Col·leccions de Voliana Edicions

Entrevol (assaig), Voliac (narrativa) Retorn al sol (ciència-ficció i fantasia), Memòria, Voliac Poesia (poesia)

dimecres, 25 de novembre de 2020

Parlen de "Mare Batec" de Rosa M.Arrazola

 

Isabel Ortega Rion parla del llibre de poemes “Mare Batec” de Rosa Maria Arrazola, que ha arribat a les llibreries l’octubre de 2020:

Batecs en la foscor

 

Anys de foscor. Així és com es pot definir la durada d’una dictadura, de qualsevol dictadura, perquè l’ombra amaga els abusos, la injustícia, les traïcions i els assassinats, així com amorteix el crit de les víctimes. Franco en va instal·lar una que va durar quaranta anys. Els morts a les cunetes d’arreu de l’Estat encara resten ocults a la mirada del segle XXI, però sabem que hi són, que encara bateguen, demanant un repòs digne. 

Catalunya la va patir doblement, la dictadura: per republicana i per “separatista”. Per això, aquí, els adeptes al Règim gaudien d’una maquinària institucional que deixava impunes els crims més atroços.   

En l’anomenada “Transició democràtica”, també es va estendre un vel fosc sobre el passat: no remeneu la pols, que qui sap què hi trobareu, a sota. I la pols d’una altra barbaritat amagada –el robatori de nounats- creixia perquè el que havia començat el 1936 va continuar fins al 1990 embolcallat amb un vel dens, densíssim, que cobreix encara avui el batec d’un dolor agut del qual sorgeix un crit que cal fer sentir: el de les dones que exigeixen la veritat i reclamen els seus nadons arrabassats per un sistema opressor i opressiu que afavoreix els poderosos i menysté aquelles que no s’hi poden revoltar. Perquè en són “aquelles”, en femení, les primeres víctimes. Són dones, generalment humils, algunes solteres, d’altres republicanes vídues (dones de “rojos”), a qui es va negar la possibilitat de veure els seus nadons, de criar-los i estimar-los.

Rosa Maria Arrazola


Rosa Maria Arrazola, artista polifacètica que ha dedicat bona part de la seva tasca poètica a projectes solidaris (autisme, oncologia infantil...) i a temes reivindicatius com ara el feminisme, la maternitat o la lluita contra la violència masclista, s’endinsa, a “Mare batec”, en la història negra dels nadons arrabassats a les mares, a partir d’una col·laboració amb l’associació SOS Bebès Robats Catalunya, la presidenta i la secretaria de la qual prologuen el volum.

Aquest és un llibre necessari. Perquè en poesia no s’ha escrit prou sobre un tema com aquest, tan dolorós per a les víctimes, de qui cal fer sentir el crit. No puc estar-me de fer referència a Simone Weil, que tant va reflexionar sobre la malaurança i sobre la dificultat de fer oïble el “cri muet” (crit silenciós) dels malaurats: “Hi ha una aliança natural entre la veritat i la malaurança perquè l’una i l’altra són suplicants muts, condemnats eternament a restar sense veu davant nostre.” [1] A “Mare batec” hi ressona el crit ofegat de les dones: Cau la pluja del silenci / de fa anys, llegim al poema “Canvi climàtic o El paraigua del silenci”; o bé, Els mots es tornarien impossibles de dir,  a “Modus operandi”. La pluja de silenci cau pel pes de la gran trama que ordeix els robatoris: l’Església, l’alta burgesia, la burocràcia administrativa i judicial així com una xarxa mèdica sense escrúpols, tot plegat al servei del poder feixista i l’avarícia dels qui flirtegen amb aquest poder. També cau sobre les criatures robades que van anar a parar a centres religiosos i que, pel fet de ser “fills del pecat” –fills de rojos-, van patir el menyspreu, el maltractament i el rebuig social (Van viure en un silenci / que era a dins, immens / i que sempre va fer / soroll de pares); d’altres, van patir abusos dins les famílies d’adopció (Aquell que li feia de pare / i que no ho era / tots els vespres s’atansava / al seu cos). I finalment, d’altres van anar a parar a famílies benestants, sense poder descobrir mai d’on provenien (No semblava que fossin mala gent, / n’ignoraven la màfia del tràfic de nadons, / van donar-li una escola i aliment, / i mai no van saber d’un altre món).   



A “Mare Batec” (Voliana Edicions, 2020) hi trobem l’aliança de veritat i malaurança: la veritat que saben i senten les mares a qui els van robar els nadons, i el sofriment que les ha acompanyades al llarg dels anys. Arrazola els dona veu i, sobretot, assenyala els culpables: ...els homes rics tancaven els negocis, / i feien brindis per la vida, escriu en “Hotel Ritz”; o al poema “Les rates fan forats”: rates / pops / insectes / corbs // metges i capellans / advocats de la injustícia... Les butxaques dels feixistes / recosides amb fil gros...  

Sí, és un llibre necessari perquè cal desenterenyinar el passat i mostrar aquesta altra aliança entre la hipocresia, la doble moral, la riquesa i el catolicisme conxorxat amb el feixisme. Però també és necessari perquè cal reivindicar l’amor i l’esperança de les mares:

... A ran de la balma més fosca,

a ran de tots els rellotges,

darrere d’un barrot

que anul·la tots els calendaris,

van quedar les mares

tancades en una sala freda

on encara esperen el seu fill.

 

Aquest, doncs, és un llibre sobre el silenci i el dolor, però també sobre la lluita i el desig de retrobar-se, algun dia, amb el batec que els va ser arrencat de la seva vida:

Potser el bressol de l’aigua

un dia els tornaria

com missatge d’ampolla

els noms perduts dels fills

a la sorra de la platja desitjada. 

 

En aquest sentit, cal fer esment de la imatge de la coberta del llibre, a càrrec de Ramon Ballesté, prou colpidora perquè reflecteix els buits a què van estar sotmeses les noies –el silenci de l’embaràs i la desaparició de la seva identitat com a mares-, però alhora, la vitalitat de la joventut, una vitalitat que encara conserven avui, ja dones madures que no renuncien a la veritat i a la justícia; per això,

Reescriuen el món,

            hi replanten llavors

                        per fer-lo més humà.

 

 

Isabel Ortega Rion



[1] Simone Weil, La personne et le sacré  (« Écrits de Londres et dernières lettres »), Gallimard.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada