Col·leccions de Voliana Edicions

Entrevol (assaig), Voliac (narrativa) Voliac. Retorn al sol (ciència-ficció), Memòria, Voliac Poesia (poesia)

dijous, 22 de març de 2018

Maria Barbal parla de Desoris endreçats

El 20 de març de 2018 es va fer la presentació de "Desoris endreçats", el llibre de contes d'Antoni Cardona a Alibri de Barcelona. Maria Barbal no va poder assistir a l'acte però ens va fer arribar l'escrit que reproduïm aquí i que parla dels contes en general i del llibre d'Antoni Cardona en particular:


El conte va ser el tema pel qual fa uns quants anys vaig conèixer l’Antoni Cardona a l’Escola d’Escriptura. Més tard, ell es va sumar a un grup, que va prendre el nom literari de Setze petges i ja han publicat uns quants llibres.
Dins de l’anomenat gènere narratiu, el conte té com a característica de gruix el fet de ser més breu que la novel·la. Si repassem els altres trets bàsics de la novel·la, ens adonem que pertanyen també al conte. Els contes provenen d’un impuls de creació.
Consten d’argument i de personatges. Per descomptat, aborden un o més temes. Tenen una estructura i una veu narrativa. Un inici i un final. Un títol, que ja ho dic d’entrada, en el conte té molta importància perquè, entre altres funcions, pot tenir la de completar l’argument.
Sembla, doncs, que estem abocats a analitzar què conté, amaga o aporta la brevetat. Per una banda, la brevetat suposa síntesi. La síntesi condensa la història, rebaixa els detalls, essencialitza, dota el text de més força i, en canvi, renuncia a l’expansió argumental.
Maria Barbal (fotografia de Jordi Tamayo)

La brevetat permet amagar la veritable personalitat del protagonista de  Rostres pàl·lids fins al final, per exemple. També, la brevetat, pot incidir en el tema, de manera que, sovint, al conte, ens acarem a un tema únic. Aquestes reflexions ens portarien a la idea del cop de puny. Es diu que el conte s’imposa per un K.O. cosa que les immenses possibilitats de la novel·la, en general, no permeten. La brevetat és la clau que fa que una senzilla anècdota ompli un conte, com a Una experiència ultrasensorial o bé, a Xató, encara que són ben diferents l’una de l’altra. La base del conte és un element simple, on el llenguatge hi té un paper determinant. La traça de l’autor consistirà a saber conduir el lector tan lluny com pugui de l’inici sense que endevini la causa del que passa, d’aparença incomprensible, i així, sorprendre’l. De vegades, un petit error pot comportar un desenllaç contrari al que el o la protagonista perseguien, com a Amors i desamors o bé a Desnonament.La brevetat se n’aprofita.

Presentació de "Desoris endreçats" a Alibri


Quan iniciava la lectura d’aquests contes de l’Antoni Cardona se m’ocorrien camins per on l’argument podia seguir, però, normalment, l’autor em portava a una solució impensada, o impensable, i reconec que és on el conte troba la seva sortida millor, quan no segueix la línia d’allò previsible. Questa notte, sí, Maria, per exemple. Jo crec que l’argument parteix d’una situació absurda per arribar a una rialla final. Però no només hi ha humor aquí, hi ha denúncia en un grau profund. Ja sabem que l’humor sovint és la millor manera d’acusar.
En el conte Desnonament, abans esmentat, la crítica més crua s’introdueix en la intenció. Les normes autoritàries, que afecten, i molt, allò social, queden destapades. A part  de la crítica, és aquí on l’autor dibuixa un dels seus personatges més abjectes i obsessius. Es tracta d’un funcionari de desnonaments. Tot i pertànyer a un ambient social quasi a l’altre extrem d’aquest conte, també tenim crítica a El vigilant, on la perversió dibuixa un caos que només pot acabar en destrucció. Així doncs, us descobreixo  que, no només hi ha somriures sinó, també, drama. Però, domina la rialla i encara, us ho asseguro, somriem o riem mentre l’Anton ens pinta les tintes fosques.
Opino que en qualsevol exercici narratiu acabat, com són els contes d’Antoni Cardona, té importància el llenguatge i el to. Ell utilitza un estil que fa pensar en un registre estàndard. Dóna confiança al lector, que va avançant en l’argument després d’una frase introductòria que ja orienta sobre el tema o sobre els personatges. Dic que fa pensar, que dóna confiança, perquè de sobte canvia. Torça la direcció. Opino que ha utilitzat aquesta mena de registre per deixar-hi entrar aviat un element que el contradiu. Així, en tant que lectora, em trobava avançant sense prevenció, o precaució, les primeres ratlles, i descobria sovint que hi havia un element que m’orientava cap una ironia oculta darrere d’aquesta formalitat del llenguatge.
Roser Juan llegint Desoris endreçats

Per exemple, em fa seguir a El cap de Nefertiti, la història d’un periodista, en principi, desafortunat, per acabar descobrint-me que el que li ha passat no és tan greu. La vida ensenya i ell n’ha descobert una altra de possible. També, de manera semblant, passa a  Delícies de llamàntol. És en aquests finals que no esperem, quan se’ns demostra que el nostre disgust, la nostra decepció, a la fi, tenen altres sortides i que, sovint, són opcions millors a les que la rutina ens oferia.
Aquest personatge que ens presenta, sovint no gaire ben tractat pels altres o per la vida, no és pas un personatge tràgic sinó algú que ens convida a viure una altra cara de la vida, a descobrir-la. Encara que, de vegades, la deriva no és tan optimista. Hi ha personatges que estan decidits a morir per difondre la infelicitat de les seves vides com a Una pena capital, on, molt hàbilment s’ha canviat l’article determinat (La) per l’indeterminat (Una) i, per tant, la significació canvia. Un cas semblant és el de L’escletxa, on haver deduït uns fets i encertar-la compensa el protagonista del seu final.
Trobem alguns dels personatges que són metges, científics, pacients, cosa que en el cas de l’Antoni trobo del tot natural i que enriqueix la seva narrativa. I em demano si no serà que el coneixement de l’ànima humana o dels caràcters, de les personalitats, que per la seva feina de psiquiatre ha de tenir, l’haurà fornit d’un somriure comprensiu del món, dels éssers humans, malgrat tot.  Fins d’aquells que podem considerar més complexos. M’ho pregunto, sobretot, quan a la tercera ratlla em poso a riure abans que el conte hagi presentat tots els seus elements. O quan un personatge que desbarra escriu “Nefertiti, ets més bona que la coca amb dàtils”. D’on neix l’humor?
Per a mi, la qüestió bàsica per diferenciar un conte d’un altre, i un llibre de contes d’un altre llibre de contes, és la font, l’impuls narrador de l’autor. Dit d’una altra manera. El perquè ell tria aquesta via narrativa i la segueix. Vol demostrar-se alguna cosa?, vol demostrar-la als altres? És el mateix l’una i l’altra qüestió que es resumiria en: per a qui escriu?

És clar que tota narrativa es lliga a la vida, a l’experiència, a la persona del seu autor o autora. La qual cosa no significa que l’autor de vegades se’n vulgui escapar i faci, sovint, tota mena de malabarismes i ens projecti, amablement, del món de la ficció, esquematitzant i fent un salt, cap a la fantasia d’un món imaginable, però no encara palpable. Darrere d’aquest món, un lector atent, també el trobarà. Penso en aquest bell conte Identificació P9742135M que, per a mi no hi ha dubte que ens parla sobre la necessitat de l’amor malgrat l’estructuració en forma de rusc de la societat present i, en un grau màxim, de la de la futura.  Aquí apareix, al costat de l’humor, una altra de les qualitats millors dels contes de l’Antoni Cardona, la tendresa, la bondat d’algun dels seus personatges, la qual presuposa sovint la  malícia o la inflexibilitat del qui completa el protagonisme com els clons contraris de la Clínica del Dr. Roberston.
Montserrat Escartín presentant i llegint el text de Maria Barbal

Per acabar. Recomano molt aquest llibre. Penso que hi trobareu uns contes divertits, crítics, sorprenents, que no us deixaran indiferents. Quina altra millor funció han de tenir els contes que captivar, sorprendre, fer acordar una història amb qui la llegeix?
Si com diu Màrius SerraEl conte és una bombolla de sabó que es genera per fer-la explotar”, acceptant aquesta idea metafòrica, li demano a l’Antoni Cardona que continuï  creant aquesta il·lusió subtil, de colors variats , amb aquesta textura que permet, després d’inflar una forma esfèrica acolorida i viatgera, completar-la amb un final que la faci esclatar. M.B.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada