Voro Vendrell i Lluís A. Baulenas parlen de Tragicomèdia a Secundària

Després de l'article de Manuel Alonso Català, ara Voro Vendrell (a Levante) i Lluís A. Baulenas  (al diari ARA) parlen de “Tragicomèdia a Secundària”

Columna de paper

 El bloc de Voro Vendrell.    Publicat a: Levante, 27 de gener de 2014

 dilluns, 27 gener de 2014

 Mateu Lluís Vives

 Mateu Lluís Vives, que vull llegir com mateu l’humanisme, és el pseudònim de l’autor del llibre Tragicomèdia a Secundària (Voliana edicions), que vol ser les Memòries d’un mestre cremat. Malgrat el tema que tracta, el llibre es llig en un parell de vesprades gràcies al to sarcàstic de l’autor, que desdramatitza situacions que haurien de fer plorar, i per la seua bona ploma, que dota l’obra d’una estructura capaç de mantenir la tensió narrativa en un amuntegament d’anècdotes que van des que era estudiant de magisteri fins a l’espera de la jubilació. L’esport preferit de l’autor en el llibre és caricaturitzar-se, en primera persona: “Els estudiants de Magisteri som els més rucs, els més pobres i els més ganduls. Tu en quin grup estàs?... En el meu cas havien encertat de ple: gairebé analfabet, havia estat sempre més pelat que una rata i, per acabar-ho d’adobar, era més gos que un pont.” Que paradoxalment contrasta amb el to molt més seriós del final: “ Mai no havia estat tan difícil com ara ser mestre, ser pare o fins i tot ser alumne i fill... nosaltres mateixos ens exigim més que mai. La mateixa societat, cínica, ens demana que arreglem el que ella mateixa desfà.” I és que el que més m’ha sobtat i agradat del llibre són les paradoxes: les afirmacions contradictòries fetes a pèl, sense haver-les passat pel sedàs del que s’anomena políticament correcte, cosa tan habitual quan es parla de l’ensenyament. Aquesta nuesa i cruesa ha sigut la millor manera que l’autor ha trobat per reflectir una realitat que, premeditadament, vol ser mirada de manera subjectiva i narrada també amb un to contradictori: irònic, divertit, frívol, però, seriós, combatiu i crític. En aquest sentit el mot Tragicomèdia per al títol està molt ben trobat, perquè ens adverteix de la mirada que ha volgut donar l’autor a una llarga experiència professional. Una experiència que passa per treballar amb una comunitat educativa molt complexa: alumnes inadaptats, violents, indefensos, bons estudiants...; pares competents i incompetents; professors que fugen de l’aula per a aconseguir viure en una societat “sense classes”, refugiant-se en càrrecs directius i professors teòricament cremats, però que s’involucren en totes les batalles... Misèries i glòries d’un microcosmos que conformen l’espai on es desenvolupen tots els fets: una escola de primària i un institut de secundària, on podem veure els problemes comuns i globalitzats de l’educació. Un llibre per a reflexionar sense pontificar ni donar lliçons i que acaba amb el desig que la faena de mestre no siga com bufar en caldo gelat, sinó que ajude a millorar el món.

 Levante, 27 de gener de 2014

Lluís A. Baulenas parla  de Tragicomèdia a Secundària al diari ARA.

 L'ESCUMA DE LES LLETRES

 L'ensenyament avui: fiquem el dit a la nafra

 LLUÍS A. BAULENAS |  25/01/2014

AL PAÍS VALENCIÀ ELS ENSENYANTS HAN DE LLUITAR DIA A DIA PER LA NORMALITZACIÓ DE LA LLENGUA. MATEU LLUÍS VIVES EN PARLA A L'ASSAIG PUBLICAT PER VOLIANA.

 MESTRE VIVES I L'ESCÀNDOL

 Coincideixen en el temps dos llibres de reflexió sobre el món de l'ensenyament. Cal dir que si bé són radicalment diferents, també són complementaris. El primer és Tragicomèdia a secundària (Memòries d'un mestre cremat) de Mateu Lluís Vives. Tot fa pensar que aquest nom respon a un pseudònim. Quan llegeixes el llibre n'estàs segur: és un tractat de denúncia de la situació a l'ensenyament fet des de la més profunda de les vocacions i de l'experiència. A Catalunya encara recordem Crònica d'un professor de secundària de l'amic i col•lega Toni Sala (Edicions 62, 2001), en què mostrava el món de l'ensenyament des de dins. La claredat i la nuesa de la descripció va suscitar una certa polèmica durant força temps i el llibre es va vendre bastant.

 Amb la mateixa intenció, però de to diferent, és aquesta Tragicomèdia a secundària, publicat per la mataronina editorial Voliana. L'autor és algú que fa 35 anys que treballa en l'ensenyament públic. Per tant, és un supervivent. I Mateu Lluís Vives, amb un estil fresc i penetrant, irònic i divertit, distanciat i alhora compromès, ens diu d'acompanyar-lo en un recorregut vital d'aquests 35 anys a través de les situacions més curioses, estrambòtiques i fins i tot rocambolesques. El llibre és ple de referències concretes i de dades. A més, com que l'àmbit del llibre és el del País Valencià, als del Principat ens acosta a una realitat sovint força desconeguda, com és la dels ensenyants que han de lluitar dia a dia per la normalització de la llengua. És un llibre recomanable per a tothom, però especialment ho és per als mateixos ensenyants, perquè sentin de prop la complicitat d'algú com ells, però que, a més, en comptes de plorar i gemegar, ho fa a la valenciana, llançant traques. S'admeten apostes per saber qui s'amaga rere aquest pseudònim. Les úniques pistes segures són que és valencià, escriu molt bé i fa 35 anys que és mestre. No hauria de ser tan difícil desemmascarar-lo. Però en qualsevol cas, posats a dir i un cop llegit el llibre, ens adonem que el pseudònim no és tant pel fet de prevenir possibles represàlies sinó més aviat per no fer malbé més d'una relació personal.