen i on acaben els deures de l’autor quan ens presenta un període històric determinat? Així, a tall d’exemples, dels molts que es podrien espigolar: ¿hi havia, de bon de veres, criptomusulmans al Regne de València de la primeria del segle XVIII, gairebé un segle després de l’expulsió dels moriscs l’any 1609? ¿Fins a quin punt servaven llur condició d’alarbs els Mesquida, Jàfer, Suai, Boluda, Belda, Medina, Natger o Mataix que passaren a ser unes relíquies residuals del que havien estat? No s’havien fos en les famílies adoptives o el veïnat? ¿No eren més papistes que el papa com passà amb els xuetes mallorquins? ¿Hi havia pactes de casoris entre els supervivents esparsos i això fins a la tercera generació? Renegaven encara en àrab catalanitzat? Resaven encara alguns vells valencians divuitescs, galtes de les anques en amunt, el cap cot devers la Meca? L’autor explora un món que pot haver estat malgrat que no en tinguem constància.

Aquest llibre m’ha recordat, en algun paisatge, l’aire opressiu i llòbrec de l’obra mestra del segle XX, en llengua occitana, de Joan Bodon: Lo Libre de Catòia, on cada vegada són més escassos els catòlics que renegaren dels pactes napoleònics amb el Vaticà. Així i tot, un segle després feien encara la viu-viu, malgrat no haver-hi bisbes ni capellans ‘purs’ que els poguessen batejar. En Mompó fa que ens plantegem, alhora, qüestions filosòfiques i morals. ¿Hi havia, a la darreria del segle XVII, heterosexuals que no tan sols no eren homòfobs sinó que eren allò que hom diria gay friendly, si em permeteu emprar la terminologia turística hodierna? Ho deixaré aquí perquè el llistat de dubtes raonables es faria inacabable per a una persona amb una sobredosi de lectures valencianes de l’Edat Moderna. Aquests anacronismes aparents poblen una narrativa que sembla sorgir, més aïna, de la militància progressista del segle XXI que no pas de les estretors i angoixes de fa tan sols un parell de generacions: dos-cents cinquanta anys més tard el país no havia canviat gaire. Els qui transitem per la cinquantena encara ho albiràrem veient com els pares tractaven les germanes més grans nascudes a mitjan segle XX.

Francesc Mompó i Valls

Les preguntes estilístiques també se’ns amunteguen. ¿És plaent el recurs repetitiu de l’avantposició de l’adjectiu al substantiu? Em va tocar un centenar de planes haver de pair-ho. Cal adjectivar-ho tot? L’elecció de l’autor és clara. Cerca un trencament artificiós de la sintaxi que es fonamenta en la hipèrbaton: la figura retòrica que afirma que els elements gramaticals muden d’estança. La solució a l’enigma no deu ser altra que un retorn volgut a l’èpica clàssica. Beu en les fonts que afirmen que l’artifici i els decasíl·labs ocults formarien part d’una prosa de poders màgics i encisadors. No hem d’oblidar, endemés, que Francesc Mompó és un dels grans poetes valencians actuals. Tot això, per si hi faltava matèria, adobat d’un lèxic exuberant, sinònim, a l’hora d’ara, d’escriptors perifèrics catalans: valencians, balears, aragonesos, andorrans o nord-catalans que acumulen l’estàndard central al seu català heretat. Ens allunyem, així, d’una prosa centralitzada que es mira el melic alhora que no es deixa amerar, duta per sanedrins de paüres de via estreta o, permeteu-me una llicència momponesquiana: “d’estreta via de paüres de sanedrins duta”. El millor català el trobareu sovint enfora de Catalunya. No és cap novetat.

Se’ns apareixen, a més a més, uns personatges que semblen servar el seu estat dialectal rebut originari perquè a la València crepuscular, com a nació diferenciada, hi establien residència catalans i mallorquins en una immigració interna multisecular que no s’havia trencat mai. L’autor, en atrevir-se, amb tots els ets i els uts, llança una bafarada d’aire fresc contra els qui s’estimarien més parcel·les tancades. Som, però, un poble que torna a enfortir-se des de la relació interna retrobada.

l'Olleria a la Vall d'Albaida

En acabant, el que s’imposa és la trama argumental. Francesc Mompó i Valls és un gran rondallaire, dels que saben atansar les històries a bon port. Això és el que cohesiona la novel·la per damunt de qualsevol altra consideració. És veritat que aquesta escriptura no es deixa devorar i que ha de ser mastegada, a trossos i mossos. Això no obstant, us captiva i us impedeix desar-la al calaix mentre es passeja, amunt i avall, amb vos de nit i dia. Aquesta relació lectora prolongada –que s’allargà vint dies per al ressenyaire– féu que els personatges prenguessen possessió als somnis nocturns poblats de quimeres albaidines, de corbes sinuoses i d’un univers que cerca acollença.

Per acabar, però no menys important, l’autor es proposa fer una novel·la patriòtica, feta des de la catalanitat més abrandada i des del cor del País Valencià. En aquestes quimeres de la foscor, reposat el meu cap al coixí més a migjorn de tots, hi desfilava el poble valencià, més enllà de les referències a personatges i a fets històrics que situen l’acció. Així, Madrid –la Cort Espanyola– hi apareix com una ombra amenaçadora que se’ns apropa quan sempre havia estat llunyana. És el calidoscopi dels colors on desfilen llauradors, vilatans, botiguers, menestrals, militars, monges i capellans, moros i cristians, amb una estima redemptora, per part de l’autor, pels elements que transiten, in æternum, per la marginalitat d’un país on l’Inquisidor, de deix italià i corcat per totes les roïndats, reté els seus poders: bagasses xativines, bujarres tarragonins i valencians, mestres mallorquins, militars catalans, bandolers i festejadors ollerians, patriotes que apitxen o no a la vora d’un camí, que s’enamoren de qui no cal però que es presenten amb totes les seues fortaleses i febleses.

La novel·la avança fins arribar al setge últim als camps manxecs i hauré de cloure els finestrons. Com és sabut el final no s’ha de contar mai. Ara, no havíem quedat, als tractats d’història, en què, als camps d’Almansa, no hi hagué cap valencià? Sí Mompó i Valls ens hi situa l’Esparver i algun altre és que hi eren. Hi ha fets que tan sols es transmeten per tradició familiar oral i d’això l’autor en va molt sobrat. Vet aquí el miracle de la bona literatura.

Joan-Carles Martí i Casanova
 
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada