Viatge a l'illa dels pingüins recomanada a Núvol

Viatge a l'illa dels pingüins de Bernat Gasull ha estat comentada i recomanada de manera entusiàstica a la revista en línia Núvol. Aquí reproduirem només alguns dels comentaris més interessants que en fa Joan-Carles Martí, l'autor de Des del rovellet de l'ou d'Elx:

Com tothom sap hi ha novel·la que es resisteix a caure de les mans fins que no heu arribat al darrer mot imprès. N’he descobert una –acabada de publicar–  i l’hauríeu de llegir. Amb Viatge a l’illa del pingüins Bernat Gasull i Roig demostra que n’haurà d’escriure altres. Un gran novel·lista acaba de descloure’s davant dels nostres ulls.

                          Bernat Gasull el dia de Sant Jordi

La retina de lector queda amarada per aquesta habilitat innata de l’autor per desplegar la trama. Passareu dels glaços àrtics, a la tramuntana pirinenca i als vents imprevisibles del Pacífic Sud. Per arrodonir les expectatives hi haurà un final que us sorprendrà i que us deixarà meravellats. Us preguntareu si, de debò, heu entès el que heu llegit. Tornareu a analitzar-ho perquè no n’estareu gens segurs i rumiareu mentre tot cau pel seu pes. Per això, les lletres catalanes han de donar la benvinguda a aquest narrador d’excepció i d’alta volada. Quines són les fustes que basteixen aquestes expectatives tan altes? Quins són els grans encerts i  –d’haver-ne– els petits desencerts que caldrà revisar o prendre’n nota?

Caldrà partir dels components que conformen la biografia de l’autor. Bernat Gasull i Roig és biòleg, per ofici i devoció; un militant activista, un foll de la llengua catalana que abasta –mitjançant la seua escriptura– tot el temps i l’espai: de l’Edat Mitjana fins ara; de Salses a Guardamar alhora que navega devers les illes de la mar Catalana; és un alpinista i home d’alta muntanya, com son germà Martí, mort al Manāslu –la Muntanya de l’Esperit al Nepal– l’any passat. No endebades li dedica el llibre amb el més gran dels homenatges: el del geni que es dóna en molt poques famílies i que, de forma esparsa, es duplica. Som davant l’home de les moltes geografies, que reflecteix l’esplendor de la flora i la fauna de les regions del planeta que trepitja. Hi trobareu una predilecció pel món de les aus. La seua col·lecció d’ocells i paisatges escollits us colpiran a la bestreta. Per la meua banda, hi vaig trobar moltes concomitàncies amb el que a mi m’interessa descriure.

 

                               Presentació a Gràcia, al local de l'Orfeó Gracienc

Si calgués encunyar un nou terme per a aquesta prosa –rica i planera alhora–  m’atreviria a dir que som davant del primer thriller etnobotànic del que tinc constància. És un thriller perquè l’autor provoca l’angoixa psicològica que fa que el lector es demane què li passarà al protagonista. Així, –i sense fer malbé la lectura que haureu de fer vosaltres–  un català rep l’encàrrec,  a Itàlia –quin millor lloc?– de fer un llibre sobre els volcans d’Europa.  Més enllà dels efluvis del Vesuvi o de l’Etna, acabarà per enfilar-se Öræfajökul amunt: el volcà en actiu més important de l’Illa del Gel. Hi coneix un islandès enigmàtic que desapareix després d’una allau que els arrossegarà a tots dos rost avall. L’herència, però, serà un manuscrit –escrit en català de la Renaixença– que el menarà a una illa protegida al peu d’un volcà del Pacífic Sud: el Nomledalog, que no és una altra cosa que la Gola del Món.

 

Un segon fil narratiu –una història dintre la història– passa al Pirineu del segle XIX i té com a protagonista una dona: li diuen Malhalta i ¿no ho estem tots, de malalts, alhora que hi intuïm el mal d’alçada o de muntanya? Una catalanitat pirinenca sense macar, plena de rondalles i de llegendes contades per éssers amb vides dures i cotna als colzes i als garrons. Tot això haurà de confluir, d’alguna manera, en un riu cabalós gràcies a una brúixola de poders màgics. El lector es preguntarà quan, on i per què? Mentrestant, uns pingüins extingits a mitjan segle XIX poblen la portada del llibre i us ronden des de les primeres planes. (...)

 

 És el millor premi que podria tenir una prosa catalana amb nervi, que sap crear la tensió necessària per seguir amb l’aventura fins al darrer punt. És el català de tothom que ens omple de goig i ens sedueix. És el retorn a la millor tradició dels grans escriptors barcelonins que sembla malviure, massa sovint a l’hora d’ara, a les cotes més baixes del Llobregat pel que fa a l’estretor del seu delta. La redacció és bastida de frases curtes i àgils, d’una gran riquesa de lèxic i d’una sintaxi diàfana i clara que no entrebanquen la lectura, ans l’empenyen cap a la glòria.

 

El món fictici d’en Bernat és poblat d’amors, però també de dimonis i de mals esperits, de somnis, de quimeres i d’albats que moren enjorn per esdevenir estels fugissers. Les dones d’aigua són goges amb poders sobrenaturals. La dona és al centre de la narració malgrat que l’altre protagonista siga un home. I l’enyor hi és: i tant que hi és cada vegada que sura!

Al capdavall, Bernat Gasull i Roig hereta dos grans cognoms de la literatura catalana del segle XV. Els valencians Jaume Gassull i Jaume Roig.  Si el primer escrigué Lo Somni de Joan Joan el segon s’atreví amb L’Espill o Llibre de les Dones. Aquestes famílies –arribades i arrelades al País Valencià– potser tornaren a Catalunya més endavant. Així, cal crear sempre un imaginari col·lectiu que ens incloga a tots en un flux recíproc que mai no s’acaba. Els camins més ferms de la literatura catalana tornen a ser fressats amb vigor amb aquest Viatge a l’illa dels pingüins. Paraula de cavaller.