Carles Duarte escriu en el pròleg:
Als nostres gestos reviuen altres cossos i reprenem vells
moviments de l'ànima. Mirem el mar i uns ulls antics reescriuen l'horitzó. El
temps desa i esborra en existències successives emocions que travessen els
segles. Sí, en nosaltres es manifesten altres vides, potser des d'una intimitat
que hi havíem compartit, potser perquè ens hi uneix una experiència comuna,
potser perquè hi pressentim afinitats profundes. També és així en la
literatura. Cap obra humana neix del no-res, en el no-res. Fins i tot per
contradir-les, té arrels i és bo d'adquirir-ne la consciència. Tota creació
literària incorpora un diàleg amb la tradició, ni que sigui per allunyar-se'n o
transgredir-la. Jorge Luis Borges s'hi refereix amb lucidesa quan ens diu que
al capdavall és una humanitat anònima, a través d'escriptors concrets, l'autora
de la literatura. La relativització de l’autoria que fa Borges reforça els seus
arguments quan constatem la distància, de vegades notable, entre l’obra i la
biografia d’un escriptor, però també quan s’imposen els dubtes sobre si Homer
era una persona real o una construcció de la imaginació consagrada per la
tradició.
Davant d'aquesta circumstància -humil i inexorable- podem
esforçar-nos a dissimular o a negar les veus que ressonen dins la nostra o
podem optar per celebrar-les i reivindicar-les, pel seu valor intrínsec i
perquè ens han orientat entre abismes i incerteses, com fan els millors i els
més savis entre nosaltres.
En la renovació de la literatura han estat indispensables
els moviments que qüestionen els models i els costums dominants. Aquests
corrents innovadors, que han apostat deliberadament per esquivar els camins més
fressats a fi d’explorar noves dreceres, s’han demostrat fecundament decisius i
han influït d’una manera persistent en l’emergència d’autors, estils i
aproximacions al fet literari.
Heus ací el punt de partença d’aquest impressionant Atlàntic, un llibre que reflecteix la
participació de la nostra literatura en la configuració de la modernitat i que
constitueix un exercici reeixit de reconeixement de Francesc Mompó, un
escriptor major tant en prosa com en vers, mestre i referent per a molts
autors, a unes figures literàries esdevingudes exponents d’una voluntat de
fugir de la mediocritat, de ruptura, d'afrontar reptes audaços. Mompó les
integra en la seva literatura, que d'aquesta manera s'eixampla encara més, i hi
entreteixeix una conversa.
La visió de l’oceà, que desconeix les fronteres, allibera
la ment i ens convida a obviar els refugis de la quotidianitat, els seus murs,
que ens protegeixen però que alhora silencien o anul·len la nostra capacitat de
concebre noves formes de dir i de viure.
A Atlàntic Francesc Mompó, “pedrapiquer
de la llum i de l'aire”, navega, solitari però acompanyat de quatre autors que
li són propers, per les rutes on la vida es fa llum des del batec antic de les
paraules. Ho fa entre dues geografies i dos universos culturals, artístics,...,
l’americà i l’europeu, que s’interpel·len d'una manera indefallent des del
segle XIX i encara més en una contemporaneïtat de corrents vigorosos i
influències recíproques i alternatives.
Francesc Mompó tria quatre mons literaris diferents però
units per l'inconformisme, per l'esperit rebel que no accepta la resignació,
que transgredeix les convencions, els límits. Es tracta de, per aquest ordre,
Patti Smith, Jack Kerouac, Charles Baudelaire i Isidore Ducasse, conegut com a
comte de Lautréamont.
Els poemes que Francesc Mompó dedica a Patti Smith ens
duen al mític Hotel Chelsea de Nova York, que ha acollit des de 1884 músics,
escriptors, pintors,..., on Jack Kerouac va escriure A la carretera i on
es van estimar, potser per atzar, potser entre la fascinació i la
desesperació, Janis Joplin i Leonard
Cohen, que en va compondre, per evocar-ho, una cançó, Chelsea Hotel, que ha
esdevingut un peça clàssica del seu repertori i de la nostra memòria
col·lectiva. Mompó ens hi parla de Joplin i del seu gran èxit Me and Bobby
MacGee, de Jimi Hendrix, de John Lennon, de Jim Morrison, de Rimbaud i
Verlaine, de Robert Mappelthorpe... En aquests bells i trasbalsadors poemes
Mompó ens duu de la mà dels mots pels territoris de la contracultura, per
l'anhel de vèncer “els dies eixorcs”, “la fàbrica de les hores de cera”, pels
escenaris on Patti Smith, que “somnia ser l'enigmàtica Frida” Kahlo, es
construïa des del coratge i la perplexitat,... S'hi respira una tristesa fràgil
de blues, de peixets de plata, de foc i de cendra, radicalment poètica. Mompó
hi aconsegueix plasmar amb uns versos treballats i convincents l'atmosfera on Patti
Smith adquireix la condició de símbol d'avantguarda, de desinhibició, de
llibertat. La seva ombra es projecta entre nosaltres amb una familiaritat
insòlita, perquè al capdavall dibuixa el nostre propi rostre, el rastre dels
seus somnis en els nostres. Per això Mompó escriu que les roses saben “que no
és impossible que ploguen pètals/quan Patti Smith puja per les pàgines.”
Després dels poemes inspirats en Patti Smith, emprenem
amb Jack Kerouac l'aventura del viatge, concebut des de la lentitud i l'imprevist,
deixant-se dur vida endins, desprenent-se de certeses i seguretats, amb la
nuesa i el repte de descobrir i de descobrir-se. Mompó fa de Kerouac la porta
per fer memòria d'esperances i d'ideals, per evocar episodis fundacionals
d'afectes i complicitats. Mompó assoleix, a cada text i d'una manera singular a
Abans del llostreig, una tensió lírica i una emoció essencial: “Era una
nit per a la lluna”, “Vam córrer bojos/
pels carrers de la ciutat perduda.” Anant i venint des dels paisatges i els
personatges de Kerouac, com Dean Moriarty, inspirat en Neal Cassady, o Marylou,
inspirada en Luanne Henderson, membres de l'anomenada Beat Generation, i els seus, des de la vall d'Albaida, Mompó
escriu uns poemes, a cavall entre la balada i l'elegia, que configuren
històries, seqüències, que es mouen entre la literatura i el cinema, entre el
jazz i el blues. Mompó, a través de Kerouac, ens fa sentir immersos en
l'ambient on es desencadenava un moviment que desqualificava els valors
heretats i que afrontava el present amb determinació i descarnadament, amb
esperit crític i sensualitat, sentint-se protagonistes del seu destí.
Sense abandonar l'aposta pels marges de la societat, per
la bohèmia, per l'esperit llibertí, per l'exaltació estètica del que és sublim
al llindar de la degradació, de la destrucció, incloent-hi les addiccions de
risc, Mompó, travessant l'Atlàntic, ens acosta, alternant-hi proses i sonets,
un poeta maleït, Charles Baudelaire, assedegat de cada raig de llum, embriac de
bellesa, assidu transeünt dels llindars del precipici. Mompó assenyala
referint-s'hi: “Cal ser desmesurat en tot, la Bellesa ho reclama”. I des de
Charles Baudelaire Mompó afirma Vicent Andrés Estellés. A Atlàntic Mompó ens presenta la dimensió polièdrica
–narrativa, teatral, d’experimentació,...- del fet poètic en tensió amb el
llenguatge i amb la identitat. I, tractant de Baudelaire, la radicalitat dels
contrastos esdevé trasbalsadora, contundent, des de la fulguració màgica de la
vida en plenitud, des del delit de l’erotisme apassionat que celebra el cos (
“Quanta bellesa en la crida dels mugrons”, “Ben aviat us oferíreu el clivell/
més delitós que viu a les cuixes d’una/ nimfa”) a l’expressió desesperada de la
misèria humana (“mai no es desfaran del cervell resclosit de les masmorres de
la carn”). Mompó rellegeix amb nosaltres Baudelaire. Evocant el gran poema Lesbos de Baudelaire, Mompó escriu:
“Lesbos, fruita tendral en el desert de la nit dels llavis”. I inspirant-se en
el poema que Baudelaire dedica al Leteu, riu de l’Hades, l’infern subterrani,
amb una aigua que provoca l’oblit, Mompó anota: “Junte les mans per alçar la
copa dels teus pits”, “Enfonse els dits en la imatge que balla oferida sobre
els llençols de la nit per beure la cicuta de les hores trencades.”
El darrer port on arriba aquest Atlàntic és Isidore Ducasse, que va adoptar el pseudònim de comte de
Lautréamont, un capítol que Mompó inicia citant Els Cants de Maldoror: “He rebut la vida com una ferida.” Ducasse
va morir als vint-i-quatre anys com un personatge misteriós i inquietant, que
no arribaria a percebre el reconeixement assolit per la seva obra, rescatada
després per surrealistes com André Breton. Lautréamont és, com succeïa amb
Smith, Kerouac o Baudelaire, un autor que encarna una actitud existencialment
rebel, que renega de Déu i de la condició humana, que afirma el que la societat
condemna: la violència, l’obscenitat, el grotesc,... Mompó anota: “Ja no vol
fer morir els homes en guerres civils, ha trobat un mètode més cruel: que
muiren de quotidianitat.” Prenent com a punt de partença el pseudònim de
Ducasse, Mompó ens ofereix, en la primera de les proses d'aquest capítol, L'altre
món, un text que ens capbussa de ple en l'esclat d'imatges desconcertants i
brillantment evocadores que ens captiven i ens angoixen en aquest escriptor
torrencialment intuïtiu: “Vaig obligar les ones que dansaren totes les músiques
que atresoren sobre el feix de nervis, que es retorcien”. Mompó ens acosta
l'univers desfigurador, surrealista i recreador de Lautréamont, immensament poètic,
quan ens diu que ”El rellotge rosega la pell i arrapa la llum de les pupil·les”
o es refereix a “les llunes llargues del record.” A les pàgines enlluernadores
que Mompó destina a Lautréamont, hi reconeixem a cada moment l'imprevist, la
desmesura, però també el poeta com a subjecte, com a mèdium i intèrpret, com a
personatge en debat amb si mateix, sempre en transformació, sempre
transformador, que redefineix oníricament la realitat fins a dotar-la d'un nou
sentit: “El galop de les formigues sobre l'almanac de la pluja que no cessa.” I
arreu, de vegades latent, el dolor, com a Temps, un text de pedra
ardent, on podem llegir: “Calce les sandàlies de l'eternitat.(...) Sempre
espere el moment oportú per assassinar-me. Conec tots els rostres del temps”, i
l'ansietat, en moments torturats, desolats, com a Pols de ningú: “les
formigues mascle, de queixals ferrenys i esmolats, van desmuntant-me els
conceptes que havia arrecerat als òrgans vitals. Ja podreu imaginar l'horrible
dolor que em causa cada mos als plecs del fetge.” Mompó, retrobant Lautréamont,
es confronta amb la consciència del cos com a expressió de la nostra condició
animal. La naturalesa no és externa a nosaltres. En som expressió, fruit. Mompó
escriu: “Sóc jo qui pertany als ulls.” I s’endinsa pel territori indefinit vacil·lant
on la raó queda arraconada i Lautréamont festejava amb el llindar del deliri:
“una xarxa d’artèries que teginen l’abisme on visc.”
Atlàntic és un llibre que ens obre les portes
d'una casa on potser no sabíem que ja havíem viscut. Hi retrobem a cada racó
fragments de nosaltres que havíem oblidat, que semblaven perduts, com ho fan
els grans llibres, reprenent el fil de quatre autors que van plantar cara a la
tradició i que van concebre, des del desassossec vital i una insaciable
necessitat de dir el món d'una manera insòlita, nous sentits per a la
literatura.
Carles Duarte i Montserrat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada