Vaig néixer a Cerbi (Valls d’Àneu), a
més de mil quatre-cents metres d’alçada, als anys seixanta. Un poble sense
rètols als carrers ni llibres a les cases. Bé, no és del tot exacte, per
exemple, a casa nostra teníem llibres d’alemany i tot, de les dues tietes que
havien estudiat, però estaven oblidats en baguls al cap de casa i ningú en
parlava ni els tocava. És possible que a l’estudi o a casa del mossèn n’hi
hagués algun altre, però no eren importants, tothom feia com si no existissin.
Els pares tenien clar que havia d’anar a escola, perquè la veien com a l’única
via per sortir de pagès, però per ells només significava aprendre números i
lletres, saber portar els comptes i interpretar correctament els documents que
imperaven en el món urbà i, de vegades, irrompien al poble. Saber entendre un
contracte o les notícies del diari. No pensaven que llegir podia ser un plaer,
un entreteniment o una bona gimnàstica per a les neurones. Ningú sabia què era
una neurona. A l’escola només hi havia dos llibres, el d’aprendre a llegir i
una enciclopèdia universal en un sol volum.
Quan jo vaig néixer, als pallers del meu poble sempre
hi havia herba seca, que s’havia portat del prat en una escalada o a cargues
amb un matxo o una mula. A les corts hi havia vaques de llet, que es cagaven
pels carrers quan les viaven per péixer, alguns tocinos, gallines, conills, cabres
i ovelles. També egües. Els gossos eren importants per la feina que feien, els
padrins manaven més que els pares i els nens, un cop ateses les necessitats de
menjar, dormir, jugar i anar a l’escola, érem un zero a l’esquerra.
En cinquanta anys les coses han canviat molt, però
aquest Cerbi de rocs i terra i ortigues als carrers, més algun present dels
animals, el poble dels anys seixanta on em vaig criar, el que tinc sempre
present, molt fondo.
 |
| Presentació a La Impossible |
La meva padrina vivia tres cases més enllà de la
nostra i trencava la norma que acabo d’exposar de la cultura oral: llegia
novel·les d’amor en francès. Com que era gran i estava malalta podia perdre el
temps amb aquelles lectures. La padrina era una lectora de gènere i només sabia
llegir en francès, però el seu punt fort era la narració oral. S’inventava els
contes amb una facilitat increïble i els contava amb una vivesa i una gràcia
pròpies de professionals. Jo no en tenia mai prou.
Quan tenia set anys i mig vam baixar a viure a Esterri
d’Àneu, la capital de les valls, quatre-cents metres més avall. A Esterri hi
havia una biblioteca que cada vespre obria un parell d’hores al públic. Allí
vaig refermar la meva addicció a la lectura i a les històries. Per mi la
biblioteca era un santuari i la senyora Carme una sacerdotessa que em deixava
treure tots els llibres que volia i encara me’n
proposava d’altres. Esterri per una nena de Cerbi era la modernitat. Els homes
anaven al bar, les mares a les botigues i es podia comprar llaminadures sense
que fos fira ni mercat. D’Esterri es podia sortir en transport públic cap
Barcelona i Lleida. El món s’eixamplava.
 |
| Amb l'editor |
El salt gran el vaig fer a tretze anys. Vaig passar
dos cursos a Santa Coloma de Gramanet. Això sí que va ser un xoc, era ben bé un
altre món. A la meva aula érem cinquanta alumnes i només n’hi havia tres o
quatre que parlaven català. Per marcar les hores de pati i les entrades sonava
una sirena eixordadora i cada cop que la sentia se’m desbocava el cor. Tothom
sabia què era una dictadura i parlaven de democràcia i de sexe. Jo no sabia res
ni d’una cosa ni de l’altra. Va ser gràcies a la meva fal·lera lectora i a
l’addicció a les històries que me’n vaig sortir. M’inventava anècdotes i
cròniques divertides ambientades a les Valls d’Àneu i les venia com a reals.
Per a les meves companyes, que només coneixien Santa Coloma, Barcelona i el seu
poble d’Extremadura o Andalusia, eren històries exòtiques i fascinants. A casa
em refugiava en la lectura. Vivia amb la tieta Conxita, mestra i poeta, que
tenia molts llibres i afavoria i estimulava tot el que fos llegir. Al número 95
de l’avinguda de Santa Coloma, al cinquè tercera, vaig fer un descobriment
crucial: vaig descobrir la literatura. Recordo especialment Crim i càstig, els poemes d’Antonio
Machado i Miguel Hernández i les comèdies de Molière. Llegir ja no era només
una evasió, era un gaudi estètic, una vibració fonda.
 |
| Amb la traductora i poeta Marta Pera |
Durant anys, mentre feia la tesi d’ecofisiologia
vegetal vaig portar al damunt un quadern amb una tapa que posava California dream, on anotava coses que
trobava curioses, barrejades amb un diari d’emocions i amb reflexions més o
menys científiques. Me’l va regalar un xicot que també era científic, més
científic que jo, i que devia notar que tenia fusta d’escriptora. Va ser per
culpa d’aquest quadern que em vaig apuntar a un taller d’escriptura creativa de
la Zulema Moret, just el que el meu cor em demanava i que pensava que no
existia, després ja vaig saltar a l’Aula de lletres i l’Escola d’Escriptura de
l’Ateneu Barcelonès per acabar fent la formació del Taller de guionistes, on
vaig descobrir que el que jo volia, més que cap altra cosa, era contar
històries. (...) M’he passat la vida buscant la nit pels armaris. Buscant
impossibles. D’això tracta La nit als
armaris. De néixer en una cultura oral i voler ser escriptora. De sentir
ben fondes les arrels aneuenques i notar el substrat de la tradició cultural i
alhora volar cap a la ciutat, cap a la modernitat. Dotze contes que, llegits
quatre anys després de la seva publicació, m’emocionen...
Raquel Picolo
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada