Jordi Caixàs entrevista Mercè Pardo

·      

Jordi Caixàs entrevista Mercè Pardo a propòsit de la publicació de "PELL"

Mercè Pardo Pastor (Barcelona 1986) és l’autora del llibre de contes Pell (Voliana Edicions, 2019) aparegut aquest març passat. Aquesta jove autora, que exerceix de professora de Filosofia i d’Història de la Música en un centre de secundària i batxillerat, ens presenta, a través de trenta-un contes, un seguit de temes, tan diversos i igualment tan quotidians, que no deixen de commoure’ns i sorprendre’ns: parelles que es trenquen, erotisme, mort, drogoaddicció, desequilibri mental, zoofília, escenes familiars, recerca del record, lesbianisme, homosexualisme, paternitat, decisions extremes, solitud, vellesa, retorn als orígens, amor, tendresa, desengany amorós, prostitució, etc...

§ Parlem del disseny de la portada. ¿Què volen significar aquestes nou tiretes desiguals i amb tonalitats diferents?

La Berta Cusó i la Roser Padrés són les dues dissenyadores de la portada. La Berta  la va idear i va fer-ne la fotografia i la Roser la tipografia. Jo tenia molt clar que la portada havia d’expressar el sentit últim del recull de contes; volia que fes present la vulnerabilitat, les ferides presents en tots els personatges. La Berta em va proposar la idea de l’estrip de paper i em va semblar una bella manera de fer referència a aquestes ferides, a aquesta fragilitat que tots els personatges encarnen. D’altra banda, és evident que el color dels papers estripats tenen a veure amb els tons de la pell humana. Així, la coberta vol fer referència a la condició humana en la seva totalitat, sense excepció. De fet, el llibre és un calidoscopi de personatges amb vivències molt diferents que ens permeten un recorregut per un ampli registre emocional.

§ ¿Per què vas triar aquestes dues dissenyadores?

Les dues són amigues de l’Escola, vam estudiar juntes. La Berta tota la vida havia anat a la classe de la meva germana i la Roser forma part del meu grup d’amigues íntimes. Amb totes dues, sempre he anat compartint tots els projectes artístics, tant literaris com musicals que he anat fent, perquè  són professionals excel·lents i m’agrada molt la seva visió, la seva manera de fer, i com que ens coneixem de tota la vida fa que ens entenguem a la perfecció i ens captem les intencions sense haver de posar-hi gaire paraules.

Presentació de "Pell" a la fira Indilletres de La Bisbal d'Empordà. Amb Jordi Caixàs

§ Quan vaig tenir aquest teu llibre entre les mans per primera vegada, em van venir a la memòria una frase de Paul Valéry, l’autor del bellíssim poema El cementiri marí,  que diu així: «Ce qu’il y a de plus profond en l’homme, c’est la peau». Al meu entendre, s’hi esqueia a la perfecció, al contingut de l’obra.

M’agrada tant aquesta frase... quina manera més bella d’expressar el que em sembla que és una realitat inapel·lable a la qual fa referència tot el recull: la pell és aquesta frontera, aquest llindar on es dissol el jo i l’alteritat, la interioritat i l’exterioritat... és allà on tot passa... les ferides, les carícies, el plaer, el dolor...  què hi ha de més profund i de més real que el plaer i el dolor?

§ ¿Què et va decidir a encapçalar el llibre amb la cita de Nietzsche?: «I aquest ésser honestíssim, el Jo –que parla del cos, i que encara vol el cos, per més que poetitzi i s’engresqui i papallonegi amb ales trencades»

De fet, la pell també servia de metonímia per referir-me al cos. Els contes plantegen una reflexió entorn el cos perquè el cos és el gran oblidat de la nostra tradició. Sempre ens hem identificat amb la ment, la raó, i el cos ha quedat relegat a una simple presó –en termes platònics- o una simple màquina que condueix la raó –des d’una visió més cartesiana- i en el llibre volia que el cos fos el protagonista perquè en el cos és on viuen les emocions, on viuen els traumes, on viu el que conscientment o inconscientment ens defineix. A Nietzsche, des del meu punt de vista, li devem (entre molts altres autors) aquest rescat del cos, d’aquesta irracionalitat, de la vida més enllà del receptacle i la visió parcial de la raó, per això ell havia d’encapçalar el recull.

L'autora, amb l'editor a la parada de Voliana a la Fira Feminista de Sabadell 2019

§ La primera narració comença amb una dona embarassada i l’antepenúltima i l’última fan referència a la mort, i tota la resta s’assembla al gran teatre de la vida humana.   Per tant, ¿és lícit deduir que l’ordre dels contes no és aleatori?

Vaig dedicar moltes hores a pensar quin havia de ser l’ordre dels contes. El que volia principalment és que l’encadenament fos plaent al lector/a. Per això maldava perquè el recorregut fos variat, generés un estat emocional canviant en el lector/a. Em vaig fer una fitxa de cada conte on m’apuntava quin narrador tenia cadascun, quin tipus de principi, quin tipus de final, quina temàtica, etc. per tal d’aconseguir aquesta ordenació variada perquè la unió dels contes sumés i no restés en relació a la unitat de cada text. La veritat, però, és que tot i aquest esforç per trobar el millor enllaç entre els contes, no vaig ser conscient d’aquest inici parlant d’aquest embaràs (o més aviat no embaràs) i d’aquest final centrat en la mort, però ara que m’ho fas veure he de confessar que m’agrada molt, potser alguna cosa de l’inconscient m’hi va portar; vida i mort, principi i final.

§ En tots ells, hi deu haver molt de tu i de les teves experiències directes o indirectes, tant pel to (per la manera com acompanyes els personatges), com per la història en ella mateixa. Especialment en els contes que duen per títol «Eves», «1855-2016», «Teixits», i en tots aquells altres en què els adolescents i la gent gran en són els protagonistes...

La veritat és que en aquest recull hi ha molt de mi, la pell del títol també és la meva pell. Hi ha les meves idees, les meves pors, alguns episodis de vida, artistes que m’inspiren, persones que m’han afectat d’alguna manera o altra... sí, sí, hi ha molta visceralitat i sinceritat en el llibre.

Sens dubte els contes,  en què com “Eves” hi ha protagonistes adolescents, tenen molt a veure amb la meva faceta com a professora de secundària i batxillerat. M’inspira molt l’adolescència, la seva força, la seva rebel·lia, aquesta puresa, aquesta mirada tan neta i moltes vegades inconscient. Aquesta etapa  forma part  del meu dia a dia i és  una font d’inspiració molt gran.

“Teixits” és un dels contes que té una dona gran com a protagonista. Hi ha moltes dones grans en els reculls, són personatges que homenatgen les meves àvies, les meves estimades àvies. De fet, amb el llibre volia donar-los la veu que elles no van tenir. Aquests personatges i aquest homenatge té a veure amb els meus records infantils amb la importància que van tenir i tenen per a mi, com m’han ajudat a construir. De fet, moltes de les coses que faig i visc i sento en el dia a dia encara arrela en el seu record.

I “1855-2016” és un dels contes que situa el tema de la creativitat com a eix central, en aquest cas la música. La música és l’altra gran passió, l’altra pota imprescindible per a la meva vida. Aquest conte narra l’amor embogit d’una cantant per Brahms. Jo en el meu duet musical “Quars” vaig fer un espectacle centrat en la vida de Clara Schumann, Robert Schumann i Brahms i, no cal dir que cantar la seva música i immergir-me en la seva vida, va fer possible aquest conte.

Llegint PELL

§ Us hem sentit explicar, tant a tu com a l’editor Jordi Solé Camardons, que el llibre d’entrada havia de tenir trenta-dos contes, però el que duu per títol “Eleccions” va ser incorporat en l’antologia en defensa del conte «Passió pel Conte» publicat també a Voliana. ¿El número 32 era fruit de l’atzar?

No ho vaig fer expressament, però 32 són els anys que tinc ara, l’any de la publicació. Altra vegada una casualitat –o sincronicitat- que potser no és tan innocent.

§  Molts autors, com ara Flaubert o, sense anar tan lluny, Jaume Cabré, s’han plantejat  el text des del punt de vista de la musicalitat, paraules i frases han de sonar. ¿Seria agosarat deduir que tu, amant de la música i graduada en cant líric, també ho has  volgut aconseguir?

Sens dubte, per a mi, la literatura en gran part és la musicalitat. És la fonètica de la paraula. Una de les parts en què he esmerçat més temps i dedicació ha estat  la de  trobar el ritme del text: la puntuació, el fonemes de les paraules, el temps verbals i la seva rítmica, etc. M’agrada molt llegir en veu alta i fins que el text no em sona fluït, com una font que brolla des del meu cos, el meu batec, el meu sentir, la meva veritat, no paro.  

A l'escola Sunnion

§ En aquests contes, s’hi palpa voluntat de detallisme en la descripció, de tacte, però tampoc hi estalvies la cruesa. Quant a l’estil, optes per l’alteració de la seqüència cronològica (del present al passat i viceversa), pel trencament de la unitat d’acció (històries paral·leles que al final es retroben), per l’ús sovintejat de l’el·lipsi, t’esmerces a trobar l’adjectiu escaient i alternes la tercera persona amb la primera. ¿Com t’anaves plantejant els recursos que faries servir en cada moment?

Juntament amb el treball del ritme de les frases i les paraules hi ha una gran dedicació respecte a tots aquests aspectes que assenyales. En aquest recull hi ha molta reescriptura; els textos els escric d’entrada a raig, soc molt impulsiva i em neixen de cop. Sobretot em neixen en forma d’escena, veig perfectament el que narro. Però tot aquest treball més estructural, del temps, del ritme, de l’ús de l’el·lipsi, la cerca del lèxic, etc. es dona en la reescriptura. És un recull de contes molt i molt reescrit, he dedicat molt de temps a reescriure i rellegir infinitament;  costa aturar aquesta part de la feina perquè sempre es podria tornar a reescriure, però a la vegada tinc molt present no matar l’espontaneïtat de la primera escriptura, és a dir, la reescriptura sempre ha d’estar al servei de rescatar i subratllar el sentit i la força de la primera escriptura però trobant-ne  la millor forma, i en aquest sentit, la tècnica narrativa és la gran aliada.

Presentació a La Carbonera, amb l'escriptora Laia Aguilà

§ ¿Què representem per a tu els noms de Marina Garcés, Raymond Carver i Mercè Rodoreda?

Tots tres son les grans inspiracions d’aquest recull. Amb la Marina Garcés vaig poder assistir a uns cursos que impartia (abans del seu salt mediàtic) que van ser molt nutritius. Amb ella vam fer un recorregut sobre els autors de la història del pensament que havien situat el cos com a centre de la seva reflexió i, per a mi, va ser tot un descobriment. De fet, va ser en aquest curs que vaig decidir que escriuria en relació a aquesta temàtica.

Raymond Carver és un contista que no em cansaria de llegir mai. La cruesa de la seva veu, la marginalitat i el dolor dels seus personatges al costat de la seva humanitat. M’agrada com Carver crea mons, aquests contes on sembla que no passa res però passa tot, quan els acabes de llegir tens les vísceres remogudes, et sents realment commoguda. M’agrada perquè tot i descriure aquests individus maltractats, alcohòlics, abandonats d’una manera crua, no deixa d’evocar-me una certa tendresa respecte de  la condició humana.

I Mercè Rodoreda ja em va impressionar d’adolescent quan la vam estudiar a l’escola. M’agrada com té cura dels detalls, com expressa molt dient molt poc, amb unes metàfores sintètiques, meravelloses. Amb dues paraules de vegades és capaç de pintar la teva imaginació amb una imatge i una idea perfectament definida. Els detalls son fonamentals a l’hora d’escriure els meus textos, sempre sento que els detalls són molt expressius i eloqüents. Ens aporten aquesta informació que sembla passar desapercebuda però que en canvi és definitiva i substancial, treballen en aquest àmbit de l’inconscient. Quantes vegades hem vist com els polítics assagen més tot el que fa referència a la comunicació no verbal que a la verbal, perquè son conscients que els detalls que acompanyen les seves paraules són els que realment es comuniquen amb l’audiència. A més a més, la Mercè Rodoreda comparteix un univers temàtic, històric amb les meves àvies i en la veu dels seus personatges, sobretot les seves protagonistes i sentia la veu de les meves àvies.

A la lliberira Atzavara, amb Alegria Julià