Quinze bars de Miquel Àngel Mas

Quinze bars de Miquel Àngel Mas Mas és el volum que fa 14 de la col·lecció de POESIA de Voliana Edicions. 

Aquí reproduïm el pròleg de Joan Cabalgante Guasp:

RAASSSSSSSSS! Arrebassar un full de paper i trobar-te tot sol davant l'abisme, vaig sentir contar-li a Miquel Àngel Mas la prova de foc a la que sotmetia alguns dels seus alumnes. És tan difícil i terrorífic estar davant de la pàgina en blanc i començar a escriure, com ho és d'encetar aquest pròleg escrit des de l'amistat, d'aquell que coneix la trajectòria literària de l'escriptor, que com a molts companys de generació o posteriors (penso amb Pere Joan Martorell, Sebastià Alzamora, Melcior Comes, Manel Marí, etc.) han sabut treure el millor de la literatura americana, de la literatura europea o de la catalana, des de les Illes Balears, sempre amb certa aspiració a la universalitat, que és cap allà cap a on ha d'anar la literatura feta i escrita en català.

Miquel Àngel Mas

Primerament, s'ha de dir que l'autor torna a l'escriptura i ho celebra amb aquest Quinze bars, títol colpidor i sorprenent, tret característic de la literatura de Miquel Àngel (recordi el lector el títol Sutzura 25 o en narrativa, Shushi per a un caputxí o L'ungla més...), no només dels seus llibres, sinó també de cada una de les seves històries (en aquest cas títols tan suggerents com  "Avantsala d'esplèndits gintònics", "El mestre es despentina" o "Un escurabutxaques d'estrictes costums") i és que cada poema-relat és atractiu, perquè es tracta d'una rampellada estètica, una epifania poètica que ens regala en cada un d'aquests fragments literaris, dels móns coneguts amb diferents protagonistes, que recreen atmosferes de vegades sòrdides, salvades per la tinta humorística que l'escriptor domina fins a la foscor. Els personatges prenen les regnes en cada relat. Tot i així, el "jo" narratiu és el punt de vista preferit, a la recerca de l'extraordinari, que alimenta el text amb la presentació de personatges. Cal destacar la ironia de Mas, així com la continuïtat temàtica i d'estil del seu darrer llibre, L'ungla més... Hi ha detalls que així ho corroboren, com per exemple la seva obsesió pels cotxes, les històries actuals i interpersonals o de crítica social, etc. i el seu estil gairebé cinematogràfic.  El ruptuisme de l'autor de Maria de la Salut, arriba amb el trencament estètic de la forma, perquè no ens entrega poemes en vers, sinó que juga amb la mescla de gèneres, des de la prosa poètica, fins el conte breu, o si es vol, amb una nova presentació de la prosa; també ens regala alguns títols esparsos que suren per sobre de la pàgina com si fossin glassons de gel.

Seguidament, si parlam de l'espai, -tan poc necessari per entendre la poesia-, Miquel Àngel escull a consciència aquests bars -però també altres llocs provinents de la seva memòria selectiva, com foravila, el seu lloc literari per excel·lència-, on et pots apropar al tasser per demanar un gin tònic com si fossis Ernest Hemingway o Humphrey Bogart. Tot i que si atenem a la noció de generació literària s'han de considerar altres referents culturals que passegen per aquest llibre: em refereixo a Truman Capote, Sixto Rodríguez, Strauss, Dostoievski, Edgar Lee Masters, etc. Aquesta mitologia literària acompanya l'autor en el seu periple entre bar i bar, entre relat i relat, com una comparsa que ens pot fer d'embolcall alhora de complementar els texts.

Posteriorment, la temàtica de l'autor, mestre d'educació terapèutica i pedagog, és diversa: per una banda gira entorn de l'amistat, fet que passaria per superficial, si no fos que cobra vital importància en la trajectòria biogràfica i literària de qualsevol autor (es recordi la "Generación de la amistad" o "la generació Beat", de la qual també beu el poeta). D'altra banda, l'amor, el sexe o la violència formen part d'aquest estol temàtic que conforma el llibre, de vegades en to surrealista, en el sentit estricte del que comporta aquesta paraula. Miquel Àngel ens posa en situació, una vegada que escriu la seva captació del moment, i ens entrega com una espurna de llum l'essència de l'instantani, com un esbós d'una celebració amb bona companyia i amb la presència de l'estimada, que retroalimenta el concepte de bellesa de l'autor.

En definitiva, l'escriptor festeja amb les històries que conta i ens torna a regalar un llibre sublim, sorpresiu, que ens apropa al seu món literari i vital, sense deixar de banda el realisme brut dels seus inicis, i ens endinsa cap a valors intangibles com puguin ser el de l'amor o l'amistat. Així doncs, gaudiu d'aquest llibre i quan l'hagueu degustat, deixau que els glaçons de la memòria es surin al fons del got.

  

Joan Cabalgante Guasp