Clips es presenta a la Biblioteca F. Bonnemaison de Barcelona

El 25 de febrer de 2013 s’ha presentat a la Biblioteca Francesca Bonnemaison de Barcelona el recull de contes Clips de Jaume Terradas, acte organitzat pels Amics de la Universitat Autònoma de Barcelona. Anna Barron ha llegit dos contes del llibre.

Aquest ha estat el parlament de l’editor:

El llibre que avui teniu a les mans ens va arribar com a conseqüència d’haver publicat “La nit als armaris” de Raquel Picolo, un dels grans llibres del catàleg de Voliana. Un autor en porta un altre...

Voliana és el nom de la papallona en algunes comarques de Ponent i apareix en poemes de Rosa Fabregat, Maria Mercè Marçal... darrerament també l’he vist usat per la poeta valenciana Mercè Climent...Voliac, el nom de la col·lecció és el nom que rep a Oliana el rat penat o rata pinyada. (Entrevol, el nom de la col·lecció d’assaig vol dir sostre)

Ho comentem perquè sigueu conscients de quin és el punt de partida de Voliana: no pas el de fer un negoci de venda de llibres, sinó sobretot el de donar veu a la comunitat lingüística, a la llengua viva, a la nació lingüística completa, als escriptors coneguts o no coneguts que tenen coses a dir i que ho expressen de manera bella. Bondat, bellesa i veritat són els objectius de Voliana.

I  Jaume Terrades s’adiu plenament amb els objectius de Voliana perquè  integra anàlisi crítica (Veritat), reflexió irònica, molt personal, de la realitat humana (Bondat) i bellesa en la manera d’expressar-ho. (...)

Cal fixar-se en les cites que encapçalen cadascun dels contes. Les cites  encapçalen cadascun dels vint-i-dos contes i el preàmbul. I en primer lloc la que enceta el llibre de Fiodor Dostoievski: “però com podries viure i no tenir una història per explicar”. Una cita que parlaria del que li passa al propi autor. No sap viure sense explicar-se i explicar històries als altres.

Unes cites que, com deia Raquel Picolo en la presentació a L’Hospital de Sant Pau: “apunten un aspecte central de cada conte i li donen una fondària semblant a la dels enllaços d’internet”.

Com la del preàmbul: “De totes les criatures que respiren i es mouen sobre la terra, cap és més feble que l’home”, paraules d’Homer a l’Odissea. Potser aquesta feblesa  ens fa ser l’animal amb més capacitat d’adaptació. I una manera d’adaptar-nos al medi és escriure o llegir llibres, per sobreviure-hi millor. Perquè els llibres ens ajuden a navegar per un món inhòspit.

O aquesta altra cita: “Necessitem una manera substancialment nova de pensar, si l’home ha de sobreviure”. (Albert Einstein). Una cita tan actual en el món de la corrupció, l’espionatge i la crisi econòmica que ens fa pensar en la validesa de la tesi defensada en la novel·la de Pierre Boulle “El planeta dels simis” o en “La guerra de les salamandres”.

Per això s’entén que en un conte del Jaume dos esquelets facin l’amor, com a metàfora irònica del no res en que ens convertim, o millor: del no res que som.

I una altra: El ridícul deshonora un home més del que ho fa el deshonor (François de La Rochefoucauld). Que és una manera de parlar de la importància de l’estètica, com a llenguatge de l’ètica. Potser per això Jaume posa alguns dels seus personatges en la situació del ridícul per mostrar-ne més a fons la realitat. Per matxacar-los i mostrar-nos la seva essència a partir de l’aparent superficialitat de l’estètica... del ridícul.

I una crítica a la societat del consum que es consumeix. Un personatge afirma: “O sigui que els metges devien pensar que era preferible que s’esbotzés el crani i acabés d’una vegada. Menys cost per la Seguretat Social”.

 

Coincideixo, com deia Picolo, que es tracta d’un recull divers, ric, amb l’ús de molts recursos estilístics i narratius, de vegades amb l’ús de la primera persona que ens ofereix proximitat o intimitat i de vegades amb una segona persona, amb una única veu o amb diverses veus; amb l’ús de fragments de diari personal o de la poesia. Cosa que demostra que l’autor és també un poeta.

L’autor combina la ironia i la lleugeresa i ens fa riure, de vegades per no plorar, de manera que fem una rialla que ens salva de la tragèdia. Amb personatges de vegades ressentits o contestataris...

Fixeu-vos quina cita tria: “Hi ha l’amor, per descomptat. I després hi ha la vida, la seva enemiga. (Jean Anouilh). L’amor enemiga de la vida? És Terradas un autor pessimista? De vegades ens ho sembla però més com a recurs per a entendre una mica més la realitat que no pas com una opció filosòfica tancada.

I aquesta: “El sentit de la vida és que s’acaba” (Franz Kafka). Que és com dir: pareu de filosofar, viviu! Una cita que apareix en un conte que comença com si fos un autèntic assaig, una tesi que cal defensar:

“Ah, la «cultura» de la festa! Sembla que fa mil anys que les esquerres la van descobrir i glorificar. I vinga treure diners de l’erari públic, oi? La festa ha perdut empenta, tothom ha begut massa. Les cares han girat al verd o al gris, els ulls ja no espurnegen, els músics, fatigats, toquen antics ballables somnolents i pensen com s’ho faran demà, amb la minsa paga i l’absència de demanda.”

I potser per acabar, la cita definitiva que explica el costat fosc (o lúcid) de l’autor: “Potser aquest món és l’infern d’un altre planeta”. (Aldous Huxley). Quin adult no ha tingut al magí una idea semblant a aquesta? Hi ha qui va dir que l’infern són els altres... És nihilista l’autor? –ho torno a preguntar- Tot el contrari: si aquest és el “món infern”, en ser-ne mínimament conscients tenim l’oportunitat de sobreviure-hi amb una felicitat que sabem que no serà completa però que té molt de mèrit... i això ens hauria d’omplir d’autoestima.

L’autoestima que ens mostra l’existència mateixa de l’escriptura i dels escriptors, i de tots els que hi col·laborem: llibreters, editors, lectors. Tots ens hem allistat a fer un món dins aquest "infern" que ens pot omplir d’emocions, d’alegries, de reptes, de goig. Com el goig de llegir Clips. Contes i descomptes. Gràcies Jaume per contribuir-hi!!!