El llibre es presenta el 17 de setembre a la Setmana del Llibre en Català, a les 11:30 (escenari 2 de la Plaça de la Catedral de Barcelona)
Reproduïm aquí algunes paraules de David Vila, dinamitzador lingüístic i autor de "Verba, non facta" i "Roba estesa" publicats a Voliana:
Totes les persones que estimem el
català ens sentim empeses, un moment o altre, a fer alguna cosa per una llengua
que, ras i curt, ens fa ser qui som. I quan decidim comprometre’ns-hi a fons
busquem els referents, aquells que ens han precedit i que han fet de la defensa
del català una causa irrenunciable i de la seva normalitat l’horitzó a abastar.
L’Enric n’és un.
L’Enric Larreula ha estat professor
de català. I cantant. L’Enric és escriptor, dibuixant i activista lingüístic.
Però l’Enric és, sobretot, un apassionat de la llengua catalana. De fet, m’atreveixo
a dir que és un apassionat, a seques. Perquè en tot allò que crea hi posa una
passió absoluta. Quin sentit tindria, sinó? Amb una visió perfectament lúcida
de l’entorn i una capacitat genuïna per extreure’n els detalls més essencials, les
reflexions de caire lingüístic que ha reflectit en acudits gràfics des de
mitjans dels setanta són una peça imprescindible per entendre el camí que ha
fet la llengua des del final (teòric) del franquisme. I aquests acudits són,
precisament, el punt de partida –l’excusa, si m’ho permeteu– per emprendre
aquest viatge que teniu a les mans, un viatge que ens ha de menar a una Ítaca
que encara ens queda massa lluny.
El rebuig a la normalització del
català per part dels fidels al règim però també d’alguns sectors suposadament
progressistes, la fal·làcia de la imposició de la llengua pròpia, la trampa del
bilingüisme, els intents d’esquarterament territorial, el cofoisme lingüístic o
el discurs de la fractura social són algunes de les problemàtiques que l’Enric
va denunciar, amb la ironia que el caracteritza, des de les pàgines del
butlletí de la Delegació d’Ensenyament Català d’Òmnium Cultural entre els anys
1976 i 1984. El reflex d’una època? Sens dubte. Però d’una època que continua.
I és que, més de trenta anys després, l’Enric va decidir reprendre les
il·lustracions per denunciar de nou –i ridiculitzar de nou, fent servir les
seves paraules– la persistència d’unes creences i d’uns prejudicis que ens
estan abocant, cada cop d’una manera més diàfana, a la substitució lingüística.
Cap on anem, sinó, tenint en compte que totes les forces polítiques del
Principat aposten pel bilingüisme oficial en aquesta República Catalana que
volem construir?
 |
| Presentació del llibre i homenatge a Enric Larreula que Bernat Joan i l'editor van fer a la UCE de Prada |
L’Enric ens dibuixa la llengua i ens
en dibuixa els parlants, amb complexos, febleses i pors. Els ingredients
imprescindibles per a la baixa autoestima. Però també ens fa una picada
d’ullet. Això depèn de nosaltres, ens diu amb aquella mirada múrria plena de
saviesa. De nosaltres. Necessitem un estat que faci que el català esdevingui la
llengua comuna de tots els catalans, vinguin d’on vinguin i parlin el que
parlin. I necessitem desfer-nos d’aquella estaca que ens manté fermats a la
submissió lingüística, aprenent a fer servir el català en qualsevol situació i
amb plena comoditat. La llengua dibuixada
és una invitació a la normalitat. Acceptem-la.
David Vila i Ros
Sabadell, juny de 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada