Entrevista a Neus Olives, autora de Bales de cotó

Bales de cotó es va presentar a la biblioteca de Vinaròs el 8 de novembre de 2013 i es tornarà a presentar el 15 de novembre a La Sénia.

                               La presentació a Artesa de Segre

Amb ocasió de la presentació a Vinaròs, Alícia Coscollano del web La Calamanda  http://www.lacalamanda.com/la_calamanda va fer una interessantíssima entrevista a Neus Olives que reproduïm parcialment aquí:

 

‘Bales de cotó’, aproximació de Neus Olives a l’època industrial del franquisme

Olives realitza un retrat de les relacions laborals i humanes sota la presencia omnipresent de la  fàbrica tèxtil Filatures del Segre i la seua urbanització satèl·lit:  La Colònia

Neus Olives va néixer a un poble petit, Baldomar, pròxim a la fàbrica tèxtil Filatures del Segre, i a la constel·lació d’habitatges satèl·lit que l’envoltava coneguda com La Colònia. A aquest lloc transcorreria gran part de la seua vida de infantesa i de l’adolescència. El primer record de Neus vinculat a La  Colònia se situa al moment de l’arribada i la primera visió de la construcció. “Em va impressionar moltíssim, tenia uns finestrals enormes”. “Vam arribar amb carro. El meu pare anava al davant amb els mobles i va deixar-los al pis, però els estris de cuina i les peces de roba els portava el meu padrí, que era un pagès important de Baldomar”. Així, una Neus petita va obtenir la primera impressió del que seria el seu entorn durant els pròxims anys des de la part superior del carro del seu padrí, “anava seguda dalt de la màquina de cosir, bastant moderna, de la meua mare”, precisa. Un període de la vida que, com a tants altres, l’ha marcat i que ara forma part d’una història. Es tracta del seu primer llibre, i es titula Bales de cotó.

- Pel que contes, la fabrica tèxtil repetia el model de fàbrica que explicaven en el seu moment els emigrants que van treballar a Alemanya, o l’actual a la Xina, amb urbanitzacions creixent al costat de les fàbriques perquè la gent no dediqués temps a anar i vindre de la seua vida privada. 

- L’únic avantatge d’aquest tipus de fàbriques, com ara la que jo vaig viure, és que estaven ubicades en un ambient rural, i per tant vivíem en plena natura, i tot i que la fàbrica era molt sorollosa, pesada i molt lletja per dins, per fora és preciosa, ja que es tracta d’un edifici amb característiques modernistes i noucentistes. Està construït amb rajoleta torrada, pedra natural i adorns de ceràmica, una mica avançant-se al que seria posteriorment el modernisme.

- Com era La Colònia, quin record tens?

- La Colònia on vivíem tenia un gran atractiu, perquè disposava de molta vegetació, estàvem en mig del riu Segre i el Canal de l’Urgell. La fàbrica prenia l’aigua d’un salt d’aigua del Canal de l’Urgell, i aquesta energia hidràulica era la que feia funcionar la fàbrica.

 - Quants anys tenies en arribar a viure a La Colònia?

- Tenia 4 anys, tan sols. El meu pare era un persona amb ofici, era ebenista, i en principi va continuar desenvolupant el seu ofici, així que vaig traslladar-me amb la meua mare i les meues germanes per motius laborals. La meua germana gran llavors tenia 16 anys, i la segona 14 anys.  Van incorporar-se al treball de la fàbrica immediatament. Vaig arribar a conèixer, però, xiquetes que havien entrat a treballar amb 11 anys. La mà d’obra important a aquella fàbrica era la femenina, buscaven bàsicament dones. Hi havia famílies que tenien moltes filles, en el cas dels meus pares, van tenir-ne cinc.

- Éreu una família plena de dones.

- La fàbrica acollia a famílies amb moltes filles, el xics, alguns d’ells, treballaven a la fàbrica, però els altres treballaven al poble molt proper, anomenat Vilves, molt bonic i emplaçat al costat del canal. En un principi la fàbrica va pertànyer a aquest municipi, però sembla que posteriorment es va annexionar a Artesa de Segre, que és la capital de la subcomarca, perquè la capitalitat de la comarca de La Noguera l’ostenta Balaguer.

- Quants anys vas passar vivint a La Colònia?

 - Dels 4 fins als 16, exceptuant un període de dos anys durant els quals vaig estudiar el Batxillerat interna a un col·legi de Lleida. Posteriorment, jo ja tenia 16 anys, arribaríem a Vinaròs.

 

- Com va estar l'elecció del títol?

 - El títol fa referència a les bales de cotó que veiem entrar totes les criatures periòdicament per una porta lateral de la fàbrica. Eren unes bales enormes de forma triangular de cotó molt premsat envoltat amb volanderes metàl·liques. Les bales entraven per una porta de grans dimensions i sortien convertides en el que s’anomenaven bitlles. Eren de cartró premsat i servien de jocs infantils, jugàvem molt amb aquelles bitlles.

 

- La fàbrica també era el centre dels jocs.

 - Sí, perquè la fàbrica era un element omnipresent en la vida de les persones. Era tant forta la relació... Crec que totes les persones que hem viscut en un lloc així hem quedat marcades.

 - Retrates una època industrial, concreta, a principis del segle XX.

 - La fàbrica es va obrir l’any 1906, però la meua família va traslladar-se a viure l’any 1950.

 - Quina relació laboral imperava?

- Una explotació terrible, total i absoluta, laboral i personal. Quin era l’objectiu d’aquestes fàbriques? Sens dubte era doble, i la jugada era perfecta. A la Revolució Industrial, que es produeix al segle XIX, comencen a proliferar les grans fàbriques seguint el model d’Anglaterra, sobretot en l’àmbit tèxtil, un model que es copia. Primer les fàbriques estaven al costat dels nuclis urbans, però això generava conflicte, aleshores els empresaris van pensar en comprar terrenys barats a pobles petits, amb un riu a la vora per tal d’aprofitar l’energia. Llavors es creen entorns en els quals les persones tenen resoltes les necessitats bàsiques.

- ...I es crea, també, una dependència absoluta, i aquí resideix el problema.

 - Exacte, allí existia la fàbrica i tot el que suposava, els pisos dels treballadors, l’economat, l’escola, la capella, el local d’esbarjo, amb servei de bar, cinema i ball. Recordo haver vist pel·lícules, en un principi, sent molt menuda. Recordo especialment una que tenia com a protagonista a Gregory Peck.

- I, quan relacions humanes, se establien relacions especials?

- Eren unes relacions molt bones. Eren fantàstiques. Tot resulta contradictori a la vida. L’única cosa bona era que vivíem molt junts, tot i que cadascú vivia a casa seua, compartíem moltes coses. Sabíem que guanyàvem el mateix, a banda dels encarregats, que es mantenien a distància. Nosaltres érem una família obrera i no hi havia secrets. Tothom vivia les mateixes misèries, i tothom treballava molt i guanyava poc. Però teníem un hortet, un corral amb gallines, disposàvem de verdures i fruits.

                               Noies de la fàbrica arruixant el carrer

 

- A La Colònia disposàveu d’hort, el treballàveu vosaltres?

- Sí, l’empresa et donava una parcel·la amb moltíssima aigua, cultivaves la teua terreta, i tenies queviures, de manera que no tenies que sortir d’allà.... I no t’assabentaves del que passava pel món, com he dit abans, era una jugada perfecta.

 

- Era un aïllament absolut. Vosaltres éreu conscients d’això?

 

- La gent estava molt enfadada. La gent que vivia allà era gent vinguda d’Andalusia i de Castella. De famílies catalanes hi havia molt poques. Aleshores arribaven allà, i no era un poble, era una cosa estranya. Molts havien deixat la seua casa, la família i els amics, i es trobàvem desposseïts de tot, i obligats a viure en un pis. Els costava d’aclimatar-se, a més a més també entraven en contacte amb una llengua que no era la seua, tot i que es parlava prou castellà. Els meus jocs, per exemple, els recordo en castellà.

- Les relacions socials les fèieu en castellà.

- Les famílies catalanes eren poques. Evidentment, a casa sempre parlava en català. Però les relacions eren bàsicament en castellà. Per això al llibre, per aquestes coses dels infants, que recorden les frases textuals, he reproduït algunes d’elles i apareixen publicades en castellà.

 

 

- Quina ha segut la teua vivència personal mentre has estat escrivint aquesta història amb trets autobiogràfics?

- Sentia de vegades com un alliberament. I la sensació, bàsicament, que deixava per escrit coses que no es quedarien escrites si no duia a terme jo aquest treball. Ho vaig fer molt a gust, i molt a poc a poc. Escrivia durant les vacances. Aquest llibre fa que està escrit i finalitzat 7 o 8 anys.

 

- Has tornat a La Colònia?

- Si, però prefereixo les visites personals, per trobar-me a mi mateixa, que els encontres programats. M’agrada visitar els racons que recordo, m’agrada anar-hi. En iniciar l’escriptura del llibre, vaig sentir què allò que semblava una pàgina de la història desconeguda, devia de tenir una mica de relleu, si més no reviure una mica aquella vivència.

 

- Però aquest acte comporta una estima.

 

- Sí, evidentment, una estima molt gran. Pensa que al llibre hi ha moltes anècdotes protagonitzades per la meua família, per les meues germanes, per la meua mare, el meu pare no hi surt tant. Però hi són plasmades lliçons d’humanitat de la meua mare, i també personatges, perquè els hi havia de molt curiosos, molt interesants. A la meua ment de xiqueta, em van influir moltes persones, que són els que apareixen al capítol dedicat als personatges. M ‘agradat fer-los viure una mica, encara que siga.

 

- Pel que contes, a Bales de cotó la dona és un element clau amb una forta presència.

- Sí, crec que a la fàbrica les dones treballaven molt, desenvolupaven jornades amb moltes hores extres, i després hi havia altres tasques per a fer, com rentar al safareig. Quan al mes de febrer l’aigua s’estroncava, retiraven l’aigua del canal per tal de fer reparacions, i la fàbrica s’aturava, i anaven a rentar al riu. De fet, les vacances es feien al mes de febrer. Era una vida molt dura. Aquestes dones, que se sabien pilar fonamental de la família, que prenien decisions, que estaven molt explotades, a casa tenien veu i vot. Jo es recordo com a pilars fonamentals de la família i del lloc. I tant.

- Aquesta fàbrica d’una incipient vida industrialitzada podria també ser un exemple de capitalisme, sinó tant salvatge com els últims temps, sí que un tast.

 - Clar, evidentment. L’explotació era molt forta. Qualsevol festa acabava sent recuperable, no hi havia conveni laboral. Era ple franquisme. A més, el director era una figura omnipresent a la vida del treballador. Exercia un gran control.

 

 

- Quin paral·lelisme es pot efectuar? Creus que les relacions laborals han canviat molt?

 - No crec que hagi existit cap època de canvi. Sí que em viscut una il·lusió de canvi, fictici.

- Un mirall.

 

- Sí, ha segut un emmirallament. Jo ho veig absolutament igual.

- Es tracta d’un llibre crític.

 - Sí, evidentment, crític amb les relacions laborals, bàsicament amb la relació jeràrquica que hi existia. Conté molta crítica a la industrialització, també, sí, clar. Així ho vivíem, La gent era molt conscient de la situació d’explotació en la qual vivia. La gent sabia que allò no era un poble, i que segurament allí no moririen, i que algun dia haurien de marxar, i que si podien marxarien, comprens? Però, clar, les expectatives no eren molt bones. La majoria venien del món rural, amb oficis de pagès i no sabien fer un altra cosa. Algú va tornar al seu poble. Curiosament, aquí a Vinaròs va traslladar-se molt gent de Santaella. Doncs a La Colònia va arribar molta gent de Piedrahita, i concretament tenia una amiga que em deia ‘esto es muy feo, comparado con mi pueblo es un corral de vacas’. Jo li preguntava, ‘¿y porqué viniste, si no te gusta?’. Per curiositat vaig apropar-me una vegada a Piedrahita, i el cert es que sí que era un poble bonic. La gent de Piedrahita va arribar a La Colònia fugint d’una gelada important. L’expressió generalitzada que millor reflecteix aquest sentiment és quan els habitants de La Colònia es lamentaven dient “es que vivim en un racó de món”.

 

 

- Com veus la situació actual?

 - La situació actual és el resultat del període de la pseudodemocràcia que hem viscut i que encara vivim. S’ha enganyat el poble totalment. Les persones que vam nàixer durant la dictadura, i que vam lluitar contra la dictadura en prendre consciencia, lluitàvem per un món diferent, tot i que no teníem les idees mot clares. Però l’observació de la realitat et fa evolucionar i t’adones que com a persones lluitadores estem en una de les pitjors èpoques de la historia perquè la voluntat de millorar-te a tu com a persona i millorar el món que t’envolta ara no existeix. Ara, l'única lluita que queda és la lluita reivindicativa, la lluita per les reformes. A les acaballes del franquisme, quan discutíem la lluita per les reformes, alguns no estàvem d’acord, perquè pensàvem que reformar no era lluitar contra l’arrel del problema, i és el que finalment s’ha imposat. Un exemple és el Castor. La gent ha sortit al carrer en sentir-se agitada. No van enganyar a ningú. El poder mai no enganya, perquè mai no diu la veritat. Ara s’ha vist. Actualment hi ha accions reivindicatives, però no posen en qüestió el sistema, ni el capitalista, ni el de vida.

 

- El model és el que falla.

- Si, i ningú no el qüestiona. Crec que ara s’ha de lluitar contra el poder, siga quin siga. De fet, els pocs canvis que han existit a la societat els ha dut a terme la mateixa societat civil. Si van hi haure lleis proteccionistes per a les dones és perquè moltes dones van sortir al carrer per lluitar, i ara el feminisme s’ha acabat, la lluita per l’emancipació i l’alliberament de la dona s’ha acabat. Tenim lleis protectores que l’únic que fan es situar-nos en el mateix lloc que estàvem i convertir-.nos en éssers necessitats de protecció, quan no tenim perquè ser-ho, sinó ser persones autònomes independentment del sexe. Ara tenim un estat feminista.  Bé, més que un estat feminista, un feminisme d’estat.