Parlament de Núria Martí a la presentació de "Des del rovellet de l'ou d'Elx"

DES DEL ROVELLET DE L’OU D’ELX

Sabent que avui havia de presentar aquest llibre, aquest estiu he fet una escapada per terres catalanes i per terres germanes de les catalanes, de nord a sud. De fet, no ha anat ben bé així: ja teníem un viatget programat a Tolosa quan vaig trobar la Montserrat Pumarola pel carrer i em va parlar del llibre de Joan Carles Martí i d’aquesta presentació. Li agraeixo la confiança en convidar-m’hi. El cas és que ha estat una bona coincidència per tenir més present Occitània quan l’autor en parla, perquè Joan Carles Martí hi és nascut i té molt present la relació catalanooccitana al llibre. Ell mateix parla la llengua occitana també, entre altres. Però us deia que he anat de nord a sud. I això és veritat. Primer, doncs, m’he plantat a Foix, a Albi, a Tolosa, i després, a través de la lectura de Des del rovellet de l’ou d’Elx, això sí, m’he passejat per Elx i per l’extrem sud del País Valencià.

  A casa, tenim tirada a Occitània. Ja fa tres o quatre estius que hi anem, i em penso que no som els únics gironins que ho fem: la proximitat de la cultura, de la llengua i del territori fan que nosaltres, que ja som al nord, encara pugem una mica més. En canvi, Elx és més lluny. El sud sembla més lluny. I aquesta és la primera raó per la qual us recomano la lectura d’aquest llibre. Si no podeu posar els peus al rovellet de l’ou d’Elx i al seu voltant (i si els hi podeu posar també), llegiu tot el que n’explica Joan Carles Martí. Descobrireu que la nostra llengua és molt més present al sud de València del que ens han fet creure, que hi continua viva, i això és una excel·lent notícia. Així, a la primera part del llibre, hi trobareu tot de reflexions al voltant de la llengua i de la seva situació en aquelles terres, a més de parlar de personatges que hi han defensat el català.

   Però és que a més, la tesi que defensa Joan Carles Martí al llarg de tots els seus escrits em sembla tan encertada que fa que el llibre sigui una lectura imprescindible. Ho diu clar i català diverses vegades en aquestes dues-centes pàgines: diu que som tots els mateixos i que només aconseguirem una llengua forta si tenim una llengua única per a tots: “el país l’hem de fer entre tots”, diu, o “m’estime més un estàndard català únic per a tots, amb el color local que cadascú vulga posar-hi”.

   La unitat lingüística és, doncs, la seva batalla. I hauria de ser també la nostra.

   Per defensar aquesta idea se serveix de diferents exemples al llarg del llibre, com aquell de l’àvia que s’empipa perquè un filòleg que parla la seva mateixa llengua, però que està de visita, li pregunta com li diu a una cadira de boga assenyalant-la-hi amb el dit. Martí diu:”L’avia havia arribat a la conclusió que cap persona que no estiga trabucana va pel món preguntant al qui parla la seva mateixa llengua com es diu una cadira”. I és que l’estil de Joan Carles Martí és àgil i esmolat. Diu les coses pel seu nom, sense embuts, i ho fa d’una manera entenedora, precisa i viva. La seva prosa no és carregosa ni feixuga, al contrari, fa de bon passar, és enginyosa i hàbil, i molt sovint desperta somriures de complicitat: un altre motiu, doncs, per endinsar-nos-hi.

   Perquè els escriptors tenim responsabilitats en això de la llengua: hem de saber mantenir-ne la riquesa alhora que hem de saber entretenir: Joan Carles Martí fa totes dues coses.

   I escriptors o no, ja com a parlants de la llengua catalana, en som responsables. Diu l’autor: “Som els únics responsables del retrocés del català als Països Catalans”. Potser és que al llarg de la història, ens han fet entrar al cap a cop de martell que el castellà és superior al català i ens ho hem cregut tant que avui, quan ens dirigim a un nouvingut, per exemple, o a una persona a qui no coneixem, que veiem de fora, molt sovint ho fem en castellà. A Girona, per sort, potser no tant com a Barcelona, però Déu n’hi do. Mireu, fa més de 20 anys que faig classe a adults al CPNL i cada curs tinc alumnes que es queixen que al carrer no els parlen en català, encara que ells facin l’esforç de parlar-hi primer.

   Ho diu així Joan Carles Martí –que també ha estat professor, entre moltes altres feines: “...amaguem la llengua als qui no són parlants nadius, des de fa mig segle. No es pot mantenir aquesta situació in aeternum. És una tàctica suïcida”.  Allò que us deia de l’estil: “És una tàctica suïcida”, declara. Martí sap dir allò que s’ha de dir d’una manera rotunda i sempre molt explícita.

   Als catalans, gairebé d’una manera inconscient, ens fa vergonya parlar el català, quan el que hem de fer és sentir-nos-en orgullosos. Per això és tan útil el llibre de Joan Carles Martí: ens fa adonar del nostre paper dins la pervivència del català i a la vegada ens dóna un missatge realista però ple d’optimisme.

  Optimistes, però vigilant. Així hem de ser i d’estar. Com els gats que quan dormen tenen una orella aixecada. Optimistes, però alerta. Hi ha perills diu Martí. Ara em ve al cap una paraula que fa servir molt Modest Prats: il·lús. Ell diu que, en això de la llengua (com en altres coses de la vida) no hem de ser il·lusos. I té raó. Potser pensem que amb aquests anys de normalització ja s’ha fet la feina. O que nosaltres parlem en català a casa i amb els nostres amics i que amb això ja n’hi ha prou, que n’hi ha que exageren. Em sembla que hem de tenir clar que hem d’estar més units que mai i que no s’hi val a badar. Tal com diu Martí al llibre “No ens han d’agafar desprevinguts i s’ha de fer un seguiment constant”.

    A la segona part del llibre, hi trobarem també aquestes mateixes idees, però l’autor ens condueix “tramuntana amunt”, tal com diu, i ens parla de Tortosa, per exemple, de Barcelona, de Girona i d’Occitània, d’on és fill. Us agradaran especialment, n’estic segura, les pàgines on parla de la visita que va fer a Girona, d’en Francesc Ferrer i de la Montserrat Pumarola, la Pumi, de la seva generositat i de la seva gran aportació a la batalla lingüística. Us les recomano.

   Deu haver quedat clar, a aquestes alçades, que Joan Carles Martí és un lluitador per la nostra llengua, un lluitador en majúscules. És un home que s’ha mogut molt pel món, que va néixer a Marsella, però que es defineix com “un valencià d’Elx de llengua i cultura catalana”.

   He començat parlant de Tolosa. Aquest estiu, en aquell viatget que us deia, com a capital de l’exili republicà espanyol que és Tolosa, a l’oficina de turisme, vaig trobar-hi aquest fullet explicatiu en català. D’entrada, em va fer il·lusió. Després, a Foix, tenien un mapa del castell amb explicacions en català. Més il·lusió. Però pensant-hi bé potser amb tanta il·lusió jo mateixa era una il·lusa. No és just aquesta il·lusió el que ens mata? Guaita quina cosa tan curiosa, és en català! I fa gràcia i ho lloem com si fos la gran cosa. Ho faríem si fóssim en un país normal? Normalitzat d’una vegada, hauria de dir? No em pertoca parlar del català a la Catalunya Nord ni ho faré tampoc de l’occità, tot i que us diré que ens va costar força trobar a Tolosa un llibre per a infants en aquesta llengua germana i al final en vam localitzar un en una llibreria de vell, senyal prou clar d’agonia.

   Però per anar acabant, sí que m’agradaria llegir-vos quatre paraules d’Hélène Cixous. Si no m’equivoco, només tenim un llibre d’Hélène Cixous en català (un altre mal senyal?), amb un títol prou eloqüent La llengua m’és l’únic refugi. En una entrevista que van fer a l’escriptora i que trobem reproduïda al llibre, diu:

“És una qüestió vital. La meva llengua és l’únic refugi, tenint en compte que es pot perdre tot, fins i tot els països. I sempre he tingut una por terrible que no quedés ni la llengua mateixa.”

 Parla d’escriure, parla de literatura, però també de llengua, que, de fet, és el mateix.

  Podria insistir encara ara que catalans i valencians tenim una mateixa llengua, que fins i tot hi ha sentències que ho demostren, a més de l’evidència més òbvia, que és que els parlants ens entenem. Però ja ho diu Joan Carles Martí. Ja ho podreu llegir. Podria dir que el català és la 8a llengua en blocs a la xarxa i la 14a a Google. Però ja ho diu Joan Carles Martí en un capítol molt interessant cap al final del llibre, on parla de la comunicació a través del Facebook i de les línies de parlants catalans que s’hi dibuixen. Per tant, ja ho llegireu. Podríem dir tot això i més, però només vull insistir encara en el missatge unitari i optimista (encara no està tot perdut!) de Joan Carles Martí.

    Des del rovellet d’ou d’Elx és un llibre necessari, un llibre que fa molta feina: ens fa obrir els ulls i ens fa adonar de la nostra unitat, de la nostra riquesa cultural i lingüística. No us el perdeu.

                                                                                  Núria Martí Constans

Girona, 22/9/2011