Protocol M. L'afer Comorera

Reproduïm aquí l'article que el director del digital Núvol  Bernat Puigtobella va publicar 27/8/2019 sobre la novel·la "Protocol M. L'afer Comorera" de Ramon Breu:

La foto que il·lustra aquest article ens remet a la viva imatge d’un consell de guerra. El judici al qual es va haver de sotmetre el dirigent del PSUC Joan Comorera el 7 d’agost de 1957. En aquesta foto seu al banc dels acusats entre Rosa Santacana, la companya que li va fer costat durant una llarga clandestinitat, i l’editor i escriptor Ferran Canyameres. Vet aquí un comunista perseguit pels seus correligionaris que ha de passar comptes davant d’un tribunal franquista.

Fons Perez de Rozas 

Comorera va ser un dels fundadors del PSUC i conseller de la Generalitat republicana durant la presidència de Lluís Companys. Com tots els polítics compromesos amb la república va haver d’exiliar-se l’any 1939, però el seu exili va fer un gir inesperat l’any 1950, quan va decidir arriscar la vida per tornar a Catalunya i reconstruir el partit des de la clandestinitat. Ramon Breu ha novel·lat l’afer Comorera a Protocol M. (Voliana Edicions, 2019), i ho ha fet amb un respecte escrupolós pels fets històrics i alhora amb una inventiva considerable a l’hora de retratar la Barcelona grisa i policial dels anys cinquanta. Breu s’inventa el personatge de Violette Courbière, periodista francesa de mare catalana, que ve a Barcelona a fer un reportatge de fons sobre el cas Comorera. Courbière arriba a Catalunya quan el dirigent del PSUC ja ha estat detingut, però abans que se celebri el consell de guerra que l’ha de condemnar. Courbière serà el fil conductor d’una investigació periodística amb giragonses detectivesques.
Abans de sortir de París la periodista francesa s’entrevista amb Artur London, un dels catorze acusats del Procés de Praga de 1952, una purga instigada per l’estalinisme. London ens dona una visió espantosa dels interrogatoris i tortures del esbirros de la Seguretat Txeca, controlats de lluny pels soviètics, contra tots aquells dissidents que s’apartaven de la línia dura estalinista. El testimoni d’Artur London ens dona una idea del tipus de persecució que es projectava sobre el mateix Comorera quan l’any 1947 la direcció del PCE ja va començar a a fer maniobres evidents per sotmetre el PSUC, amb la intenció declarada que abandonés la seva autonomia, fins i tot les seves sigles. La Pasionaria va arribar a demanar que el PSUC formés un tot orgànic amb el PCE fins a absorbir-lo. Comorera, que sempre havia cregut en el dret a l’autodeterminació dels pobles aviat va veure que els comunistes espanyols supeditarien la pluralitat nacional als interessos del partit. Davant la resistència de Comorera a acceptar l’aborbció del PSUC, el van començar a acusar de traïdor a la causa comunista, de delator i de col·laborador de la policia.
Un senyal definitiu i factor detonant de la seva decisió de tornar a Catalunya es va produir l’any 1949, quan el PCE va intervenir i cremar una remesa d’exemplars d’El manifest comunista en català que havien de ser enviats a Catalunya. Que els mateixos comunistes cremessin el manifest comunista pel sol fet de ser editat en català fa pensar que potser no és tan exagerada aquella dita malèvola de Josep Pla segons la qual no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres.
Així doncs, l’any 1950, contra tot pronòstic, davant dels intents del PCE de prendre el control del PSUC, Comorera decideix tornar a l’interior per encapçalar el seu partit des de Catalunya. Passar de l’exili a la clandestinitat era saltar del foc per caure a les brases. Com es diu a Protocol M., “Comorera sabia que amb la seva decisió signava la seva sentència, però refeia el seu honor polític de soca-rel”.
L’exposició del cas Comorera demanava una estructura dialèctica. L’artifici de la indagació periodística de Violette Courbière ha permès a Ramon Breu desplegar la col·lisió entre diferents punts de vista i entendre la temerària decisió de Comorera, que s’acosta a la immolació. Al llarg d’aquesta novel·la lúdica i alhora documental, seguim el rastre de Comorera i la seva companya lleial, Rosa Santacana. Junts editaran la revista del partir, Treball, i ells mateixos la repartiran clandestinament per bústies particulars de domicilis de Barcelona. Ramon Breu recull alguns detalls curiosos de la biografia de Comorera, com el fet que va sobreviure un temps traduint novel·les de Simenon. Comorera i Santacana viuen durant uns anys d’amagat a l’Eixample, en un pis del carrer Consell de Cent, on més tard els detindran senguint la pista del seu amic Ferran Canyameres. Tots tres seuran més tard al consell de guerra que portarà Comorera al penal de Burgos després de passar uns anys a la presó Model. No cal que us expliqui el final d’aquesta història, sobradament coneguda. Com el cònsol soviètic Antonov-Ovseienko, del qual vam parlar aquí fa uns dies, Comorera va ser un màrtir del comunisme. En el seu cas, els franquistes van rematar la feina.