Tragí de secrets: una novel·la sobre la Guerra del Francès

"Tragí de secrets" de Jordi Casanovas i Tena és la segona novel·la històrica de Voliana Edicions després de la publicació fa un temps d'El vol de l'Esparver de Francesc Mompó.  382. pàgines que ens immergeixen de ple en la Guerra del Francès. 
En l'any en què sembla que totes les novel·les històriques que es publiquen a casa nostra se situen en els episodis del 1714, Tragí de secrets ens acosta als episodis de la Guerra del Francès al voltant de Sabadell, Sarrià i Barcelona. Però tot Catalunya és ben present a l'obra en un llibre molt ben documentat, ple de detalls sobre la manera de viure d'aquell temps.

L'autor

Jordi Casanovas i Tena (Sabadell, 1963) va estudiar Filologia Anglo-Germànica i després Turisme i Direcció Hotelera abans de dedicar-se professionalment al món de les finances. Amb tot, la seva fal·lera per les lletres i la curiositat per a les històries locals l’han dut a emprendre l’aventura d’escriure la seva primera novel·la, Tragí de secrets, on entrellaça i encreua les vivències de diversos personatges que sobrevenen protagonistes involuntaris d’una d’aquestes històries particulars.

 

 

 

L'obra

 

A la primavera del 1809, dos joves es veuen empesos a abandonar Sarrià arran de la mort del pare, implicat en les rebel·lions populars contra la presència de les tropes napoleòniques, i troben acolliment als defores de Sabadell a l’aixopluc de la que advindrà la seva nova família.

Mentrestant, una parella de traginers habituats a traficar amb tot tipus de mercaderies –no sempre lícites– entra en les seves vides per satisfacció d’uns i malgrat les recances d’altres.

Les relacions que es teixeixen entre els personatges els duran a embolicar-se en situacions cada vegada més compromeses i perilloses. Un gir inesperat ens descobreix que sovint ni tot és com sembla ni les persones mostren allò que diuen o creuen ser. Les pròpies vivències són el principal culpable d’allò que s’esdevé, si bé el camí a seguir el tria cadascú.

 

 

La plaça Major es despertà amb les primeres clarors obrint-se de seguida a un formiguer de figures somnolentes que, en pocs minuts, l’inundaria, símptoma rellevant de la vitalitat que la vila s’esmerçava a mantenir. Els carrerons s’omplien d’obrers i menestrals prestos a encetar un nou jorn a les fàbriques llaneres que tanta anomenada donaven als drapaires, als abaixadors i als teixidors sabadellencs, o, en menys nombre, als mestres bataners al càrrec dels molins que esquitxaven la llera del Ripoll, el riu que dividia longitudinalment el terme. (...)

 

En tombar del segle, Sabadell havia protagonitzat una profunda transformació fins a convertir-se en un centre manufacturer de primer ordre, compartint rellevància amb la veïna població de Sant Pere de Terrassa, però mantenia un fort arrelament als costums i a les creences pròpies de les comunitats agrícoles. Així, la vila seguia celebrant actes d’acció de gràcies quan la collita de cereals finalitzava, i la festa de Sant Feliu, primer patró, n’era la màxima expressió. Era una festivitat molt esperada pels veïns, signe d’admiració davant dels forasters i de les poblacions veïnes, i motiu de rivalitat que reafirmava la solidaritat dels vilatans enfront de l’exterior. Aquest darrer factor era precisament un dels aspectes més atractius per a la colla del Gonçal, que anteposava la xaranga amb els amics a la gresca de dinars i balls. Era ideal per ressuscitar les batusses amb els joves terrassencs, la visita dels quals esperaven en delit. Els de la vila veïna, al seu torn, solien venir preparats ja que una baralla guanyadora o una mossa conquerida al poble rival, i més durant les seves festes, sempre era motiu d’orgull i una ocasió immillorable per gallejar...