La sensació de felicitat al moment de girar l’última pàgina
d’un llibre no es produeix gaire sovint, més aviat predomina la ganyota
ambivalent, l’escepticisme condescendent. Avui, al moment de girar l’últim full
del llibre de narracions La nit als armaris, de Raquel
Picolo, publicat per Voliana Edicions, d’Argentona, he tornat a experimentar
aquesta perseguida sensació, clara i exaltada, de felicitat lectora. No sóc
consumidor freqüent de best-sellers ni dels llibres que figuren a la llista de
més venuts. Amb la lectura de les nombroses ressenyes, crítiques i entrevistes
que mereixen als suplements literaris n’acostumo a tenir prou per al meu gust i
generalment els dono per llegits. En canvi sóc un seguidor atent dels diguem-ne
worse-sellers, dels menys venuts, dels que passen desapercebuts perquè les
petites editorials que els publiquen difícilment accediran als canals
majoritaris, com aquest La nit als armaris. Els best-sellers
formen part de la indústria del paper, els worse-sellers encara contenen --de
vegades-- una tendra i genuïna palpitació literària, una necessitat imperiosa i
lliure d’expressió creativa. La proporció de troballes i de mitjanies és la
mateixa, però la satisfacció del lector curiós es veu molt més accentuada en el
segon cas. Els àvids lectors, els àvids de qualsevol cosa, ho som perquè sabem
que la troballa s’amaga sempre sota la muntanya de mitjanies que cal escalar
per arribar, amb una mica de sort, al tresor, l’escadusser tresor de l’instant
de plaer accentuat que procura una obra reexida, un llampegueig afortunat de la
creativitat. És exactament el que m’ha passat amb aquest llibre.
El primer relat, “El meu Adrià”, pot fer pensar que ens
trobem davant d’un altre retrat de costums de la nova narrativa pallaresa, però
comença a insinuar sorpreses per l’aroma d’autenticitat, la tensió sostinguda,
la fluïdesa descriptiva i l’exuberància lèxica. Les següents narracions canvien
molt d’escenaris. El pes de la figura del pare, la violació, el divan del
psiquiatre o la gelosia són temes que ja han donat molt de si en literatura,
raó de més per delectar-se amb el tractament que Raquel Picolo ha estat capaç de donar-los. El desenllaç de la
narració “Negre, negret” val per sí sol la barretada, igual com l’atmosfera de
la santa del desert a “El pou impossible”, el rumb girat a “Racons obscurs” o
la descripció de la senectut a l’indesxifrable i meravellós “Laberint blanc”.
Escriu Raquel Picolo a la primera de les narracions: “Buscar
les arrels és buscar la nit pels armaris. Les arrels no es busquen, les portem
al moll dels ossos, clavades a cada cèl·lula, clavades als gens. Qui no ha sap
camina ben perdut […] Casa Barrina tornava a tenir pubilla: una jove que era
enginyera i poeta, i que no es capficava amb els fantasmes. Una jove que no
buscava re i havia trobat la nit als armaris”.
A mi m’ha semblat trobar-hi les arrels de la literatura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada