Núria Casado Gual parla d'El Projecte Dànau

Reproduïm aquí les paraules de Núria Casado Gual en la presentació a Lleida el 19 de desembre d'El Projecte Dànau. Tot el que volíeu saber sobre aquesta obra editada per Voliana

Bona tarda a tothom i moltes gràcies per acompanyar-nos aquest vespre en la presentació de la publicació d’EL PROJECTE DÀNAU.

Sóc conscient d’estar trencant en certa manera el protocol implícit que se sol seguir en les presentacions de llibre tradicionals, en les quals l’autor és normalment el darrer en intervenir, però l’ocasió mereix aquesta inversió d’ordre per diversos motius: d’una banda, perquè tal i com explicaré a continuació aquesta obra de teatre es gesta col·lectivament en un primer pas, i el Ferran Farré i l’Òscar Sánchez, que m’acompanyen avui en qualitat d’actor-protagonista i de director de l’obra en el seu primer muntatge, són també responsables d’aquest inici creatiu. D’altra banda, perquè com molts sabreu la presentació del llibre de l’obra segueix la seva estrena, que va tenir lloc el passat cap de setmana a l’Escorxador. Donat que fàcilment hi poden haver-hi espectadors entre els assistents, hem pensat que seria més interessant que tinguin ells la paraula cap al final de la presentació perquè puguin els comentaris o preguntes que desitgin a qualsevol membre de l’equip.

                                    El públic a Punt de Llibre de Lleida

Malgrat ser l’autora del llibre, doncs, començo la presentació, i ho faré explicant-vos en primer lloc com neix El Projecte Dànau, i donant-vos, a continuació, unes pinzellades que poden servir de clau de lectura i/o de revisió, en cas d’haver vist l’espectacle.

El Projecte Dànau neix de la voluntat de la companyia Nurosfera, de la qual com els tres components, de crear un espectacle que fos original de la companyia i que suposés un canvi de gènere dins de la nostra trajectòria, que just aquest desembre arriba als 10 anys. En aquest temps hem transitat pels territoris dramàtics de la comèdia contemporània, el drama històric i social de creació pròpia, la farsa, el teatre contemporani d’idees, espectacles de poesia, dramatúrgies collage o originals de caire didàctic, i la tragèdia shakespeariana, i de seguida ens vam adonar que hi havia un gènere que a tots tres ens agrada i que no havíem explorat mai: la ciència ficció, o més concretament, la narrativa distòpica. De seguida ens va engrescar el fet que fos un gènere vist més aviat des de l’angle de la novel.la o del cinema, i vam voler explorar què podia aportar aquest gènere al teatre i viceversa.

 

De la ciència-ficció i la narrativa distòpica ens agradava molt les possibilitats que ofereix de crear trames on l’ésser humà, en sentit universal, és el centre, i aquesta universalitat implica tant un nexe d’empatia directe amb l’espectador o lector, com un qüestionament de formes de vida que, sota l’aparença futurista, ens recorden enormement a comportaments, situacions o dilemes presents. En concret vam començar a donar tombs a avenços de la ciència que ens semblen tan miraculosos com inquietants, i que es duen a terme en els àmbits de la neurociència i els trasplantaments. Tots aquests avenços formen part de la idea occidental de progrés i de la por humana a la mort, i permeten en gran mesura el que denominem la revolució de la longevitat; però alhora també condueixen a qüestionar-nos aspectes bàsics de l’ésser humà, com la seva mateixa identitat o allò que fa que ens distingim d’altres formes de vida no humanes.

A nivell formal, l’etiqueta ‘ciència-ficció’ convida a explorar també llenguatges i codis que procedeixen de les denominades “noves tecnologies”, i que en el cas de Nurosfera tenen sentit dins de la creació audiovisual en tant que productora de cinema i teatre. Aquest era per tant un altre element motivador, ja que era coherent amb el desig de crear un espectacle que suposés un pas endavant respecte al que ja havíem fet, i alhora implicava una síntesi dels llenguatges de creació de la companyia.

En relació a l’organització interna, vam repartir-nos les funcions d’intèrpret, director i dramaturga, i per tant a partir d’aquí vaig començar la creació, en solitari, de l’obra.

                                   Núria Casado signant exemplars del llibre

Per parlar-vos d’El Projecte Dànau sense desvetllar el seu misteri als que no coneixeu el text, o sense condicionar excessivament les possibilitats d’interpretació dels que ja heu vist l’espectacle, ja que bona part de la gràcia –esperem- de l’obra és anar composant la seva trama i anar comprenent el seu personatge principal a mesura que avança l’acció, us en parlaré a partir de 3 paraules clau, que d’alguna manera corresponen a 3 dels possibles nivells d’interpretació del text: recerca, joc i fantasia, i en realitat tenen a veure també amb la meva manera d’aproximar-me al teatre.

·        LA RECERCA: Aquest és el nivell primer i el més obvi per al lector o espectador. L’obra comença amb un personatge que no sap per què es troba en el lloc on es desperta i on sembla que s’està recuperant físicament i mental d’alguna intervenció o d’un accident. En aquest nivell és on trobem el món distòpic del personatge, que anem descobrint poc a poc a partir d’una sèrie de missatges que ell envia i rep amb instruments de comunicació que recorden als nostres però no són ben bé iguals, i a partir d’una sèrie de personatges virtuals que aniran apareixent en l’obra. És a dir, Dànau està i no està sol en aquesta història, i poc a poc anirà entenent què li està passant. Aquí és on rau bona part del suspens de l’obra, i també d’on sorgeixen alguns dels temes principals del text, com el qüestionament de la identitat, el rol del cos i del cervell en la creació d’allò que anomenem “jo”, la importància dels records en la configuració de qui som o de qui creiem ser i la importància que té la memòria en general en la nostra cultura i societat, i els límits ètics, si n’hi ha, de la perpetuació de la vida a través de mecanismes artificials o, per contrast, el dret individual de perpetuar la pròpia vida aprofitant els avenços de la ciència.

 

·        EL JOC: En un segon nivell, l’obra es planteja com un possible joc de formes diverses: dels personatges virtuals vers el personatge principal, de l’autora vers l’espectador-lector, ja que des de l’inici vaig intentar anar variant l’horitzó d’expectatives i sorprendre al final de cada escena, fent que l’anterior s’hagués de reconsiderar a partir de la nova informació donada; i del mateix equip artístic de forma interna.

       Aquí he de fer un petit parèntesi: encara que no és necessari saber això per llegir l’obra, crec que igualment és interessant que els espectadors que l’heu vista sapigueu que els nostres actors virtuals (la Sofia Martin, el Joan Bellostas, l’Eva Antas, l’Encarna Peinado, el Toni Vilchez, el Ramon Rubinat, la Núria Perpinyà, la Betty Borrallo, la Sònia Farré i el Dídac Monfort, a qui agraïm enormement la seva col·laboració) van preparar les seves seqüències sense saber res de l’obra, només el context estricte del que havien de gravar.

 

       La idea lúdica del joc té a veure amb la manera d’escriure que m’ha guiat en el procés –sempre intentava sorprendre’m a mi primer de tot- i també amb l’excitació gairebé infantil amb la que retornem al teatre: si som actors, si escrivim, si dirigim, si llegim teatre, si anem a veure una obra… és perquè no hem perdut les ganes d’imaginar mons possibles, tal com fan els infants de forma natural, i de gaudir d’aquestes fantasies, encara que, com és el cas de Dànau, el joc comporti patir amb i pel protagonista fins al final, i, en tant que adults, el joc sigui sempre una forma alternativa de pensar.

 

       En aquest sentit, El Projecte Dànau és també una obra sobre la mateixa naturalesa del teatre i la representació. Hi ha per tant un nivell meta-teatral que es troba en la professió del protagonista, en la importància que adquireixen la llum i l’espai en l’experiment científic que es descriu, i en un monòleg intertextual que el personatge construeix en la segona meitat de l’obra, i que ret homenatge a altres dramaturgs, filòsofs, novel·listes, poetes i cineastes que han imaginat mons o si més no dilemes similars, i dels que Dànau podria considerar-se fill. No cal reconèixer cap de les cites –que el text marca entre cometes- per entendre l’obra, però si algú és afeccionat a detectar referències, s’hi podrà entretenir.

 

·        LA FANTASIA: Finalment, més enllà de la seva aparent base realista, i en consonància amb el segon nivell d’interpretació, l’obra té un element de faula que està íntimament lligat amb la papallona com a metàfora central del text. Sense poder desvetllar massa de quina manera això és important per a l’obra, sí que us diré que el món d’unes papallones en concret –el seu cicle vital, el seu comportament, les seves capacitats, els seus noms científics- formen la base de creació dels personatges i també l’estructura de l’obra en quatre quadres amb noms concrets, i alhora permeten imaginar tot el món de l’obra des d’un punt de vista més imaginatiu, menys versemblant, però més proper a la poesia del misteri de la vida i la nostra constant transformació a mesura que avancem en el cicle vital. Per sobre de tot, EL PROJECTE DÀNAU vol fer pensar a TRAVÉS DE L’EMOCIÓ: i és aquí on els símbols poètics prenen força.

 

·        EN DEFINITIVA, podem dir que l’obra en sí és, com de fet és el teatre, una petita crisàlide que, en un nivell o un altre, o en tots tres, esperem que hagi atrapat a dins els espectadors i ara ho faci amb els seus lectors, fent que en surtin transformats amb noves preguntes i potser alguna resposta sorprenent.

 

Per la meva part només em resta AGRAIR en Jordi Solé Camardons, l’editor de VOLIANA EDICIONS, que hagi apostat per aquest text –aposta que és avui dia molt valenta, ja que pràcticament no hi ha cap editorial catalana que vulgui publicar teatre, amb el perjudici que això té per a la literatura dramàtica contemporània del nostre país- i que a més ho hagi fet amb una edició tan acurada. Si hi ha errors, són totalment meus, i són fruit d’una revisió condicionada per les dates de l’estrena.

 

I SOBRETOT, VOLDRIA AGRAIR ELS MEUS COMPANYS, FERRAN FARRÉ I ÒSCAR SÁNCHEZ, la generositat amb què van acceptar i celebrar el text quan els el vaig lliurar, i l’enorme dedicació, valentia i talent amb què l’han fet lluir a l’escenari. Aquells que n’heu vist el resultat o que coneixeu el seu treball, sabreu millor de què parlo. No m’hagués plantejat una caracterització com la de Dànau –que requereix un veritable actor atleta, per tant un actor-total a nivell físic, mental i emocional- si no l’hagués escrit pel Ferran. Sincerament no conec ningú més que pugui interpretar aquest personatge. Tampoc hagués ni somniat en tots els requeriments i virtuosismes tècnics que el text exigeix del director i creador audiovisual si no hagués sabut que l’Òscar faria aquesta doble tasca i que a més superaria les meves expectatives amb més propostes innovadores. Gràcies, doncs, a tots dos, per haver donat a aquest projecte una realitat escènica encara millor de la que havia imaginat, i ara sí, us cedeixo la paraula.

                    Pastís de xocolata per als assistents,
                    amb Rosa Fabregat al fons