Col·leccions de Voliana Edicions

Entrevol (assaig), Voliac (narrativa) Voliac. Retorn al sol (ciència-ficció), Memòria, Voliac Poesia (poesia)

divendres, 9 d’agost de 2019

Pell de Mercè Pardo, article d'Anna Rossell


El digital Núvol publica (8/8/2019) una ressenya de PELL, el recull de contes de l'escriptora Mercè Pardo. 

El segell Voliana, que aposta per la literatura de qualitat novella, o poc difosa, ens brinda amb Pell un altre dels seus descobriments. No és qualsevol descobriment. Mercè Pardo és una contista que promet. Aquest recull de contes —trenta un— de Mercè Pardo Pastor (Barcelona, 1986) és tota una delícia. No hi ha dubte que escriure contes se li dona bé, molt bé. És el seu primer llibre del gènere i el seu projecte final del curs en què va participar a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, segons llegim a la solapa. Devia ser-ne una alumna prominent.




Contràriament al que en general es pensa, el conte és un gènere exquisit, d’alta dificultat. Bon contista no ho és qualsevol: cal un agudíssim poder d’observació dels personatges, una intel·ligència afinada per saber triar els trets més essencials del seu caràcter, un olfacte subtil per a l’elecció dels temes interessants humanament i literària, enginy per donar al lector (només amb compta gotes) les pistes de la història, saber elegir el lèxic més adequat (perquè cal una elevadíssima capacitat de concisió), habilitat per a l’arquitectura literària (cal construir una estructura que dosifiqui la informació per mantenir el suspens i l’atenció del lector) i cal sovint —no sempre— el factor sorpresa del final. No cal dir que aquestes són apteses necessàries en tots els gèneres literaris, però així com una novel·la pot arribar a ser reeixida quan una o dues flaquegen, un conte no és un bon conte si no les potencia totes.

Mercè Pardo té totes aquestes qualitats. Els seus contes, de diversa extensió, però amb tendència a la brevetat, tenen, a més, un segell personal que la fa entrar amb personalitat pròpia i amb força en el circuït literari del gènere. Un dels seus mèrits més destacats és la magistral gestió que fa dels recursos literaris. Tant quant al lèxic com a l’estructura i al maneig de les tècniques narratives. La seva exquisida capacitat per a la concisió ja es fa palesa en els títols —tots, amb dues excepcions, només d’una paraula— i en el títol mateix del llibre, en la paraula exacta que condensa l’essència dels fets narrats. La seva narrativa combina ara la veu omniscient, adés la primera persona amb el diàleg, o intercala la veu del narrador omniscient amb pensaments dels personatges. També domina amb astúcia la gestió del temps: passa del present al passat sobtadament i donant poques pistes, de manera que el lector se n’adona més tard del que està acostumat. El mateix succeeix amb les situacions i els personatges que les protagonitzen.

Llegint Mercè Pardo sovint el lector esdevé una mena de detectiu a la recerca d’indicis per reconstruir la història: en el decurs de la lectura se sorprèn a si mateix tornant enrere en el text per lligar caps i anar corregint la idea inicial que, a mesura que avança en la lectura, es veu obligat a retocar.
Menció especial mereixen els finals, sovint sorprenents i algunes vegades, sense sorpresa, en el darrer cas carregant el valor de la història contada sobre la situació del personatge o els esdeveniments mateixos. Com no pot ser d’altra manera, alguns dels contes són menys reeixits que altres, però aquests són pocs i el conjunt deixa en el lector l’empremta d’una escriptora potent de què no se’n vol perdre la pista. Estarem atents a la seva producció literària. L’esperem amb impaciència.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada