Lali Ribera parla de L'ombra de les formigues

Lali Ribera, professora i poeta, autora de Temp(teig)s va presentar a la Biblioteca d'Argentona el recull de contes d'Eva Arnal, L'ombra de les formigues. Heus ací les seves paraules sàvies:

Fent memòria i remenant papers, he trobat quatre ratlles que l’Eva em va escriure cap a finals del mes de juny de 2008, a tall d’agraïment: Gràcies, Lali. No t’oblidaràs de mi així com així; penso aprofitar-te tant com pugui. Aquell vespre possiblement ella no sabia que jo ja havia decidit feia temps no oblidar-la, ans al contrari: li seguiria el camí, formiga, ella, de vegades amb ombres, d’altres transparent i cristal·lina.

Perquè des de les primeres línies que li vaig llegir vaig tenir el convenciment que  aquesta dona faria de l’escriptura el pal de paller del seu fer. O un dels seus pals de paller.

Avui, com una iaiona pesada, aquí em teniu, cofoia de poder dir que no em vaig equivocar.

Han passat set anys. I l’Eva presenta el recull  L’ombra de les formigues, 39 contes que tenen la virtut de fer-nos de mirall, d’acarar-nos a la nostra quotidianitat, sovint mediocre, d’obligar-nos a mirar cap endins . I també, per què no, a mirar cap enfora.

Aquest mateix matí, he tingut una pensada que, de rebot,  m’ha fet canviar la manera de d’exposar-vos el que tenia al cap sobre Les formigues.: últim examen als alumnes de quart d’ESO. Tres grups. I, sense pensar, a l’hora del dictat, m’he delectat amb tres inicis  de conte diferents. Primer llegeixo el text , després el dicto a poc a poc, amb la puntuació  normativa, i al final el rellegeixo altra vegada per tal que repassin. I avui ha passat: a tots tres grups hi ha hagut algú que, en acabar, ha dit: continua, va, Lali, continua, porfi. No sé si us podeu imaginar la sorpresa i l’alegria que una petició com aquesta pot causar a una professora cansada i avorrida a final de curs. I tres vegades! Per descomptat, no m’he pogut estar d’enviar un whatsapp, amb foto inclosa, a l’autora. I l’Eva em respon: oh! El detall de la Converse m’encanta! Era aquesta Converse. Ella és així. I he reblat: és que la converse és com un conte teu.

I, esclar, he hagut de retocar aquests papers  per repetir, ara entre persones serioses, que els contes de l’Eva són com unes bambes (jo en deia així): són de goma, flexibles, acolorits, còmodes fins a un cert punt, disposats a fer camí, a saltar, a reposar a sobre d’una tauleta, a ballar, a mullar-se al riu.  Si us va més la cosa literària, també us puc dir que són pessics, bufetades, mossecs, pessigolles i carícies. Tot menut, però. I és la petitesa el que els fa, alhora, immensos.

Quan comenceu a llegir les històries menudes de L’ombra de les formigues m’entendreu. I entendreu els meus alumnes, també. Perquè hi trobareu un món fet a mida dels que som “normalets”, per dir-ho d’alguna manera. Aquest món que compartim la majoria del mortals, bastit d’emocions a voltes balderes, a voltes imprevisibles, a voltes secretes… i sempre, sempre imperfectes.

Ja em direu si no, qui no té, i cito gairebé textualment,  “un Senyor Miquel a la seva vida”, o qui de nosaltres  no “ha pogut treure’s del cap una pesantor que ho fa tot més difícil”.  Jo, Eva, he tingut tants “pensaments que es pensen fluixet”! I “la tarda se m’ha aigualit” quan he descobert que aquell que em va dir “conec una platja que t’encantarà” “em va deixar en el pitjor moment”…  Segur que tots els lectors sense excepció hem volgut  “corre, com si lluny, molt lluny, en algun lloc que no coneix es trobés l’aire que necessita però que, per més que corri, no troba” Qui no coneix una mare d’aquelles “com si també s’esperés dreta davant d’aquella porta atrotinada, vaig notar la presència de la meva mare, que em preguntava si m’havia begut l’enteniment”.

Podria continuar , no us penseu… Perquè aquests contes tenen allò que de vegades no trobo (i necessito) en grans històries: a tots hi descobreixo un bocinet del meu viure, dels paisatges, sobretot humans, en què em bellugo dia a dia, assolellats o ombrívols. I més; perquè  enllà de l’anècdota o la situació que genera cadascun d’aquests trenta-nou contes, hi ha l’abisme de “ser” tractat de tu a tu.  Abans he dit que ens acaraven al mirall de la nostra quotidianitat insignificant, a la qualitat de formigues atrinxerades rere els fantasmes, les eufòries o la soledat…

I és a partir d’aquí que l’autora construeix trames senzilles que afecten profundament el lector. Mitjançant un llenguatge tan planer que sembla natural i espontani, ens inocula en vena cadascun dels personatges, dibuixats (o desdibuixats) amb quatre traços que no sóc capaç d’imaginar d’una altra manera. Les paraules justes i cap gratuïtat; el punt necessari de distància, la miqueta d’ironia múrria, el to contingut i elegant en la llegua col·loquial, conformen un estil personalíssim que ens deixa sempre amb ganes de més. Com fa set anys.

I callo. Perquè “hi ha pensaments que es pensen sols”, Eva.

Però n’hi ha un que et confessaré: estic convençuda que si algun dia escric contes, s’assemblaran als teus. Perquè “la vida té això, t’ensenya a amagar allò que et falta”.

Enhorabona!

Argentona, 5 de juny 2015