Col·leccions de Voliana Edicions

Entrevol (assaig), Voliac (narrativa) Retorn al sol (ciència-ficció i fantasia), Memòria, Voliac Poesia (poesia)

diumenge, 26 de juliol de 2020

Glòria, a les Santes

Enguany, amb la pandèmia, no podrem gaudir de la Festa Major de Les Santes de Mataró, per aquest motiu hem volgut regalar als nostres lectors el conte que va escriure Asmaa Auoattah en el volum Passió pel conte:

GLÒRIA, A LES SANTES

Asmaa Aouatah

        El mòbil no para de sonar dins a seva bossa,  però la Glòria no el sent. Hi ha molt de xivarri a la platja. Els nens corren entre els grups de gent asseguda arran de sorra i criden. Els grans criden perquè els petits no cridin i el batibull es torna més insuportable que mai. La Glòria encara buscava un lloc per ocupar ella, el seu fill i la seva filla, i el seu marit que arribaria en qualsevol moment.   
       Mama, per què no me’l compres? crida la Maira en un salt que espanta la Glòria, i assenyala un d’aquells ginys que brillen amb mil llums, manejats per mans màgiques vingudes de mar enllà. Al venedor ambulant d’aquelles joguines voladores se li encenen els ulls i s’acosta a la Glòria. 
        Te’l vaig comprar l’any passat, filla, i el vas llençar el segon dia - bufa la Glòria en un intent de recuperar el cor que ja se li havia avançat metres per endavant, de l’ensurt.  
El venedor abandona el lloc desesperat i la Maira, tan desesperada com ell,  passa al segon pla i comença a enumerar les necessitats urgents que el seu menut cos experimenta en els moments més embarassosos. El seu fill Blai, un embruixat pel mar, no ha perdut ni un segon des que la mare ha dit: seiem aquí,fills. Al mateix temps que ell corre cap a l’aigua, llença enrere la samarreta i genera una tempesta de sorra. No ha vingut pels focs, la Glòria ho sabia de sobres, ha vingut per l’aigua. La Maira tampoc seu, només fa que estirar  els baixos de la samarreta a la mare. 
        - Compte que molestes la gent, nen! Seu, nena! - La Glòria ja té la gola seca i rascada de tant cridar. Ja ha hagut de venir cridant des de la porta de casa.  
Descansa sobre una tovallola gran acabada d’estendre a terra i treu una Fanta de la nevera per refrescar-se. A la Maira li dona un bric de suc de poma,  que la petita s’empassa amb disgust mentre mira amb cara de pena la Fanta. Deu pensar, donaria el que fos per sentir les bombolles de gas com baixen per la gola,  enceguen la set i l’arrosseguen a l’infern. En Blai no sent res del que diu la mare. Amb els seus nou anyets, té l’embranzida de nois adolescents. Ha pres part en gairebé tots els actes de les Santes. Cada dia s’amarava fins a la medul·la de pólvora de tant de posar-se al bell mig dels correfocs i saltar-hi com un Dragalionet més. Ja s’estan acabant les Santes, i a ella ja li toca descansar de carregar nens i cotxet i avituallament amunt i avall.  

        Al voltant, grups de gent, parelles o enamorats asseguts. Alguns  han vingut per veure els castells de focs i marxar i d’altres, com ella, tenen el propòsit de quedar-s’hi fins a les tantes. Veu taules o estovalles parades i preparades per celebrar la nit. Que sigui una nit de relaxació, sis plau, resa la Glòria mentre mira a dreta i a esquerra si arriba en Manel. Al final, s’ha assegut al mateix lloc que l’any passat. Havien dit de canviar-lo perquè quedava massa a prop dels canons i tenien la sensació que els castells els queien a sobre, però no hi ha lloc enlloc, i això que he vingut d’hora,  pensa la Glòria. Me’n faig creus de la riuada de gent que s’ha dirigit a les platges en un estat gairebé somnàmbúlic, s’exclama,  i constata, com cada any, l’afluència de mataronines d’arreu en l’acte més mulitudinari de la festa major. El varador està ple de gom a gom, de banda de sorra i de banda de mar. Com vols trobar el teu marit en espais així o que ell et trobi a tu, Glòria? Just al seu costat, una noia li explica per telèfon a algú on està asseguda. El seu marit, en canvi, ni arriba ni truca. 

        Aquests nens em mataran, sospira la Glòria, hauria d’haver vingut en Manel ja, amb tots dos no puc sola en aquest caos. La Maira sempre té alguna queixa, mamà tinc set, mamà tinc pipi, mamà vull banyar-me, i en Blai, una cabra salvatge feta nen. Hi ha algú amb seny que deixi un nen de nou anys banyar-se sol en una nit tan fosca? Que esclati el cel d’una vegada, no puc més! 
        Els seus ulls se li’n van un cop més vers l’aigua. No veu en Blai, només albira siluetes que entren i surten del no-res. S’emmalaltirà segur de tant de capbussar-se en focs i aigües tants dies seguits, i llavors seré jo la culpable. És clar Manel, tu només fas que donar-me instruccions com les que dona un cap als seus treballadors: no deixis que segueixi els gegants molta estona si fa sol, no permetis que respiri la pólvora, no cal que feu l’Escapada a Negra Nit, que ens agafarà el costum d’escapar-se de casa, amb els quinze n’hi ha prou. Sí, ja, però no saps que per no deixar-lo fer he de deixar sola la més petita perquè com bé pots apreciar no soc una màquina. Saps què faré? El que faré és deixar-te a tu, que em deixes sola amb els nens cada dia del món i en dies com aquest. Que caigui un xàfec i acabi amb tot, vull tornar a casa. 
        El cel, amb l’eclipsi, s’ha enfosquit més, només una ombra de lluna vermella es deixa entreveure. La Glòria, com una pastora a qui s’ha escapat una ovella del ramat i no pot ni seguir-la per por de perdre tot el ramat, ni deixar-la perquè en forma part, i perquè, cal dir-ho també, l’amo s’enfadarà, se sent de cop envaïda per una sensació de soledat enmig de la gentada que l’envolta. El mateix sentiment que deu experimentar la lluna malgrat les mil i una càmeres que la volen captar, ens eclipsen la vida i en fan històries, reflexiona. En Manel li diu sempre la meva reina, quan en realitat ella és una mà d’obra gratuïta en el reialme manelenc. Igualtat d’homes i de dones diuen i no sé què de gènere, a més a més. El gènere és el que jo produeixo a la fàbrica cada matí després de deixar la petita a ca la mare i el gran a l’escola. Quan plego, un altre tipus de gènere m’espera a casa. Ell quan plega, se’n va a prendre quelcom amb els amics, com avui, i es queda tan ample. Em diu, prepara’ns el sopar que l’ocasió s’ho val i no et deixis la nevera, omple-la de begudes, jo ja vindré quan acabi la trobada de comiat d’un amic que marxa a viure a Noruega. La fredor del seu marit la converteix en una olla de pressió. Li hauria agradat en aquell instant convertir-se en un personatge d’aquells dibuixos animats extravagants i estirar els seus narius fins on s’està en Manel tranquil i treure’n espurnes davant mateix de la seva cara, com ho fan les bèsties de foc. 

- Glòria, agafa el mòbil i deixa de bramar- , resa en Manel i mira al seu voltant per si la veu. L’acord era trucar-los per saber on són. Ha deixat la trobada de comiat a mitges, amb la imatge de l’amic que marxava a Noruega, emocionat i agraït, ocupant-li encara la retina dels ulls. S’havia compromès a no fallar-li a la Glòria, aquesta vegada, i a contemplar els focs abraçat a ella i als seus dos fills. Travessa l’avinguda Maresme en un temps rècord. En tot el trajecte no ha parat de trucar a la seva dona.  
        Ha sonat el primer avis pirotècnic, la Maira ha saltat xisclant de por. No és l’avís d’una guerra, filla, torna a seure. Per fi comença l’espectacle i sembla que el veurem i marxarem soles, tal com hem vingut. L’espera entre les tres primeres explosions s’ha fet eterna, un suspens de pel·lícula. Va, afanyeu-vos i deixeu anar la pólvora d’una vegada. Que plogui foc i ràbia.  

Cada any, des que van tenir els fills, en Manel jurava i perjurava: -Aquest any ens ho muntarem millor. Prepararem el sopar junts, hi anirem d’hora per reservar-nos el millor lloc, des d’on es contemplin millor els focs, ens emportarem taula i cadires i després de gaudir de l’espectacle, soparem, ens banyarem i oblidarem tot allò que ens separa, la teva susceptibilitat, la meva indiferència, la teva poca assertivitat, la meva mandra.  
        La meva poca assertivitat, diu? Quina barra Manel! He preparat el sopar sola, he arrossegat literalment aquests dimonis sola amb la nevera i la bossa. Ja t’agradaria arribar aquí i trobar-t’hi el sopar parat damunt la taula amb les cadires al voltant, però noi, no tinc més mans. I després de tot això, vols que no em posi nerviosa? I pensar que és una festa per venerar unes dones quan a les dones se’ns trepitja dia i nit, fins i tot en festes com aquesta! Santa Juliana i Santa Semproniana, què faríeu si haguéssiu nascut en aquesta era? Com éreu realment? Unes dones combatives o màrtirs passives? Quin llegat ens vàreu deixar? Per què seguim així les dones després de segles de sacrifici? Com ens ho farem les dones d’avui per combatre aquesta voluntat de ferro de sotmetre’ns, sí o sí?  

        L’explosió dels primers castells de foc li ha tallat el fil de preguntes feministes que han brotat de sobte com broten els llums i comença a contemplar meravellada l’arbre de centelles que s’alça al cel, Ohhhhh! Coneix de memòria totes les formes, sons, ritmes i colors que adopta cada castell i quan acabaran entrellaçats i quin és el final, però per molt que els hagi vist, no deixen mai de fascinar-la. Aquest esperit de nena petita que té és el que l’ajuda a aguantar. Però està ben tipa d’aparentar felicitat.  
        Deu ser per això, pensa la Glòria. M’enlluerna una cosa o l’altra. Entre festa i festa passa l’any, la ràbia se l’enduen focs i gegants i balls i em dona la sensació que tot va bé, quan tot és una merda, una merda! No se n’ha ni adonat que la parella asseguda al seu costat han saltat amb el crit de merda que acabava de proferir en veu molt alta sense voler. La Maira riu molt de gust.  
        Com si li haguessin posat gel sobre el cap, aquest descobriment l’ha deixada perplexa durant uns instants. Els suficients per perdre la Maira totalment de vista. Ho has vist, Glòria, ho has vist? és que les dones no tenim el temps ni per pensar, ni per emmalaltir, ajornem fins i tot les malalties per anar per feina, se’n va la vida anant per feina, les Santes som nosaltres! On s’ha ficat aquesta nena? No pensis, Glòria, no és bon moment per pensar que acabaràs perdent els fills. Pot ser que estigui a l’aigua, és difícil saber qui hi ha malgrat la llum que projecten els coets. En Blai ja es deu haver convertit en un posidonet que festeja amb alguna nereida enmig de la petxina de les Santes, i tu penses? La Maira es deu haver ofegat, i tu penses? 
        Se sent envaïda per una xafogor de tipus menopàusic. Comença a suar. Es treu la samarreta per disposar-se a entrar en l’aigua a buscar la Maira. Quan s’aixeca per treure’s els pantalons i començar a fer les cents passes que la separen de les ones, la petita els hi estira.  
        - Mamà, mira! -. Porta a les mans quelcom que ofereix a sa mare com un present. - La mestra ens ha explicat que les agles són bones per treure l’enuig. Tu ensuma-les i ja veuràs com deixaràs de preocupar-te pel papa, i li posa el cos d’una medusa morta a les mans. 
       Dibuixos animats, ajudeu-me! crida la Glòria i llença la medusa al terra, no són algues, Maira, és una medusa. No t’ha picat? Hi ha meduses? Com és que en Blai no se n’ha queixat? Deu tenir un repel·lent natural al cos, el meu diable! La petita es mira les mans, sorpresa, i mira la mare amb cara incrèdula i burleta. A la Glòria la treu de polleguera la mirada sorneguera de la seva filla. Com sap aquesta mocosa que estic enfadada?- Gràcies, preciosa, quin regal més bonic. On l’has trobat? li diu en un intent de millorar la seva postura. 
        - M’he arribat al mar, per dir-li al Blai que vingui a veure els petards. Tranquil·la mama, ara vindrà el pare i et passarà l’enuig. 
        Ones de foc pugen ara de les entranyes de la Glòria. Per què no puc esclatar en mil bocins com els castells i tornar al meu estat ben desfogada? No suporta el to sarcàstic emprat amb tanta fredor per la Maira. D’on li ve aquesta sang freda, a aquesta nena? Si jo la tinc bullint. Del pare, de qui si no? Hi ha algú que deixi dona i fills sols en una nit com aquesta? 

        Desesperat, en Manel decideix travessar les platges de Mataró començant per Sant Simó. A la nudista, la Glòria no hi va. Acabarà a la platja del Varador. A la de Ponent tampoc hi va perquè allà s’hi aboquen les clavegueres. Almenys sé on no és, i això no és poc, pensa en Manel per consolar-se. Els focs exploten a mesura que avança entre la multitud de persones segrestades per un cel magníficament estrellat. Quin desastre, tothom gaudeix dels focs i jo busco l’agulla al paller, pensa en Manel mentre s’obre pas entre un grup i l’altre. La Glòria deu estar embadalida i només deu tenir ulls i orelles per la festa del cel, afegeix en silenci. 
        - Mamà tinc molta calor, diu la Maira per enèsima vegada. 
        - Jo també, filla, calor de por, calor de decepció, calor d’angoixa i calor de calor, pensa la Glòria. És que fa calor filla, mira els focs que aviat s’acabaran -, li respon i sospira davant del quadre de palmeres. Descobreix que hi ha formes noves de castells i, per primer cop, veu com es converteix el castell de foc abans d’ensorrar-se en un núvol blanc que es passeja damunt dels caps a l’alçada de la costa i desapareix a poc a poc. És ben bonic. 
        - Anem a banyar-nos, mami, em fan por els focs - li diu la Maira mentre li posa la medusa recuperada damunt el cap -. Què guapa, mami, sembles una reina! 
        - I tu la meva princesa!-. M’has guanyat punyetera, pensa la Glòria fent veure que no està gens aterrida pel tacte llefiscós de la medusa al cap-. Quan s’acabin els focs ens ficarem una estona a l’aigua, Maira, que hem vingut també per banyar-nos. Si vols, ves-hi a omplir la galleda i torna aquí. Amb la mica d’aigua que et posis damunt el cos et refrescaràs. Jo t’aguaitaré des d’aquí, no puc deixar les coses soles i si el teu pare ve, algú de nosaltres ha de trobar aquí.  
        Per un moment, la Glòria es troba més tranquil·la, i pot tornar a contemplar els focs. La bellesa del moment li recorda que està sola. Feia estona que es resistia a trucar al Manel. Truca-li diu el diable reposat a l’espatlla dreta, que potser li ha passat alguna cosa. Què vols que li passi? li diu el de l’espatlla esquerra, si sempre t’ho ha fet, no te’n recordes, em ... i no pren cap decisió perquè un xarbot li cau a sobre i li causa un calfred. És la Maira que l’ha sorpresa amb la galleda quan ella es barallava amb els seus dimonis. 
        Aquella ruixada la desperta, la refresca i li treu tota la calor. Ha de trucar, encara que sigui per saber que en Manel ha acompanyat l’amic acomiadat en el seu viatge a Noruega i que ja hi és fent boletes de neu amb la Blancaneu. De moment aguaita i abraça la seva filla, totes dues xopes i amb les gotes que els rellisquen cara avall i contemplen les últimes explosions. Quan s’apaguin, trucaré, mussita. És llavors quan la Maira s’ha fixat en el moviment que feia el mòbil dins la bossa de la seva mare. 
       Mira, mama, la bossa es mou! 
         - Quaranta trucades d’en Manel, mare meva! Com potser que no n’hagi sentit ni una? És en mode vibratori, Glòria! Es retreu en veu alta.  
        Sempre li passa el mateix, posa el mòbil en silenci o en vibració i no se’n recorda fins passats dies. Truca amb les mans tremoloses. Ara no és calor la que s’apodera d’ella, és ardor que la travessa de cap a peus. No respon. Està enfadat i amb raó, es fustiga la Glòria. 

        - Glòria! 
Alça el cap per mirar en Manel, però  els  ohhhh  de la gent li traslladen els ulls en direcció al carrer del Port de Mataró,  d’on acaben d’emergir majestuoses les lletres tan anhelades: Glòria a les Santes.  
        Amb els últims màgics castells s’han esfumat totes les paraules greus que tenia reservades per  a  en Manel. Només ha sabut somriure-li  mentre ell seu damunt la tovallola molla i posar-li el cap damunt les seves espatlles. Per un moment semblava que a la platja havia emergit el dia. Demà, pensava, demà en parlarem. 
Ohhhhhh! Fa Mataró a l’uníson i aplaudeix.  

                                                                    Asmaa Aouattah, conte publicat dins de “Passió pel conte"



Cap comentari:

Publica un comentari