30 de setembre: Presentem “Amb remor de vent” poemari de Núria Queraltó a la llibreria Alibris de Barcelona (Balmes 26) a les 19 h. Parlaran: Anna Maria Villalonga i Roger Soler
.
Em sento
carregada de responsabilitat ara que em poso a teclejar aquestes lletres. Però
també molt honorada. Prologar el segon llibre d’haikús de Núria Queraltó
Villar, Amb remor de vent, em fa
molta il·lusió. I les raons són diverses: m’agraden les idees i l’estil de la
Núria, m’agrada la poesia i m’agraden els haikús.
La tradició
catalana de conrear estrofes japoneses és prou extensa. Autors molt importants
han escrit i publicat haikús i tankas: Salvador Espriu, Agustí Bartra, Màrius
Torres, Carles Riba, Llorenç Vidal i, més recentment, Sebastià Bonet. Sempre he
pensat que l’essencialitat del vers nipó s’avé força amb el nostre tarannà:
estrofes sense rima, en present, sense signes de puntuació. Suggeriments purs,
sensacions i mots units ara i aquí, en un instant únic, com una fotografia
fixada en el temps. Aquesta simplicitat em sembla molt nostra, un vehicle
expressiu amb el qual hi podem combregar.
De fet, alguna
vegada he aventurat la hipòtesi (no sé si agosarada) que la concepció de les
estrofes japoneses em recorda la Teoria de la Paraula Viva de Joan Maragall.
Maragall, en la línia d’intel·lectuals com Novalis, Emerson i Spinoza, considerava
el cosmos com un tot dins del qual totes les criatures de la natura hi tenien
el seu lloc i formaven un conjunt inseparable. L’home era per a ell l’ésser
suprem de la terra perquè estava dotat de la paraula: la paraula, un do
superior que ens permet comunicar-nos no només amb els altres homes, sinó també
amb la natura. La natura i la paraula convertides en el nucli del seu pensament
estètic. Una poesia que brolla directa i senzilla, exempta de retòrica
gratuïta, de l’observació directa de la bellesa que ens envolta.
És indubtable
que Núria Queraltó ha continuat amb aquest debat en el llibre que tenim entre
les mans. El diàleg entre el jo poètic, despullat de floritures i excessos, i
un element de la natura tan eteri com el vent. El vent, el súmmum de
l’abstracció perquè no el podem veure ni tampoc tocar. Podem sentir-lo a la
pell, constatar els seus efectes, però mai no podrem dibuixar el seu aspecte
veritable. El vent, els vents, són lliures, se saben lliures, i no es dobleguen
davant de ningú.
Amb remor de vent és
un recull que permet diverses mirades.
En primer lloc,
subjuga per la voluntat de donar veu directament als vents, que se’ns
dirigeixen en primera persona. Se’ns presenten amb les seves pròpies paraules.
Aquesta personificació, aquesta prosopopeia tan retòricament clàssica i alhora
tan modesta, m’ha semblat un encert. Crec que perllonga el diàleg del qual
parlàvem. Aprofundeix en la conversa directa amb la natura, de tu a tu. Al cap
i a la fi, tots formem part d’aquell cosmos que ens mostrava Maragall, d’un
organisme viu superior i perfecte que ens conté i ens legitima.
En segon, perquè
darrere d’aquest debat contemplatiu, d’aquesta inquietud que ens enfronta als
elements, l’autora llança una mirada clara i decidida damunt del món que ens
envolta. I se’n dol, o el descriu, o intenta copsar-lo.
Ens ho diu el
Mestral:
Amb ulls d’entranyes
llegim la realitat
que és només nostra
I també el Ponent:
D’eterns miratges
la clau del cementiri
tanca la porta
Gaudiu amb
calma, sense pressa, de les imatges d’aquest bonic intent de copsar la natura i
d’explicar-nos a nosaltres mateixos. D’això va la literatura, d’això va la
poesia. De reflexionar sobre la condició
humana, que és concèntrica, atàvica i atemporal.
Anna Maria
Villalonga, professora de literatura a la Universitat de Barcelona i escriptora
 |
| Núria Queraltó |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada