Col·leccions de Voliana Edicions

Entrevol (assaig), Voliac (narrativa) Voliac. Retorn al sol (ciència-ficció), Memòria, Voliac Poesia (poesia)

dilluns, 28 de setembre de 2015

Es presenta "Amb remor de vent" de Núria Queraltó

 30 de setembre: Presentem “Amb remor de vent” poemari de Núria Queraltó a la llibreria Alibris de Barcelona (Balmes 26) a les 19 h.  Parlaran: Anna Maria Villalonga i Roger Soler .

Em sento carregada de responsabilitat ara que em poso a teclejar aquestes lletres. Però també molt honorada. Prologar el segon llibre d’haikús de Núria Queraltó Villar, Amb remor de vent, em fa molta il·lusió. I les raons són diverses: m’agraden les idees i l’estil de la Núria, m’agrada la poesia i m’agraden els haikús.
La tradició catalana de conrear estrofes japoneses és prou extensa. Autors molt importants han escrit i publicat haikús i tankas: Salvador Espriu, Agustí Bartra, Màrius Torres, Carles Riba, Llorenç Vidal i, més recentment, Sebastià Bonet. Sempre he pensat que l’essencialitat del vers nipó s’avé força amb el nostre tarannà: estrofes sense rima, en present, sense signes de puntuació. Suggeriments purs, sensacions i mots units ara i aquí, en un instant únic, com una fotografia fixada en el temps. Aquesta simplicitat em sembla molt nostra, un vehicle expressiu amb el qual hi podem combregar.
De fet, alguna vegada he aventurat la hipòtesi (no sé si agosarada) que la concepció de les estrofes japoneses em recorda la Teoria de la Paraula Viva de Joan Maragall. Maragall, en la línia d’intel·lectuals com Novalis, Emerson i Spinoza, considerava el cosmos com un tot dins del qual totes les criatures de la natura hi tenien el seu lloc i formaven un conjunt inseparable. L’home era per a ell l’ésser suprem de la terra perquè estava dotat de la paraula: la paraula, un do superior que ens permet comunicar-nos no només amb els altres homes, sinó també amb la natura. La natura i la paraula convertides en el nucli del seu pensament estètic. Una poesia que brolla directa i senzilla, exempta de retòrica gratuïta, de l’observació directa de la bellesa que ens envolta.


És indubtable que Núria Queraltó ha continuat amb aquest debat en el llibre que tenim entre les mans. El diàleg entre el jo poètic, despullat de floritures i excessos, i un element de la natura tan eteri com el vent. El vent, el súmmum de l’abstracció perquè no el podem veure ni tampoc tocar. Podem sentir-lo a la pell, constatar els seus efectes, però mai no podrem dibuixar el seu aspecte veritable. El vent, els vents, són lliures, se saben lliures, i no es dobleguen davant de ningú.   
Amb remor de vent és un recull que permet diverses mirades.
En primer lloc, subjuga per la voluntat de donar veu directament als vents, que se’ns dirigeixen en primera persona. Se’ns presenten amb les seves pròpies paraules. Aquesta personificació, aquesta prosopopeia tan retòricament clàssica i alhora tan modesta, m’ha semblat un encert. Crec que perllonga el diàleg del qual parlàvem. Aprofundeix en la conversa directa amb la natura, de tu a tu. Al cap i a la fi, tots formem part d’aquell cosmos que ens mostrava Maragall, d’un organisme viu superior i perfecte que ens conté i ens legitima.  
En segon, perquè darrere d’aquest debat contemplatiu, d’aquesta inquietud que ens enfronta als elements, l’autora llança una mirada clara i decidida damunt del món que ens envolta. I se’n dol, o el descriu, o intenta copsar-lo.
Ens ho diu el Mestral:
                                      Amb ulls d’entranyes
                                      llegim la realitat
                                      que és només nostra

I també el Ponent:

                                           D’eterns miratges
                                           la clau del cementiri
                                           tanca la porta

Gaudiu amb calma, sense pressa, de les imatges d’aquest bonic intent de copsar la natura i d’explicar-nos a nosaltres mateixos. D’això va la literatura, d’això va la poesia.  De reflexionar sobre la condició humana, que és concèntrica, atàvica i atemporal.

Anna Maria Villalonga, professora de literatura a la Universitat de Barcelona i escriptora

Núria Queraltó

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada