L'ombra de les formigues d'Eva Arnal

Ja podeu trobar a les llibreries L'ombra de les formigues, òpera prima d'Eva Arnal Arasa (Barcelona, 1977), un recull de trenta-nou relats.

A la ciutat, un munt de taques petites i llunyanes transiten soles fent el seu camí. Però si ens hi atansem i observem allò que passa, a través de la lupa descobrim que cadascuna d'aquestes taques insignificants és un microcosmos en sí mateix, i que cadascuna d'aquestes ànimes petites té els seus dubtes, els seus somnis i també projecten la seva pròpia ombra.

L'ombra de les formigues ens parla de persones que lluiten. Són quaranta relats que reivindiquen les petites lluites diàries. Perquè, al capdavall, tots estem sols davant la vida i l'únic que ens acompanya és el nostre propi batec.

Diu Isidre Grau en el pròleg:

FORMIGUES QUE PESSIGUEN

Dir que l’Eva Arnal i els seus contes respiren personalitat pròpia és una obvietat per a tots els que la coneixem, tal com ho serà per als lectors quan surtin de les històries d’aquest recull. No sóc partidari de repetir coses sabudes, però no se m’acut una millor manera d’aproximar-me a “L’ombra de les formigues”, una llarga col·lecció d’enginys narratius d’aparença minimalista, però que van des del pessigolleig d’una única línia a la inquietud acumulada en unes quantes pàgines (no gaires) amb el poder de sorprendre’ns i, de tant en tant, de clavar-nos el fibló (més d’escorpí que de formiga).

Quan la vaig conèixer al grup de conte de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, ja venia precedida d’una certa llegenda que encomanava adhesions. “Ui, l’Eva sí que té gràcia!”,  venien a dir les expressions admirades tant dels companys com dels professors que l’havien tinguda abans. I era cert que els seus textos tenien un segell tan característic que no en podíem confondre l’autoria. Un toc magnètic? Potser sí, però jo el definiria com una mirada personal, força peculiar, sobre la realitat contemplada; tan peculiar com solien ser els seus comentaris sobre la feina dels companys. En qualsevol cas, les seves formiguetes (escarabatets, escorpinets i d’altres animalons) eren ben rebudes, pel corrent d’aire fresc que ens duien i perquè ens solien arribar ben tallades, malgrat que ella no s’estalviés els dubtes i els retocs fins a atrapar aquella dimensió secreta que estava festejant. Ara bé, amb aquestes intimitats acadèmiques, només intento fonamentar que l’Eva és una dona que té coses a dir i que es preocupa molt per la manera de dir-les. Abans de teclejar-les, ha observat bé el seu entorn i ha begut del propi currículum, tot ben filtrat per una sensibilitat genuïna i per una autoexigència que la fa revisar i revisar la feina al llarg dels anys. Com si estigués ben avinguda amb el pas de les formigues.

Ara, rellegint les històries que finalment ha endreçat i reunit en forma de llibre, se’m confirma el seu carisma narratiu, que de ben segur despertarà ràpides identificacions en els lectors, perquè les seves trames no ens parlen d’èpoques remotes ni de grans gestes èpiques, sinó de la vida més actual, amb una successió d’heroïnes (predominants) i d’herois (poc heroics) d’aquells que cada dia trobem pel carrer o a la cua del supermercat. Amb l’avantatge que, gràcies a la seva veu, aquí sabem com pensen i de quin mal pateixen. De vegades en té prou de seguir-los unes cantonades, trobar-los en una biblioteca o sotmetre’ls a una batussa domèstica; li basta de seguir-los en un tall de vida fins que els posa contra les cordes i a nosaltres els lectors ens deixa amb aquell pessic moral que ens remet a veritats que també ens afecten. Sovint es tracta d’un petit revulsiu, però també remou conflictes capaços de deixar-nos una empremta indeleble. Almenys jo sempre recordaré, per exemple, les tribulacions d’una mare que vol fer comprendre la seva malaltia a la filla petita a “Una bala”;  les decepcions que s’ha d’empassar una noia que s’entén amb un casat a “Conec una platja que t’encantarà”; o les angúnies de la nena que ha de notificar una defunció a “Quatre-cents grams de llomillo”. Com també em quedaran els tombs enginyosos d’alguns microrelats, com és el cas de “Cel·lofana”, quan uns amants decideixen acabar la seva relació.

Situacions ben diverses. Una àmplia galeria de personatges. Més dones que homes. Parelles en època inestable. Noies que busquen el seu punt. Alguns vells entranyables i criatures encara innocents. Tot, amb el comú denominador d’una volguda simplicitat argumental, que no temàtica, arrelada a la quotidianitat i tractada amb un llenguatge tan natural com elaborat, sense preciosismes retòrics. Una manera de dir molt propera al registre oral, especialment remarcable en els diàlegs breus, directes, ben tallats, al servei del nervi emotiu. Com si tot estigués calculat en la justa mesura per escalfar l’ambient fins que salta la reacció que ens farà entendre millor els personatges i, de passada, les intencions de l’autora.  Perquè en el món que retrata ningú no viu de facilitats ni de relacions eternes. Més aviat han après que la felicitat i la bona convivència es guanyen pas a pas, sovint a força d’ensopegades, perquè la realitat és esquerpa i convé prendre-se-la amb un punt d’humor.

Benvingudes, doncs, aquestes formigues que, més que fer ombra, tenen la virtut d’il·luminar molts punts incerts de la nostra vida quotidiana. Alhora, alegrem-nos d’incorporar una veu tan singular a la narrativa breu en català; un gènere que cada vegada compta amb més adeptes convençuts, però que encara no gaudeix de prou salut editorial. Pas a pas, com les pacients formigues, l’Eva Arnal es farà llegir i només ens cal confiar que en el futur ens doni noves sorpreses. Des d’ara mateix, les estarem esperant amb delit.

Eva Arnal Arasa (Barcelona, 1977) De petita volia ser ballarina i escriptora (no necessàriament en aquest ordre), però va estudiar dret. Després d'alguna incursió en el dret penitenciari, es va especialitzar en el dret ambiental i ja fa gairebé deu anys que treballa en el món dels residus. Segons diu, li interessa tot allò que li permeti mirar de cara la realitat lletja que tothom s'estima més ignorar.

Ha estat alumna de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, en l’itinerari de conte en català, amb mestres com Lali Ribera, Mercedes Abad, Isidre Grau, Pep Albanell o Flàvia Company.

Els seus contes han estat publicats en diverses antologies i han guanyat diversos premis, entre els quals el Premi Joan Puig i Ferreter, amb el recull La tinta i altres narracions de dones mal orientades (2012).