Col·leccions de Voliana Edicions

Entrevol (assaig), Voliac (narrativa) Voliac. Retorn al sol (ciència-ficció), Memòria, Voliac Poesia (poesia)

dijous, 23 de juliol de 2015

La crítica parla de "Glopades de riu" de Gemma Pellissa

Gemma Pellissa Prades (Tortosa, 1986) és doctora en llengua i literatura catalanes per la Universitat de Barcelona. Ara treballa com a investigadora a la Universitat de Harvard amb una beca postdoctoral de la Generalitat de Catalunya. Glopades de riu és el seu primer llibre amb autoria única. Aquí reproduïm alguns fragments de les crítiques que han aparegut fins al 23 de juliol.

 Anna Ma Villalonga va obrir el foc  al Digital de Cultura Núvol:
Jo ja coneixia el seu vessant com a creadora i havia llegit a Núvol algun dels seus textos, però res no m’havia preparat per a la suggeridora sensació que m’ha produït el seu primer llibre en solitari, el recull de relats intitulat Glopades de riu (Voliana Edicions, 2015).    

Presentació a Amposta

El volum està format per 21 relats força breus que tenen el riu com a fil conductor (qui sap si seria millor escriure el Riu, ja que sens dubte ostenta un paper protagonista). Tot i que no s’explicita, sabem que es tracta del riu Ebre: no podem oblidar l’origen de l’autora. Tanmateix, em sembla un encert que el nom del riu no hi aparegui. És un recurs que aconsegueix que els relats adquireixen unes connotacions més àmplies, més extenses, gairebé compartides per tots els territoris que posseeixen un riu tan potent, tan present, un riu o Riu que marca la vida de tothom que el té a prop.        

El primer que m’ha sorprès és el caràcter torturat i tèrbol de la totalitat dels relats. M’imaginava una narrativa més amable, més iniciàtica, més de recuperació melangiosa d’un passat feliç. Us puc assegurar que m’equivocava de ple. Amarats de nostàlgia i de records de la infantesa (els nens o els adolescents són els protagonistes de la majoria d’històries), els relats de Glopades de riu transmeten una tristesa i una foscor infinites. Des d’un lirisme profund, que atrapa i fa vibrar els sentits per la bellesa quasi catàrtica de la prosa, cada conte esdevé una sorpresa, un misteri, a voltes un dolor... Gemma Pellissa crea un món propi, clos i emboirat, on el riu tot ho domina encara que sembli absent o, en alguns moments, passi desapercebut. Aquesta sensació és només un miratge. El riu hi és sempre. Tot i tothom (animals, persones, sentiments) neixen i moren al voltant del riu, i la vida i la mort es mostren tal com són. Clarament. Les dues cares de la mateixa moneda (...)
Presentació a Tortosa. La 2 de Viladrich. 


 M’ha embadalit i m’ha inquietat aquest seu espai vaporós i imprecís, en el qual només podem entrar si acceptem la informació que l’autora ens fa arribar de manera inflexiblement dosificada, amb una cadència lenta i desesperant, amb les mateixes glopades que apareixen al títol. Algunes històries contenen elements fantàstics, vagament místics. D’altres ens mostren un univers tancat, un món que s’insinua més que no s’explica, que ens obliga a aventurar i a intuir. Per damunt de tot el volum hi sobrevola una estranya màgia, que m’ha recordat moltíssim la boira i l’ambigüitat d’una novel·la també de riu que m’encanta: No et miris el Riu, de Mònica Batet. (...) En molts dels relats, els protagonistes viuen la infantesa com quelcom allunyat de la comoditat i del confort emocional, com a sinònim de patiment, de vexacions, d’incerteses, de pors. M’ha colpit, alhora que m’ha fet arribar alguns ressons d’autores del passat. Rodoreda, Víctor Català... És una mateixa manera d’enfrontar-se a la inclemència del món. Sense amagar-la, sense defugir-la. Compartint-la. Posant-la sobre el paper amb sinceritat i llibertat, com fan els bons escriptors.  
M'ha encantat el recull. Molt recomanable, lletraferits.

Presentació a Sant Cugat. Llibreria Alexandria


El professor Ramon Pla i Arxé (El Temps, 14/7/2015) ha escrit: “(...) En el nucli de tots aquests contes hi ha un protagonista sense relleu especial que executa –o li passa- un fet puntual. El personatge no n’és gaire conscient però el lector s’adonarà de la importància –moral, social, íntima- del que ha succeït. Perquè és justament aquest incident el que revela l’autèntica identitat –tendència, moralitat, actitud- del personatge. El caràcter escassament reflexiu de l’acció que se’ns narra sòbriament, sense cap patetisme, subratlla el seu dramatisme. Impressiona. (...) aquests contes comparteixen també una tècnica narrativa. Una tècnica incòmoda per al lector però, també una tècnica que provoca, en qui els llegeix, una lectura absorbent. Ningú –cap narrador- valora el que ha passat i és, per tant, el lector el que ha d’identificar la clau del relat. Per una raó: cada conte ens és narrat des de la perspectiva d’un personatge amb, és clar, totes les seves limitacions, obsessions, ingenuïtats o ignoràncies. Amb aquest fet comporta que hi manquin algunes informacions substancials del relat i això desempara el lector de certeses fiables i l’obliga a intuir el que ha passat –a vegades, ni hi consta explícitament- i, més encara, la importància del que ha passat. Hom s’adona, aleshores, que se l’invita a mirar un abisme del qual, però, no en sap amb precisió la profunditat i, per tant, les conseqüències. (...) D’altra banda, a vegades, el sentit del que llegim el descobrirem o se’ns confirmarà en el títol del conte, després d’haver-lo llegit, o se’ns revelarà en una imatge (...) Una imatge, tanmateix, que, a vegades, té una procedència literària –el cocodril de Jesús Montcada, poso per cas, o una al·lusió mitològica- que, amb el seu propi codi, enriqueixen el relat. Sàviament, com li escau a l’autora.”

Presentació a l'Ateneu Barcelonès


El crític Jordi Van Campen ha escrit a Tot Sant Cugat:

La llibreria Alexandria ha presentat 'Glopades de riu' de Gemma Pellissa (Voliana Edicions), un sorprenent recull de relats que apunta a un allunyament de les influències habituals dels darrers trenta anys
Poques vegades una primera obra ha despertat tant d’interès. Cuinats amb lentitud i amor per les coses petites, els vint-i-un contes denoten gust per la lírica i estan farcits de referències al tacte, a les olors, a la temperatura, però alhora bastits a l’entorn d’anècdotes colpidores que lliguen el lector.


Mercè Rodoreda, i potser el Jesús Montcada analista de Contes de la mà esquerra, són influències clares en aquesta santcugatenca d’adopció, col·laboradora del Departament de Clàssics de Harvard, i autora d’una tesi doctoral sobre la ficció sentimental catalana al segle XV. Pel que fa a l’ús del llenguatge, ofereix una tria intel·ligent de trets lingüístics propis de Tortosa, que enriqueix el text sense obligar el lector a perdre’s al diccionari. 
Pellissa presenta un univers que tots hem viscut alguna vegada, natural i ric en punts de vista, ja que cada fet és valorat des de l’òptica dels diferents personatges. El llibre remet a la infantesa i oscil·la sobre dos eixos: el paisatge del riu Ebre i els elements propis de l’estiu, època en què la infantesa esdevé més solitària amb l’arribada de les fires, els veïns nous, les piscines, els insectes: la vida que ens envaeix i obliga a noves rutines. És alhora un llibre temàticament potent: ens parla de vergonya, d’enveja, de solitud -fins i tot de petites morts gairebé involuntàries, que sobten però agraden perquè remeten a autors com Mercè Rodoreda o Manuel de Pedrolo. El mateix Ebre, paisatge i protagonista, esdevé testimoni de la desaparició d’alguns personatges.

El llibre aconsegueix evitar cap to comminatori: els relats descriuen però no judiquen, fet que s’agreix en un moment en què les noves tecnologies han elevat la xafarderia més burda a la categoria d’opinió consagrada. Gemma Pellissa presenta les seves coses i noses en una prosa bella i àgil, i deixa a la llibertat del lector el judici sobre els temes que aborda. Ho fa a partir d’una mirada interior per pretén exorcitzar els fantasmes de la infantesa; la sort per al lector és que aquesta lectura assoleix un to universal que, d’una manera màgicament literària o literàriament màgica, també permet al lector exorcitzar els propis fantasmes de la infantesa. Una novetat recomanable i, amb tota seguretat, una autora de qui tornarem a sentir a parlar.


Els relats de contes de Voliana

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada