Josep Roca Trescents parla d'A les fosques

A LES FOSQUES de Maria Català. PRESENTACIÓ de la novel·la A CÀRREC DE JOSEP ROCA TRESCENTS, llicenciat en filosofia, doctor en bioquímica i escriptor d’assaigs

S’anuncia com “novel·la sobre els estranys successos ocorreguts a  l’Institut de la Plaça dels Bous de Mataró”.

Tanmateix, en llegir-la, he tingut la sensació que es tractava d’una història universal, intemporal, sempre actual i vigent que ha cristal·litzat a molts indrets i temps i que ara ho ha fet a Mataró.

De fet la primera notícia que vaig tenir de què la Maria Català escrivia una nova novel·la, es situava en un escenari molt llunyà, històricament i geogràficament....

Em va contactar fa vora tres anys per si podia ajudar-la a perfilar detalls d’un escrit que formaria part d’una propera novel·la seva. Es tractava del diari d’un fidel cavaller moldau del s. XV, Mihail Brâncuşi, que viatja en missió oficial de part del seu pare i senyor, sense escorta ni servents, des de la seva ciutat Piatra Neamţ situada al mig dels Càrpats orientals al castell de Murad, a Transilvània.

Jo havia viscut algun temps a Romania, m’havia interessat per la història  i tradicions de Moldàvia, Valàkia i Transilvània, i un puçin (una mica) per la suggestiva llengua romanesa, (idioma llatí envoltat de països des llengües eslaves). La Maria Català pensava que la podia ajudar, però per precisions lingüístiques, tradicions i fins i tot gastronomia, la vaig dirigir a qui en sabia molt més que jo. Doncs bé, aquest diari esdevindria peça clau d’A les fosques...

Com veieu,  res a veure amb l’institut de Plaça dels Bous de Mataró!...Ni ensumar l’argument de la novel·la. Fins i tot l’autora m’ha confessat que llavors...ella tampoc!  

Jo sóc un àvid lector de novel·les, però només escric assajos. Gairebé és l’antítesi de les obres de creació, sobretot d’una novel·la tan gòtica, fantàstica, trepidant, dramàtica i onírica com A les fosques.

Enfront de la lògica, l’ordre i el sistema de l’assaig, aquí impera la imaginació, la narració, la troballa, la intriga, l’encant, la fabulació, les emocions, l’acció amb canvis sobtats d’escenaris, temps i protagonistes i una allau d’impactes emocionals... També una gran dosi de sorpresa, amb punts d’inflexió del tot inesperats. Estic segur que la sorpresa ha atrapat fins i tot a la seva autora!

En llegir A les fosques un avença en terreny desconegut, a les palpentes tot i que fascinat: Què passarà en girar full?. Segur que em sorprendrà!. 

Anàlisi de la novel·la

Em cenyiré a tres aspectes fonamentals:

1.- Fidelitat històrica, geogràfica, de fets i costums

Es tracta d’una novel·la ubicada en temps i espais diferents. L’autora s’ha pres molt seriosament les exigències de fidelitat històrica i geogràfica. El treball en caracteritzar les diferents èpoques i escenaris és magnífic. Tant en tota l’acció que transcorre a Mataró, (no només tot el cos central de dels fets  al 2005, sinó els antecedents immediats del 1905) i, de manera particular, la narració que d’alguna manera li dona perspectiva històrica, que es remunta a la Transilvània del segle XV. Noms, entorns, costums, menjars, tradicions i llegendes, han estat objecte d’una meticulosa ubicació, selecció i adequació.

2.-Arquitectura de la narració molt reeixida

L’argument de la novel·la neix, es desenvolupa, descobreix i progressa implacablement i de manera frenètica, vibrant i molt directa, des de diferents angles i visions, no sempre en ordre cronològic. La història, o les històries, es creuen, s’interrelacionen i reencarnen creant un terbolí que no amaina ni s’esvaeix. Ben al contrari, reneix, es transforma, es perpetua i reencarna, reforçant la narració central, a l’Institut de la Plaça dels bous (com en els drames de John Boynton Priestley). La referència premonitòria s’inicia a la pre Romania del segle XV, escrita en caràcters ciríl·lics, per renéixer novament a França, després de generacions però sense solució de continuïtat, al segle XIX, i traslladar-se a Mataró, ja al segle XX, en la persona de la Nicole, besàvia de la Dolors, (figura central de la novel·la) temps en què té lloc la misteriosa desaparició i mort de la Marieta Vidal, que semblarà reproduir-se a inicis del segle actual, amb tot el gruix i desenllaç del drama, en aquest mateix institut.

Si em permeteu el joc de paraules, és una novel·la gòtica que a mi em recorda precisament l’arquitectònic estil gòtic: els seus múltiples elements se sustenten sols. Tenen vida pròpia. 

Hom diria que l’autora gairebé no hi intervé. Potser només n’és un testimoni privilegiat, tot sovint astorat, del que succeeix (del que li succeeix), del que expliquen i ens desvetllen els seus personatges, els professors, tutors i alumnes de l’Institut.

Hom diria que es limita a reunir, ordenar i transcriure el material, que per moments gairebé se li escapa de les mans i ha de cridar a l’ordre. Deixa que ens ho expliqui, de primera mà, el diari personal de la Dolors Font; diferents manuscrits, especialment el de la Nicole vinguda de França fa un segle, així com els programes radiofònics d’en Pau Costa, el guionista i locutor d’A les fosques i el de la Diana Tribó en Les nits maresmenques. Com a tertulians d’aquests programes hi trobem els que són, al mateix els temps, protagonistes claus de la història.

És la història dins de la història. 

3.-Transfons i erudició:

Entre els diaris considero especialment  meritori i reeixit l’esmentat a l’inici, de Mihail Brâncuşi. M’agrada en si mateix i també el punt on se situa en la novel·la. S’intercala al punt àlgid del relat: el moment en el que el lector està més àvid per descobrir el què de tot plegat. Juga el paper de tornar-nos als orígens, per tal de donar perspectiva, al mateix temps que centrar i enriquir els fets més actuals. A més a més, aquest diari del viatge del primer Mihail acompleix la missió de deixar-nos respirar, fer una pausa i prendre força abans de l’embranzida del sorprenent desenllaç final, situats novament al 2005.

No us l’avançarem, com és lògic.

Sobrenedant el corrent dels fets reals, irrompen els deliris la Blanca. El seu blog  Malson abans de Nadal constitueix un galeig tumultuós d’estats d’ànim, d’emocions, sorgits del subconscient més profund. Reflecteix la seva manera adolescent, inconformista, però també profunda, d’entendre la seva vida i és, també, la dimensió més trencadora, erudita i ambiciosa de la novel·la. Blanca parla per boca de poetes, cantants, directors de cinema i escriptors: Goethe, Marilyn Manson, Edgar Allan Poe, Neruda, Dámaso Alonso, John Keats, els germans Grimm, Bob Dylan, Leviathan, i el Dodo dinette, una cançó de bressol francesa i la magnifica Over the rainbow de la pel·lícula El mag d’Oz. Un mosaic cromàtic, brillant i molt variat ( gòtic també) que, encara, dóna més profunditat a la narració, en entroncar-la amb els més intemporals corrents literaris i artístics.

Si Brâncuşi ens fa present d’on ve tot, Blanca ens projecta al futur. Tots dos són els marcs extrems de la novel·la.

Per acabar

A l’inici he dit que era una novel·la gòtica. En té tots els elements i ho és en el sentit més actual. També podria dir que és Impressionista ja que les pinzellades per descriure els esdeveniments i caracteritzar els personatges són sòbries, segures i contundents.

La fruiran els afeccionats a l’acció i la intriga, que cerquen relats intensos on passa de tot. Els amants de la fantasia i del misteri amb unes ben dosificades gotes de terror. I, per descomptat, els amants del drama i la complexitat de l’ànima humana pel magnífic tractament que l’autora fa dels seus protagonistes.

Tota obra de creació és d’alguna manera un prodigi, “succés rar i primorós que sobrepassa els límits de la naturalesa”. A les fosques ho és.

Josep Roca Trescents.