Isabel Ortega Rion parla del llibre de poemes “Mare Batec”
de Rosa Maria Arrazola, que ha arribat a les llibreries l’octubre de 2020:
Batecs
en la foscor
Anys
de foscor. Així és com es pot definir la durada d’una dictadura, de qualsevol
dictadura, perquè l’ombra amaga els abusos, la injustícia, les traïcions i els assassinats,
així com amorteix el crit de les víctimes. Franco en va instal·lar una que va
durar quaranta anys. Els morts a les cunetes d’arreu de l’Estat encara resten
ocults a la mirada del segle XXI, però sabem que hi són, que encara bateguen, demanant un repòs digne.
Catalunya
la va patir doblement, la dictadura: per republicana i per “separatista”. Per
això, aquí, els adeptes al Règim gaudien d’una maquinària institucional que
deixava impunes els crims més atroços.
En l’anomenada
“Transició democràtica”, també es va estendre un vel fosc sobre el passat: no
remeneu la pols, que qui sap què hi trobareu, a sota. I la pols d’una altra
barbaritat amagada –el robatori de nounats- creixia perquè el que havia
començat el 1936 va continuar fins al 1990 embolcallat amb un vel dens,
densíssim, que cobreix encara avui el batec
d’un dolor agut del qual sorgeix un crit que cal fer sentir: el de les dones
que exigeixen la veritat i reclamen els seus nadons arrabassats per un sistema
opressor i opressiu que afavoreix els poderosos i menysté aquelles que no s’hi
poden revoltar. Perquè en són “aquelles”, en femení, les primeres víctimes. Són
dones, generalment humils, algunes solteres, d’altres republicanes vídues (dones
de “rojos”), a qui es va negar la possibilitat de veure els seus nadons, de
criar-los i estimar-los.
 |
| Rosa Maria Arrazola |
Rosa Maria Arrazola, artista polifacètica que ha dedicat
bona part de la seva tasca poètica a projectes solidaris (autisme, oncologia
infantil...) i a temes reivindicatius com ara el feminisme, la maternitat o la
lluita contra la violència masclista, s’endinsa, a “Mare batec”, en la història
negra dels nadons arrabassats a les mares, a partir d’una col·laboració amb
l’associació SOS Bebès Robats Catalunya, la presidenta i la secretaria de la
qual prologuen el volum.
Aquest
és un llibre necessari. Perquè en poesia no s’ha escrit prou sobre un tema com
aquest, tan dolorós per a les víctimes, de qui cal fer sentir el crit. No puc
estar-me de fer referència a Simone Weil, que tant va reflexionar sobre la
malaurança i sobre la dificultat de fer oïble el “cri muet” (crit silenciós)
dels malaurats: “Hi ha una aliança natural entre la veritat i la malaurança
perquè l’una i l’altra són suplicants muts, condemnats eternament a restar
sense veu davant nostre.” [1] A “Mare batec” hi ressona
el crit ofegat de les dones: Cau la pluja
del silenci / de fa anys, llegim al poema “Canvi climàtic o El paraigua del silenci”; o bé, Els mots es tornarien impossibles de dir, a “Modus operandi”. La pluja de silenci cau
pel pes de la gran trama que ordeix els robatoris: l’Església, l’alta burgesia,
la burocràcia administrativa i judicial així com una xarxa mèdica sense
escrúpols, tot plegat al servei del poder feixista i l’avarícia dels qui
flirtegen amb aquest poder. També cau sobre les criatures robades que van anar
a parar a centres religiosos i que, pel fet de ser “fills del pecat” –fills de
rojos-, van patir el menyspreu, el maltractament i el rebuig social (Van viure en un silenci / que era a dins,
immens / i que sempre va fer / soroll de pares); d’altres, van patir abusos
dins les famílies d’adopció (Aquell que
li feia de pare / i que no ho era / tots els vespres s’atansava / al seu cos).
I finalment, d’altres van anar a parar a famílies benestants, sense poder
descobrir mai d’on provenien (No semblava
que fossin mala gent, / n’ignoraven la màfia del tràfic de nadons, / van
donar-li una escola i aliment, / i mai no van saber d’un altre món).
A “Mare Batec” (Voliana Edicions, 2020) hi
trobem l’aliança de veritat i malaurança: la veritat que saben i senten les
mares a qui els van robar els nadons, i el sofriment que les ha acompanyades al
llarg dels anys. Arrazola els dona veu i, sobretot, assenyala els culpables:
...els homes rics tancaven els negocis, /
i feien brindis per la vida, escriu en “Hotel Ritz”; o al poema “Les rates
fan forats”: rates / pops / insectes /
corbs // metges i capellans / advocats de la injustícia... Les butxaques dels
feixistes / recosides amb fil gros...
Sí,
és un llibre necessari perquè cal desenterenyinar el passat i mostrar aquesta
altra aliança entre la hipocresia, la doble moral, la riquesa i el catolicisme
conxorxat amb el feixisme. Però també és necessari perquè cal reivindicar
l’amor i l’esperança de les mares:
... A ran de la balma més fosca,
a ran de tots els rellotges,
darrere d’un barrot
que anul·la tots els calendaris,
van quedar les mares
tancades en una sala freda
on encara esperen el seu fill.
Aquest,
doncs, és un llibre sobre el silenci i el dolor, però també sobre la lluita i
el desig de retrobar-se, algun dia, amb el batec que els va ser arrencat de la
seva vida:
Potser el bressol de l’aigua
un dia els tornaria
com missatge d’ampolla
els noms perduts dels fills
a la sorra de la platja desitjada.
En
aquest sentit, cal fer esment de la imatge de la coberta del llibre, a càrrec
de Ramon Ballesté, prou colpidora perquè reflecteix els buits a què van estar
sotmeses les noies –el silenci de l’embaràs i la desaparició de la seva
identitat com a mares-, però alhora, la vitalitat de la joventut, una vitalitat
que encara conserven avui, ja dones madures que no renuncien a la veritat i a
la justícia; per això,
Reescriuen el món,
hi
replanten llavors
per
fer-lo més humà.
Isabel
Ortega Rion
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada