Les
tribulacions d’un valencià a València
Sico
Fons és de Tavernes de la
Valldigna (País Valencià).
Ha editat diverses obres, com L’udol
de la sirena, Històries de la Vall , Els crits de la follia o Infants adormits; ha guanyat alguns
premis literaris, i ha publicat articles en diferents mitjans: El Temps, El Punt, La Veu de Valldigna, la cartellera Túria, el diari Levante, etc. Ara la jove editorial Voliana Edicions li publica un
recull d’articles breus que, amb un format assagístic de to directe i amè, fa
una radiografia acolorida, apassionada, i no obstant versemblant i ajustada, de
la greu situació per la qual passen la nostra llengua i la nostra cultura en
aquests moments. Genocidi (in)visible té la virtut de ser un llibre capaç de dir
veritats com una casa amb un estil àgil, irònic, divertit, sense deixar de ser
una obra lúcida, conscient i compromesa.
La
llengua, la nació, la llibertat, la necessària unitat i la no menys necessària
diversitat, són temes que s’engalzen al llarg dels eixos centrals de tots els
articles i que es manifesten a través d’un llenguatge viu i planer que esdevé
l’artifici mitjançant el qual l’autor ens descriu i ens il·lustra una multitud
de situacions quotidianes en què tant la llengua com la nació entren en
conflicte amb el context de domini i de superioritat imposada pels omnipresents
i omnipotents poders de l’espanyolisme dominant, quasi asfixiant, al País
Valencià.
La
consciència lingüística, un cert pessimisme per l’evolució del país “”el País
Valencià és ben prop de desaparèixer com a nació o com a poble”, la gran
capacitat de l’autor per a desmuntar reiterades falsedats que el poder ens
presenta com a òbvies, la seva habilitat per a fer evidents les contradiccions
en els (suposats) arguments dels “adversaris”, juntament amb una gran veneració
pel mestratge indiscutible de Joan Fuster –de qui enguany es commemora el vintè
aniversari de la seva mort i el norantè del seu naixement- són alguns dels
valors que l’autor defensa amb tanta gràcia com convicció i energia.
Sico
Fons usa l’exemple senzill i quotidià com a artifici retòric amb una gran habilitat
i eficàcia “Com és possible, pregunte jo, que al teu poble no pugues anar a
comprar en la teua pròpia llengua (un poble, val a dir, catalanoparlant 100% si
excloem els emigrants)? No tenim dret a una cosa tan elemental i justa com
eixa? I en canvi ve una persona de Madrid, Burgos o Valladolid... o Colòmbia, o
Bolívia o Argentina, i té més drets lingüístics que nosaltres?”
Més
enllà de la punyent realitat que l’autor ens hi exposa, m’ho he passat molt bé
llegint Genocidi (in)visible. Pel
tarannà obert i integrador que s’entrelluca en les actituds de l’autor; pel
difícil equilibri entre la dolorosa realitat nacional i lingüística que ens
explica i l’esperit irònic i reivindicatiu amb què sap fer-hi front, i
sobretot, perquè és un llibre que parla clar i català, és a dir, valencià: “Si,
ho confesse obertament, sóc nacionalista, sóc catalanista, valencianista,
independentista, separatista o com vulgueu dir-ho. Advoque per la unitat
política i cultural dels Països Catalans”.
Marcel
Fité
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada