L'Etern retorn a Buc de Llibres de Mataró |
El 16 de març es va presentar L'etern retorn a Alibri. Recollim aquí algunes de les coses que s'hi van dir.
El professor Carles Castellanos va començar dient: "Avui hem d’anunciar sens dubte la consagració d’una nova escriptora catalana. Però no es tracta només d’això i prou, cal afegir que ens trobem davant una nova veu poderosa i el llibre ens mostra també que tenim ara un altre cor que batega entre nosaltres. Un bon exemple de força expressiva, d’intel·ligència i humanitat ...
Presentació a Alibri de Barcelona |
Castellanos va conèixer l’Asmaa ara ja
fa catorze anys, en les tasques de reivindicació de la llengua i la
cultura amazigues. Junts van organitzar activitats de l’Any Nou amazic (és a dir, el Cap d’Any, la festa del
Solstici d’Hivern), de la Primavera Amaziga ... cursos de llengua amaziga, traduccions
etc. Durant més de vuit anys van treballar en aquestes activitats ... en una
tasca molt gratificant. Sobretot quan van comptar amb una estructura important
com era l’Observatori Català de la Llengua Amaziga, una estructura que quan va
canviar el govern de la Generalitat (l’any 2012) va
desaparèixer ...
Jo deia
sovint aleshores, mentre estàvem enmig d’aquestes tasques reivindicatives
amazigues, que la satisfacció més gran que podria tenir una persona que es trobés en
la meva situació, era veure un poble, una nació, el poble amazic, com anava
prenent consciència ... Veure davant els propis ulls – i ser part del moviment
– la voluntat de creixement d’una nació és una experiència molt valuosa
...
L’Etern Retorn’ és, a la meva
manera de veure, la descripció de la vida. Vivències,
experiències, emocions...
Haig de
manifestar que llegint-lo he plorat, he rigut i he somiat...És, en
concret, un testimoni viu de tota una realitat que existeix (...)
L'escriptora Mònica Ruiz parlant de L'etern retorn |
M’ha
semblat descobrir, en el tracte dels amazics entre ells (o només de les dones?),
un gran respecte envers les altres persones: estan atentes als estats d’ànim de
l’altre (com quan la protagonista parla amb la mare); no parlen quan ni com
volen sinó que van seguint l’estat d’ànim de la persona adaptant-s’hi fins a
trobar el moment just de la comunicació. És un aspecte que m’ha atret molt
l’atenció quan penso que entre els catalans ens tractem molt sovint amb menys
miraments ... com a empentes...
El llibre també descriu les ànsies de
revolta del poble amazic del Rif amb metàfores impactants ... Hem de saber que
el Rif es troba en lluita des de fa uns quants anys i que avui, com nosaltres,
també tenen gent a la presó.
Pel
que he explicat fins ara, podem veure que l’obra mostra, per tant,
molts aspectes del contacte entre els nostres dos pobles (amazic i
català). El contacte entre els pobles amazic i català és una història molt
antiga, fins al punt (potser paradoxal avui) que podem dir que el nostre país
va ser cristianitzat per personatges amazics (del nord d’Àfrica) com
San Cugat o Sant Feliu (de Girona) ...
[Els amazics eren al país
molt abans dels musulmans i molt abans dels romans i de l’expansió del
cristianisme que va arribar abans al nord d’Àfrica que aquí i per això des del
nord d’Àfrica – els amazics d’aleshores – ens van fer arribar el cristianisme].
Parla l'editor al costat de Carles Castellanos |
Hem estat en contacte
durant molts segles... En el territori avui
català durant l’època musulmana, que en alguns llocs va durar més de 300 anys
(Lleida, Tortosa, València, Mallorca) ... Però també hi ha hagut
molts contactes comercials al Mediterrani... Com sabeu Ramon Llull va
visitar Bugia (a la Cabília, una regió amaziga d’Algèria), I Anselm Turmeda va
viure a Tunis etc.
Cal recordar també que la
Guerra del Rif (dels anys 20 del segle passat) els catalans ens vam
solidaritzar amb els rifenys i molts van rebutjar d’anar a aquesta guerra
imperialista. (...)
Sempre explico que el
contacte entre pobles trenca prejudicis i també que la
immigració serveix per a trencar formes de dominació ancestrals....
Sempre que ha vingut gent nova en una altra àrea (en general urbana) ha creat
noves possibilitats de desenvolupar àmbits menys sotmesos a les constriccions de les
societats tradicionals com tots ens hem trobat als pobles d’origen:
Al segle XXI són
els amazics, de manera molt important, els que han vingut per a sacsejar i fer
avançar la nostra societat. Els amazics, que es troben al nord d’Àfrica en una
situació de dominació per Règims polítics àrabo-islàmic, comprenen molt
fàcilment la nostra situació (sovint diuen: nosaltres som els catalans del
Marroc). El poble amazic és el nostre millor aliat al Mediterrani.
El llibre és un conjunt de
narracions sobre la realitat d’uns altres amb
una descripció on sempre es respira la recerca d’un món millor, com si sempre
hi hagués una nova manera de fer les coses. I és l’expressió d’un conjunt de
sentiments que ens fan sentir més a prop de l’autora i de tot el món
que descriu. Llegint aquest llibre
t’identifiques amb aquests sentiments, doncs, i ho fas fins a arribar a identificar-te,
cap al final, amb aquest sentiment d’enyor del nostre origen que tots portem amb la nostra vida. El
sentiment de l’Etern Retorn.
Asmaa Aouattah |
La guionista Núria Parera va parlar dels aspectes més literaris del llibre i va anant posant exemple llegint diversos fragments del recull de contes: "Per mi el llibre de l’Asmaa ha estat com obrir la porta d’un
univers que tinc proper i que m’és completament desconegut, com és el
col·lectiu amazigh, del Marroc. Llegint-lo em sento com si mirés per un foradet
i per un moment pogués compartir la intimitat de les famílies protagonistes
dels relats.
El relat "Vomitada" no va del fet de vomitar, sinó de treure cap
enfora el que ens bull per dins, sense embuts i amb valentia. I això crec que
és el que ha fet la Asmaa amb aquests relats protagonitzats per dones i homes
amazigs. Ella sempre diu que li queda molt català per aprendre, però a mi
m’admira com el domina fins al punt de poder escriure directament en català i
amb una espontaneïtat increïble. El seu estil és directe, t’interpel·la
directament a tu, com a lector, i t’atrapa perquè és fresc i senzill sense
deixar de ser poètic i carregat de sensibilitat.
Una de les qualitats que li valoro, com a guionista, és que
són relats molt visuals. Amb poques paraules l’Asmaa sap mostrar-nos com és
aquell personatge, què sent i què pensa. Aconsegueix una empatia immediata del
lector, crear un vincle. I de fet, quan acabes el relat et quedes amb ganes de
saber més d’aquell personatge que acabes de conèixer. Aquesta connexió l’aconsegueix començant el conte sense
preàmbuls, fincant-nos al moll de l’òs de la història directament. (...)
Hi ha diversos relats en que el protagonista –en la majoria
de casos una dona- ens parla en primera persona, cosa que ja t’apropa com a
lector, et fa sentir que comparteix la intimitat del que li passa a aquella
dona, exemples són: El frare Qarnuix, Escales amunt i escales avall o Somnis
evaporats. També hi ha primera persona en plural, com en el relat
Interfuneralitat, en que explica amb molt sentit de l’humor el primer funeral
occidental de tres dones marroquies.
En aquest sentit m’agrada especialment el relat ALES
MIGRANTS, en que fa servir força diàleg i ens mostra una estructura original,
més treballada: intercal·la tres moments vitals de la vida d’una dona: el dia
del seu casament, al Marroc / quan viu a Catalunya amb el marit, que la
maltracta / i el dia en que fuig del pis i va a parar a un hospital. En poques
planes ens ha explicat molt d’aquesta dona, i hem entès com ha arribat fins a
la sala de l’hospital.
Un altre recurs
narratiu que fa servir per atrapar el lector és el de crear un misteri ja des
de l’inici, com passa al relat LA SEVA OLOR en que una dona torna de visita al
seu poble natal després d’anys de no haver-hi anat.
Hi ha altres contes que són un viatge al passat, com L’ANY
VERMELL, en el que ens parla d’un món rural que va desapareixent o el FRARE
QARNUIX, que et frapa per la duresa dels fets que explica, per com van viure
una anys de fam extrema els pobles del Rif i com algunes famílies decidien
morir seguint el seu codi de dignitat i honor.
Per acabar el llibre l’Asmaa ens convida a un altre viatge,
aquest cop interior. El darrer relat L’ETERN RETORN evoca la seva terra, els moments
feliços, els sons, els aromes... Són els records i les imatges que
l’acompanyaran sempre, igual que ens passa a tots. El que hem viscut durant la
infantesa i la joventut ens acompanyarà visquem al país que visquem, i és una
mena de tresor que ens guardem dins i que ens pot consolar en moments de
solitud.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada