Una olor intensa de riu
per
Mònica Miró Vinaixa
L’atzar ha volgut, si
és que les casualitats existeixen, que l’encàrrec d’escriure aquest prefaci a
la segona edició de Glopades de riu, el
primer llibre de ficció en solitari de Gemma Pellissa Prades, m’agafi fent els
últims retocs a la meva darrera obra, un estudi que veu la llum aquest mes de
març, en què exploro els valors simbòlics i essencials d’algunes matèries, com
ara l’aigua, el vi i el perfum, en època romana, i on he escrit paraules que
ara venen a tomb:
«Només
qui viu a la vora d’un riu en coneix els beneficis i els perills. Només qui
n’ha sentit el brogit constant o aquell bramul sord que no dura gaire, només
qui n’ha vigilat les lleres i ha plantat bastons i canyissos per seguir-ne la
crescuda, només qui ha batallat amb pales i aixades, amb branques i troncs, amb
sacs de pedra i terra, sap que el riu gairebé sempre guanya i que, davant seu,
se’t fa un nus a la gola, un nus que és signe i mostra d’aquell respecte que
mereix tothora i d’aquell terror que ara i adés suscita».
El riu ambivalent, font
de vida i també causa de mort, recer i intempèrie a la vegada, un riu de força
inexhaurible i de possibilitats infinites, que tan aviat acarona la riba i la
fa fecunda al seu pas com se l’empassa amb avidesa freturós de sang i de terra,
és el mecanisme d’enllaç més poderós dels relats que conformen Glopades de riu. No és tan sols un marc,
un escenari, sinó que esdevé protagonista i testimoni. És un riu sense nom, un
riu que tot ho dona i tot ho pren, un riu que es pot fer seu qualsevol persona
que llegeixi aquest llibre, un riu particular i universal alhora, construcció
ancestral ensems concreta i transcendent que, tanmateix, a l’autora i a mi ens remet
a un paisatge viscut, el de les Terres de l’Ebre, tenint com té ella les arrels
a Tivenys i jo a Benissanet.
Totes dues, cadascuna
per la seva banda, soles o en companyia de les nostres germanes respectives, d’aquest
Ebre hem recorregut de petites les gleres clivellades de sol o argentades de
lluna, n’hem endevinat el curs sota la boira baixa o en el llambreig dels àlbers
que en ressegueixen les vores, n’hem contemplat el mirall de les aigües al
capvespre...; a aquest Ebre, hi hem aviat barquetes de canya, tan làbils com
nosaltres, hi hem llançat còdols mentre fèiem sortir sons estridents dels joncs
de ribera o miràvem els peixos que el creuaven veloços. Records d’infantesa,
paradisos perduts però no necessàriament enyorats, instants que queden gravats
en les reserves de memòria involuntària, imatges constituents de la identitat
pròpia que sovint afloren en l’escriptura fins i tot sense que ens fem el
propòsit de rescatar-les.
 |
| Presentació a l'Ateneu Barcelonès amb Mònica Miró Vinaixa i l'editor |
La Gemma i jo hem
compartit i compartim nombroses realitats, i sospito que també algun somni.
Vaig assistir a la gènesi de molts dels vint-i-un contes d’aquest recull que
ara teniu a les mans quan vam coincidir, ella com a alumna i jo com a
professora, a l’itinerari de narrativa, de conte concretament, de l’Escola
d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Era el curs acadèmic 2012-2013 i les
històries que presentava perquè les valoréssim m’atrapaven des de la primera
línia, com si es parlés allí de mi mateixa, d’un imaginari del qual jo formava
part bo i sabent que era un món creat només per ella, com Combray o Balbec ho havien
estat per Marcel Proust, Macondo per Gabriel García Márquez o la Mequinensa o
el Benissanet llibrescs per Jesús Moncada i Artur Bladé i Desumvila,
respectivament. Tant si es tractava de referents clarament reals o
d’experiències de vida passades pel sedàs del temps i de la literatura, com si
tot plegat, en aquells contes, era fictici, s’imposava als ulls de les primeres
lectures l’autenticitat artística. Mereix tenir un lloc en l’art, em sembla,
tota aquella persona capaç de crear, amb una veu i un estil inconfusibles, un
univers nou que, per passius i inerts que puguem estar en el moment d’entrar-hi,
ens somou i ens emociona. La Gemma —i ho he vist d’ençà que la vaig llegir per
primer cop però ho constato encara més després de rellegir-la diverses vegades—
s’està guanyant aquest lloc, i no tinc cap dubte que se l’anirà apropiant, que
els lectors l’hi anirem oferint, aquest espai, amb cada nova proposta
d’escriptura que presenti.
 |
| Presentació a Sant Cugat, amb Jordi Van Campen 15/7/2015 |
El fet que aquest pròleg
acompanyi la segona edició de l’obra ja és una prova de la bona acollida que el
recull ha tingut, de la simpatia —o l’empatia— que ha suscitat, com ho són
també les nombroses ressenyes que han anat apareixent en diversos mitjans des
del moment en què el llibre es va publicar, l’abril de 2015, ara farà tres anys,
fins a l’actualitat. Quan el presentava a l’Ateneu Barcelonès el divendres 17
de juliol de 2015 ja vaig prenunciar que aquestes glopades fetes, com tot bon conte, de veritat i poesia seduirien moltes
persones, que aquestes històries, centre de processos i d’experiències, tocades
de vegades per la fatalitat o per un cert determinisme, poblades d’éssers que
acostumen a transitar pels marges de l’existència, amb elements bons, vitals i
lluminosos tant com amb trets pèrfids, tèrbols i sinistres, s’empararien de la
ment, la pell i el cor de molts lectors i hi deixarien empremta, un segell o
marca indeleble, aquell cop de puny que alguns convenen d’anomenar conte. Perquè un llibre que brolla, narració
rere narració, de les entranyes, com ho fa una glopada, i en què cada mot triat
té el sentit, el color i la forma més avinents, només pot estar cridat a
perdurar.
(...)
En primer lloc, voldria destacar
el caràcter orgànic del recull, en el sentit que les parts que el conformen, la
seva constitució o estructura, no són secundàries o accidentals, sinó el
resultat d’un treball meditat i intel·ligent. No és un llibre amb contes sinó un
llibre de contes, que permet al lector de dur a terme una acció activa en el
procés de lectura, de tal manera que s’adelita en símbols recurrents o
excepcionals (el cocodril amic, la barqueta de canya, les palometes de riu,
l’assut, les nines, el llorer...), queda colpit amb els ressons i les
correspondències subtils entre unes històries i unes altres, o es meravella
davant els lligams clars, tan ben travats, que presenten alguns contes.
L’exemple més paradigmàtic, però no l’únic, del que acabo de dir és la tragèdia
en tres actes —sí, tragèdia, en el sentit
aristotèlic del terme— que configuren «Palometa de riu», «El campanar» i
«L’ofrena», una seqüència terrible amb una protagonista extraordinària, Maria,
que em recorda molt Mirall trencat de
Mercè Rodoreda —sempre he trobat ressonàncies rodoredianes en l’obra de Gemma
Pellissa—, tres contes que es poden llegir com una única història amb gènesi,
drama central i expiació de culpes, amb boc emissari redemptor, una catarsi en
què el perdó i la vida excel·leixen malgrat tot.
 |
| Presentació a Amposta |
En la mateixa línia, es podrien
establir paral·lelismes interessants entre els contes que formarien part d’un
possible cicle de flors o elements vegetals. M’estic referint a «Ginestes» i
«Violetes» —em consta que en alguna llibreta o lloc perdut de l’ordinador de
l’autora hi ha esborranys d’una història intitulada «Roselles», que havia de
ser el tercer pilar de la tríada—, on el gest de collir les flors marca un
instant d’infantesa feliç, de possessió d’un territori íntim i únic, un moment
radiant que es perd després per sempre amb la descoberta d’un fet o la
percepció d’una impressió fins aleshores ignots i que comporten el desengany, l’expulsió
definitiva del paradís, si mai n’hi havia hagut un. Moltes històries presenten
aquest caràcter iniciàtic, epifànic, sòrdid, de revelació cruel, de desassossec
i angoixa íntims, manifestació davant la qual el lector, pres d’una tristor
infinita, és empès a reflexionar, i ho és sobretot perquè el deixondiment
abrupte del o de la protagonista coincideix en l’acte de lectura amb el nostre
propi desvetllament.
Els contes de Glopades de riu són curts i intensos,
d’efecte singular, amb una gran cohesió i coherència internes i, això no
obstant, de resultat imprevisible. En una extensió que va d’una pàgina i mitja
a sis pàgines, es diuen, s’insinuen i sobretot es mostren emocions, sentiments
i fets, moltes idees: la riquesa significativa dels relats crida tremendament
l’atenció i té un valor incalculable perquè la varietat i la diversitat de
capes i subtextos mai no trenquen la unitat de sentit de cada història i de tot
el recull. Per aconseguir-ho, es fa un ús pertinent, quan cal, d’el·lipsis
(elisions), analepsis (salts enrere), prolepsis (anticipacions) i símbols
potents, ambigus, suggeridors, que permeten de crear una atmosfera tensa que
ens manté en tot moment a l’aguait, en suspens, intrigats a l’espera d’un
desenllaç que, quan arriba, més que posar un punt i final, obre un parèntesi
que sols acabarem d’omplir de sentit amb el pas del temps, i amb noves lectures
que completaran la nostra impressió primera. Són aquests els ingredients dels
contes que m’agraden, aquells relats que, per dir-ho en poques paraules, estan
en perpètua construcció, que mai no t’acabes per visites que els facis.
Les històries transcorren en un
univers clos, àdhuc ofegador, un espai, tot i que rural i realista, quasi
atàvic o mític, en què els fenòmens que es manifesten depenen tan estretament
dels que els precedeixen que per a cada moment sembla que només hi pugui haver
un resultat possible, raó per la qual té més mèrit encara l’efecte final
inesperat, la capacitat que té l’autora de sorprendre’ns. Potser contribueix a
aquesta sensació el fet que gairebé tots els relats gravitin al voltant de la
infantesa —que estiguin, al capdavall, en mans dels infants, aquells éssers alhora
tan propers i tan distants de nosaltres—, sense que, tanmateix, aquesta etapa
de la vida es presenti com una Arcàdia perduda, com una edat àuria en què tot
eren flors i violes, sinó mostrant-la desmitificada, plena de brutalitat, amb protagonistes
proclius a fer mal, com trobem amb freqüència en els contes d’Alice Munro i en
molts moments de l’obra narrativa de Mercè Rodoreda. La interacció d’aquests personatges
entre ells i amb els objectes i els espais que s’hi relacionen es revela molt
fèrtil: ja havia esmentat la preeminència del riu, però podria afegir a la
llista el campanar, l’assut, l’hort, el parc, el garrofer, el pati de l’escola i
tants altres elements d’un escenari rural amb ecos mítics, una autèntica
comunitat ben fitada, amb mollons que hom no gosa moure per por d’un cataclisme
o, simplement, per no canviar les coses que sempre han estat d’una manera
determinada. El rebuig de l’altre, l’arraconament d’arrel socioeconòmica o
ètnica, la marginació de la diferència, davant aquest panorama volgudament
monolític, són inevitables i ens ofereixen alguns dels contes més trasbalsadors,
on la solitud va calant, on la invisibilitat als ulls dels altres acaba
ferint-nos com si també nosaltres, en quedar relegats a la penombra, ens tornéssim
transparents fins a desaparèixer, negats en el gran riu de la vida.
Desfilen per les pàgines de Glopades de riu personatges rics i
complexos, allunyats de simplificacions i reduccionismes, individus de carn i
ossos que interpel·len el que som i el que hem estat: vergonyosos i tímids, amb
por de fer el ridícul, incapaços de gaudir sense pressions, víctimes i botxins,
esguerrats i prepotents, vencedors i vençuts. Tots es mouen en un univers sense
pietat que els pot arribar a aïllar progressivament, sense que s’intueixi ni
una escletxa prima de llum. Es representen amb contundència alguns dels trets més
aspres de la vida als pobles: les tafaneries, el fet de parlar per parlar, la
ignorància atrevida o aquella complaença en un cert exercici d’escopofília, de voyeurisme, que de vegades tan sols
amaga buidor o el desig d’afermar la identitat pròpia usurpant la de l’altre
que hom voldria ser. M’entendreix, en aquesta galeria, la figura de la germana,
amorosa i lleial fins allà on pot, companya de jocs que es fa gran, però també
engelosida i malvolent, capaç d’actes ignominiosos. S’hi homenatgen les iaies,
tan plenes de seny, tan atentes a tot, les veus que resten a l’ombra i que des
de l’ombra ens continuen parlant, com valoro també que es denunciï la força
bruta, una certa violència de gènere, la manca de sensibilitat. S’aborda la
maternitat en solitari, l’estigma de ser mare soltera, tant com es posa el dit
a la nafra del desconeixement en matèria sexual o es critica qui banalitza el
fet de ser mare i no es fa càrrec en absolut del que significa parir i fer créixer
una criatura; es mostra també com les frustracions heretades recauen sobre els
fills i els impedeixen de ser ells mateixos. O les misèries de les dones
objectes, conformades i silents, plenes d’amargor.
 |
| A la parada de Voliana. Sant Jordi 2018 |
El llibre tracta de temes
universals, d’ara i de sempre, i, malgrat la distància que fixa l’autora amb
les seves històries en situar-les, com he dit, en l’època de la infantesa, no
defuig tampoc les problemàtiques decididament actuals. Som davant un conjunt de
contes clars, contundents, que parlen de tresors inventats, de fats xiuxiuejats
per la remor de les aigües, de culpes, pors i dolors, del desig d’integrar-se,
del que significa fer-se gran, de l’assetjament psicològic i escolar, de la
descoberta de la sexualitat, de la vellesa, el pas del temps i la desmemòria,
de la violació de la intimitat, del naixement del pudor, de la pèrdua de la
innocència, de la immigració, dels trastorns alimentaris, de vexacions i
maltractaments, del patiment que significa anar endavant en segons quines
circumstàncies, de les fugides enrere i de moltes altres qüestions
essencialment humanes i que, per tant, no ens poden ser alienes.
M’atreu també d’aquesta obra el
diàleg que estableix amb la tradició literària, d’arrel grecoromana i bíblica,
i amb les nostres lletres contemporànies: el joc intertextual amb les Metamorfosis d’Ovidi, que l’autora
coneix tan bé —la recreació del mite d’Apol·lo i Dafne en el conte «El
campanar», amb el rerefons de la passió, del sacrifici pasqual—, el mitema
representat pel cabasset de vímet que sura riu avall amb un nen a dins en el
relat «Ondina» —que recorda Moisès, o Ròmul i Rem en l’episodi fundacional de
la ciutat de Roma—, la idea de vot o prometença, de sacrifici redemptor,
d’ofrena salutífera, el Llàtzer peculiar d’aquesta narració tan bèstia que és
«Dona al mirador», etc.
Els trets lingüístics, sobretot
lèxics, propis del català tortosí, l’alè poètic que amara tota l’obra i l’ús de
tocs de fantasia en narracions de marc absolutament realista són altres
al·licients de Glopades de riu. Amb
relats com «Ondina» o «Muntanyes» entrem en un món ominós, transcendent,
llegendari, recreat a partir d’elements del folklore com les dones d’aigua, o
les aparicions de persones traspassades que tornen per deixar als vius un
missatge important. Es mou amb gran encert, l’autora, en aquest subgènere
fantàstic que frega el realisme màgic i que aparta el recull encara més del que
és anecdòtic per posar l’èmfasi en la seva validesa més enllà del temps i de
l’espai concrets. Heus aquí, doncs, un llibre admirable que ens proposa reptes
constants i ens deixa immensament satisfets.
I és així com, amb cada lectura, el
riu segueix el seu curs, sense aturar-se mai. En un paisatge que es volia
immòbil, tot canvia i res no roman. Hem après la lliçó: hem patit, hem gaudit,
hem rigut i hem plorat. No ens podrem banyar dues vegades en les mateixes
aigües, certament, però cada capbussada serà un nou bateig, un renaixement i
una mort, amb pèrdues i amb troballes. En sortirem, en tot cas, més lúcids i
amb més ganes de tornar-hi. I el riu, ell sí, sempre hi serà, mític i remorós,
dolç i secret, amorosit o tremend. Esperant-nos.
Benissanet, 31
de març de 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada