Gemma Pellissa Prades (Tortosa, 1986) és doctora en llengua i literatura
catalanes per la Universitat de Barcelona. Ara treballa com a investigadora a
la Universitat de Harvard amb una beca postdoctoral de la Generalitat de
Catalunya. Glopades de riu és el seu primer llibre amb autoria única. Aquí
reproduïm alguns fragments de les crítiques que han aparegut fins al 23 de
juliol.
Jo ja coneixia
el seu vessant com a creadora i havia llegit a Núvol algun dels seus textos,
però res no m’havia preparat per a la suggeridora sensació que m’ha produït el
seu primer llibre en solitari, el recull de relats intitulat Glopades de riu (Voliana Edicions,
2015).
Presentació a Amposta |
El volum està
format per 21 relats força breus que tenen el riu com a fil conductor (qui sap
si seria millor escriure el Riu, ja que sens dubte ostenta un paper
protagonista). Tot i que no s’explicita, sabem que es tracta del riu Ebre: no
podem oblidar l’origen de l’autora. Tanmateix, em sembla un encert que el nom
del riu no hi aparegui. És un recurs que aconsegueix que els relats adquireixen
unes connotacions més àmplies, més extenses, gairebé compartides per tots els
territoris que posseeixen un riu tan potent, tan present, un riu o Riu que
marca la vida de tothom que el té a prop.
El primer que
m’ha sorprès és el caràcter torturat i tèrbol de la totalitat dels relats.
M’imaginava una narrativa més amable, més iniciàtica, més de recuperació
melangiosa d’un passat feliç. Us puc assegurar que m’equivocava de ple. Amarats
de nostàlgia i de records de la infantesa (els nens o els adolescents són els
protagonistes de la majoria d’històries), els relats de Glopades de riu transmeten una tristesa i una foscor infinites. Des
d’un lirisme profund, que atrapa i fa vibrar els sentits per la bellesa quasi
catàrtica de la prosa, cada conte esdevé una sorpresa, un misteri, a voltes un
dolor... Gemma Pellissa crea un món propi, clos i emboirat, on el riu tot ho
domina encara que sembli absent o, en alguns moments, passi desapercebut. Aquesta
sensació és només un miratge. El riu hi és sempre. Tot i tothom (animals,
persones, sentiments) neixen i moren al voltant del riu, i la vida i la mort es
mostren tal com són. Clarament. Les dues cares de la mateixa moneda (...)
Presentació a Tortosa. La 2 de Viladrich. |
M’ha
embadalit i m’ha inquietat aquest seu espai vaporós i imprecís, en el qual
només podem entrar si acceptem la informació que l’autora ens fa arribar de
manera inflexiblement dosificada, amb una cadència lenta i desesperant, amb les
mateixes glopades que apareixen al
títol. Algunes històries contenen elements fantàstics, vagament místics.
D’altres ens mostren un univers tancat, un món que s’insinua més que no
s’explica, que ens obliga a aventurar i a intuir. Per damunt de tot el volum hi
sobrevola una estranya màgia, que m’ha recordat moltíssim la boira i
l’ambigüitat d’una novel·la també de riu que m’encanta: No et miris el Riu, de Mònica
Batet. (...) En molts dels relats, els protagonistes viuen la infantesa com
quelcom allunyat de la comoditat i del confort emocional, com a sinònim de
patiment, de vexacions, d’incerteses, de pors. M’ha colpit, alhora que m’ha fet
arribar alguns ressons d’autores del passat. Rodoreda, Víctor Català... És una
mateixa manera d’enfrontar-se a la inclemència del món. Sense amagar-la, sense
defugir-la. Compartint-la. Posant-la sobre el paper amb sinceritat i llibertat,
com fan els bons escriptors.
M'ha encantat el recull. Molt
recomanable, lletraferits.
Presentació a Sant Cugat. Llibreria Alexandria |
El professor Ramon Pla i Arxé (El
Temps, 14/7/2015) ha escrit: “(...) En el nucli de tots aquests contes hi ha un
protagonista sense relleu especial que executa –o li passa- un fet puntual. El
personatge no n’és gaire conscient però el lector s’adonarà de la importància –moral,
social, íntima- del que ha succeït. Perquè és justament aquest incident el que
revela l’autèntica identitat –tendència, moralitat, actitud- del personatge. El
caràcter escassament reflexiu de l’acció que se’ns narra sòbriament, sense cap
patetisme, subratlla el seu dramatisme. Impressiona. (...) aquests contes
comparteixen també una tècnica narrativa. Una tècnica incòmoda per al lector
però, també una tècnica que provoca, en qui els llegeix, una lectura absorbent.
Ningú –cap narrador- valora el que ha passat i és, per tant, el lector el que
ha d’identificar la clau del relat. Per una raó: cada conte ens és narrat des
de la perspectiva d’un personatge amb, és clar, totes les seves limitacions,
obsessions, ingenuïtats o ignoràncies. Amb aquest fet comporta que hi manquin
algunes informacions substancials del relat i això desempara el lector de
certeses fiables i l’obliga a intuir el que ha passat –a vegades, ni hi consta
explícitament- i, més encara, la importància del que ha passat. Hom s’adona,
aleshores, que se l’invita a mirar un abisme del qual, però, no en sap amb
precisió la profunditat i, per tant, les conseqüències. (...) D’altra banda, a
vegades, el sentit del que llegim el descobrirem o se’ns confirmarà en el títol
del conte, després d’haver-lo llegit, o se’ns revelarà en una imatge (...) Una
imatge, tanmateix, que, a vegades, té una procedència literària –el cocodril de
Jesús Montcada, poso per cas, o una al·lusió mitològica- que, amb el seu propi
codi, enriqueixen el relat. Sàviament, com li escau a l’autora.”
Presentació a l'Ateneu Barcelonès |
El crític Jordi Van
Campen ha escrit a Tot Sant Cugat:
La llibreria Alexandria
ha presentat 'Glopades de riu' de Gemma Pellissa (Voliana Edicions), un
sorprenent recull de relats que apunta a un allunyament de les influències
habituals dels darrers trenta anys
Poques vegades una primera obra
ha despertat tant d’interès. Cuinats
amb lentitud i amor per les coses petites, els vint-i-un contes denoten gust
per la lírica i estan farcits de referències al tacte, a les olors, a la
temperatura, però alhora bastits a l’entorn d’anècdotes colpidores que lliguen
el lector.
Mercè Rodoreda, i potser el Jesús
Montcada analista de Contes de la mà esquerra, són influències clares en
aquesta santcugatenca d’adopció,
col·laboradora del Departament de Clàssics de Harvard, i autora d’una
tesi doctoral sobre la ficció sentimental catalana al segle XV. Pel que fa a
l’ús del llenguatge, ofereix una tria intel·ligent de trets lingüístics propis
de Tortosa, que enriqueix el text sense obligar el lector a perdre’s al
diccionari.
Pellissa presenta un univers que
tots hem viscut alguna vegada, natural i ric en punts de vista, ja que cada fet
és valorat des de l’òptica dels diferents personatges. El llibre remet a la infantesa i oscil·la sobre dos eixos: el
paisatge del riu Ebre i els elements propis de l’estiu, època en què la
infantesa esdevé més solitària amb l’arribada de les fires, els veïns nous, les
piscines, els insectes: la vida que ens envaeix i obliga a noves rutines. És
alhora un llibre temàticament potent:
ens parla de vergonya, d’enveja, de solitud -fins i tot de petites morts
gairebé involuntàries, que sobten però agraden perquè remeten a autors com Mercè Rodoreda o Manuel de Pedrolo. El mateix
Ebre, paisatge i protagonista, esdevé testimoni de la desaparició d’alguns
personatges.
Els relats de contes de Voliana |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada