I Jordi Amat al suplement Cultural de “La Vanguardia”(21/01/14)
escriu aquestes perles sobre “La Memòria de l’Esteve Albert”:
(...) aquest llibre de memòries per persona interposada és
una simpàtica i inesperada delícia. Els seu autor es deia Esteve Albert
(1914-1997), tipus inclassificable de qui enguany es commemora el centenari i a
qui escau més que a ningú d’activista pur del catalanisme (durant la República,
la guerra i el franquisme, des de la cultura popular, la premsa, l’obrerisme o
la resistència política.
El record càlid que va deixar entre molts dels qui el van
conèixer s’entén del tot llegint una obra menor que, com el monjo i historiador
Hilari Raguer diu al pròleg, sembla el monòleg d’un conversador prodigiós (...)
Com una sobretaula que no voldríem que s’acabés mai. Un enfilall d’anècdotes
clarividents que se solapen a idees lúcides per comprendre d’una manera amena
una de les etapes més difícils d’explicar de la Catalunya contemporània.
(...) és a través dels altres sis personatges que Albert ofereix
una perspicaç interpretació de dos moments rellevants dels quals fou testimoni
secundari o protagonista a l’ombra.
El primer moment viscut com a mataroní activíssim i acabat
de sortir del seminari sense fer-se capellà, és el de la incapacitat de les
classes mitges i obreres catalanes dels temps de la Segona República per
saber-se configurar com una societat harmònica. Potser el millor testimoni
d’aquesta divisió interna fatal siguin els boicots reiterats que Serra Moret va
patir a les conferències que va intentar a Mataró per part de la FAI o la manca
de voluntat real de la populosa Federació de Joves Cristians, en la qual Albert
va militar i que presidia el retratat Fèlix Millet, d’intentar aplicar la
doctrina social de l’Església a la conflictiva realitat del seu temps. Tot està
explicat de manera eficaç i naturalíssima, com la conversa amb l’anarquista
Joan Peiró sobre la necessitat que un grup de treballadors catòlics
s’afiliessin a la CNT per defensar els seus drets.
Harakiri de l’exili.
El segon moment que il·lumina Albert és aquell en el qual,
durant la segona meitat dels quaranta, l’exili polític es va fer un harakiri
que semblava definitiu. El 1947 Albert, militant del Front Nacional de
Catalunya i membre d’un comitè clandestí –el comitè presidit per Pous i Pagès-
que aglutinava el gruix de les forces a l’interior va ser destinat a França per
assistir a una reunió amb consellers de la Generalitat i un altre organisme –el
Consell Nacional de Londres- que havia salvaguardat la dignitat de l’autogovern.
Va tractar amb Josep Carner, amb qui va parlar hores i hores i va retrobar
Serra i Moret, que durant les reunions no es va creuar ni una sola paraula amb
el comunista Joan Comorera.
L’organització de les nacions Unides havia condemnat el
regim de Franco i semblava que, derrotats els feixismes, potser era el moment de
restablir el procés democràtic a Espanya. La proposta dels grups de l’interior,
representats per Esteve Albert, era arribar a una solució consensuada entre
tots aquests organismes. Era llavors o mai i ningú va cedir. Ja ho havia
advertit Pau Casals, a qui va proposar, sense èxit, que es convertís en símbol
que aglutinés a tots els catalans “Com sempre l’esperit de discòrdia desfermat
per l’afany d’assegurar-nos la millor part en el repartiment de les cireres ens
fa matar el cirerer quan tot just verola”. La discòrdia de sempre. I
Tarradellas jugant amb astúcia la partida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada