Col·leccions de Voliana Edicions

Entrevol (assaig), Voliac (narrativa) Voliac. Retorn al sol (ciència-ficció), Memòria, Voliac Poesia (poesia)

dilluns, 17 d’octubre de 2016

La nit als armaris, revisitat

Quatre anys després de la publicació a Voliana Edicions de "La nit als armaris" de Raquel Picolo, l'autora ens ofereix una nova edició revisada, revisitada, amb petits canvis significatius i ens regala una presentació sobre els orígens i els camins de les seves dèries literàries que reproduïm parcialment aquí:

Vaig néixer a Cerbi (Valls d’Àneu), a més de mil quatre-cents metres d’alçada, als anys seixanta. Un poble sense rètols als carrers ni llibres a les cases. Bé, no és del tot exacte, per exemple, a casa nostra teníem llibres d’alemany i tot, de les dues tietes que havien estudiat, però estaven oblidats en baguls al cap de casa i ningú en parlava ni els tocava. És possible que a l’estudi o a casa del mossèn n’hi hagués algun altre, però no eren importants, tothom feia com si no existissin. Els pares tenien clar que havia d’anar a escola, perquè la veien com a l’única via per sortir de pagès, però per ells només significava aprendre números i lletres, saber portar els comptes i interpretar correctament els documents que imperaven en el món urbà i, de vegades, irrompien al poble. Saber entendre un contracte o les notícies del diari. No pensaven que llegir podia ser un plaer, un entreteniment o una bona gimnàstica per a les neurones. Ningú sabia què era una neurona. A l’escola només hi havia dos llibres, el d’aprendre a llegir i una enciclopèdia universal en un sol volum.


Quan jo vaig néixer, als pallers del meu poble sempre hi havia herba seca, que s’havia portat del prat en una escalada o a cargues amb un matxo o una mula. A les corts hi havia vaques de llet, que es cagaven pels carrers quan les viaven per péixer, alguns tocinos, gallines, conills, cabres i ovelles. També egües. Els gossos eren importants per la feina que feien, els padrins manaven més que els pares i els nens, un cop ateses les necessitats de menjar, dormir, jugar i anar a l’escola, érem un zero a l’esquerra.
En cinquanta anys les coses han canviat molt, però aquest Cerbi de rocs i terra i ortigues als carrers, més algun present dels animals, el poble dels anys seixanta on em vaig criar, el que tinc sempre present, molt fondo.
Presentació a La Impossible

La meva padrina vivia tres cases més enllà de la nostra i trencava la norma que acabo d’exposar de la cultura oral: llegia novel·les d’amor en francès. Com que era gran i estava malalta podia perdre el temps amb aquelles lectures. La padrina era una lectora de gènere i només sabia llegir en francès, però el seu punt fort era la narració oral. S’inventava els contes amb una facilitat increïble i els contava amb una vivesa i una gràcia pròpies de professionals. Jo no en tenia mai prou.
Quan tenia set anys i mig vam baixar a viure a Esterri d’Àneu, la capital de les valls, quatre-cents metres més avall. A Esterri hi havia una biblioteca que cada vespre obria un parell d’hores al públic. Allí vaig refermar la meva addicció a la lectura i a les històries. Per mi la biblioteca era un santuari i la senyora Carme una sacerdotessa que em deixava treure tots els llibres que volia i encara me’n proposava d’altres. Esterri per una nena de Cerbi era la modernitat. Els homes anaven al bar, les mares a les botigues i es podia comprar llaminadures sense que fos fira ni mercat. D’Esterri es podia sortir en transport públic cap Barcelona i Lleida. El món s’eixamplava.

Amb l'editor

El salt gran el vaig fer a tretze anys. Vaig passar dos cursos a Santa Coloma de Gramanet. Això sí que va ser un xoc, era ben bé un altre món. A la meva aula érem cinquanta alumnes i només n’hi havia tres o quatre que parlaven català. Per marcar les hores de pati i les entrades sonava una sirena eixordadora i cada cop que la sentia se’m desbocava el cor. Tothom sabia què era una dictadura i parlaven de democràcia i de sexe. Jo no sabia res ni d’una cosa ni de l’altra. Va ser gràcies a la meva fal·lera lectora i a l’addicció a les històries que me’n vaig sortir. M’inventava anècdotes i cròniques divertides ambientades a les Valls d’Àneu i les venia com a reals. Per a les meves companyes, que només coneixien Santa Coloma, Barcelona i el seu poble d’Extremadura o Andalusia, eren històries exòtiques i fascinants. A casa em refugiava en la lectura. Vivia amb la tieta Conxita, mestra i poeta, que tenia molts llibres i afavoria i estimulava tot el que fos llegir. Al número 95 de l’avinguda de Santa Coloma, al cinquè tercera, vaig fer un descobriment crucial: vaig descobrir la literatura. Recordo especialment Crim i càstig, els poemes d’Antonio Machado i Miguel Hernández i les comèdies de Molière. Llegir ja no era només una evasió, era un gaudi estètic, una vibració fonda.

Amb la traductora i poeta Marta Pera
Durant anys, mentre feia la tesi d’ecofisiologia vegetal vaig portar al damunt un quadern amb una tapa que posava California dream, on anotava coses que trobava curioses, barrejades amb un diari d’emocions i amb reflexions més o menys científiques. Me’l va regalar un xicot que també era científic, més científic que jo, i que devia notar que tenia fusta d’escriptora. Va ser per culpa d’aquest quadern que em vaig apuntar a un taller d’escriptura creativa de la Zulema Moret, just el que el meu cor em demanava i que pensava que no existia, després ja vaig saltar a l’Aula de lletres i l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès per acabar fent la formació del Taller de guionistes, on vaig descobrir que el que jo volia, més que cap altra cosa, era contar històries. (...) M’he passat la vida buscant la nit pels armaris. Buscant impossibles. D’això tracta La nit als armaris. De néixer en una cultura oral i voler ser escriptora. De sentir ben fondes les arrels aneuenques i notar el substrat de la tradició cultural i alhora volar cap a la ciutat, cap a la modernitat. Dotze contes que, llegits quatre anys després de la seva publicació, m’emocionen...
                                                                                                                        Raquel Picolo

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada