La narrativa curta, tret d’algunes honroses excepcions, és
un gènere pot estimat pel sector editorial, tret, és clar, que porti la
signatura d’una d’aquestes plomes il•lustres que converteixen en vendes
qualsevol cosa que toquin. Tot i així, sempre he pensat que si bé és un gènere
que en força casos, pot arribar a ser molt irregular i fins i tot una excusa
simple per amagar manca d’idees i simplicitat de plantejaments, també és cert
que un bon llibre de relats és un magnífic artefacte de lectura capaç de proporcionar
plaers concentrats i intensos.
Hi ha històries que no demanen 500 pàgines per a ser
explicades i si l’autor sap trobar la veu, el registre i el grau d’intensitat
necessari per a cada ocasió,el resultat és sempre magnífic.
Voliana Edicions, un petit segell d’Argentona dirigit per
Jordi Solé és el responsable de la publicació de La nit als armaris, l’estrena
literària de Raquel Picolo, una autora de les Valls d’Àneu que presenta un
conjunt de contes amb un seguit de punts que els fan interessants.
D’entrada l’ús de la
llengua que no defuig en absolut els localismes, les sempre meravelloses i
enriquidores variants geogràfiques, una opció complementada amb un recull final
de paraules i expressions. I més enllà de la paraula, els sentiments, les interseccions
cada vegada més sovintejades i abruptes entre el món rural i les tecnologies i
els plantejaments urbans, una dicotomia indefugible i sempre traumàtica i tot
plegat ben amanit amb la sàvia construcció de les històries i els personatges,
un treball sòlid, amb un bon tractament dels temes i les imatges que es
reflecteixen en aquest conjunt d’històries que no deceb.
I ningú millor que la
mateixa Raquel per guiar-nos en aquest viatge de final satisfactori.
Diàleg amb els
lectors
Jordi Cervera m’ha demanat que escrigui sobre la meva
relació íntima, com a autora, amb La nit als armaris (Voliana Edicions, 2012).
L’emoció predominant està lligada a l’experiència de la publicació. El que
sento vers La nit als armaris, el meu primer llibre de ficció publicat,
s’assembla molt al que vaig experimentar amb Casa Barrina, el primer text
literari que em van publicar (L’Ovidi i altres narracions. Editorial Proa,
1999).
El dia que vaig tenir a les mans el recull dels divuit
relats finalistes del Premi Vent de Port de 1999 vaig saltar d’alegria. Em
sentia feliç per l’edició; pel magnífic pròleg de Jordi Pàmias, que parla del
narrador de Casa Barrina i del testimoni sentimental i cultural del conte; per
la il•lustració de Gustau Chamalanch, que abraça les tres generacions de la
història. Va ser una alegria espontània i sense cap pretensió.
Però l’experiència del primer Vent de Port em va encendre
les ganes de ser escriptora i vaig començar a escriure amb intencions de
publicar en solitari i tenir lectors. Entre Casa Barrina i La nit als armaris
vaig escriure dues novel•les , una novel•la infantil i alguns guions literaris.
També vaig continuar escrivint contes, que presentava a concursos i em
publicaven en reculls col•lectius. La primera novel•la va quedar finalista al
Josep Pla del 2004 i al Marià Vayreda del 2007; algunes editorials em van donar
esperances, però al final no es va publicar.
Vaig desar les novel•les al calaix i vaig tornar als contes,
que eren més agraïts, decidida a publicar-ne un recull. Si calia optaria per l’
autoedició. Quan vaig tenir el llibre enllestit, la Marta Pera em va presentar
el Jordi Solé Camardons, de Voliana , i al cap de tres mesos fèiem la primera
presentació de La nit als armaris a Vilassar de Mar. El meu bateig literari.
La nit als armaris és el primer graó de la meva vida com a
escriptora, la primera pedra de l’obra literària que desitjo bastir (i que no
tinc ni idea de la magnitud que tindrà), i la constatació que tant els artistes
com les nostres creacions necessitem publicar per avançar i per ser.
Quan veig la coberta lila amb l’armari rosa i la lluna que
creix dins de l’armari, sento que el llibre és viu i que té ànima. La nit als
armaris fa olor de Pallars i també de Barcelona, no hi ha cap ratlla entre el
món rural i l’urbà, entre la tradició i la modernitat, com tampoc hi són dintre
meu. Aromes i veus que els lectors em retornen i jo els estic molt agraïda,
perquè el que necessitava és això: encetar un diàleg amb els lectors.
Gràcies Raquel.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada