Han parlat l'editor, Maria Carme Roca i Antoni Lluís Trobat.
L'escriptora Maria Carme Roca va fer una magnífica presentació de l'obra en què parlà del simbolisme dels voltors, el color roig de la coberta, el llenguatge i la manera com l'autor expressa la sensibilitat, els patiments i sentiments del protagonista. Va llegir un fragment de l'obra en què l'autor fa una descripció preciosa i acurada de les flors i plantes de Mallorca.
Reproduim aquí el fantàstic parlament d'Antoni LLuís Trobat:
Per a mi és un honor, avui horabaixa ser aquí, a l’Espai Mallorca, de la mà de Voliana Edicions i de l’amic Jordi Solé i Camardons, que ha tengut la gentilesa de convidar-me, mitjantçant el meu estimat Sebastià Bennassar, per a ser partícep de la presentació d’una novel·la potent, lúcida, extremadament singular i que, en el futur, será de justicia considerar-la com a part del magma compacte d’una obra, la de Miquel Adrover, que donarà claus per entendre alguns aspectos importants de la Mallorca Contemporània del darrer quart de segle de la XXa Centúria.
En primer lloc i a l’hora de contextualitzar Els Voltors voldria, a mode introductori, fer una reflexió que em sembla d’importància cabdal per entendre el per què el llibre que ara mateix presentam és important. Mallorca, i les Balears, viuen en l’estranya paradoxa de ser un dels territoris del país que ha donat un nombre qualitativa i quantitavent més important de creadors a la llengua catalana en totes les disciplines i, al mateix, temps, de ser un espai que, al contrari que altres llocs, té un relat, una narrativa col·lectiva, en el fons escassament treballada. Les diferents Mallorques, la rural, la Part Forana que deim nosaltres, i la urbana, aquella Palma que fou una ciutat central a la Mediterrània Occidental durant molts segles, que després esdevingué, en plena contemporaneïtat, un indret connectat a les èlits europees i que, ben entrat el segle XXI de la mundialització és una urb de quasi 500.000 habitants amb una forta projecció exterior , han tengut, a la literatura dels darrers decennis, uns cronistes que no les han acabades de retratar com correspon. Podria semblar curiós que servidor, acabat d’aterrar a la trentena fa no res, tengui uns companys generacionals lletraferits illencs excepcionals, que están assolint el màxim prestigi, i molt merescut, al món de les nostres lletres, però que no han explicat, encara, qui som ara. No passa res. Arribarà. Però, el que sobta més és que per explicar una gran part del passat col·lectiu de la generació dels meus pares, malgrat tenir autors del nivel de Porcel, Janer-Manila, Vicens, Vidal-Ferrando, Serra o Capellà, tot sovint sigui dificultós, linealment i amb tots els matisos que es vulguin, i sé que és una afirmació polémica, explicar mitjantçant la novel·la mallorquina recent el que hem viscut. I aquesta és la grandesa de la trilogía que, a la seva maduresa, ha escrit en Miquel Adrover, i que té en Els Voltors la segona part. Explicar-nos.
El novel·lista campaner, en aquest sentit, exposa la passió de viure, l’envetricollada sensació de l’home perdut que navega cercant la seva essència, talment un super-home nietschzeà, de forma clara i magistral. I ho fa explicant una Mallorca i una Palma, la que va del final del franquisme als anys noranta, que, com deiem abans , no han tengut gaire gent que les narri. Hom hi troba tot de referències d’una época recent i apassionant que ens dóna les pistes del nostre present: l’ocupació de Sa Dragonera, a les acaballes del tardofranquisme, impulsada pel col·lectiu “Talaiot Corcat” d’inspiració entre llibertària i postmoderna, i que centenars de joves d’un ample ventall d’opcions ideològiques rupturistes, varen fer-se seva, esdevenint les beceroles del moviment social més important a les Illes Balears dels darrers trenta anys i que, en certa mesura, fou pioner a Europa: la defensa del territori i l’ecologisme social; les onades d’espiritualitat orientalista i el misticisme que van arribar a una societat amb problemes d’autoestima i amb preguntes que, com avui, no trobaven resposta; l’esclat del consum i la bonança económica, els anys de la “dolce vita” dels vuitanta en unes illes que, a passos de gegant, havien patit més transformacions físiques (però també demogràfiques i morals) en uns anys que en segles; el desencís amb el món, la manca de referencialitats ètiques; les experiències internacionals i internacionalistes com a escola experimental (en el cas de l’home d’Els Voltors, i no és casual tractant-se d’un mallorquí, els kibbutz protosocialistes de l’Israel anterior a la primera guerra del Líban), la crisi de fe d’una generació que, a Mallorca, en gran part havia hagut de pasar pel seminari si volia aspirar a tenir formació universitària…
Un context que, a la manera de l’anterior i magistral “La Marrada”, editada el 2002 i òpera prima d’en Miquel, una autèntica “road movie” amb la violencia física i el remordiment com a eixos centrals, determina uns personatges, en especial el protagonista, en Mateu, però també els que el rodegen: el gigoló homosexual esdevingut amic Esteve, la prostituta colombiana Patrícia, el capellà progressista Gustí, que fineix els seus dies a Burundi, en ple Holocaust als Grans Llacs africans. Tots ells són peces a un taulell que no han triat . Unes peces marcades per ser, per primer cop a la història, protagonistes absoluts de la seva vida, propietaris dels seus desitjos i del seu plaer. Éssers que, especialment en el cas de Mateu, han de combinar el descobriment de que són els amos i els senyors del seu destí i de les seves pulsions amb el drama del desarrelament interior, del no saber com encarar el camí. Els Voltors és, doncs, això, un llibre de dreceres i de passió. Una gran novel·la universal que parla de la generació que ara és més que seixantina i de l’encontre, sobtat, que visqueren, un cop acabada la dictadura, i a les portes de la primera maduresa, entre la llibertat i l’autoconeixement. Un llibre meravellosament ben escrit, amb el lèxic més preciós del català de Mallorca (espectaculars i bellíssimes les descripcions de l’entorn natural que hi trobam!) i que, si tengués New Jersey enlloc d’Onxa com a marc de referencia, i canviessim el jove Mateu, arquitecte format a Barcelona i d’extracció pagesa, per un Matthew, fill de jueus lituans, podria encaixar perfectament amb una obra de Philip Roth, Don DeLillo o Jonathan Franzen. Una historia sobre el poder del sexe i de la relació entre els sexes. Una historia d’AMOR (amb majúscules) i també de la mort i del seu sentit que, a mi, m’ha ajudat a comprendre algunes persones de l’edat dels meus pares i la seva lluita per la vida. Només per això, aquest Philip Roth de Campos (i la comparació no és una boutade), mereix ser llegit i pensat. No en tenc cap dubte.
Antoni Lluís Trobat Alemany
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada