Col·leccions de Voliana Edicions

Entrevol (assaig), Voliac (narrativa) Retorn al sol (ciència-ficció i fantasia), Memòria, Poesia, Brot (dibuix)

divendres, 4 de maig del 2018

Mònica Miró Vinaixa parla de la nova edició de "Glopades de riu"

L'escriptora Mònica Miró Vinaixa ha fet el pròleg de la nova edició de "Glopades de riu" de Gemma Pellissa. Aquí en reproduïm la major part:


Una olor intensa de riu
per Mònica Miró Vinaixa


L’atzar ha volgut, si és que les casualitats existeixen, que l’encàrrec d’escriure aquest prefaci a la segona edició de Glopades de riu, el primer llibre de ficció en solitari de Gemma Pellissa Prades, m’agafi fent els últims retocs a la meva darrera obra, un estudi que veu la llum aquest mes de març, en què exploro els valors simbòlics i essencials d’algunes matèries, com ara l’aigua, el vi i el perfum, en època romana, i on he escrit paraules que ara venen a tomb:

«Només qui viu a la vora d’un riu en coneix els beneficis i els perills. Només qui n’ha sentit el brogit constant o aquell bramul sord que no dura gaire, només qui n’ha vigilat les lleres i ha plantat bastons i canyissos per seguir-ne la crescuda, només qui ha batallat amb pales i aixades, amb branques i troncs, amb sacs de pedra i terra, sap que el riu gairebé sempre guanya i que, davant seu, se’t fa un nus a la gola, un nus que és signe i mostra d’aquell respecte que mereix tothora i d’aquell terror que ara i adés suscita».



El riu ambivalent, font de vida i també causa de mort, recer i intempèrie a la vegada, un riu de força inexhaurible i de possibilitats infinites, que tan aviat acarona la riba i la fa fecunda al seu pas com se l’empassa amb avidesa freturós de sang i de terra, és el mecanisme d’enllaç més poderós dels relats que conformen Glopades de riu. No és tan sols un marc, un escenari, sinó que esdevé protagonista i testimoni. És un riu sense nom, un riu que tot ho dona i tot ho pren, un riu que es pot fer seu qualsevol persona que llegeixi aquest llibre, un riu particular i universal alhora, construcció ancestral ensems concreta i transcendent que, tanmateix, a l’autora i a mi ens remet a un paisatge viscut, el de les Terres de l’Ebre, tenint com té ella les arrels a Tivenys i jo a Benissanet.
Totes dues, cadascuna per la seva banda, soles o en companyia de les nostres germanes respectives, d’aquest Ebre hem recorregut de petites les gleres clivellades de sol o argentades de lluna, n’hem endevinat el curs sota la boira baixa o en el llambreig dels àlbers que en ressegueixen les vores, n’hem contemplat el mirall de les aigües al capvespre...; a aquest Ebre, hi hem aviat barquetes de canya, tan làbils com nosaltres, hi hem llançat còdols mentre fèiem sortir sons estridents dels joncs de ribera o miràvem els peixos que el creuaven veloços. Records d’infantesa, paradisos perduts però no necessàriament enyorats, instants que queden gravats en les reserves de memòria involuntària, imatges constituents de la identitat pròpia que sovint afloren en l’escriptura fins i tot sense que ens fem el propòsit de rescatar-les.

Presentació a l'Ateneu Barcelonès amb Mònica Miró Vinaixa i l'editor

La Gemma i jo hem compartit i compartim nombroses realitats, i sospito que també algun somni. Vaig assistir a la gènesi de molts dels vint-i-un contes d’aquest recull que ara teniu a les mans quan vam coincidir, ella com a alumna i jo com a professora, a l’itinerari de narrativa, de conte concretament, de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Era el curs acadèmic 2012-2013 i les històries que presentava perquè les valoréssim m’atrapaven des de la primera línia, com si es parlés allí de mi mateixa, d’un imaginari del qual jo formava part bo i sabent que era un món creat només per ella, com Combray o Balbec ho havien estat per Marcel Proust, Macondo per Gabriel García Márquez o la Mequinensa o el Benissanet llibrescs per Jesús Moncada i Artur Bladé i Desumvila, respectivament. Tant si es tractava de referents clarament reals o d’experiències de vida passades pel sedàs del temps i de la literatura, com si tot plegat, en aquells contes, era fictici, s’imposava als ulls de les primeres lectures l’autenticitat artística. Mereix tenir un lloc en l’art, em sembla, tota aquella persona capaç de crear, amb una veu i un estil inconfusibles, un univers nou que, per passius i inerts que puguem estar en el moment d’entrar-hi, ens somou i ens emociona. La Gemma —i ho he vist d’ençà que la vaig llegir per primer cop però ho constato encara més després de rellegir-la diverses vegades— s’està guanyant aquest lloc, i no tinc cap dubte que se l’anirà apropiant, que els lectors l’hi anirem oferint, aquest espai, amb cada nova proposta d’escriptura que presenti.
Presentació a Sant Cugat, amb Jordi Van Campen 15/7/2015

El fet que aquest pròleg acompanyi la segona edició de l’obra ja és una prova de la bona acollida que el recull ha tingut, de la simpatia —o l’empatia— que ha suscitat, com ho són també les nombroses ressenyes que han anat apareixent en diversos mitjans des del moment en què el llibre es va publicar, l’abril de 2015, ara farà tres anys, fins a l’actualitat. Quan el presentava a l’Ateneu Barcelonès el divendres 17 de juliol de 2015 ja vaig prenunciar que aquestes glopades fetes, com tot bon conte, de veritat i poesia seduirien moltes persones, que aquestes històries, centre de processos i d’experiències, tocades de vegades per la fatalitat o per un cert determinisme, poblades d’éssers que acostumen a transitar pels marges de l’existència, amb elements bons, vitals i lluminosos tant com amb trets pèrfids, tèrbols i sinistres, s’empararien de la ment, la pell i el cor de molts lectors i hi deixarien empremta, un segell o marca indeleble, aquell cop de puny que alguns convenen d’anomenar conte. Perquè un llibre que brolla, narració rere narració, de les entranyes, com ho fa una glopada, i en què cada mot triat té el sentit, el color i la forma més avinents, només pot estar cridat a perdurar.
(...)
En primer lloc, voldria destacar el caràcter orgànic del recull, en el sentit que les parts que el conformen, la seva constitució o estructura, no són secundàries o accidentals, sinó el resultat d’un treball meditat i intel·ligent. No és un llibre amb contes sinó un llibre de contes, que permet al lector de dur a terme una acció activa en el procés de lectura, de tal manera que s’adelita en símbols recurrents o excepcionals (el cocodril amic, la barqueta de canya, les palometes de riu, l’assut, les nines, el llorer...), queda colpit amb els ressons i les correspondències subtils entre unes històries i unes altres, o es meravella davant els lligams clars, tan ben travats, que presenten alguns contes. L’exemple més paradigmàtic, però no l’únic, del que acabo de dir és la tragèdia en tres actes —sí, tragèdia, en el sentit aristotèlic del terme— que configuren «Palometa de riu», «El campanar» i «L’ofrena», una seqüència terrible amb una protagonista extraordinària, Maria, que em recorda molt Mirall trencat de Mercè Rodoreda —sempre he trobat ressonàncies rodoredianes en l’obra de Gemma Pellissa—, tres contes que es poden llegir com una única història amb gènesi, drama central i expiació de culpes, amb boc emissari redemptor, una catarsi en què el perdó i la vida excel·leixen malgrat tot.
Presentació a Amposta

En la mateixa línia, es podrien establir paral·lelismes interessants entre els contes que formarien part d’un possible cicle de flors o elements vegetals. M’estic referint a «Ginestes» i «Violetes» —em consta que en alguna llibreta o lloc perdut de l’ordinador de l’autora hi ha esborranys d’una història intitulada «Roselles», que havia de ser el tercer pilar de la tríada—, on el gest de collir les flors marca un instant d’infantesa feliç, de possessió d’un territori íntim i únic, un moment radiant que es perd després per sempre amb la descoberta d’un fet o la percepció d’una impressió fins aleshores ignots i que comporten el desengany, l’expulsió definitiva del paradís, si mai n’hi havia hagut un. Moltes històries presenten aquest caràcter iniciàtic, epifànic, sòrdid, de revelació cruel, de desassossec i angoixa íntims, manifestació davant la qual el lector, pres d’una tristor infinita, és empès a reflexionar, i ho és sobretot perquè el deixondiment abrupte del o de la protagonista coincideix en l’acte de lectura amb el nostre propi desvetllament.
Els contes de Glopades de riu són curts i intensos, d’efecte singular, amb una gran cohesió i coherència internes i, això no obstant, de resultat imprevisible. En una extensió que va d’una pàgina i mitja a sis pàgines, es diuen, s’insinuen i sobretot es mostren emocions, sentiments i fets, moltes idees: la riquesa significativa dels relats crida tremendament l’atenció i té un valor incalculable perquè la varietat i la diversitat de capes i subtextos mai no trenquen la unitat de sentit de cada història i de tot el recull. Per aconseguir-ho, es fa un ús pertinent, quan cal, d’el·lipsis (elisions), analepsis (salts enrere), prolepsis (anticipacions) i símbols potents, ambigus, suggeridors, que permeten de crear una atmosfera tensa que ens manté en tot moment a l’aguait, en suspens, intrigats a l’espera d’un desenllaç que, quan arriba, més que posar un punt i final, obre un parèntesi que sols acabarem d’omplir de sentit amb el pas del temps, i amb noves lectures que completaran la nostra impressió primera. Són aquests els ingredients dels contes que m’agraden, aquells relats que, per dir-ho en poques paraules, estan en perpètua construcció, que mai no t’acabes per visites que els facis.
Les històries transcorren en un univers clos, àdhuc ofegador, un espai, tot i que rural i realista, quasi atàvic o mític, en què els fenòmens que es manifesten depenen tan estretament dels que els precedeixen que per a cada moment sembla que només hi pugui haver un resultat possible, raó per la qual té més mèrit encara l’efecte final inesperat, la capacitat que té l’autora de sorprendre’ns. Potser contribueix a aquesta sensació el fet que gairebé tots els relats gravitin al voltant de la infantesa —que estiguin, al capdavall, en mans dels infants, aquells éssers alhora tan propers i tan distants de nosaltres—, sense que, tanmateix, aquesta etapa de la vida es presenti com una Arcàdia perduda, com una edat àuria en què tot eren flors i violes, sinó mostrant-la desmitificada, plena de brutalitat, amb protagonistes proclius a fer mal, com trobem amb freqüència en els contes d’Alice Munro i en molts moments de l’obra narrativa de Mercè Rodoreda. La interacció d’aquests personatges entre ells i amb els objectes i els espais que s’hi relacionen es revela molt fèrtil: ja havia esmentat la preeminència del riu, però podria afegir a la llista el campanar, l’assut, l’hort, el parc, el garrofer, el pati de l’escola i tants altres elements d’un escenari rural amb ecos mítics, una autèntica comunitat ben fitada, amb mollons que hom no gosa moure per por d’un cataclisme o, simplement, per no canviar les coses que sempre han estat d’una manera determinada. El rebuig de l’altre, l’arraconament d’arrel socioeconòmica o ètnica, la marginació de la diferència, davant aquest panorama volgudament monolític, són inevitables i ens ofereixen alguns dels contes més trasbalsadors, on la solitud va calant, on la invisibilitat als ulls dels altres acaba ferint-nos com si també nosaltres, en quedar relegats a la penombra, ens tornéssim transparents fins a desaparèixer, negats en el gran riu de la vida.

Desfilen per les pàgines de Glopades de riu personatges rics i complexos, allunyats de simplificacions i reduccionismes, individus de carn i ossos que interpel·len el que som i el que hem estat: vergonyosos i tímids, amb por de fer el ridícul, incapaços de gaudir sense pressions, víctimes i botxins, esguerrats i prepotents, vencedors i vençuts. Tots es mouen en un univers sense pietat que els pot arribar a aïllar progressivament, sense que s’intueixi ni una escletxa prima de llum. Es representen amb contundència alguns dels trets més aspres de la vida als pobles: les tafaneries, el fet de parlar per parlar, la ignorància atrevida o aquella complaença en un cert exercici d’escopofília, de voyeurisme, que de vegades tan sols amaga buidor o el desig d’afermar la identitat pròpia usurpant la de l’altre que hom voldria ser. M’entendreix, en aquesta galeria, la figura de la germana, amorosa i lleial fins allà on pot, companya de jocs que es fa gran, però també engelosida i malvolent, capaç d’actes ignominiosos. S’hi homenatgen les iaies, tan plenes de seny, tan atentes a tot, les veus que resten a l’ombra i que des de l’ombra ens continuen parlant, com valoro també que es denunciï la força bruta, una certa violència de gènere, la manca de sensibilitat. S’aborda la maternitat en solitari, l’estigma de ser mare soltera, tant com es posa el dit a la nafra del desconeixement en matèria sexual o es critica qui banalitza el fet de ser mare i no es fa càrrec en absolut del que significa parir i fer créixer una criatura; es mostra també com les frustracions heretades recauen sobre els fills i els impedeixen de ser ells mateixos. O les misèries de les dones objectes, conformades i silents, plenes d’amargor.
A la parada de Voliana. Sant Jordi 2018

El llibre tracta de temes universals, d’ara i de sempre, i, malgrat la distància que fixa l’autora amb les seves històries en situar-les, com he dit, en l’època de la infantesa, no defuig tampoc les problemàtiques decididament actuals. Som davant un conjunt de contes clars, contundents, que parlen de tresors inventats, de fats xiuxiuejats per la remor de les aigües, de culpes, pors i dolors, del desig d’integrar-se, del que significa fer-se gran, de l’assetjament psicològic i escolar, de la descoberta de la sexualitat, de la vellesa, el pas del temps i la desmemòria, de la violació de la intimitat, del naixement del pudor, de la pèrdua de la innocència, de la immigració, dels trastorns alimentaris, de vexacions i maltractaments, del patiment que significa anar endavant en segons quines circumstàncies, de les fugides enrere i de moltes altres qüestions essencialment humanes i que, per tant, no ens poden ser alienes.
M’atreu també d’aquesta obra el diàleg que estableix amb la tradició literària, d’arrel grecoromana i bíblica, i amb les nostres lletres contemporànies: el joc intertextual amb les Metamorfosis d’Ovidi, que l’autora coneix tan bé —la recreació del mite d’Apol·lo i Dafne en el conte «El campanar», amb el rerefons de la passió, del sacrifici pasqual—, el mitema representat pel cabasset de vímet que sura riu avall amb un nen a dins en el relat «Ondina» —que recorda Moisès, o Ròmul i Rem en l’episodi fundacional de la ciutat de Roma—, la idea de vot o prometença, de sacrifici redemptor, d’ofrena salutífera, el Llàtzer peculiar d’aquesta narració tan bèstia que és «Dona al mirador», etc.
Els trets lingüístics, sobretot lèxics, propis del català tortosí, l’alè poètic que amara tota l’obra i l’ús de tocs de fantasia en narracions de marc absolutament realista són altres al·licients de Glopades de riu. Amb relats com «Ondina» o «Muntanyes» entrem en un món ominós, transcendent, llegendari, recreat a partir d’elements del folklore com les dones d’aigua, o les aparicions de persones traspassades que tornen per deixar als vius un missatge important. Es mou amb gran encert, l’autora, en aquest subgènere fantàstic que frega el realisme màgic i que aparta el recull encara més del que és anecdòtic per posar l’èmfasi en la seva validesa més enllà del temps i de l’espai concrets. Heus aquí, doncs, un llibre admirable que ens proposa reptes constants i ens deixa immensament satisfets.
I és així com, amb cada lectura, el riu segueix el seu curs, sense aturar-se mai. En un paisatge que es volia immòbil, tot canvia i res no roman. Hem après la lliçó: hem patit, hem gaudit, hem rigut i hem plorat. No ens podrem banyar dues vegades en les mateixes aigües, certament, però cada capbussada serà un nou bateig, un renaixement i una mort, amb pèrdues i amb troballes. En sortirem, en tot cas, més lúcids i amb més ganes de tornar-hi. I el riu, ell sí, sempre hi serà, mític i remorós, dolç i secret, amorosit o tremend. Esperant-nos.

Benissanet, 31 de març de 2018


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada